Manuel Fraga: crònica d'una mort anunciada, esperada i inevitable

Models de moda masculina i aperturista en vestits de bany de senyors de bon veure.

L'estat de la nació i el repartiment dels pastissos. 

Vegis el puret psoètic. Què hi diu, al paperet de Fraga?

Parlant informalment de la vellesa inevitable i les seves xacres i servituds. Un fumava molt, l'altre no.

Transformar alguna cosa per tal de continuar igual. O més  o menys.

Els pares d'una constitució consensuada. 

Potser el problema va ser que no hi havia cap mare amorosa.

El dòmino agermana i unifica.

Non é bo para ti que preguntes demais,
que te apartes do carreiro do perfecto cidadan.
Matrimonio soso, traballo precario
na tua mente a quimera de te facér encargado.
Tampouco che convén perderte en moitas leiras
cos feitos que, o pensalos, se converten en problemas.
Deixa que o mundo siga o curso seu
e continua o teu camiño en silencio e o teu.
Non cometa-lo erro de altera-las directrices
en que se apoia a xente con quen vives.
"É preferible a inxustiza a desorde"
dicia o meu avo o se abrocha-lo uniforme.

'Ultramemia' (Def con Dos)

Ha mort Manuel Fraga, després de fets diversos i pintorescos a l'entorn d'aquesta mort, com ara que algú de forma imprudent la va anunciar quan encara no s'havia esdevingut o una polèmica recent a twitter, ja que un polític municipal castellada va dir en una piulada que tenia l'ampolla de xampany a punt a la nevera, provocant reaccions en contra que trobaven el comentari de mal gust.

Això de l'ampolla de xampany ja va passar amb Franco, i encara molts presumeixen de la festa familiar que van muntar en la intimitat aquell vint de novembre esperat i recordat, per molt valents que fossin, ja que en aquell moment aquest tipus de celebracions encara eren clandestines. La veritat és que alegrar-nos tan ingènuament del fet que polítics dictatorials morin de vells i en olor de multitud, en lloc de morir a l'exili, o en l'ostracisme, com hauria de ser, em sembla una mostra més d'un tarannà ximplet i immadur. Tots morim, abans o després, la vida ja ens condemna a mort, de vegades de forma prematura, fins i tot.

De Fraga, darrerament, només se'n diuen penjaments, i evidentment la seva història política té moltíssimes ombres. Amb tants anys a la política franquista o post-franquista ningú en pot sortir sense esquitxar-se, encara menys si han tingut càrrecs tan importants en un règim tan llarg i, en gran part, inamobible i sense matisos. Quan al senyor Fraga ja li havien cantat les absoltes polítiques va fer una revifalla regional gallega molt interessant per als estudiosos de les singularitats de la política hispànica a tots els nivells. Per això encara el recordem, envoltat de gaiters, altrament l'hauríem oblidat molt abans, com ha passat amb nombrosos polítics del seu temps.

Molts dels pares i avis del jovent que avui, a les xarxes socials, esmenta Fraga com una mena de botxí barroer i sense matisos, van confiar en el seu protagonisme durant la transició. Fragamanlis, li deien, en alguns acudits. Va ser, ai, el ministre aperturiste d'aquell règim sota el qual vam créixer i viure, cosa que ja indica com era la resta. A les seves actuacions més desafortunades i represives se les titllava de fraguisco. 

Fraga, contra tots els pronòstics, no va protagonitzar la transició, tal i com s'esperava. Va ser el jove Adolfo Suárez, un desconegut aleshores, qui ho va fer. Fraga estava massa relacionat amb el franquisme, és clar. Va fundar un partit més a la dreta que el de Suárez, un partit que, al final, reconvertit i transformat, va superar el pes d'aquella UCD de curta durada i avui mana, ens agradi o no.

Ningú no ho deu voler recordar ara, però la gent xalava molt amb les seves intervencions en aquells debates sobre el estado de la nación, pel fet que era un home culte i llegidor, amb molts recursos verbals. No  era l'únic en aquella època, el to de les intervencions i fins i tot els acudits que es feien mostraven un llistó d'intel·ligència subtil i incisiva més alt que no pas l'actual, pel meu gust. Recordo que aquells debats van ser molt populars, es miraven amb més afició que La Riera, i els mestres de tots els colors polítics sortíem depressa d'escola per instal·lar-nos davant d'una tele encara sòbria, en blanc i negre i escoltar els polítics de l'època.

Reduir la vida política de Fraga a les seves ombres, que són moltes i espesses, és poc científic, històricament parlant, si és que la història té alguna cosa de ciència. Tots els polítics de l'època, fins i tot els admirats i sacralitzats a casa, tenen grans ombres, grans traïcions, grans defectes, fins i tot crims que sovint s'obliden, poques bigrafies serioses poden obviar aquestes qüestions, tot i que se les disfressa i maquilla segons la ideologia de l'historiador. Encara més, la gent s'enfada molt  quan es toquen persones com Macià o Companys. Pel que fa als més actuals, com Pujol, actuem com les famílies, els podem tocar des de dins de forma fins i tot cruel, però la barroeria exterior empipa i aleshores fem pinya a favor del nostre parent territorial.

Dir que un ministre tan franquista, tot i que aperturista a l'espanyola, va fer el que va fer és repetir obvietats. Ni podia ni volia fer una altra cosa. De tota manera, amb totes les seves barbaritats, aquell aperturisme va permetre respirar una mica, ni que fos poquet. Tots aquells moviments socials arrauxats de la nostra joventut, tan magnificats i idealitzats, no van poder evitar les darreres penes de mort, encara que ara sembla de vegades que Franco va ser estossinat per aquells moviments de masses reivindicatius i sorollosos, Ni tan sols es va poder aconseguir, ni s'ha aconseguit encara, que retornés la República, tan legal, tan esperada, tan mitificada. Vam empassar-nos molts gripaus i, en aquell context, Fraga era un element més de la política del moment, que és la ciència d'allò possible, segons diuen. 

Només cal mirar una mica enrere per adonar-nos que les coses no van ser com pensàvem i que molts dels qui més cridaven i predicaven es van adaptar ben aviat a les circumstàncies, de forma còmoda i, de tant en tant, corrupta. Molts d'ells potser seran dels que avui beuran xampany i suposo que serà de marca.

Que avui, sobre la vida de Fraga, insisteixin tant en els seus molts pecats mortals, tots els quals es poden llegir fàcilment a wikipedia, situats en el context corresponent, és comprensible. Situant els pecats en una esfera determinada oblidem les nostres pròpies responsabilitats i pecats propis, ni que siguin d'omissió. Més difícil és intentar una valoració de l'època de la vida d'aquest senyor, objectiva i crítica, situada en el context corresponent i intentar entendre com érem i com som.

Per cert, no sé si devien desinfectar la platja abans Fraga i el seu seguici no s'hi banyés per mostrar la puresa de l'aigua malgrat aquells fets. En tot cas no va afectar la seva salut, ha mort de vell i al llit, que és com voldríem morir tots. El seu vestit de bany va provocar molts acudits i rialles i ens el va mostrar de forma informal i ridícula, que sempre va bé. Com a anècdota personal recordaré que en aquella època vam fer una ginkama a la parròquia inspirada en fets de l'actualitat i, a causa del tema, un dels controls ens el van situar al carrer Almeria, un carrer de Sants que ens va costar de trobar ja que aleshores no transitàvem com ara ni teníem google.

Descansi en pau, malgrat tot, don Manuel. Els homes passen i fins i tot els poderosos envelleixen i moren, com és ben sabut. Si fins i tot Carrillo, un altre gat vell, supervivent i amb ombres ombrívoles, que havia aconsellat a Fraga fumar i no ser de dretes, ha dit que era un home intel·ligent i amb un gran poder d'adaptació... Al capdavall allò de la natura d'anguila és molt antic.