Setembre del 75

Ahir vaig poder veure un documental excel·lent i terrible, a la segona cadena, sobre les darreres condemnes a mort del franquisme, precisament les execucions es van realitzar el 27 de setembre de 1975, dos mesos abans de la mort de Franco qui era, aleshores, ja una mena de mòmia en extinció però encara envoltat, pel que sembla, de sectors molt durs capaços de plantar cara fins i tot a les pressions de dins i de fora que van condemnar aquells fets de forma massiva però, pel que sembla, poc eficaç. No és aquest un documental actual, sinó que es va realitzar l'any 2009. El documental encara no es troba sencer a la web de TVE però es pot veure, fragmentat, des de youtube.

Sovint tinc la sensació, compartida per més gent, de que avui resulta molt més fàcil exigir memòria històrica pels tràgics fets de la guerra civil i la primera postguerra, èpoques de les quals ja resten pocs testimonis i supervivents que puguin matisar amb visions diverses el que s'explica i museïtza, que no pas per les misèries i dèries de la transició. Fa poc una persona relacionada amb un arxiu oficial em va comentar, crec que amb tota la raó, que estudiants d'història jove es queixaven de les traves que trobaven, fins i tot acadèmiques, a l'hora de voler entrar a fons en aquella època i dedicar-li treballs, tesis i tesines.

El problema és que de la transició o com en vulguem dir queden molts testimonis, alguns dels quals en actiu i en el poder, i que potser remenar aquell passat encara recent resultaria cantellut i aspre. Moltes màscares caurien i moltes patums polítiques en podrien sortir escaldades. En això, com en tantes coses, les opinions són diverses i enfrontades. A la transició o se la magnifica o se la condemna. En tot cas crec que els testimonis individuals encara són aquells que ens poden acostar una mica a la veritat, sobretot si no estan lligats a grups polítics significats.

Pel que fa a les víctimes, malgrat que la mort va ser igualment definitiva per a totes elles, no totes han estat tampoc tractades de la mateixa manera per la posteritat. Algunes, com Puig Antich, han merescut un record continuat i fins i tot cançons i una pel·lícula. D'altres han estat instrumentalitzades pels grups polítics en els quals militaven, com és el cas d'ETA. Fins i tot si busqueu el seu nom a wikipèdia veureu que uns hi són i uns altres no. No és el mateix tenir una família que encara avui, des d'una posició que en podríem dir apolítica reclama la veritat i la revisió dels fets, com és el cas de Xose Humberto Baena, que no tenir-la o que ja en quedin pocs i que vulguin, molt humanament, oblidar definitivament aquelles tragèdies.

El pitjor de tot és que intuïm que aquells homes assassinats pel poder, més enllà de la seva militància, no van ser els culpables de les morts de policies i guàrdia civils que van motivar la seva condemna, fins i tot en el cas que el grup en el qual militaven revindiqués els fets. Però tampoc no podem saber ben bé encara què va passar i sembla que fins i tots els supervivents que van tenir la sort de comptar amb indults i que avui fan una vida normalitzada no tenen interès en entrar a fons en el tema. Pel que fa a les altres víctimes, els policies o guàrdia civils, aquests semblen no tenir biografia i també el seu record ha estat manipulat pels altres, pels franquistes nostàlgics, ficant tothom al mateix sac de forma indiscriminada.

La germana de Baena explica al documental, de forma seriosa i emotiva, com fins al present ha tingut tota mena de pressions per no reivindicar la memòria del seu germà, la innocència del qual pel que fa a les morts que van motivar la condemna ha estat objecte d'una tasca familiar exemplar i constant, plena de dificultats i amenaces fins ara mateix. Per part de qui, les amenaces, les pressions? Encara més greu, s'han atorgat pensions relacionades amb els condemnats de la postguerra però als familiars d'aquells condemnats per un règim que es trobava a les acaballes no se'ls ha concedit res, amb esotèrics motius administratius.

Malauradament, el record d'aquells morts no ha comptat amb una plataforma revindicativa, unitària seriosa, Puig Antich és Puig Antich, els d'ETA són d'ETA i els altres són els altres, els del FRAP,  i, encara, a cada petit grup no tots són iguals ni mereixen, sembla, el mateix tipus de record. Quan al barri vam commemorar amb diferents actes, compartits amb d'altres centres d'estudis històrics, el centenari de la Setmana Tràgica, em vaig adonar que fins i tot en el cas d'uns fets tan antics la reivindicació de les víctimes irreversibles, dels morts, no era igual per a tothom. Mentre Ferrer y Guardia ha estat objecte d'una mitificació  intocable i d'un record constant els altres són encara molt poc coneguts. El més oblidat és precisament Ramon Clemente, el més innocent, un pobre carboner deficient i molt jove, un desgraciat, vaja, tot i que en el moment de la seva condemna va ser qui va reunir més gent protestant, treballadors com ell, carboners humils, ni pedagogs, ni intel·lectuals, ni poetes ni ideòlegs estrangers, és clar. 

I és que la violència del poder, quan actua sense sentit, sovint barreja al mateix sac víctimes possibles i impossibles, responsables i irresponsables, innocents i no tan innocents. En el cas d'aquelles darreres penes de mort del 75 també hi va jugar l'atzar, en van indultar uns, en van condemnar uns altres. Per què? Ni ho sabem ni ho sabrem, al menys per ara. I no sabem tampoc si hi ha cap mena d'interès, oficial, extraoficial o alternatiu en esbrinar la veritat de tot plegat i reivindicar la memòria dels condemnats de forma absolutament injusta, més enllà de les proclames arrauxades que toquen en cada moment i que sovint encara cauen en una mena d'absurda literatura d'octaveta, folklòricament revolucionària o en lamentables evocacions parafeixistes dels nostàlgics de l'altre signe, que encara n'hi ha molts.

Els màrtirs són inútils en general però útils per a grups determinats. No poden explicar la seva versió,  no sabem com haurien evolucionat vitalment i política d'haver pogut sobreviure. Sembla que necessitem mites per damunt del bé i del mal, parlar d'una manera oberta i seriosa de segons qui que, en molts  aspectes pot no respondre a les lectures ideològiques i glorificadores que se'n fan desvetlla inquietud, reticències, condemnes. S'ha vist recentment, amb la mort d'Heribert Barrera, qui, per cert, en unes entrevistes de fa més de deu anys reinterpretades segons convé a cadascú, va manifestar opinions molt estranyes per a la meva manera de pensar, en concret sobre la immigració i la pena de mort.

Com que ens movem en paràmetres d'esquemes mentals molt simplistes entrar a fons en la complexitat dels fets històrics i de les persones, no té mai èxit. Fins i tot els qui són partidaris de l'estudi seriós i més o menys objectiu de la història van molt amb compte quan s'ha de manifestar públicament, tothom té compromisos i molta por a les etiquetes o als atacs viscerals dels convençuts, devots i dogmàtics, que no admeten cap ombra damunt dels seus mites, cosa que perjudica els mateixos mites, deshumanitzant-los i, sobre tot, perjudica la nostra visió del passat i del present.

Encara em sobta pensar de vegades en la meva felicitat d'aquella època, amb la meva filla que acabava de venir al món i l'entusiasme pels canvis propers que s'albiraven en la nostra societat, en contrast amb el patiment de les famílies dels condemnats i d'ells mateixos, alguns dels quals de la meva edat, més o menys. És clar que també hi havia molta por. Ningú no creia, uns mesos abans, que hi haguessin més penes de mort, però va passar i després de Puig Antich i del pobre i sovint oblidat Welzel, la torna, n'hi va haver cinc més, una tria a l'atzar, van ser aquells, podien haver estat uns altres. És inevitable un sentiment d'incomoditat quan es recorda tot allò, no vam ser capaços d'aturar-ho i tot i que hi va haver protestes oficials i populars, però si som realistes hem d'admetre que moltes menys de les que feien falta encara que després tothom digui que hi era. Més enllà de la barbaritat, per irreversible, que representa una pena de mort legalitzada, crec que la veritable justícia retrospectiva es troba tan sols en l'anàlisi seriós de les biografies individuals de les víctimes, potser no sempre innocents però sí en la majoria de casos. I en el debat, avui inexistent, entre els diferents testimonis i responsables d'aquells fets lamentables, malgrat que segurament encara no ens ho vulguin explicar tot.


Afortunadament, de tant en tant algú encara es capaç d'endegar un documental seriós sobre tantes coses que es volen oblidar. Com va fer Albert Om amb l'atemptat a la caserna de Vic, un altre d'aquests temes silenciats, incòmodes, oblidats de forma interessada el mateix que les seves víctimes innocents.