Autoajuda en contra dels excessos informatius apocalíptics

En broma en broma l'euro ha arribat a complir deu anys i avui la seva existència, tot i que al món no hi ha res definitiu, sembla irreversible. No era així quan s'acostava la seva arribada i encara ens aclaparen de tant en tant amb explicacions i protestes sobre el que s'ha apujat el cost de la vida en aquest anys, des que la moneda europea circula amb una certa normalitat. Només que, per ser una mica objectius s'haurien de comparar aquests deu anys amb els deu anys d'abans de l'euro, car també amb les pessetes tot s'anava apujant i cada primer d'any els bitllets de, per exemple, els transports públics, feien una desagradable revifalla a l'alça.

La televisió ens va marejant amb el tema de la crisi, una evidència, no ho negaré. Però crec que passa força com amb la meteorologia, un altre tema estrella, sents que fa tant de fred -o tanta calor- que et vas acovardint, no sortiries de casa i quan ho fas t'adones que no n'hi ha per tant i que fins i tot t'has abrigat de forma excessiva. Això quan els professionals de la qüestió no han errat les previsions. Sovint no és tan important i definitiu el que ens passa sinó allò que percebem que ens passa i sovint ens fa patir més allò que pensem que ens pot passar -els psicòlegs en diuen una cosa així com 'angoixa d'anticipació- que allò que ens passa en realitat a l'hora de la veritat.

Hi ha gent, m'imagino que jove o més jove que no pas jo, que assegura sense vergonya que són els temps pitjors que hem viscut. Han viscut poc, em sembla. Asseguro, si voleu davant de notari, que n'he viscut de molt pitjors, amb alts i baixos lligats als avatars de l'economia i això que ja no vaig passar la guerra. És clar que jo sóc una privilegiada jubilada funcionària amb pagueta segura, tot i que porto treballant des que es podia, en aquella època. Un tema, aquest de la seguretat laboral, que avui és qüestiona com a just o injust, desvetllant moltes inquietuds.

Dimarts vaig anar al teatre i després, amb una colla, vam anar a menjar unes tapetes. Al teatre no hi cabia ni una agulla. Els bars d'una nova zona peatonal del meu barri eren plens a vessar, de gent de totes les edats, molta de la qual, jove. Són bars econòmics, cert, però crec que, immersos en una crisi profunda i seriosa, veure tanta penya en un dimarts laborable al vespre, desvetlla certes inquietuds o al menys genera preguntes sobre la realitat. O continuem estirant més el braç que la màniga o la cosa no és tan gruixuda com ens expliquen una i altra vegada. Anar al bar, en els temps de la meva infantesa, era gairebé un pecat a casa meva i a casa de molts veïns i només ho feien els homes de mala ganya, balafiadors i embriacs.

La tele ens aclapara amb un munt de tertúlies i debats, generalment sempre amb els mateixos participants, sobre el tema. L'estudi de la nòmina dels tertulians i habituals als debats seria també molt interessant de conèixer a fons. Els informatius, cada dia més frívols, ens mostren una gran preocupació pel fet que no hi ha prou neu i la gent potser no anirà a esquiar tant com s'esperava. En els meus temps joves ja se sabia que la neu forta venia a partir del gener, no entenc que ara hagi de nevar abans. Anar a esquiar és car. Vol dir equip adient, desplaçaments, hotels. Avui ningú no hi va un dia a l'any amb una sabata i una espardenya, per veure una mica de neu, llogar un equip deficient i provar el pa que s'hi dóna, com fèiem els excursionistes transicionals i modestos. Tanta gent pot fer-ho alegrament en temps tan negres?

En una ocasió es comentaven les fotografies de l'any de la nevada amb gent esquiant... pel carrer Balmes. Els modestos, que érem majoria aleshores, ni teníem esquís ni tan sols màquina de retratar i per això, potser, en la història del passat ha quedat més aviat fixada una imatge burgesa i ben peixada de la societat que no pas la misèria i la humiltat dels poc afavorits. Una gran part dels informatius nostrats, tot i remarcant certa baixada en el consum -de marisc- per a les festes ens ha atabalat com cada any amb els menús nadalencs, el que es gasta la gent en loteria, això de la neu, els viatgets que ja no es fan tan lluny però es continuen fent més a prop, tot i que sempre surt algú que se'n va cap a Nova York el dia en què hi ha vagues voladores i coses així.

Al món sembla que no hi ha res més que nosaltres. Bé, de tant en tant surt Corea del Nord,  ningú no fa manifestacions en contra d'aquest règim del qual sabem tan poca cosa, només es fa brometa sobre els planys multitudinaris, cosa que em fa venir al cap el títol d'un llibre de l'enyorat Gabriel Cardona sobre acudits franquistes: Cuando nos reíamos de miedo. Alguns morts per Síria, problemes al nord d'Àfrica. Les grans manifestacions mentalitzades només s'aconsegueixen quan pel mig hi ha els americans rics, evidentment. La resta són guerres oblidades o gairebé, lamentables, inevitables, persistents. Com les grans fams i tantes misèries que esquitxen el món i que no ens toquen, de moment i que duri. 

Els europeus avançats van firmar aquell vergonyós pacte de no intervenció i, encara pitjor, van consentir una llarga dictadura a casa nostra per no marejar la perdiu, però eren lliures, desvetllats i feliços i fins i tot admirats per tots nosaltres, tan demòcrates i moderns. Però oblidem els pobres i tan pobres com som. Ai dels vençuts, ai dels oblidats i ai dels pobres de veritat, no dels pobres que se'n van de tasques i a esquiar cada cap de setmana. Les manifestacions i protestes no serveixen per a res més que per esbravar-se si al darrere no hi ha quelcom més estructurat i seriós. Foc d'encenalls.

Com que venen temps de regalets surten, com cada any en aquestes dates i per Sant Jordi, molts llibres adients per a regalar, un bon gruix són d'autoajuda, com un que es diu El arte de no amargarse la vida. Tinc molt poca fe en aquests llibres i no me'n compro mai cap però l'altre dia vaig sentir el seu autor, Rafael Santandreu,  per la ràdio i he de dir que em va agradar com parlava, ja que deia coses de sentit comú, coses que, com és sabut i com saben gent estil doctor Corbella venen molt i bé quan s'editen en paper convencional. 

Partia aquest senyor del fet que confonem desitjos amb necessitats, que per a ser feliç, o més o menys feliç, fa falta poca cosa, i que preocupar-se per coses com ara la malaltia o la mort que inevitablement arriben, de vegades quan menys ens ho pensem, és inútil i estèril. Al programa trucava gent empipada, que no estava d'acord amb el psicòleg, ja que tenim tendència a entomar allò que no ens agrada de forma personal. Persones que havien perdut algú estimat protestaven, com podia dir aquell senyor que morir estava bé? Ell no devia haver perdut ningú estimat, encara!!! La mort d'algú estimat era una gran desgràcia. Sort que l'autor del llibre, psicòleg hàbil, els donava la volta de forma tranquil·la i asserenada. No és que la mort no sigui una desgràcia, és que 'és així' i no s'hi pot fer res.

Un dels espontanis trucadors va manifestar que encara no es volia morir ja que tenia moltes coses per fer i el psicòleg, amb un sentit de l'humor molt fi va intentar fer-lo reflexionar, admetia que l'atzar podia fer que morís en qualsevol moment inesperat malgrat la seva voluntat de no fer-ho? No pensava que per més que un gruix de gent sentís la seva mort els mil milions llunyans, per exemple, de xinesos, sentirien una gran indiferència quan ell traspassés? Però, res, el trucador daili que daili amb el valor de la seva vida i els seus projectes. Encara no havia entès allò tan vell de que tots som necessaris però mai imprescindibles. Ni tan sols necessaris, diria jo.

Hi ha llibres per a tot, doncs. M'imagino que hi ha gent a qui li van bé, com deuen anar bé els psicòlegs a algú, jo he perdut la fe en moltes coses, també en la psicologia, doncs he escoltat molts disbarats a escola per part del sector. N'he trobat alguns, pocs, de bons, de psicòlegs. No són els més apreciats per la majoria ja que diuen el que han de dir i no dogmatitzen ni pontifiquen i la gent vol seguretats i que els donguin la raó. De tota manera sense receptes de metge l'home neix i creix i mor, que deia la cançó. I si hi ha crisi n'hi ha i de res serveix parlar-ne tant i tant quan la vida demostra que de tot allò que es diu i preveu poques coses s'esdevenen com es profetitzava per part dels experts, entesos, totòlegs i opinadors. 

En tot cas, augmentar el nombre de tertúlies i tertulians pagats suposo que anima l'economia com també l'anima el muntar un grup de cursets per a reciclatges laborals que asseguren feina temporal, tan sols, als formadors i als organitzadors dels cursets. Escriure llibres d'autoajuda i vendre'ls també ajuda, crec, als autors de llibres d'autoajuda, la majoria en castellà tot i que edicions 62 ha publicat alguna coseta en català i tot. 

Volia parlar del tema monàrquic i undargarínic i del tema lingüístic, a causa d'algunes lectures mediàtiques que he fet aquests dies però com que sempre em diuen que m'allargo qui-sap-lo de moment ho deixarem aquí.

En cercar la imatge del llibre per internet he trobat que també n'hi ha un altre que es diu, precisament, El arte de amargarse la vida. Com que ve Nadal us ofereixo una selecció temàtica, els títols conformarien un bonic poema vital. No tots aquests llibres són iguals i n'hi ha d'interessants, ho admeto, tot i que en general em produeixen una mica de repelús. Quan encara el tema no s'havia frivolitzat com ara, en el temps dels meus estudis de magisteri, em vaig ensopegar als encants amb un volum molt interessant que avui potser hauríem d'incloure en el gènere, Hacia una vejez joven, del doctor Mira i López, un il·lustre exiliat del qual un professor ens havia parlat força. Deia de forma aprofundida i pionera coses que avui s'han repetit fins a la caricatura sobre la vellesa i les seves servituds. Com en totes les coses, informació sobre la crisi inclosa, l'excés i l'excessiva insistència en els temes acaba per desvirtuar-ho tot i fer-ne una lamentable caricatura estrafeta.


Encara més: amb tanta gent que té solucions per als nostres mals individuals, socials, polítics, col·lectius, econòmics, identitaris, familiars... com és que no acabem de sentir-nos a gust amb el món i amb nosaltres mateixos? Doncs pel fet que la realitat ens contradiu: els metges moren, els psicòlegs no són feliços, els mestres tenim fills difícils i mal educats, els cuiners agafen salmonella, els economistes s'arruïnen, els lampistes tenen inundacions domèstiques, roben als polícies, als informàtics se'ls espatlla l'ordinador i etcètera. I l'home feliç no portava camisa.