Cròniques murcianes: Salzillo i el seu temps

Totes les ciutats compten amb personatges emblemàtics entre els quals hi ha sempre primeres figures. En el cas de Múrcia, en política brilla amb llum pròpia el record de Floridablanca, un home del seu temps amb càrrecs importants en una època en la qual s'intentava canviar moltes coses des de dalt. Malauradament, les guerres amb els francesos i els malaurats segles XIX i XX van esberlar moltes il·lusions en les quals aquells homes il·lustrats van esmerçar grans esforços. 

Pel que fa a l'art, Salzillo és el gran personatge murcià. Té museu propi, situat en un bonic convent en el qual es poden contemplar els pasos de Setmana Santa que van sortir del taller de l'artista. Als qui no hem viscut en ciutats o pobles amb una Setmana Santa popular i seguida amb fervor i afició ens costa d'entendre el sentiment que generen aquesta mena de celebracions, fins i tot en persones que no són creients però que formen part de comfraries i comparteixen l'entusiasme per la conservació de les tradicions.

Estic llegit un llibre molt interessant sobre la menestralia de Barcelona, en concret sobre els gremis de la construcció, de Manuel Arranz, que va ser un gran especialista en la temàtica relacionada amb el segle XVIII. És un llibre editat per Proa i l'Arxiu Històric de Barcelona. M'ha anat molt bé estar-lo llegint aquests dies ja que en retrobar-me amb l'obra de Salzillo he contemplat amb uns altres ulls tot aquell món molt poc conegut del segle XVIII que en aquest llibre està molt ben explicat, a partir de l'exemple barceloní.

Es queixa Arranz, en la introducció del llibre, en com es barregen sentiments del present a l'hora de valorar l'art del passat, fent referència a amb quina alegria s'han destruït esgrafiats i pintures neoclàssiques d'aquell segle, de vegades per mostrar murs romànics que els contemporanis no haguessin volgut mostrar ni en broma. Copio un dels comentaris d'aquest autor:

En més d'un temple s'han arrencat pintures interessants del segle XVIII -manifestacions autèntiques de l'art i de la sensibilitat del poble- per deixar a la vista una maçoneria tosca i pobra del segle XII o XIII, que va ser treballada pensant que mai no es faria visible...

Es pregunta Arranz per què l'art medieval i el modernisme han estat més afortunats que l'art dels segles posteriors, i per què fins i tot són objecte de restauracions i falsificacions orientades a fer una lectura errònia d'aquests passats que sembla que es volen considerar més catalanistes que uns altres. I reflexiona, a més, sobre el fet que el sentiment català s'ha viscut de formes diferents segons les èpoques, cosa que de vegades no és vol entendre o no convé admetre. 

Pel que fa a la religiositat, aquest llibre sobre els menestrals del XVIII constata com es vivia immergit en un sentiment religiós indiscutible i ben acceptat, les cases de la gent, des de les més humils a les elegants, burgeses i aristocràtiques, eren plenes d'imatgeria, estampes i, si era possible, fins i tot de relíquies. El món quotidià es movia al ritme de les celebracions religioses, una gran part de persones vivien professionalment dedicades a la religió, tot i que hi havia un classisme molt marcat, també en aquell món de convents nombrosos i creences que avui ens poden fer somriure o fins i tot ironitzar sense manies sobre la credulitat dels nostres avantapssats. Hi havia un component religiós, més o menys profund, però també qüestions sociològiques i antropològiques, de prestigi individual o gremial, que afavorien el tema.

Era aquell un món fràgil, qualsevol malaltia o petit accident podia acabar amb la vida de la gent jove, les epidèmies eren habituals, s'entén que un suport sobrenatural s'acceptés de bona gana i que la celebració de la Passió de Crist o el Nadal catòlic resultessin compartides de forma devota i multitudinària. Només a les cases molt il·lustrades començaven a substituir-se alguns quadres de temàtica religiosa per mapes i paisatges o per  referències mitològiques. Els llibres, pocs en general, que es tenien a les llars amb alguna possibilitat de comprar-ne, eren majoritàriament de temàtica religiosa tot i que hi acostumava a haver un petit nombre del que en diríem llibres professionals, en el cas de la menestralia.

Els artistes, músics i pintors, i els menestrals en general, vivien dels encàrrecs fets a l'entorn del fet religiós. En aquest context la figura de Salzillo és importantíssima. Salzillo es va dedicar en exclusiva a la temàtica religiosa. El seu pare va ser un escultor italià i ell fins i tot va entrar en un convent de novici, però en morir el pare es va fer càrrec del taller familiar i es va casar. Floridablanca li va oferir poder anar a treballar a Madrid però ell va estimar-se més romandre sempre a Múrcia. En el seu taller, molt jerarquitzat com tots els de l'època, hi treballaven aprenents i deixebles, seguint sempre les seves indicacions. Amb els anys i el contacte amb il·lustrats Salzillo va anar donant més importància a l'educació artística i va endegar la renovació d'aquests aprenentatges.

Els pasos sobre la Passió impressionen i, de fet, això és el que cercaven. Commoure i emocionar. Les estàtues romanes i gregues devien ser, en la seva època, pintades, policromades i amb ulls de vidre, com aquestes verges i sants, i tant o més temibles i trasbalsadores, però el temps les ha falsificat i emblanquinat. Salzillo va rebre, a través del pare, influència italiana, però va evolucionar vers un estil propi que iniciant-se en l'època barroca cerca una més gran naturalitat i senzillesa, ja en el camí del neoclassicisme.

La joia del Museu Salzillo, pel meu gust, és, però, el Pessebre. Més de cinc-centes figures de tota mena mostren un fresc social magnífic i colorista, que ens diu molt més sobre aquella època que qualsevol llibre d'història. El Pessebre arrenca amb la Visitació i arriba fins a la Matança dels Innocents i la Fugida a Egipte. Va ser fet per encàrrec d'un amic de Salzillo, Jesualdo Riquelme, un aristòcrata local. Mentre les figures bíbliques van vestides de forma convencional la resta de gent mostra un poble divers i colorista, amb moltes escenes de vida quotidiana, un gran nombre d'animals de tota mena i elements arquitectònics que també recullen els canvis en la construcció. Tot plegat respon a l'intent d'optar per una religió més en contacte amb el poble, més propera. Sembla que Salzillo acollia gent molt humil a canvi que li fessin de model. Expliquen que aquests aspectes quotidians fan aquestes figures tan diferent de les napolitanes, tot i que ells fossin els inventors del gènere. A causa del pes d'aquest escultor existeix avui una molt bona escola pessebrista i escultòrica a Múrcia.

Salzillo va ser un home molt estimat i reconegut a la seva ciutat, a la qual va ser tan fidel, una relació a l'estil de la de Murillo amb Sevilla. Va ser també un molt bon pintor i dibuixant però s'han conservat poques restes d'aquesta activitat. Un nombre d'obres seves, pel que fa a la imatgeria, es van perdre amb els sotracs de la història, el darrer dels quals la Guerra Civil. Acostar-nos a tot aquell món requereix molt més que un esforç de contextualització, fa falta voler entendre la mentalitat de tota una època poc i mal coneguda.