En els meus temps infantils el llatí era un sòlid puntal de l'educació fins al punt que ja quan fèiem tercer de batxillerat, més o menys als dotze o tretze anys, n'apreníem les beceroles.
Després en fèiem més, de forma general, al batxillerat elemental i ja al superior es triava definitivament entre lletres i ciències, divisió que ha fet més mal que bé a la cultura convencional.
Jo tenia un oncle capellà qui, com és natural, quan sortia d'Espanya, cosa que feia en molt poques ocasions i sempre amb motius turístic-religiosos com ara anar a Fàtima, Roma o Terra Santa, s'entenia amb els companys de professió, com era natural, en llatí.
Com que les misses dominicals eren pràcticament obligatòries la majoria de la gent tenia unes nocions d'aquesta llengua, titllada de forma injusta de llengua morta en ocasions. En llatí sempre es cantava alguna cosa i es resaven en llatí les boniques lletanies del rosari i el seu oremus. De tot plegat ens n'ha quedat un doll d'expressions i frases fetes que em temo que són ara una mena d'espècie en extinció, incomprensibles per a un bon feix de jovent.
Amb els anys, ja cap a finals dels seixanta amb tot allò del desenvolupament i els tecnòcrates, el llatí va començar a patir mala premsa. Empeses per aquell sentiment generalitzat que predicava la inutilitat d'aquell estudi, gent jove pa tou, en una ocasió vam comentar els nostres prejudicis al professor de matemàtiques pensant que, sent de ciències, ens entendria, però aquest es va enfurismar d'allò més, ara penso que amb tota la raó.
El cas és que amb els nous aires eclesials fins i tot el pobre llatí tradicional va desaparèixer del seu àmbit quotidià, l'església i les misses. Fa poc es deia de fer en algun lloc una missa de tant en tant en llatí i es van sentir veus que identificaven el tema amb el més arnat integrisme.
Estic acabant una novel·la de Dona Leon, d'aquestes de passar l'estona que de tant en tant també van bé, en la qual el senyor Brunetti, en algun moment, enyora l'antic llatí de les pregàries. En un reportatge que vaig veure fa poc sobre el poeta Gil de Biedma vaig sentir que aquest havia deixat dit que al seu funeral es resés en llatí.
Quan vaig estudiar Humanitats, ja grandeta, vaig tenir la xamba de comptar amb una excel·lentíssima professora d'aquesta assignatura, la Mònica Miró, una mena de dama del Renaixement, tot un luxe de professora. Vaig recuperar els coneixements perduts, adonant-me que eren una mica com allò d'anar en bicicleta, que diuen que no s'oblida mai del tot. Malauradament no he tingut la constància suficient per repassar de tant en tant i he tornat a perdre allò recuperat.
A internet hi ha moltes coses en llatí i, com gairebé tots els coneixements, compta amb els seus seguidors fidels que publiquen fins i tot un diari en aquesta llengua. Pel que fa a la utilitat del coneixement après a escola, em temo que hi ha moltes més coses que es fan aprendre i encara són força més inútils que el maltractat llatí.
Com que moltes llengües europees provenen del llatí transformat, els seus derivats s'assemblen força, tot i que ens entestem a cercar les diferències. Un mot que sembla molt català segur que té el seu equivalent en alguna forma dialectal castellana i també a l'inrevés, tot i que el sentit potser ha evolucionat de forma diferent.
És una llàstima que no s'hagi plantejat la seva recuperació seriosa i no limitada a àmbits restringits, acadèmics, universitaris. Podria esdevenir un idioma de relació entre elits intel·lectuals espanyoles, portugueses, franceses, romaneses, italianes. Bandejaríem d'aquesta manera moltes reticències i el domini imparable de l'anglès.
No vaig a missa des de fa temps, llevat del cas d'alguna celebració especial, ja que he acabat assumint que la càrrega religiosa cultural no és tan fàcil d'arraconar i fins i tot té la seva gràcia. Alguna celebració multitudinària en llatí, ecumènica i oberta a tothom, no estaria malament. De tota manera, el llatí és i ha estat molt més que la llengua oficial de l'antic catolicisme.
Hi ha hagut en aquests darrers anys algunes veus de pes que han avisat sobre el risc d'oblidar i menystenir les humanitats, piconant la tradició de l'estudi de matèries com ara el llatí o el grec. Em temo que no hi ha res a fer, la vida i el món fan la seva via i les modes culturals també imposen això que en diuen els currículums. Es diu que l'anglès és el llatí d'avui i segurament es cert i també aquesta llengua pot derivar en estranyes llengües del demà. En el fons, ningú no sap explicar ben bé què és una llengua, què és un dialecte o què és una nació. Aquests dies diàdics escoltava pel ràdio com preguntaven a la gent sobre aquests temes i els preguntats s'embrancaven en esotèriques respostes inconcretes i més lligades a tòpics i prejudicis que a conceptes reals i entenedors.
De vegades ens queixem de la imposició de les llengües majoritàries i amb un pes econòmic o polític, però sempre s'ha imposat tot i es continuarà imposant. La necessària unificació comporta estossinaments, en tots els àmbits. El llatí es va imposar al que es parlés abans perquè en el fons hi ha un problema que no podrem resoldre mai, la tensió entre la necessitat de pertànyer a un grup i compartir coses i entendre'ns i la d'esdevenir individualment importants i diferents. I cal comptar amb el pes dels qui manen i dels qui són més, en això compten molt les audiències.
No triem país, ni lloc de naixement, ni llengua materna, ni religió, ni tan sols família, per tant crec que fer-ne de tot plegat un casus belli seria absurd si no fos que en la realitat quotidiana el tema funciona, tant per unir com per separar. Com que l'educació obligatòria fa anys que navega a la deriva i els resultats cada dia són més dolents potser en lloc de més matemàtiques o castellà caldria recuperar el llatí, ja a partir de cinquè de bàsica, o abans. O fins i tot fer en llatí la immersió a parvulari, al menys en algun centre pilot. I també podrien oferir-nos llatí i grec recreatius als centres cívics i llars de jubilats, molts dels quals potser van fer d'escolanets en la seva infantesa. En tot cas caldria, és clar, una gran promoció televisiva, altrament em temo que tot acabaria en aigua de figues. Nihil est in intelecto quod non prius fuerit in sensu, deia algú tan mal tractat per la posteritat ignorant com Sant Tomàs, i la majoria de sensu passa avui per la tele o per l'ordinador.
14 comentaris:
Tenir coneixements de llatí, com de grec, sempre va bé, ja que ajuda a comprendre el significat de les paraules que emprem.
Ei! jo també he tingut la Mònica Miró de professora de llatí, una professora excel·lent que dominava les eines informàtiques d'una manera aclaparadora. Gràcies a ella i el Xavier Espluga vaig acabar fent totes les assignatures de Llatí, Cultura Clàssica i Món Romà. Em falta el llatí medieval, però no la tornaré a fer fins que no canviïn la professora ^^
Sempre m'ha sabut greu no poder fer com feia el pare, parlar en llatí com en català. És clar que ell feia de professor a Can Colapi i en tenia l'ocasió. I no entenc el perquè se'l blasma com a acientífic. Una vegada li vaig confessar la meva inutilitat a un catedràtic de matemàtiques, una mica com tu, i em va preguntar quines notes treia de Llatí. Mal m'està el dir-ho però mai vaig baixar del notable. La seva resposta fou: si ets bona en llatí és impossible que no ho siguis en matemàtiques, es requereix el mateix tipus de pensament. La veritat és que em vaig treure un munt de prejudicis del damunt. I vaig aprovar les matemàtiques amb una A :D
Per cert que em sembla que, en algun país del nord, també feien un telenotícies en llatí.
Al menys, Teresa, hi ha bons diccionaris que inclouen l'origen etimològic, però no és ben bé el mateix.
Clídice, cert, el Xavier Espluga un altre crac, també el vaig tenir de profe, crec que van endegar una escola privada d'estudis clàssics però no devia tirar endavant per raons òbvies del país. El pitjor va ser que quan vaig començar Humanitats a la UOC tots els profes que em van tocar eren molt i molt bons i pensava que sempre seria així, però després va resultar que hi havia de tot com a tot arreu.
Ah, el nord, és possible, ho investigarem.
Les assignatures, cursos i cursets s'haurien de triar segons els profes que les donen i no segons els continguts. Això passava als primers cursos per a mestres dels seixanta i setanta, triaves la persona, més endavant tot va degenerar i ja t'apuntaves sense saber ni triar què et trobaries.
I tant que tens raó.
Però el que interessa és que els nens i joves no "s'estréssin", que vagin de colònies, de "sortides pedagògiques" i que els pares els puguin anar a filmar pel carnestoltes i per aquest invent del "cagatió".
D'on traurien el temps per una cosa tant "inútil" com el llatí?
Ep, molt interessant el diari en llatí!.
És que abans, Júlia, quan es feien trobades presencials, ni que fossin dues per semestre, podies compartir opinió amb altres alumnes, i assistir a alguna primera classe d'alguns professors, així et podies fer la idea de com funcionava. Jo em vaig "espluguitzar" així, i per la llegenda negra que el precedia. A mi, és que em diuen que un professor és molt dur i el primer que penso és que tinc ganes d'estudiar-hi. És clar que a mi, el títol m'interessa poc.
Clídice, crec que l'èxit va fer minvar la qualitat de la UOC, precisament les trobades que dius eren una festa, m'ho havia passat molt bé i conegut molta gent, feiem sopars i sortides amb els profes i fins i tot amb algun d'ells 'classes extres en dissabte', personalment també m'agradava molt més quan es feien exàmens 'tradicionals', al principi que no pas quan van començar a 'regalar' una mica els aprovats amb proves ridícules, al menys en algunes matèries.
Malauradament, passa amb moltes coses, em va passar amb magisteri i el pla 1967, que vaig anar veient com 'degenerava', amb els reciclatges de català, amb la universitat presencial, per no parlar de l'Autònoma, on no he anat tot i que conec gent que hi anava en la bona època. Tot es malmet per tal de fer diners i audiència, és trist però és així. El pitjor és això, que la gent es queixa dels bons professors exigents i molts patates aprovadors tenen un gran 'prestigi'.
Tens tota la raó Xiruquero, tot sembla un esplai pocasolta, des de l'escola maternal als cursets del casal de jubilats.
Jo, fins i tot, a 5è de Batxillerat havia arribar a traduir sense diccionari! Perdre el llatí és unes de les meves (múltiples) fustracions.
Ara, que treballo amb documents antics me les veig de tots colors amb el llatí però em fa una mandra enorme tornar-lo a apendre.
Ofelia, internet veig que ofereix molts eines per, al menys, no oblidar-lo del tot.
En Carles Riba no estava d'acord amb la frase i deia: "Ars brevis, vita longa". I crec que tenia raó: els moments de la vida en què l'art ens arriba són pocs i breus. I després la vida banal és terriblement llarga.
Potser tenia raó, Lluís, tot i recordo un fragment del llibre 'El riu de la vida' en el qual el narrador, un dels protagonistes, recordant un moment familiar molt feliç fa 'però no era una obra d'art i no duraria per sempre'.
De tota manera, personalment, crec que tot és breu, vida i art.
Publica un comentari a l'entrada