Jornada de reflexió postelectoral

Avui sí, que és jornada de reflexió.

El món proper es repartirà entre l'eufòria i el desencant. Quan guanyen els meus el poble és molt savi, quan no és així, quan guanyen els altres, el poble és ignorant, ximplet i l'enreden per tot arreu.

Sorpreses? Per a mi, cap. I no per les enquestes sinó perquè només cal parar orelles a la realitat que ens envolta per copsar que el món és com és. Per exemple, que CIU no és ben bé aquest feu de la dreta que molts defineixen i condemnen de forma destralera i visceral, sinó que, agradi o no, aplega una mena de garbuix català interclassista, una gran part del qual, si Esquerra hagués estat més coherent i seriosa, s'hauria passat -i ho ha fet en alguna ocasió- a opcions suposadament més progressistes. Pel que fa al galdós paper que ha fet l'independentisme polític, amb divisions i personalismes a tort i a dret, quan tenia a les mans un potencial important, no cal ni parlar-ne.

El mateix pel que fa al PSC, molts votants possibles del qual crec que també s'han passat a CIU, que va ser durant un breu període dels seus bons inicis un partit no lligat a l'espanyolisme visceral, ni que sigui l'espanyolisme d'esquerres, el qual, a l'hora de la veritat, resulta tan piconador del tema català com els altres. Montilles i Chacons no són el que molta gent voldria veure, fent campanyes en les quals el tema estrella és repetir com en son, els altres, de dolents i poca cosa més. 


El cinturó roig de Barcelona ja fa temps que ha aclarit i matisat el seu to, mentre que el discurs de sempre sembla que no se n'ha adonat. Un tema a aprofundir seria el sindical, on els líders s'han enquistat i eternitzat lligats a paràmetres que avui demanen una profunda revisió. Com és possible que és critiqui tant la pervivència de líders polítics i amb els sindicals, incombustibles, gairebé ningú no s'hi fiqui? Fer ressuscitar líders retirats és també una constant en temps de crisi i d'inseguretat, però sovint no funciona com s'esperava, ja s'ha vist.

Es diu que els guanyadors no tenen programa. En tenia l'actual oposició? En tenia algú? Un problema dels més espinosos i cantelluts és l'atur, en d'altres coses som semblants als europeus, pel que fa a la crisi, però en atur superem totes les expectatives. Se'n va parlar molt poc per totes bandes. L'esquerra, això que avui en diem esquerra, es queixava de les retallades. Volia dir, això, que, de guanyar, ells no en farien? Que retallarien d'una altra manera? Com i quan? De fet hi ha hagut una gran unanimitat en fer allò que es diu amagar l'ou. És clar que prometre vuit-cents mil llocs de treball, com va fer algú en una ocasió, o que l'OTAN d'entrada no i, després, haver de reduir expectatives segons toca per pressions internacionals, potser encara és menys ètic que no dir res amb claredat.

Aquesta indignació que fa tant soroll contra el sistema hauria estat molt més operativa si hagués defensat seriosament alguna opció alternativa possible o n'hagués proposat una de nova. Canviar el sistema des de fora sense un programa que sigui viable no crec que, avui, resulti quelcom que es pugui assolir sense trencar molts vidres. Hi havia opcions, unes quantes: pirates, escons en blanc, àdhuc iniciativa, tot i que l'afany de poder en formar part del tripartit, com a esquerra, els ha passat factura, malgrat pujar una mica. 

L'any 33, després de dos anys de República, van sortir les dretes. Va ser fàcil i còmode atribuir-ho al vot femení, que moltes esquerres es resistien a acceptar. Però el cert és que l'anarquisme havia fet campanya en contra d'anar a votar, una opció que sempre resulta molt perillosa. Però, ai, és que l'abstencionisme tampoc ha estat enguany tan alt com en d'altres ocasions, no és una excusa prou vàlida per explicar els resultats, vet-ho aquí.

Recordo fa anys com, en unes altres eleccions en les quals CIU també va pujar força, tot i que no tant, els socialistes, aleshores molt més PSC, encara, amb Obiols al capdavant, cercaven tot tipus d'explicacions complexes i surrealistes. Recordo que Josep Benet havia anat com independent a les llistes del que és ara iniciativa, potser aleshores encara era el també enyorat PSUC i no aquest estrany garbuix de nom llarg i complex, i l'havien criticat d'allò més, els socialistes, que potser l'havien festejat sense èxit.

Benet va fer unes reflexions acurades i en profunditat després de les eleccions, raonades, sobre el to de la campanya socialista, un to que no ha fet res més que empitjorar. El PSC genuí, aquell enyorat Congrés, pràcticament ha desaparegut de la primera fila, tot i que quan es va unir al PSOE, en temps remots, ja va tenir moltes desercions de gent brillant i coratjosa que no ho veia clar. De veritat creia algú que el suposat lideratge de la marcial senyora Chacón tindria avui alguna possibilitat?

El món és com és i no com ens agradaria que fos. Fer volar coloms és fàcil però la realitat resulta sempre molt més dura. Ahir precisament vaig anar a veure Els Miserables, impossible no sentir un cert fervor revolucionari davant d'aquella música, la bandera roja, aquelles taules i cadires buides després de la revolució, però, ai, al capdavall l'important és que el noi i la noia joves resten junts i probablement, ens ho temem, assoliran una còmoda existència petit-burgesa gràcies, també en part, als sacrificis dels desesperats, que moren pràcticament sols i incompresos.

Avui els sacrificis, al nostre entorn, són molt menys sagnants, afortunadament, tot i que no és així a part de l'estranger, només cal mirar els telediaris, la part dels telediaris que no parla de futbol o de cinema o de ximpleries diverses, que és una mínima expressió, cada vegada més residual.

Una constant en la miopia generalitzada és creure que els moviments de masses responen a una realitat seriosa i profunda. Una cosa és sortir al carrer en olor de multitud i l'altra fer, de forma discreta, el que de veritat, de moment, encara té conseqüències oficials: votar una opció política. Molta gent gran de la meva infantesa i joventut sentia molta angúnia davant d'aquests moviments de masses. En el pla religiós et deien que els mateixos que van anar a rebre Jesús a Jerusalem el dia de la Palma anaven després a atiar la seva crucifixió. De fet, no cal anar tan lluny en la història per trobar exemples.

Ho he escrit i dit en moltes ocasions, el problema no ve de dalt a baix, a casa nostra i a la dels altres, sinó de baix a dalt. La democràcia veritable s'ha d'exercir a les petites comunitats on, pel que experimento des de fa anys, es repeteixen els mateixos vicis i mancances que a gran nivell. Intentar un diàleg una mica aprofundit a nivell casolà és tan difícil com fer-ho a la televisió, sorgeixen les desqualificacions, els dogmatismes, les visceralitats, les petites dictadures personals. I ja no parlo de les moltes corrupteles de cada dia a tots nivells, que van fent gruix i, el que és pitjor, ens fan perdre molta ètica quotidiana poc valorada.

Els partits petits tenen un problema afegit, és clar, acostumem a conèixer més gent que en formen part que no pas gent que forma part dels grans. Aquestes coneixences fan que sigui més fàcil copsar-ne les mancances, les servituds, les ambicions destraleres, les contradiccions. Mira, aquell, com ha canviat, des que és a l'ajuntament. A l'institut era el més ruc, i mira-te'l ara. I sabem que, per regla general, no pugen generalment al partit els honrats i honrades de bona fe, ni tan sols els més intel·ligents, sinó els espavilats i espavilades trepes escalfa-cadires. I que els bons de veritat és cremen, s'amarguen o els amarguen. Així és el món, de moment.


Tornant a la pel·lícula que comentava ahir, en un moment de reunió d'alt nivell el kefasso, Jeremy Irons, demana al noi que ha desentrellat la problemàtica, que li faci cinc cèntims del que ha passat. Faci-ho com si ho expliqués a un criatura, fins i tot a un gos -li demana-, ja pot entendre que jo no ocupo pas aquest lloc gràcies a la meva intel·ligència... És un dels moments més brillants i realistes de la història.