Abans, diem els grans, hi havia ordre,
els infants creien, la gent treballava
seriosament, de forma responsable.
Els matrimonis, sòlids, mantenien
si no l’amor, una aparença digna.
Abans els pobles eren basses d’oli
creuats per rierols d’aigua molt neta.
Abans, deien els grans quan jo era jove,
hi havia una alegria a tot arreu
que surava a l’ambient, uns ideals,
un respecte pels pares. Et menjaves
una trumfa i tenia gust de trumfa,
i es ballaven joioses melodies
i es parlava d’un món a reformar
amb la intensa passió de l’esperança.
Els records molt sovint són enganyosos
i les fotografies, ai, traïdores,
mostren brutícia, nens esparracats,
feines brutals, i dones envellides
rentant a l’aigua freda d’un torrent
o fent garbes de blat sota condemnes
d’aquelles assolellats juliols antics.
Avui tot és com sempre. A les bugades
perdem llençols, però les fem a casa
doncs algú va inventar la rentadora,
Un estri tan bonic i imprescindible
com útil, i també va venir el plàstic
i trencar un plat ja no va ser tragèdia
a la casa dels pobres amargats.
Tothom té escola i metge. Sí, amb mancances,
i parlo, és clar, de l’occident proper
i no pas de llunyanes serralades
ni de països ofegats de por
on les dones amaguen la rialla
rere absurdes cortines de colors.
Però fins i tot en aquelles contrades
també algú tasta la felicitat
i l’amor, en moments de festa i pau.
Què els polítics no són com els voldríem?
Què els infants aviciats no creuen gaire?
Què la ciutat és massa gran i absurda?
Què al poble ja no cullen la civada
entonant les cançons dels segadors?
Fem el que cal o el que creiem que cal,
el que podem, allò que ens deixa el temps
sempre fràgil i breu, del present nostre.
I tots som fills del temps inevitable
i de les circumstàncies que ens acullen
i de la història, atzar imprevisible.
Mirar massa endarrere o endavant
fa ensopegar, fa que sovint no vegis
la claror de l’instant, la llibertat,
les possibilitats de la tendresa
la pau, sempre estantissa, d’aquest món,
on la barreja ha conformat paisatges.
Al capdavall, morim, més o menys tard.
i és probable que els qui arribin a vells
i que avui han llegit aquest poema
enyorin amb engany retrospectiu
aquest present que no és com el voldríem.
15 comentaris:
massa sovint oblidem les possibilitats de la tendresa...
bon dimarts!
Bo és recordar i projectar, però viure el present és el que cal fer a consciència.
Oda a l'únic temps que ha existit mai: el present. Un bany de realitat, m'agradaria escoltar els "sí, però ..." de tants que es rabegen en allò que ni fou ni serà.
ho has clavat, cal recordar la màxima invertida; qualsevol temps passat fou pitjor
ui... qualsevol temps passat fou anterior. No pas millor, potser si pitjor, com diu Puigcarbó, perquè, sense anar més lluny i mirant a les nostres mateixes cses... quants avis o àvies vu tenir que poguessin anar a l'escola fins als 18 anys? la meva ja va anar a treballar a la fàbrica als 7 anys, havent de deixar l'escola.
buf, ara m'enrollo i no és això...
uix, perdó, on diu vu ha de dir vau
M'agraden els teus escrits-poemes inèdits. Com és que encara resten inèdits? A veure si alguna editorial s'anima a publicar-los!
M'agrada aquesta visió del temps de desmitificar allò que mitifiquem massa que és el passat.
Cert, Gatot, és una llàstima.
Sí, Teresa, sovint l'anhel del demà i el record de l'ahir ens priven de viure el present amb intensitat, de vegades sense voler i tot.
Clídice, i l'únic que podem entendre, sovint volem interpretar el passat amb la mentalitat del present, per això ja deia Croce que tota història és història contemporània.
Gràcies, Francesc. Sovint penso que he d'agrair a l'atzar haver viscut ara i aquí i en una família normaleta.
Montse, era així, efectivament, encara més, quan aquí ja bufàvem cullera m'arribaven criatures a escola els pares de les quals havien treballat també des de molt petits. Imagino que en els immigrants actuals trobaríem històries semblants. Mirem massa com a 'normal' el benestar que no ha estat a l'abast de les majories fins fa quatre dies.
Gràcies, Gabriel, ja m'agradaria, si saps d'algun editor...
Jo, de vegades, quan la gent parla del passat no sé pas de quin passat parla, tot i que cadascú opina des de la seva pròpia experiència, millorada en el record.
Al llegir "Avui tot és com sempre" m'ha vingut al cap un text que vaig llegir fa anys no sé on. Deia: "La joventut d'avui dia no més pensa en divertir-se, no s'esforça en res i es passa el dia bevent cervesa" Al peu de l'escrit posava: "Traducció d'un jeroglífic egipci datat 4.000 anys a.C."
Ramon, em sembla que trobaríem comentaris semblants a totes les èpoques, també en la dels romans crec que és Plini el Vell qui té unes reflexions semblants.
Publica un comentari a l'entrada