El vot de les dones a Espanya: 80 anys i moltes misèries

Fa vuitanta anys de l'aprovació del dret a votar de les dones, en el marc d'aquella República que ja va néixer ferida de mort, amb divisions partidistes per totes bandes, problemes molt seriosos, i que no va aconseguir cap mena d'estabilitat durant el poc temps en el qual va sobreviure. Després va venir el pitjor i l'encara pitjor i això ha fet oblidar moltes de les misèries i desgràcies de l'època republicana, escampant sobre aquells anys una mitologia brillant que respon més al desig del que hauria pogut ser que no pas a la realitat objectiva.

Eren anys violents a tot arreu i el context europeu també era complex, com es va comprovar més endavant. Malauradament el retorn de les democràcies europees no ens va tocar a nosaltres, vam ser durant molts i molts anys uns marginats polítics suportant una dictadura estranya, pintoresca, cruel i amb una capacitat camaleònica per reinventar-se, després d'haver patit les conseqüències d'aquell covard pacte de no intervenció. Es va perdre la guerra el 39 i potser en aquell moment no podia ser d'una altra manera però és va perdre tot, definitivament, quan el final de la segona guerra mundial no va representar per a Espanya cap canvi important, per motius estratègics i d'interessos internacionals. De fet, cal pensar que la república encara no l'hem pogut recuperar hores d'ara.

A molts països pobres (i tan pobres com som! que deia el poeta) es dóna la mateixa paradoxa que es va donar a l'Espanya d'aquells anys, on hi havia unes classes mitjanes minoritàries però molt avançades i amb bones idees, però també unes grans bosses de pobresa, endarreriment, analfabetisme. Penso en alguns països hispanoamericans o asiàtics, en els quals les bones intencions de brillants intel·lectuals i de polítics honestos no han aconseguit en dècades millorar de forma profunda el país ni evitar violències diverses. Les lleis republicanes van anar molt per davant del que era aquella societat, amb uns contrastos immensos i unes diferències socials i econòmiques brutals. Avui les bones intencions sovint tampoc no responen a la realitat i el tema de fer lleis que després no es poden desenvolupar seriosament encara cueja, com ha passat amb la de la dependència. Per, tot, ai, fan falta diners. Afortunadament no ens trobem immergits en una societat com la d'aleshores, en la qual semblava que tan sols l'ús i abús de la violència podia arranjar les coses.

El tema del vot femení va fer molt de soroll i va excitar les gracietes masclistes dels senyors diputats de tots els colors que identificaven el debat entre Victòria Kent i Clara Campoamor amb una típica baralla dialèctica de senyores desvagades. L'esquerra, majoritàriament, com és sabut, era contrària a aquell dret ja que creia que les dones estaven molt influenciades pels capellans i que inclinarien la balança electoral cap a la dreta. Campoamor creia que un dret és un dret i que els interessos partidistes, per altra banda poc fonamentats, no el podien negat. Kent va perdre en aquell moment la partida, les dones van votar i el 1933 van sortir elegides les dretes cosa que va reblar el clau a l'entorn del vot femení conservador. Fins i tot alguns polítics de dretes liberals eren contraris al vot pel temor que si sortien elegits, com va passar el 33, s'afirmés que era gràcies a les beates, cosa que no es va poder evitar. Es van obviar durant anys altres temes, com ara que els anarquistes havien propiciat l'abstenció en aquelles eleccions, per exemple. El 1936 van triomfar les esquerres, amb el mateix vot femení, per cert. Els resultats de les eleccions d'aquella època mostren, de fet, un país ja profundament dividit.

Clara Campoamor va patir a l'exili el menyspreu d'altres exiliats que la culpaven encara de tot allò. Era una dona d'una esquerra moderada i va tenir intenció de tornar a Espanya, era gran i enyorava el seu país. Va estar a punt d'aconseguir el retorn a finals dels quaranta, tenia coneguts a l'interior que l'haurien avalat i protegit però un dels factors que ho va impedir va ser que havia format part d'una lògia maçònica. Va morir el 1972, sense haver pogut tornar, a Suïssa. 

La seva opositora, Victòria Kent, va viure més anys i va fer un viatge a Espanya el 1977. Recordo que va sortir per televisió en el programa A fondo de Soler Serrano i va dir coses que aleshores ja sobtaven, continuava amb les seves idees sobre el que havia representat aquell vot i manifestava que una dona que es volia dedicar a la seva professió o a la política no havia de tenir fills, per exemple. Era ja una mena de record del passat, amb aquella manca de relació amb la realitat espanyola que tenien molts exiliats. A mi, en aquell moment, em va semblar una carca. Però jo era jove encara i jutjava les coses d'una forma molt menys matisada que en l'actualitat. 

La sorollosa transició va passejar per Espanya dones com la Pasionaria, qui va obtenir encara aleshores un escó de diputada, més aviat simbòlic. El comunisme encara era important i actiu, al país. Avui tot ha canviat molt i els partits que havien estat comunistes han canviat la seva denominació d'origen sense manies.  Campoamor va restar molt de temps mig oblidada, considerada excessivament conservadora, cuejant encara el tema de l'oportunitat del vot de les dones en aquell moment històric del passat,  però en els darrers temps s'ha recuperat la seva figura i se l'ha valorat de forma més objectiva. A televisió es va passar un molt bon capítol de Mujeres en la historia sobre la seva vida i aquest mateix any, amb motiu del Dia de la Dona, es va estrenar una minisèrie biogràfica dirigida per Laura Mañà a la qual, pel meu gust, li faltava una mica de grapa i passió, tot i que els actors eren molt bons i la realització molt digna. 

Trobo molt bé que se celebrin aniversaris remarcables sobre assoliments històrics importants. Però penso que aquestes celebracions perden sovint la seva oportunitat educativa en no entrar a fons en el què, el perquè ni el com dels fets, sempre complexos i sovint molt menys romàntics i mítics del que ens agradaria recordar. Tot i amb això admeto que la personalitat de Clara Campoamor i la seva biografia formen part del meu imaginari íntim i personal. En tot cas resulta impossible, avui, no admirar aquelles dones del passat, minoria absoluta en un món d'homes prepotents, aguantant tota mena d'estúpides bromes i de comentaris absurds a tort i a dret.