Sobre pàtries exigents i pàtries idealitzades

Aquests dies han emès per televisió la pel·lícula Joyeux Noël, una cinta francesa que va passar sense pena ni glòria pels cinemes tot i que té el seu interès. Explica un fet real de la primera guerra mundial, un fet d'aquells que s'han donat en moltes guerres. Amb motiu del Nadal s'estableix una treva entre els exèrcits enemics cosa que fa que els homes es coneguin i que ja no vegin l'enfrontament com abans. En tot plegat hi té un gran paper la música, com a art germanívol. La cosa acaba malament, els grans caps de l'exèrcit, des dels seus despatxos, no veuen bé el fet i envien els responsables als camps de batalla on, es preveu, hi haurà les grans estossinades. 

Precisament aquests dies he estat llegint la versió original de Los cuatro jinetes del apocalipsis, ja que a partir també del  fet d'haver vist la pel·lícula fa poc per la televisió em van agafar ganes d'acostar-me al llibre original, fàcil de trobar per internet i molt interessant per molts conceptes i detalls que les pel·lícules no poden abastar. El llibre es podria dir que és propagandístic, de fet va ser una mena d'encàrrec o suggeriment del president Poincaré a Blasco Ibáñez, intentant fer que es bandegessin coses com ara la neutralitat o el pacifisme davant de l'atac enemic. Com que la novel·la està escrita en l'època dels fets mostra la mentalitat del moment cosa que les novel·les històriques no ens poden mostrar ja que sempre veuen el passat des del present. 

La novel·la té, a més, una primera part en la qual els personatges viuen en una Argentina salvatge, molt interessant, fent fortuna. Mostra l'enfrontament entre dues mentalitats, la francesa, oberta i a la recerca de la llibertat, i l'alemanya, que intenta ja aleshores fer que la raça superior domini la resta i dirigeixi el món. No ironitzaré sobre el present, ep. Hi surt un mosaic de personatges molt interessants, un rus, un espanyol, el desvagat fill de papà que acabarà lluitant per la pàtria d'acollida i també qüestions com el patriotisme, les arrels, la responsabilitat davant de la història. Molta mitologia que el temps ha matisat tot i que aquestes coses tornen a aflorar de tant en tant.

Aquella guerra va ser resultat de les guerres anteriors i de la inestabilitat política europea. Espanya va aconseguir surar en la neutralitat i fer bons negocis mentre va durar, una bonança econòmica que no es va saber aprofitar després. De tota manera, molts voluntaris van anar a ajudar França, el bel·licisme era un valor vigent i el pacifisme s'identificava amb la covardia i  el deshonor. La guerra va ser un escorxador absurd de jovent, com que la segona encara va ser pitjor es van anar oblidant les seves misèries, reflectides en pel·lícules immenses com aquest monument que és Paths of glory,  prohibida durant anys a França i no cal dir fins quan a Espanya. Hi ha la creença que sempre els de dalt són aquells que manipulen el poble però no sempre és així, Napoleó III es va veure abocat a la guerra franco-prusiana a causa del fervor popular, les masses no sempre són tan innocents.

La lògica de la guerra és absurda però, per desgràcia, de vegades cal defensar-se d'inesperades agressions.  De tota manera l'espiral de la violència acostuma a produir més violència i efectes colaterals absurds i tràgics. França, l'estat i els comandaments militars, sembla que van aprofitar l'avinentesa per enviar a primera línia del front joves que provenien de les regions més problemàtiques, i així a molts poblets de la Catalunya Nord, de Còrsega, de Bretanya, ens podem ensopegar amb aquests exagerats monuments plens de noms i cognoms, sovint de germans, cosins i parents, fills de la patrie morts en aquella carnisseria. Sembla que sobre aquest tema es van fer, al nostre país veí, alguns estudis encara poc coneguts, que demostrarien aquesta perversa intenció unificadora. A la pell de brau com que els pobres fills de la pàtria enviats a l'escorxador eren dels dos bàndols enfrontats el tema és molt, molt diferent.

Sóc absolutament antipàtries, oficials o no, acaben per provocar aquesta mena de coses. Després el temps passa i tot sembla gloriós, honorable, heroic. A França un pobre noi jove de cada deu va morir de mala manera en aquella guerra que va acabar, com és sabut, amb la victòria, fet que va contribuir a l'exaltació de les glòries nacionals i fins i tot va contribuir a escampar senyals de pertinença a una unidad de destino en lo universal. La manca de jovent, possible carn de canó en properes guerres, va fer també que s'esmercessin durant anys grans esforços en polítiques natalistes, en les condemnes al control de natalitat i l'avortament. Fins i tot la moral, l'ètica, els costums, es manipulen de moltes maneres quan cal i toca i allò que era dolent sembla bo i a l'inrevés, es fa molt difícil copsar les veritables intencions del control subtil del pensament vigent.

Les exaltacions patriòtiques s'han d'utilitzar amb cura i mida i de vegades es juga alegrament amb foc, cosa que afecta molt la gent jove. De jove et sents coratjós, lluitador, vols causes nobles en les quals cremar-te i més endavant, amb els anys i l'experiència, et vas adonant de com et van deixar socarrimar per idees que no s'ho valien i que ni tan sols aquells que les predicaven consideraven seriosament ni tenien cap intenció de portar a terme en cap moment. 

Els sentiments bel·licistes no han mort, només s'han abaltit en algunes societats, però poden ressorgir si toca i convé, no fa tants anys hi havia jovent que feia seu allò de la lluita armada i no gaire lluny de nosaltres fa quatre dies que l'han començat a bandejar. Tot es pot arranjar i reconsiderar, podem canviar de mentalitat, reconèixer errors, només la mort és irreversible i com que la vida ja ens mata de forma inevitable, coses com ara la pena de mort o els atemptats indiscriminats que poden provocar víctimes innocents, tot i que siguin a favor de causes suposadament nobles, resulten aspectes culturals absolutament perversos. Però ja sabem que l'infern és empedrat de bones intencions, és clar. Fins i tot l'infern sartrià i proper.

Parafresajant Pardo Bazán quan parla de la Natura, i situant el concepte de madrastra en el context de l'època, o sigui, identificant aquest terme amb personatges dolentots com ara els de la Blancaneus o la Ventafocs: Pátria, et diuen 'mare', t'haurien de dir 'madrastra'.