Compte enrere per a un homenatge blogaire: Montserrat Roig (IV)

Ya desde sus primeros libros, Montserrat Roig conectó de inmediato con la sensibilidad de un público amplio, que no hizo sino aumentar. Un público que no sólo seguía fielmente su obra narrativa sino también sus columnas de opinión. Cuando murió, Montserrat Roig era una de las autoras más populares no sólo en el ámbito de la literatura catalana sino en el de la Península. Como suele suceder en este país, a la desaparición física de una escritora sigue la desaparición de sus libros. Y así ha venido sucediendo con Montserrat Roig durante estos últimos años. Parece que, en esta sociedad culturalmente mediática en que vivimos, cuando un autor deja de emitir imagen y sonido en los medios de comunicación hay que darle de baja en las librerías por decreto del mercado. Por suerte, esta misma sociedad parece ser sensible a los aniversarios, y, coincidiendo con el décimo aniversario de nuestra autora, se reeditan algunos de sus títulos. Es más, Marta Pessarrodona, directora de la colección Mujeres Viajeras (Plaza y Janés), ha conseguido los derechos de un título de Montserrat Roig inédito en España. Se trata de Mi viaje al bloqueo, con prólogo de Rosa Montero; un libro-reportaje sobre el asedio de Leningrado, que la escritora catalana escribió por invitación de la editorial Progreso, de Moscú, en 1980, tres años antes de publicar el espléndido La aguja dorada, hoy inencontrable. 

Montserrat Roig por el camino de la vida 

Article publicat a “El País” el 10/11/01 per Ana María Moix 

Aquest procés de maduració personal va anar cenyit al seu procés d’escriptura. La Roig es va fer gran tot escrivint. I cada vegada més els seus llibres donaven testimoni d’aquesta maduració. La seva narrativa, segurament massa implicada en la mediocritat del món catalanet tradicional, era, d’entrada, molt inferior als llibres de tema real, per dir ho d’alguna manera. En aquest, la realitat se li imposava amb tota la seva cruesa i li fonia les boires entimentals. El llibre sobre els catalans als camps de concentració nazis és esplèndid. I L’agulla daurada, segurament la seva obra més moderna i potent, s’imposa encara, sobretot ara que estan de moda els llibres de narrativa real, mig ficció mig història, com un llibre d’una saviesa enorme en què els personages històrics de Sant Petesburg Puixkin, sobretot- conviuen amb els supervivients del setge de Leningrad i -i aquí entra l’habilitat de la novel·lista- amb els detalls anedòtics de lapròpia estada a la ciutat, narrat tot amb amor i distància. La Roig havia après a mirar-se els colors, el roig i tots els colors amb uns ulls molt més savis. I per adquirir aquesta saviesa no tinc cap dubte que l’havia ajudada la seva trajectòria de la novel·ladora de les rancieses de l’Eixample. La seva última novel·la, La veu melodiosa, anunciava un canvi radical en la seva obra: la irrupció del sentit universal en la narració de la menudesa. La vida com al·legoria. 

La Roig 

Article publicat a “El País” el 01/11/01 per Narcís Comadira

Transcric dos fragments d'articles publicats amb motiu del desè aniversari de la mort de Montserrat Roig, manllevats del Corpus Literari de la Ciutat de Barcelona, que incideixen en aspectes que, pel que estic llegint i escoltant aquests dies, encara són vigents i donen peu al debat sobre la seva figura i la seva obra. El d'Ana Maria Moix fa referència a Roig però toca un tema que els anys encara han agreujat, la política editorial, d'edicions i reedicions, erràtica i amb uns alts i baixos subjectes a modes i dèries diverses. Crec que els anys situen determinats volums en la categòria, sempre subjectiva, de clàssics, possiblement alguna cosa trobarem a les llibreries, més enllà de les celebracions i commemoracions, d'aquesta autora i d'altres oblidats o silenciats.

Comadira incideix en un tema que segurament tornarà a sortir aquests dies, el valor dels llibres documentalistes, periodístics o gairebé, en el conjunt de l'obra de la Montserrat Roig, i la intenció evident, en els seus últims anys, de donar un tomb a la seva obra narrativa. 

Avui he llegit l'entrada de la Glòria a Arbre de Foc, molt emotiva, una pàgina viscuda acompanyada de reflexions sobre el tema del feminisme moderat d'aquesta autora i de les referències que es feien en una època al seu aspecte físic, magnificades per la coneguda anècdota amb Josep Pla. 

Ens agradi o no el físic té un pes en les mitificacions d'autors i autores i tot i que amb els homes no es fa referència explícita a extremitats inferiors de bon veure, sí que crec que té importància l'aspecte, el carisma, o com en vulguem dir. Durant un Sant Jordi vaig tenir al costat l'escriptor Manuel Rivas i la cua de dames que es va formar davant seu i les floretes que li dedicaven les admiradores crec que responien a aspectes extraliteraris, conscients o inconscients. 

No diré res que no se sàpiga si afirmo, com han fet persones que hi van tenir relació amistosa profunda, com Benet i Jornet, que l'autora coneixia el seu atractiu i que potenciava aquest aspecte personal amb una certa coqueteria. Les persones som un conjunt de moltes coses, escriptors i escriptores inclosos. Baltasar Porcel a qui, per cert, en una ocasió vaig llegir una crítica força negativa i injusta sobre la literatura de Roig, també explotava el seu atractiu intel·lectual. El que passa és que en els homes això pren formes més admeses socialment, per raons òbvies.

El tema pot semblar frívol, no ens agrada admetre que ser bell, interessant o carismàtic o no ser-ho influeix en la vida, sovint d'una forma força contundent, però és així a tots els nivells, des de l'alta política, on hi ha allò que en diuen l'eròtica del poder fins a la vida quotidiana més propera i casolana.

Lluís Bosch, en un comentaria a l'entrada anterior, em demana una opinió sobre si avui es llegeix o no a Montserrat Roig. Jo diria que avui no es llegeix gaire Montserrat Roig, ni Baltasar Porcel, ni Pedrolo, ni Capmany, ni Espriu, ni Olga Xirinacs, ni tants d'altres. El món literari de casa nostra, el qual en d'altres temps seguíem de forma gairebé militant, ha canviat molt i la vida cultural i social ha donat un tomb immens. Què es llegeix, avui? Crec que més aviat traduccions d'autors anglosaxons o produccions de casa relacionades amb gent mediàtica, que surt per la televisió i que, a més a més, escriu. Novel·la negra ben promocionada. Novel·la històrica de consum. 

El premi Sant Jordi, que abans era el nostre Planeta, avui té un ressò molt migrat i el fet és que s'intenta atorgar a valors segurs més que no pas dedicar-se a descobrir o redescobrir. Els suplements literaris dels diaris han quedat reduïts a la mínima expressió. Els clubs de lectura de les biblioteques ja tenen una programació determinada que no tria el lector, sinó els organitzadors de l'activitat. No comporten venda de llibres, ja que aquests es deixen en préstec. Vivim en un món que cerca la comoditat i no haver de complicar-nos massa la vida per aspectes culturals ja que la tenim prou complicada en molts d'altres.

Des d'aquest punt de vista, els homenatges i celebracions de naixements i morts potser serveixen, al menys, per estimular la curiositat lectora. Es llegirà més Montserrat Roig després del dia 10 d'aquest mes? Potser sí, però em temo que tampoc no s'exhaurirà cap reedició actual dels seus llibres. En tot cas ens haurà servit, tot plegat, per reflexionar sobre això que en diem cultura i que ningú no sap ben bé què és o deixa de ser. Estic tipa d'escoltar que determinats escriptors de moda són uns genis, sense que cap demostració fefaent m'avali aquesta afirmació.

La propaganda acadèmica dels vuitanta i noranta també ha tingut una certa importància en el menyspreu que, en algun moment, es va estendre sobre l'obra de Montserrat Roig i els autors de la seva generació. Fa anys, en una escola d'estiu, vaig assistir a uns cursos sobre literatura catalana que organitzava el col·legi de llicenciats. Recordo que una professora ens va fer una crítica contundent sobre la pobresa expressiva d'aquesta autora i d'alguns altres. I, per altra banda, ens va fer una lloança que avui, en la distància dels anys i amb l'experiència acumulada em sembla exagerada, d'escriptors de la generació Quim Monzó als quals el valor literari sempre se'ls ha suposat, encara no sé ben bé el perquè. Admeto que tot són gustos, pel que fa a la literatura. I també moments vitals. Però quan ets jove la força d'allò que et diuen professors i professores, encara més si són també carismàtics, és molt important. No resulta fàcil aprendre a pensar i triar de forma lliure de prejudicis.