Maternalismes i paternalismes excessius

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
con nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

Esos locos bajitos (Joan Manuel Serrat)

Yo no sé muchas cosas, es verdad. 
Digo tan sólo lo que he visto. 
Y he visto: 
Que la cuna del hombre la mecen con cuentos, 
que los gritos de angustia del hombre los ahogan 
con cuentos, 
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos, 
que los huesos del hombre los entierran con cuentos, 
y que el miedo del hombre… 
ha inventado todos los cuentos. 
Yo no sé muchas cosas, es verdad, 
pero me han dormido con todos los cuentos… 
y sé todos los cuentos. 
(León Felipe)

Hi ha qui diu que li agrada en Serrat així, en bloc. A mi hi ha coses que m'agraden molt  i altres que no tant. Durant molt de temps vaig tenir prejudicis catalanistes en contra de moltes de les seves cançons en castellà i a més trobo que va començar molt aviat a fer, cantant, allò que en diuen la cabreta, però he de reconèixer que en té un feix de molt interessants, com aquesta en la qual incideix sobre el tema de la infantesa i les dèries dels adults al seu entorn. L'expressió locos bajitos la va manllevar Serrat del gran Gila, per cert, com ell mateix explica. No és pel meu gust una cançó reeixida del tot i la tornada m'hi sobra. Però el gruix de la lletra té un gran pes filosòfic i educatiu, a nivell casolà i d'experiència paternal.

La frase cargan con nuestros dioses y nuestro idioma em sembla molt remarcable, genial. No els atorguem dons cobejables, als nostres nadons, sinó que els posem, d'entrada,  càrregues que poden arribar a ser feixugues, l'idioma i els déus són de les més pesades, doncs comporten servituds aclaparadores. La infantesa és una època estranya, la valoració de la qual ha anat variant amb els canvis socials i culturals. 


Durant les darreres dècades s'ha escampat un proteccionisme exagerat i també un intrusisme absurd dels adults en allò que fan els infants o els joves, ja que si per una banda se'ls reconeixen aviat molts drets per l'altra sembla que volguem allargar-los la infantesa fins a l'absurd. Fins i tot hi ha pares i mares que van a protestar al professorat universitari sobre notes o metodologia utilitzada. Avui mateix al blog Provisionals hi ha un comentari sobre la carta d'una mare a un diari, protestant del fet que a la seva filla, per a la selectivitat, li facin llegir els Drames rurals de Víctor Català.

Avui hi ha poques criatures, en general, a l'entorn nostre. Generen curiositat, atenció i dedicació exclusiva. L'altre dia, en el nostre dinar familiar de Nadal, només hi havia una nena petita, filla d'una meva neboda. Els pares i mares cada dia són més grans quan tenen fills, una tendència que sembla natural quan no ho és gens. L'edat pesa i no és el mateix tenir vint anys que tenir-ne trenta o quaranta, pel que fa al caràcter, el tarannà i la vitalitat necessària per bregar amb els infants. De tota manera molta gent no vol entrar a debatre el tema, avui, segons la doctrina oficial, primer s'ha d'estudiar, s'ha de viure, s'ha de gaudir de la vida (horrible concepte) i quan s'està situat és quan s'han de tenir fills. Tenir fills tampoc no és cap obligació ni cap exigència moral, afortunadament, tot i que en el tema hi ha un fort component biològic i sentimental, no exempt d'egoisme, tot i que tampoc trobo que un cert grau d'egoisme sigui condemnable.


Fa poc encara escoltava a un polític afirmant que la baixa en la natalitat va lligada a la crisi i als problemes econòmics del jovent, cosa que la realitat desmenteix. La crisi és un escarràs que serveix per explicar-ho tot, fins i tot coses que fa anys i panys que passen ara passen a causa de la crisi. Precisament en èpoques molt difícils, com les postguerres, acostumen a donar-se increments en els naixements i avui les classes més desafavorides tenen més fills que els ben peixats, per regla general. En el tema hi incideixen molts factors però gosaria dir que l'econòmic no és pas el més important de tots. 

Resulta impossible pensar que els pares tardans d'un fill únic o, a tot estirar, d'una parelleta,  tinguin davant dels fills l'actitud dels pares antics amb famílies nombroses i molts problemes econòmics, que esperaven sovint amb candeletes que aquests es busquessin la vida o contribuïssin amb un sou al benestar familiar. Aquesta excessiva preocupació que porta a pensar de forma absoluta que en l'educació tot és previsible i controlable, tant en la familiar com en l'acadèmica, genera frustracions i culpabilitats diverses quan, moltes vegades, les coses no surten com ens pensàvem.

He assistit a un gran nombre de  reunions de pares i mares durant la meva vida, una moda del nostre temps, aquesta de la reunionitis que potser s'hauria de revisar a fons pel que fa als objectius i metodologia. Hi he intervingut com a professora i com a mare. Aquestes reunions reflecteixen totes les dèries del nostre temps. Allà hi surt sempre el pare o mare mentalitzat i amb afany protagonista que pontifica i predica els seus ideals, de vegades és dels qui menys es preocupa realment per les criatures a l'hora de la veritat. Hi ha els pares i mares preocupats per no fer les coses bé, com si les coses de la vida real es poguessin fer bé. I també hi ha els tolerants i discrets, que van a les reunions amb respecte, sense un gran entusiasme, escolten i decideixen el que els sembla amb naturalitat tot i que potser interiorment pensin: quines bestieses que ens està dient la mestra. Acostumen a ser els més eficaços i mai no presumeixen de res ni acostumen a ser els grans protagonistes de les activitats extraescolars.

En aquests temes cadascú és diferent i parla segons li ha anat a ell mateix a la vida però, en general, els infants serveixen per a excusa i justificació de moltes coses. L'excés intervencionista resulta ridícul, com la carta d'aquesta mare protestant de la lectura que li han fet fer a la seva filla, adulta i a punt d'entrar a la majoria d'edat. Entenc que la noia protesti i entendria que ella hagués escrit planyent la tria d'uns textos tan ombrívols com aquests. Hi ha lectures que fora d'un context  amb motivació, que ens les situï en l'època històrica o en el moment adient de la nostra vida en el qual els podem entendre, no tenen cap mena de sentit. Les lectures obligatòries o el fet de l'obligatorietat són valorables, així com les tries que fan els qui endeguen els programes.

És clar que tot plegat també forma part d'un temps i d'uns costums. Avui tot es pot discutir i valorar, és un tema que ve de lluny. Tothom pot protestar de tot i acostuma a fer-ho si pot. Les protestes s'escolten però tenen poc efecte si no són massives. Hi ha molts continguts que formen part de l'escolaritat obligatòria o post-obligatòria que no serveixen per a res però que ningú no sembla qüestionar. Els joves i els infants, com diu la cançó, carreguen de grat o per força amb els nostres déus i el nostre idioma i encara els exigim que els respectin i defensin. A més, carreguen amb els nostres plans educatius.

Hi ha el costum generalitzat de portar els infants a manifestacions massives suposant que això és educatiu quan són en una època en la qual no poden entendre encara res de tot plegat. Quan gent d'ideologia contrària a la nostra ho fa ho trobem malament, cas de les protestes antiavortives, és una manipulació descarada, però quan són del nostre braç esquerre ho considerem educatiu, imprescindible. Això passa amb gairebé tot i pesa més el qui ho diu que no pas el què es diu.


La infantesa és una etapa estranya i màgica que després recordem de forma parcial i interessada. Se suposa que els infants són bons, nobles, generosos i tot això però hi ha de tot i en una classe de pàrvuls es reprodueixen sovint els mateixos temes que sorgeixen a  nivell adult, el que passa és que els adults que manen, i en una aula de primària el mestre encara mana força, hi poden dir i fer alguna cosa. Controlar una mica i, en ocasions, portar el tema per on cal que vagi segons ens sembla als grans, això sí.

Creure que els fills s'han de sentir, per exemple, orgullosos de la família, del poble, de la pàtria espiritual, fins i tot de ser d'una religió determinada, mostra aquest intrusisme de forma evident. No els podem donar, en néixer, un gran ventall d'opcions. Per tant tampoc no els podem exigir fidelitats etèries com no cal que ens les exigim a nosaltres mateixos. Puc estimar molt la meva família, sentir-me culturalment -tot i que no sé què és la cultura- català i cristià, però d'això a manifestar orgull pel lloc precís que m'ha tocat a la loteria de la vida hi ha un bon tros que no ens agrada gaire explorar. A més, tot i que aquest orgull sigui merescut nosaltres no hem fet cap esforç per accedir-hi.

Diuen que en néixer tots som iguals, però que aquesta igualtat només dura uns segons. Aviat aquest pes de la cultura, de la família, de l'idioma, dels costums, ens condicionarà i educarà, cosa que, en el fons, consisteix en fer-nos passar per l'adreçador i en fer-nos participar de privilegis o misèries, segons ens vagi. Un altre tema és el moment històric i els seus dogmes, que també condiciona. 

No hi ha cap instant festiu en el nostre creixement en el qual ens ofereixin la possibilitat de ser suecs, francesos, catalans o gallecs i d'optar per un idioma i una religió. Avui gairebé tot és pot canviar, evidentment, però costa molts esforços i  sacrificis i no tenim elements de judici per saber on o amb qui ens aniria millor. Carreguem amb un idioma, amb una religió -o amb una absència de religió, actualment-, i amb una família que en el millor dels casos tindrà molt bones intencions, ens estimarà a la seva manera i ens deixerà créixer en mig d'una certa normalitat convencional. 


La resta és atzar i nosaltres, i els nostres fills i néts, si en tenim, creixeran, diran adéu i s'equivocaran. Patiran i no hi podrem fer res. No sabem amb què es poden trobar els nostres descendents en un futur i pensar massa sobre les possibilitats de tragèdia col·lectiva o individual que poden arribar en algun moment, de forma imprevisible, i només cal repassar la història, acabaria amb l'espècie en abaltir les nostres ànsies reproductives, però sembla que la biologia té un gran pes en tot plegat.

Deixar viure i respirar els infants i sobre tot els joves per tal que protestin del que calgui ells mateixos, hi estiguem o no d'acord, crec que hauria de ser el més convenient, encara que jo no sóc qui per donar cap mena de consell educatiu, doncs quan més anys he treballat en l'educació més m'he adonat del fet que és aquesta una ciència fràgil sobre la qual no sabem res de res, cosa que potser s'esdevé amb gairebé tots els coneixements. Malauradament, una ciència tan inexacta i fràgil genera molts dogmes, moltes teories, molta literatura i molts experts desacomplexats que pontifiquen.

En tot cas, a mi, personalment, escriure al diari una carta com aquesta de la mare antidrames rurals em faria molta vergonya. En tot cas, si no m'agradés la lectura triada -que no és el cas- o algun contingut obligatori aconsellaria a la joveneta que fes el que cal fer per passar la selectivitat, llegir el que toca, per absurd que sembli, car l'objectiu de la majoria d'estudis és passar o aprovar, treure un títol, i no pas assolir un grau de cultura excel·lent que ens realitzi de forma integral. O sigui, que fos pràctica que és el que aconsellava el militar bonhomiós a Fortunada, a la novel·la de Galdós, quan s'adonava del fet que potser a la dama no li seria possible seguir les normes socials amb coherència i hipocresia. Cosa que, de fet, és el que li passa al capdavall. Ja que la impulsiva protagonista bandeja, com sol passar, en moments intensos emocionalment, els savis consells paternals del seu protector.