Conspiracions no tan llunyanes

Aquesta pel·lícula, dirigida per Robert Redford, ha tingut valoracions molt diferents. Hi ha qui l'ha lloat de forma sincera i qui li retreu l'excessiva senzillesa argumental, la manca de sorpresa en tot el que s'esdevé o la inutilitat dels flash-backs. Algunes d'aquestes limitacions són certes però crec que es tracta d'una pel·lícula seriosa i molt ben interpretada, que potser no aportarà res a aquells qui no senten curiositat per la història més o menys mítica dels Estats Units, però ja m'agradaria que la nostra història propera es pogués mostrar de forma tan desacomplexada. 

Com sol passar hi haurà qui li retregui l'americanisme, centrat en el tòpic de l'heroi solitari que defensa la justícia, malgrat el rebuig de l'entorn. No hi ha res de nou sota el sol i les històries de ficció, fins i tot quan es basen en realitats de forma força reeixida, acostumen a repetir esquemes ja que, al capdavall, tots els éssers humans tenim moltes coses en comú.

De Lincoln i la guerra civil dels Estats Units n'hem llegit i vist moltes històries tòpiques. De fet, aquella guerra sagnant va voler ser resolta en un intent, no reeixit del tot, en bastir senyals de pertinença en un conjunt de terres i gent que hauria pogut esdevenir caòtic. D'aquests països grans i poderosos en parlem amb molta inconsciència recurrent. Hi ha qui coneix els xinesos del basar i ja sap com és la Xina, amb més de mil milions de persones, quan l'evidència mostra que fins i tot en una mateixa ciutat existeixen diferències substancials entre uns barris i uns altres. Fa poc algú em comentava la diferència, per exemple, en l'esperança de vida, entre els habitants de la part alta de Barcelona i els de la part baixa.

La pel·lícula se centra en el judici militar celebrat en calent després de l'assassinat de Lincoln i, en concret, en la víctima més innocent, tot i que potser no ho era del tot, de les quatre penes de mort que es van dictar, l'única dona, Mary Surratt, el fill de la qual havia aconseguit escapar. El pitjor de tot és que les condemenes a cadena perpètua, que n'hi va haver unes quantes, es van beneficiar d'una amnistia al cap de sis o set anys. Sol passar així, com va passar amb els darrers condemnats del franquisme i fins i tot amb molts condemnats per fets com ara la Setmana Tràgica. Quan les coses es calmen, millor o pitjor, és més fàcil sobreviure a l'afany de venjança indiscriminada dels inicis. La sort compta molt, per a la supervivència.

En certa manera i llegint entre línies la pel·lícula, tot i que no de forma evident o destralera, mostra la inutilitat de la pena de mort, allargant la parafernàlia d'aquelles escenificacions teatralitzades que tant de públic generaven i accepta que les motivacions de la violència poden obeir a motius ideològics comprensibles, fins i tot en casos com aquests. El fill de Mary Surratt va ser detingut un temps després, es va demostrar que no era al lloc al moment dels fets, malgrat que havia participat en un complot inicial per segrestar Lincoln, i va ser posat en llibertat aviat, arribant a vell. 

La casa dels Surrat és avui un museu noucentista, on s'explica la història de la família i també la vida quotidiana de l'època.  És extraordinari comprovar la gran quantitat d'informació i d'estudis que s'han anat elaborant i reelaborant, al llarg del temps, a l'entorn de l'atemptat, dels seus implicats i de les motivacions de les condemnes o de les proves aportades. Tot plegat es va aconseguir que els militars no jutgessin civils en casos semblants però qualsevol assoliment a favor dels drets humans costa, com és sabut, molts sacrificis.

El noi de la pel·lícula, l'advocat Aiken, es va dedicar després del cas al periodisme i no va viure molts anys, les seqüeles de les seves ferides de guerra li van passar factura i va morir als quaranta-un anys, encara jove. La seva dona que té un paper molt secundari en la pel·lícula va ser una persona culta, especialista en llengües clàssiques, una de les primeres dones amb privilegis universitaris del país.

Ja sé que resulta obvi però encara em meravella que gràcies als mitjans actuals en mitja hora puguis accedir a tanta informació sobre un tema qualsevol, ja que en arribar del cinema, per raons òbvies vaig començar a espigolar sobre el tema per internet, ensopegant-me amb curiositats que ignorava, com ara l'extens i controvertit debat sobre la possible homosexualitat de Lincoln o vides apassionants de l'època, com la de l'ex-esclava cosidora i dona de confiança de l'esposa de Lincoln, Elizabeth Keckley. Tafaneria retrospectiva? Evidentment, en sóc conscient.