Josep Maria de Sagarra, cinquanta anys i uns quants dies després

La boscúria amb la fosca que s'hi cria
té en aquest punt de calma de la nit
aquella mena de salvatgeria
que ella palpa en el cor del seu marit.
Badívola com és, silenciosa,
amb les esllavissades i amb el cau,
rasposa del coscoll i la gatosa
i el verí de la serp i del gripau,
pels ulls de la mestressa que l'esguarda
la boscúria va entrant-li al moll de l'os,
i si sent pessigolles de basarda,
i un xic d'enrampament a tot el cos,
li ve de gust l'angúnia de l'estona,
encara que del front li pren la pau,
com el lligar de braços fent rodona
pel coll esfereït del comte Arnau.

Josep Maria de Sagarra. El Comte Arnau (fragment)

Jo crec en tot el pes del meu país,

irreductiblement, sense reserva; 

i n'accepto el que inflama i el que enerva,

i el seu indret precís

dins el gran univers bellugadís.

I no me'l guaito o amb parracs o amb seda,

sobre coixins de púrpura o de fems,

estirat com un tros de carn ben freda

que es disputen els gossos del temps,

sinó com forma viva, que mals passos,

o carretades d'or,

jugant amb molta astúcia o molta sort,

podran tallar-li fins el cap i els braços

però no podran mai fondre-li el cor.

Crec en la meva barrejada terra;

i en tot el seu passat raspós i fi

i en tot el seu present que em fa patir
i aquesta fe és el meu cavall de guerra
en la batalla del destí.


Josep Maria de Sagarra. El Poema de Montserrat (fragment)

Ahir el diari La Vanguardia va dedicar un parell de pàgines a la reivindicació de Sagarra, amb escrits de diferents autors. Julià Guillamon manifestava que l'escriptor havia estat absent de la seva universitat, cosa que explicaria el fet que avui sigui poc conegut i valorat per la gent més jove que no pas jo, que encara vam poder conèixer i apreciar Sagarra gràcies al ressò popular que tenia en el temps de la meva infantesa. En aquest diari va publicar articles l'escriptor durant quatre d'anys, el darrer dels quals, precisament sobre el tema del català i els jocs florals, va ser censurat. Els podeu llegir aquí.

En algun d'aquests escrits i en d'altres als quals he accedit aquests dies amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort s'insisteix encara en un tema tòpic i recurrent, afirmar que la facilitat versificadora del poeta va perjudicar la seva obra. La facilitat per al que sigui es vista amb reticència, se suposa que el temps esmerçat en alguna cosa és proporcional als bons resultats aconseguits però les coses no van d'aquesta manera i hi ha qui pot estar deu anys escrivint un bunyol de deu versos.

Em pregunto si autors de prosa o poesia avui més valorats i que han escrit menys i més a poc a poc mantenen en tota la seva obra un alt nivell de qualitat. Em responc a mi mateixa que no és així. Maragall té poemes dolents i molt menors, Verdaguer té un excés de floretes i ocellets en alguns moments. Foix té coses que són una mena d'exercicis de llengua. Per no parlar de la modernitat recent en la qual, en defugir la rima, hi ha qui pensa que poesia és anar escrivint qualsevol cosa sense punts ni comes i disposant-la en una columna irregular de la mateixa manera que hi ha qui pensa que l'art abstracte és fer quatre taques de coloraines. L'absència de normes fa que sigui molt més difícil destriar el gra de la palla. Machado té poesies amb rimes fàcils, amb ripios. Espriu mateix no manté sempre el mateix nivell de qualitat i avui sembla que també ha baixat la seva consideració que va ser massiva i entusiasta. Podria fer una llarga llista i cercar exemples, en català, castellà i la llengua que sigui. Així que si considerem la relació entre qualitat i quantitat de l'autor, Sagarra no és pas diferent dels altres i pel meu gust, queda molt per damunt d'un bon feix d'indiscutibles.

Referent al teatre, el mateix. Una bona obra de Sagarra, fins i tot escrita en vers però ben recitada i interpretada encara enganxa la gent, jove i vella, com va passar l'altre dia quan van tornar a emetre La Rambla de les Floristes, ja que he escoltat opinions en aquest sentit, de gent jove que pràcticament la desconeixia. Per no parlar dels boníssims fragment que s'hi poden trobar en aquestes obres, més enllà de l'argument general i que són com les àries a les òperes. La poesia va néixer amb la música i per al meu gust ha de tenir música, ritme i en ocasions també rima, tot i que avui això no estigui gens de moda. Sagarra va escriure obres menors, de compromís i subsistència, com els passa a tots els autors de teatre professionalitzats, Guimerà té produccions infumables que ni tan sols no coneixem. En narrativa passa si fa no fa, fa poc una amiga, parlant-me d'un autor que jo no coneixia em deia que no comencés per la seva millor novel·la, a llegir-lo, ja que la resta em decebria aleshores. 

Un altre tema quan es parla de Sagarra és el polític. Sagarra va ser un home conservador, evidentment, com tants altres del seu temps i del nostre. Pla va tenir una actuació molt més dubtosa, va plagiar sense manies, va escriure allò de la història de la segona república, va fer o va dir que feia d'espieta, però en canvi no se'n qüestiona l'excel·lència literària, tot i que jo opino que tampoc no manté sempre, ni de bon tros, la mateixa qualitat. Bearn és una molt bona novel·la encara que Villalonga hagués estat feixista i també Foix va flirtejar amb aquesta ideologia. Sagarra va fugir de Catalunya perquè va veure el que li va passar a Planes i d'altres i com les gastava la FAI. Fins i tot Ventura Gassol va haver de tocar el dos. I sort que Verdaguer ja feia anys que era mort perquè en el tema clerical no es feien distincions qualitatives. En resum, que la qüestió política s'obvia en molts casos, s'oblida en d'altres i es procura que ni se sàpiga la veritat en la resta. Però, caram, pel que fa a Sagarra sembla que no és així i tornem a marejar la perdiu cada vegada sobre la seva manera de fer i la creu d'Alfons X el Savi, rei que, per cert, també va escriure en gallec i, a més, es va casar amb una filla de Jaume I.

En la meva joventut hi havia debats encesos sobre si s'havia de donar o no a Pla el Premi d'Honor. Barrejar honor i literatura ja és quelcom espinós i innecessari, però com que som un país una mica especial, el tema ha continuat vigent. Com és sabut no se li va arribar a donar. Analitzar amb lupa alguns premis d'honor ens donaria sorpreses i un professor de la universitat em va comentar que quan a Pla se'l criticava ell assenyalava tot el que havia escrit, amb  la seva murrieria habitual, com volent dir que havia fet més pel català que d'altres amb més medalles. Com és el cas de Sagarra, gràcies al qual es va mantenir una qualitat important en el teatre en català que es va poder fer en la postguerra, contribució que determinats sectors minoritaris no van saber o no van voler fer. La cultura resistent va ser força elitista i fins i tot això va afectar al principi el tema de la Nova Cançó, en els primers discos s'insisteix molt en què els cantants són universitaris i cal pensar que aleshores anaven a la universitat quatre gats de casa bona. Això va contribuir a una opinió interessada sobre allò que es deia feia anys en certa àmbits, que la llengua catalana era burgesa, aspecte que gent com Josep Termes han insistit en rebatre.

Els autors que han escrit molt són difícils de copsar en la seva totalitat. Crec que en un camp molt diferent passa el mateix amb Pedrolo qui, per cert, no té els problemes polítics de Sagarra i en un moment en alça de les opcions independentistes hauria de ser autor de culte en lloc de restar gairebé oblidat. La quantitat espanta, l'excés mareja i provoca enveja, com provoca enveja l'èxit popular perquè ens agrada ser minoritaris. La literatura, com tot, resta subjecta a modes i dèries, a capelletes intel·lectuals i grups de poder cultural. Quan ets jove et creus el que et diuen els professors brillants, després, si pots i et deixen, vas intentant accedir a una certa independència de criteri. 

Com que avui no es pot desqualificar Sagarra cal, sembla, insistir en el valor de la seva prosa o del seu teatre més modern per damunt d'allò que li va donar popularitat entre la gent humil: els poemes i el teatre popular en vers. Jo crec que no es pot deslligar una cosa de l'altra però el teatre i la poesia de Sagarra demanen bons lectors i actors, que llegeixin bé en veu alta i sàpiguen fer les pauses i els hiats quan toca. Des que la poesia de casa nostra ha oblidat l'herència de Sagarra s'ha anat allunyant una mica o molt de la gent, el cas d'Espriu va ser una mica estrany però cal dir que va comptar amb una gran promoció en la seva època, cosa que també va contribuir a desmerèixer d'altres autors. Martí i Pol ha estat el darrer autor popular, la seva poesia no rima, en general, però té ritme i parla de coses que tots podem entendre, això ha fet també malauradament que sigui un autor habitual avui als recordatoris de difunts. També hi va haver política pel mig, reivindicació per part de certs sectors d'esquerra i promoció musical. No hi ha res innocent del tot en aquest camp de la cultura. Ni en cap, potser.

Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s'escapen vironeres,
d'un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d'ulleres
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,
peus seguidors de totes les tresqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!

Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s'esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i, si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa
que és sutge i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!

Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l'as, i el cavall, i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I, si les peces són de migra o d'urpa
Luard sempre fa un sol entrellucar;
i, després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
«Sí, mira! Va com va!...»

Luard vinga a buidar un sac de mentides
de colors blaumarins i virolats
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l'escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d'escorpins i penes
fonedisses del greix
i la perla del pit de les sirenes,
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l'encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l'aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.

Quan s'ha desfet el feix de nuvolades
i encar tremola esfereït al cel
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d'angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s'estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc.
Diu coses dolces de Marianneta,
coses coents d'un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d'oreneta,
de rems d'argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.

I avui, tot ple d'unes mentides vives,
per sempre s'ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d'una dona de mar blanca de cor
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l'han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit...
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda
i un plor de campaneta cap al tard
pel mariner Luard.

Josep Maria de Sagarra. Balada de Luard, el mariner.