Alexandre Plana, vist -de forma inevitable- a través de Josep Pla

Alexandre Plana va ser un d'aquells intel·lectuals profunds d'abans de la guerra, un home de biblioteques, ateneus i tertúlies literàries, discret i una mica misteriós.

Em vaig ensopegar per primera vegada amb l'ombra d'Alexandre Plana fa anys, quan endegant un recull de textos literaris sobre el meu barri; a la mateixa Antologia Lírica de Barcelona (Torrell de Reus, Barcelona, 1950) on vaig trobar el poema de Xavier Viura en vaig llegir alguns de Plana, magnífics i contundents. Eren uns poemes que reflectien la realitat d'un barri que la gent vol recordar molt millor del que era aleshores. En copio uns fragments:

Pels volts de Santa Madrona

Cortines brutes, portes mig closes, i cançons,

que vacil·len i finen en interjeccions.

Tavernes fondes amb les taules sota el llum.

Sonen les veus confuses amb els alens i el fum.

Botigues de drapaires amb ferros, llits i robes

I ampolles, teranyines i draps a dins dels coves.

Es barreja la calda de l'aire resclosit

amb una fortor d'oli i bacallà fregit.

El diumenge a Montjuïc

És Montjuïc una muntanya humil,

que veia créixer la ciutat devora,

cada carrer de cases, a dret fil,

empenyent cap enfora

Uns horts iguals als horts que s'arrengleren

i arrapen com cargols al seu pendís.

En el mateix lloc on eren

ara hi ha cases de color tot llis.

 Alexandre Plana (1889-1940)

Alexandre Plana el podem trobar avui, a la xarxa, en una entrada de l'Enciclopèdia i a wikipèdia, on ens en diuen molt poca cosa. M'he trobat una referència de viquipèdia on m'ha semblat entendre que s'ha esborrat l'entrada a causa de ser una còpia, m'imagino que literal, del text de la GEC. Vaja, no ho sé ni ho acabo d'entendre.

Algunes coses més de Plana les podem saber a través de Pla, de qui va ser mentor i a qui va ajudar força. Un dels textos que hi fan referència el podem trobar a internet, a la web sobre Josep Pla, pertany al Quadern Gris. En ell Pla explica els consells que Plana li dóna per tal de fer fortuna escrivint, uns consells relatius al tipus de llenguatge que cal utilitzar i que actualment també podrien ser objecte de profund debat. Li aconsella, sobretot, que no sigui tan noucentista. Tot i que molta gent pot pensar que avui encara són vàlids, el noucentisme ha comptat amb una estranya pervivència subliminal, jo crec que els temps han canviat i que la nostra literatura es pot permetre unes engrunes més de vanitat, àdhuc quan es fa literatura popular, com ara la dels culebrots televisius.

Alexandre Plana, un home generalment plàcid, impertorbable i d'un gran equilibri (almenys d'un gran equilibri exterior), semblava lleugerament crispat i visiblement disgustat. Al principi vaig suposar que aquesta transmutació tenia per causa un moment de mal humor produït per la meva copiosa reticència a demanar-li consells i a pregar-li que llegís els meus insuportables escrits. Vaig haver, però, de rectificar a mesura que la conversa s'anà produint. No. El que el molestava no era la qüestió personal de la meva insistència. Era el problema literari de fons el que el treia de polleguera, és a dir, el fet d'haver-me proposat una solució i no haver-ne fet cap cas ni haver-la seguida en cap moment. Després d'una petita pausa, Plana continuà:

–Per altra part, l'estat de la nostra literatura no permet pas gaires francesilles. La llengua és molt dura, molt poc treballada, d'un maneig molt difícil. S'han perdut moltes coses: una de les coses que no s'ha perdut, però, és l'esperit de la llengua. No vull pas dir l'esperit del segle XIII, que no crec que ningú conegui, sinó els elements d'aquell esperit actualitzats en els moments presents. Ens hem de mantenir en aquest esperit. Hem de mantenir un mínim d'intel·ligibilitat, de claredat de senzillesa. No s'ha de tenir la diabòlica vanitat de rebutjar la gent que s'acosta als nostres llibres ni d'augmentar els maldecaps i els problemes que ja de natural té. No ha pas arribat el moment encara –en realitat falta moltíssim– de fer una literatura de minories: és una literatura per a tothom la que s'ha de fer. Una literatura de minories no vol pas dir que sigui bona pel mer fet de ser-ho. En aquest punt hi ha moltes decepcions. En tot cas, deixem aquestes literatures minoritàries per a les llengües molt treballades i molt fetes. La nostra no ho és pas. Ja sé que predicar aquestes coses a la joventut és com picar sobre ferro fred. De vegades, és contraproduent. Però no hi fa res. S'ha de fer. Si la joventut no es fa càrrec de les coses, de com estan plantejades exactament, i no té un cert esperit de sacrifici, no en dubtis pas: ens divertirem ben poc, potser gens ...

Pla també fa referència a Plana en els Retrats de passaport, que avui es poden llegir al volum 17 de l'Obra Completa, d'on vaig treure la referència a Viura. Allà explica com el bonhomiós Plana, un home que Pla retrata com a trist i solitari, escrivia articles que firmava Pla, per a La Publicitat, quan tenia vint anys o poc més. Eren articles diaris i sembla que Pla no se'n sortia. Demanava a Plana que no els fes massa bons, per tal que no es notés. M'ha fet gràcia perquè en alguna ocasió havia jo fet algun treballet per a una estudiant de pedagogia, mestra, companya de feina, i em demanava el mateix, que no el fes massa bé per tal que no es percebés la col·laboració. Pla, entre plagis i articles que li escrivia algun amic, deu comptar amb un bon gruix de cosetes que no són ben bé seves.

Existeix una altra descripció juvenil de Pla sobre Plana, la podem trobar a la web sobre Pla amb fotografia inclosa. Els comentaris que els espontanis han afegit al final escampen una certa sospita sobre l'interès de Plana pels nois joves i lletraferits. En tot cas això és impossible de saber i si Pla, tal com era, hagués percebut quelcom d'estrany de forma evident se n'hauria apartat aviat. O potser no i, en el fons, Pla també aprofitava el seu atractiu personal i juvenil quan i amb qui li convenia, qui sap, Pla va escriure molt però continua sent un misteri en molts aspectes íntims. En tot cas avui ens hem tornat menys innocents i en tot hi veiem rerefons. Tot pot ser, és clar, com també hi pot haver l'afecte paternal o de germà gran espiritual per l'escriptor novell, més enllà de la resta. Tants casos n'hi devia haver, d'armaris secrets, en aquell temps!!! Comptant amb el fet que fins i tot avui n'hi ha uns quants... 


De fet, Plana i Pla es portaven tan sols uns vuit anys, no són molts, però quan ets jove resulten una eternitat incommensurable. L'amistat amb persones del mateix sexe, una mica més grans que nosaltres però que no siguin de la generació dels pares és habitual i necessària en determinada etapa de la vida. I també, en determinat moment, es fa necessari el contacte amb persones de generacions més joves que no siguin ben bé de l'edat dels fills. Si en aquest fet hi té un cert pes una bisexualitat o homosexualitat reprimida o no reconeguda, no ho sé i, de fet, tant me fa. La dèria compartimentadora i explicativa de les conductes afectives que avui ens amara em fa una mica d'angúnia.

En aquesta mateixos comentaris s'inclou l'enllaç a una carta de Plana a Pla, en la qual es plany del capteniment d'aquest, de l'oblit dels amics, àdhuc dels parents. Pla devia anar a la seva ja aleshores, com va fer sempre, desvetllant aquell corrent de simpatia que va fer que se li disculpessin tantes coses.

A la Biblioteca he fet una bona amistat amb Alexandre Plana. No passa dia que no l’hi trobi –una hora o l’altra. És un home que tracta de posar, en l’amistat, un sentit paternal. Li agrada d’orientar, d’aconsellar, de servir. De vegades es queda, un moment, embadalit, mirant-me. No sé pas què ha vist, en mi: potser la meva joventut exacerbada. Com Josep M. Junoy –a qui Plana m’ha presentat–, és un degustador (sospito) de virginitats literàries. A mi m’agrada de tractar persones de més anys que jo; a Plana, persones més joves que les dels seus anys. Fatalment hem d’ésser com tap i carbassa.

És un home alt, molt alt –tan alt que fa l’efecte que si un dia mirava a terra tindria vertigen. Té una cosa hieràtica, parsimoniosa, lenta, en tota la seva persona. És un estàtic. Això no és pas degut a cap determinació deliberada: és degut a la seva alçada. És tan llarg que sembla fer-se una mica de nosa. Sempre hi ha una part del seu cos que no sap on posar –i ha d’anar amb compte a no empassegar. Per això mira sempre endavant… Té la cara lleugerament picada de verola. Els seus ulls, d’un blau-grisenc, més que ulls de somniador, són els d’un home una mica cansat de somniar.

De vegades em sembla que té alguna cosa d’oriental. És un estàtic, un contemplatiu, me’l puc figurar sense el bastó i el barret llonguet que porta, que li donen un aire tan occidental. El puc imaginar com va vestit Tagore, amb una túnica fins als peus, una cabellera llarga, un color groc-iodat a la cara, unes sandàlies, les butxaques plenes d’ocells i de papallones, mirant el mar a través d’un tel de malenconia extasiada…

La cultura de Plana és occidentalíssima. És un devorador de la revista del gran món intel·lectual: «La Nouvelle Revue Française». Té el gran defecte que vaig notant en totes les persones que llegeixen massa seriosament aquesta revista: el defecte de confondre les coses secundàries amb les coses principals. Però tot això no vol pas dir que la seva complexió interior no sigui oriental. Té una dolçor de sage, una paciència de savi, el do de l’amistat, una bondat i una comprensió inesgotables. Que n’heu d’ésser d’amic de Plana perquè no us prengui seriosament! ¿Voleu sentir una superioritat, una morbosa superioritat? Aneu a explicar-li, sense conèixer-lo íntimament, la vostra obra. Tireu endavant sense por, parleu, no tingueu cap cortina per a l’interlocutor… Plana us escoltarà, us escoltarà, us escoltarà interminablement, fins on sigui necessari. Els seus silencis són obstinats, persistents, radicals, definitius. Davant de la seva amable passivitat, us podeu perfectament creure amb el dret de dir:

–Aquest home em dóna la raó…

O bé:

–Jo sé tantes coses com aquest home, o més…

Podreu dir-vos tot el que voldreu. Com més coses agradables us atribuireu, més sincerament feliç se sentirà Alexandre Plana. Parleu-vos, enciseu-vos, meravelleu-vos de vós mateix i de la vostra obra. Plana us ajudarà. És fet per ajudar-vos, perquè estigueu content, perquè estimeu les vostres petites ingenuïtats. En aquest sentit, la seva funció és d’una qualitat que no té preu, imponderable.

Ara, si jo hagués de dir què hi ha en el fons d’aquesta recalcitrant, embadalida, oriental admiració, no sabria pas per on començar. De vegades em sembla que és pura candidesa; altres vegades hi veig un punt de mandra. Fa l’efecte que l’aquiescència de Plana, que la seva tendència a fer que sí amb el cap, respon a una mena de mandra profunda que el priva de formular cap judici de l’ordre que sigui –formulació que sempre seria perillosa per al bon manteniment del quietisme contemplatiu i encisat.

En aquest sentit Plana és un pur misteri –un home impossible de veure clar. Superficialment judicat, tothom el veu amb la claror de les coses simples; com més el tracto, més escàpol se’m fa. Aquest joc que em suscita m’ha fet un gran bé perquè ha posat una mica de parsimònia a les meves síntesis abruptes i sumàries. Ell mateix, potser, em donarà el camí per a esbrinar el misteri. Tot seguit em diu que la seva més gran il·lusió seria tenir una casa a l’Empordà, vora mar, per viure-hi plegats i fer-hi una vida tranquil·la, de sage. Jo hi hauria de fer com aquell qui pesca amb canya i badar, amb el nas a l’aire; Plana, sota d’un pi, podria seguir, amb els ulls somniats, el vol dels ocells per l’espai. Jo li hauria de respectar els seus silencis obstinats –aquest seria el tracte– i ell les meves evasions en el camp de la temperatura vital. D’aquesta manera –segons ell– moriríem com haurem viscut: tocant de peus a terra i amb el cap voleiadís i irisat. Si aquesta convivència no arribés a donar l’escletxa del misteri, no sabria pas quin altre procediment utilitzar.

Pla parla molt bé de Plana, explica els plans comuns per a anar a l'Empordà, com el matieix Plana va tenir casa a Port de la Selva, on va ajudar força gent, i es plany que quan ell va anar a l'estranger va perdre el contacte amb aquell escriptor que treballava, de fet, com a secretari del Patronat Metal·lúrgic, fent de literat en el temps lliure i com una afició més quan era d'una gran volada intel·lectual. El Patronat va tenir molts problemes durant aquells anys. Plana, segons Pla, era un liberal demòcrata, que va acollir l'arribada de la República amb una gran alegria, malgrat la inestabilitat i els molts problemes existents.

Però les coses no van anar com calia, és prou sabut. Pla cita a Pujols, fent referència al liberalisme de Plana, tocat per la situació, els liberals som els qui quan més guanyem, més perdem. Imagino, ja que no he trobat prou referències, que Plana devia ser d'aquelles bones persones encalçades per totes bandes, ja que va marxar del país el 1937. Els fets van envellir i allomar Plana, segons testimoni de Pla. Ja no va tornar a Catalunya, va morir a Banyuls de la Marenda el 1940, als cinquanta-un anys.

La guerra civil fou la conseqüència natural de la situació creada els anys anteriors, el seu coronament inevitable. Poques persones vaig veure en aquella època més visceralment afectades per la guerra, més tràgicament preocupades que Alexandre Plana. Sense que es pogués dir que fou dels més personalment i dramàticament afectats, ningú no m'ha donat, com Plana, una sensació més tràgica i més pesant, més silenciosa i més obsessionant,pels esdeveniments que teníem davant. I aquell estat d'esperit indescriptiblement amarg no provenia pas -com solia dir la gent- de la impossibilitat de comprendre la situació creada. Més aviat crec que la comprenia massa... En aquest sentit crec -i ho crec amb tota sinceritat- que la seva mort a Banyuls, del Rosselló, fou un alliberament literal. S'havia creat una situació que donà a Plana la visió claríssima que, en aquell món -que era el seu- no hi tenia res a fer, ni res a dir, ni tan sols res a respirar. I així, completament asfixiat, silenciosament, en un mutisme tràgic, passà avall. (Josep Pla, Retrats de Passaport. Alexandre Plana. 1960).


Malgrat les seves infidelitats en el camp de l'amistat caldrà admetre que gràcies a Pla podem saber algunes coses més d'Alexandre Plana, un altre dels nostres grans oblidats, un intel·lectual de pes i gruix, avui molt poc conegut i que encara ho seria menys sense els textos planians. Pla també dóna la seva versió, és clar, en descripcions i comentaris sobre personatges avui molt més coneguts que Plana podem copsar l'inevitable oportunisme brillant i les seves dèries embolcallades d'ironia, fins i tot errors biogràfics de gruix, però val més això que res.


Malauradament, la majoria dels textos d'Alexandre Plana, en poesia o prosa, els hem de rampinyar a les llibreries de vell, reals o virtuals. O a les biblioteques del nostre temps, evidentment.