TURNER AL MNAC

 

Des del 20 de maig i fins a l’11 de setembre es pot veure, al MNAC, l’esperada exposició sobre William Turner (1775-1851). A banda del Museu, l’organització de la mostra ha comptat amb la col·laboració de la Tate i ha estat comissariada per David Blayney Brown, antic conservador en cap d’Art Històric Britànic de la Tate i conservador independent.

L’exposició recull un centenar d’obres del pintor que incideixen en la seva fascinació pels fenòmens atmosfèrics i pels elements de la natura. El recull aplega pintures, dibuixos, esbossos i gravats. El pintor va utilitzar sovint l’aquarel·la, que li permetia matisos diferents de l’oli, cosa que va contribuir a posaren valor una tècnica que semblava menor. Turner va ser un pintor professional, que es va guanyar molt bé la vida amb la seva feina i molt més acadèmic del que pot semblar, potser a causa d’una mena de mitologia sobre ell i la seva obra, potenciada pel cinema o la literatura. De fet, els quadres que ens l’han situat en una mena de precursor de l’impressionisme o l’abstracció, son obres inacabades, experiments i proves que, no obstant, devien tenir valor pel pintor, ja que les va conservar amb cura.

Turner tampoc no va ser un pintor que treballés a l’aire lliure, ara bé, els quaderns d’esbossos ens mostren les seves notes, que li servien de base per a les pintures posteriors, fetes al seu taller o en algun habitatge on va residir durant els seus viatges. El pintor va voltar molt pel seu país i per l’Europa continental i de jove ja va fer calaix col·laborant en les guies tan apreciades per les classes benestants de Gran Bretanya, primer aristòcrates i, més endavant, burgesos, afeccionats a viatjar a indrets europeus, sobretot a Itàlia. Les devastadores guerres napoleòniques van interrompre aquell turisme d’elit però, després, com sol passar, l’interès va revifar i noves classes socials emergents van fer seu el desig de viatjar, a la recerca de la llum mediterrània i de l’antiguitat, sovint reinventada.

El pintor neix i viu en un mon amb transformació, sacsejat per la petita edat de gel, que va comportar canvis meteorològics i crisis diverses. També va viure el famós estiu inexistent de 1816 i, segons sembla, l’atmosfera, amb tots aquells trasbalsos, va aplegar matisos i llums molt motivadors per als artistes. Turner sentia curiositat i interès per les innovacions tecnològiques i els avenços que van afectar, així mateix, a les possibilitats per comptar amb materials més diversos i a l’abast, en el camp de la pintura. L’atmosfera recollida pel pintor aplega efectes produïts pel fum o el vapor i elements de modernitat lligats a la tecnologia, com el ferrocarril.

La llum, com el mateix artista va manifestar en algun moment, és color, i, d’alguna manera, la llum demana el contrast amb la foscor. Turner va utilitzar quan li va convenir el blanc i el negre, colors o no-colors que potencien la resta i que alguns artistes defugen. El que sí defugia era el verd, que utilitzava en rares ocasions. És habitual copsar la presència humana en els seus quadres, en molts casos, en la seva obra més relativament convencional, fent referència a escenes mitològiques, molt del gust de l’època.

L’exposició, sense ser exhaustiva, demana més d’una visita. Potser el millor és fer-ne una de comentada per una persona experta, vaig tenir la sort de comptar, en la que vaig fer amb els Amics del MNAC, amb la doctora Anna Vallugera. I, després, tornar sense pressa qualsevol dia, de forma individual, i, si pot ser, amb poca gent al museu. Tot i que és previsible que aquesta exposició compti amb un públic nombrós hi ha temps fins al setembre per repetir.

La mostra es complementa amb El batec de la natura, que aplega dibuixos i algunes pintures del fons del museu, i que exemplifica la importància de la natura en l’art català del segle XIX, així com de la temàtica romàntica lligada a la representació de ruïnes, cementiris o mars inquietants. La posada en valor de molts pintors catalans poc coneguts ha millorat en els darrers anys però em temo que encara falta informació i possibilitats d’accedir a molts d’ells, enfosquits per la preponderància avantguardista de fa algunes dècades i amb obra que no és fàcil contemplar gaire sovint, per motius diversos.

Turner va molt més enllà dels tòpics i el mite, tot i el seu tarannà una mica excèntric, segons biògrafs, sobretot en els seus darrers anys, quan, per altra banda, havia conegut la teoria del color de Goethe i la seva experimentació excel·lia en l’interès per a copsar encara més a fons els matisos de la llum i el contrast amb la foscor, va ser un home del seu temps, interessat pel mon en el qual vivia, en un país pioner en el tema de la industrialització i que no havia patit en directe els trasbalsos bèl·lics del continent. No tenia la intenció, ben segur, d’esdevenir inventor ni precursor de noves tendències pictòriques però la modernitat i els nostres coneixements previs actuals, que sovint no podem obviar, han contribuït a una mena de mitologia sobre l’artista que costa defugir. Un motiu i una excusa de pes, doncs, per tornar al MNAC, un museu situat en un indret emblemàtic i evocador, i que encara, potser, no sabem apreciar tant com caldria.

Per la xarxa es poden descarregar el programa de ma i el dossier de premsa i accedir a la informació sobre les diverses activitats programades a l’entorn de l’exposició.

MOLT MÉS QUE UNA HISTÒRIA VUITCENTISTA D'AMOR LÈSBIC

En uns anys no tan llunyans els temes lèsbics servien per animar el porno de consum, i ens mostraven un lesbianisme que era, de fet, una fantasia masculina. Fa poc vaig tornar a veure, per la televisió, aquella història terrible que és La calúmnia, la sortida a una homosexualitat femenina no permesa i íntimament reconeguda, en una història no pornogràfica, era el càstig, l'autodestrucció. 

Tot i amb això, per les seves pròpies característiques domèstiques, el lesbianisme podia passar més desapercebut que l'homosexualitat masculina, en molts casos. En tot cas sovint no valorem prou la llibertat de costums i pensament de la qual, al menys en part i aquí, podem gaudir en l'actualitat. 

Un altre tema recurrent, en la narrativa, és el de l'artista -home- i la seva model femenina, gairebé sempre jove i de bon veure, és clar, encara que el pintor ja repapiegi. Quan jo era joveneta, a més a més, s'assegurava, fins i tot des de sectors acadèmics, que no havien existit mai dones pintores prou bones. Ni pintores ni tantes coses més. El mon ha canviat molt i avui ens en surten pels descosits, de pintores, encara que als museus i exposicions encara siguin minoria. 

Retrato de una mujer en llamas ens situa en el darrer terç del segle XVIII, segle en el qual hi va haver algunes pintores reconegudes, fins i tot en el seu temps. Una jove pintora, filla de pintor, rep l'encàrrec de pintar el retrat d'una noia, destinat al seu futur marit. Un d'aquells matrimonis arranjats d'aleshores. I d'avui, en molts indrets, encara. La mare s'hi veu abocada, no sembla que lliguin els gossos amb llonganisses i un bon matrimoni representaria la fugida d'un mon tancat i ensopit. A causa d'aquest encàrrec la pintora s'haurà de traslladar a una illa i a un casalot tronat i solitari.

Una germana gran de la noia, que no arribem a conèixer, no va trobar cap altra sortida que la mort, per tal d'escapar a un matrimoni obligat, i la petita, que es trobava reclosa en un convent on la vida li semblava suportable, es veu obligada a casar-se. Els convents, en molts casos, van ser un refugi, per a aquesta mena de situacions, encara que tinguin al damunt tot un feix de llegenda negra. La forma de rebel·lar-se de la noia es no deixar-se pintar, així que la pintora haurà de fer-ho d'amagat, fent-se passar per una dama de companyia temporal. 

La història és la d'un amor impossible, si la pintora fos un noi seria una narració convencional, com moltes altres. El que passa és que, a més del tema de l'amor, n'hi ha molts altres, com ara la germanor entre dones quan hi ha problemes, cas de l'embaràs d'una jove minyona de la casa. La pel·lícula és a estones com una gran exposició d'imatges pictòriques, amarades de sensibilitat i esquitxades de silencis. Céline Sciamma és una més d'aquest conjunt de joves directores excel·lents del present, ella mateixa és lesbiana i la noia del quadre, Adèle Haenel, és la seva parella, així que en tot plegat s'estableix també un tafaner joc de miralls lligat a la realitat. 

Haenel està excel·lent en el seu paper de jove orgullosa i enigmàtica, però incapaç de canviar el seu destí, i també és un goig retrobar Golino, en el personatge de mare resignada, o Luàna Bajrami, en el rol de la jove serventa, que fa de contrapès a la història i que tot s'ho mira amb una certa distància, fins i tot quan l'afecta de forma directa. Però, pel meu gust, Noémie Merlant, destaca per damunt d'un conjunt de pes, potser a causa d'un físic poc convencional i d'una personalitat abassegadora, interpretant aquesta noia lliure, amb una professió pròpia i, per això, amb més possibilitats que dones de més categoria social. La  reivindicació de l'art, de l'artista, el pes de la pintura en aquell mon del segle XVIII, a tocar dels grans canvis que va suposar la  revolució, i que això impliqui una dona pintora, dona valors afegits a la centralitat d'una història d'amor impossible, donades les circumstàncies.

Trobem moltes referències, potser una mica massa explicites, al mite d'Orfeu. La música, la lectura, el paisatge, tenen un pes important en aquell mon amb poques distraccions i poques relacions. La il·luminació, el vestuari i la resta, i la manca, gairebé, d'exteriors, més enllà de la visió d'un mar poc amable o una inquietant festa nocturna, així com la sensibilitat amb la qual es tracten les escenes amoroses, arrodoneixen una pel·lícula encisadora en el seu conjunt i amarada de poesia. 

PINTORS EXCÈNTRICS I ATMOSFERES PICTÒRIQUES CONTAMINADES

Sobta contemplar aquesta imatge, un autoretrat de Turner jove i encara guapo, després de veure la pel·lícula Mr Turner, una evocació lliure dels darrers anys del pintor. Confesso que poca cosa sabia del personatge fins fa pocs anys, més enllà del tema pictòric i encara gràcies. Aquí hem estat sempre més de flamencs i francesos, em temo. No em refio gaire de la veracitat de les pel·lícules, ni tan sols dels llibres d'història, quan es tracta d'entrar en la intimitat de persones lligades a un temps, uns costums i unes societats que ens resulten molt llunyanes per més que hi hagi una possible ànima universal que ens els apropi.

La pel·lícula té l'encant de les produccions britàniques, tan acurades pel que fa a l'ambientació i a les atmosferes. Resulta impossible no recordar Laughton, que també va ser un pintor, en aquell cas Rembrandt, davant de les expressions i aparença del senyor Timothy Spall, de vegades podrien passar per parents propers. La gent jove, més enlla dels cineferits potser no recordarà ja Laughton. En tot cas diuen que Spall, amb el Michael Keaton de Birdman, seran els candidats als Óscars de senyors protagonistes.

Fa poc temps vaig anar a veure a la filmoteca Bedlam, no hi sortia Laughton però sí Boris Karloff i precisament la mare de Turner va anar a parar a aquell centre psiquiàtric amarat de llegenda negra, tot i que al menys per aquelles terres tenien un hospital d'aquest tipus. A la pel·lícula poca cosa sabem de la mare de Turner, de la germana morta o de les seves relacions amb les dones, se'ns n'ofereix un retrat ben poc amable, llevat de la seva convivència amb la bonhomiosa senyora Booth, que va durar a prop de vint anys. Va ser així com ens ho expliquen? No ho podem saber i els testimonis són diversos i contradictoris. En tot cas no crec pas que les tractés pitjor que Picasso, per exemple. 

Alguns dels aspectes interessants, pel meu gust, de la pel·lícula són aquells que fan referència als canvis que s'anuncien i que ho transformen tot, el ferrocarril, la fotografia. Hi trobem personatges de l'època tan interessants com el pintor Haydon, un home amb poca sort i molts problemes financers i familiars. En una exposició on es mostrava un quadre d'aquest pintor a prop de l'exhibició d'un nan que va arribar a ser molt popular expliquen que més de dotze mil persones van pagar per anar a veure el nan i menys de cent cinquanta van passar per davant del seu quadre. Avui també passen aquesta mena de coses, què hi farem. La història d'aquest nan és extraordinària, per altra banda, va arribar a ser tot un personatge. També ens ensopeguem, de forma una mica apressada, amb l'encisadora senyora Somerville, matemàtica, astrònoma, científica, i de la qual se'ns n'ofereix una pinzelladeta una mica anecdòtica i para de comptar.

En tot cas Turner no devia tenir tans mals sentiments quan va sentir profundament la mort del seu pare o va voler deixar la seva obra a benefici de pintors amb problemes econòmics. També volia que es reunís tota la seva pintura en un sol espai i no sortís d'allà. Molts dels seus desigs se'ls van passar pel folre, uns parents van reclamar una part dels calerons i se'n van sortir i l'obra s'ha acabat dispersant, en part. Deixar coses artístiques de forma generosa per tal que el govern, el que sigui, en tingui cura, és un gran error com s'ha vist en diferents ocasions. A Barcelona tenim el cas de l'escultor Clarà, un dels més lamentables. 

No sabem què devia ser de la criada amb problemes a la pell, parenta del marit de la vídua Danby. Una vídua  amb qui sembla que el pintor va tenir dues filles, cosa que a la pel·lícula es dóna per segura però que segons alguns biògrafs no ho és tant com podria semblar. Algunes teories recents creuen que aquestes filles podrien ser del seu pare. De fet no hi ha encara una biografia completa, documentada i seriosa sobre el pintor, potser la pel·lícula en propiciarà alguna ja que molts fets i aspectes de la seva vida encara són un enigma. Per acabar de reblar el clau sobre aspectes de poc respecte per l'obra del pintor, algú es va dedicar a eliminar molts apunts i dibuixos de nus que tenia el pintor.

També he llegit en alguna ocasió que determinades atmosferes d'alguns quadres del pintor reflecteixen les estranyes postes de sol de 1816, un any amb l'aire ple de cendra, a causa de motius diversos, encara no aclarits del tot però, diguem-ne naturals, ja que no sempre els climes catastròfics són culpa dels esprais de la laca. Turner, tot i visitar bordells, anar una mica despenjat i fumar moltíssim va arribar, en aquella època, a una edat avançada, setanta-sis anys. Per això sobta una mica que ja tan grandet tingués, encara, ganes d'excessiva gresca eròtica ni que fos amb vídues o criades malaltisses, la veritat. Les relacions amb d'altres pintors es passen una mica de puntetes però ja sabem que en aquestes professions hi havia rivalitats i gelosies i n'hi continua havent.

La pel·lícula dura en excés, dues hores i mitja que es fan llargues i de vegades ensopides, si no fos que l'ambient de l'època resulta molt aconseguit, la veritat. És interessant per molts aspectes dels que en podem dir escenogràfics però no em va acabar de convèncer pel que fa al tractament dels personatges en general i del protagonista en particular, la veritat. La narració queda una mica embastada amb agulles de cap però potser aquesta era ja la intenció del director, endegar un relat fet a pinzellades.

Cròniques murcianes: Salzillo i el seu temps

Totes les ciutats compten amb personatges emblemàtics entre els quals hi ha sempre primeres figures. En el cas de Múrcia, en política brilla amb llum pròpia el record de Floridablanca, un home del seu temps amb càrrecs importants en una època en la qual s'intentava canviar moltes coses des de dalt. Malauradament, les guerres amb els francesos i els malaurats segles XIX i XX van esberlar moltes il·lusions en les quals aquells homes il·lustrats van esmerçar grans esforços. 

Pel que fa a l'art, Salzillo és el gran personatge murcià. Té museu propi, situat en un bonic convent en el qual es poden contemplar els pasos de Setmana Santa que van sortir del taller de l'artista. Als qui no hem viscut en ciutats o pobles amb una Setmana Santa popular i seguida amb fervor i afició ens costa d'entendre el sentiment que generen aquesta mena de celebracions, fins i tot en persones que no són creients però que formen part de comfraries i comparteixen l'entusiasme per la conservació de les tradicions.

Estic llegit un llibre molt interessant sobre la menestralia de Barcelona, en concret sobre els gremis de la construcció, de Manuel Arranz, que va ser un gran especialista en la temàtica relacionada amb el segle XVIII. És un llibre editat per Proa i l'Arxiu Històric de Barcelona. M'ha anat molt bé estar-lo llegint aquests dies ja que en retrobar-me amb l'obra de Salzillo he contemplat amb uns altres ulls tot aquell món molt poc conegut del segle XVIII que en aquest llibre està molt ben explicat, a partir de l'exemple barceloní.

Es queixa Arranz, en la introducció del llibre, en com es barregen sentiments del present a l'hora de valorar l'art del passat, fent referència a amb quina alegria s'han destruït esgrafiats i pintures neoclàssiques d'aquell segle, de vegades per mostrar murs romànics que els contemporanis no haguessin volgut mostrar ni en broma. Copio un dels comentaris d'aquest autor:

En més d'un temple s'han arrencat pintures interessants del segle XVIII -manifestacions autèntiques de l'art i de la sensibilitat del poble- per deixar a la vista una maçoneria tosca i pobra del segle XII o XIII, que va ser treballada pensant que mai no es faria visible...

Es pregunta Arranz per què l'art medieval i el modernisme han estat més afortunats que l'art dels segles posteriors, i per què fins i tot són objecte de restauracions i falsificacions orientades a fer una lectura errònia d'aquests passats que sembla que es volen considerar més catalanistes que uns altres. I reflexiona, a més, sobre el fet que el sentiment català s'ha viscut de formes diferents segons les èpoques, cosa que de vegades no és vol entendre o no convé admetre. 

Pel que fa a la religiositat, aquest llibre sobre els menestrals del XVIII constata com es vivia immergit en un sentiment religiós indiscutible i ben acceptat, les cases de la gent, des de les més humils a les elegants, burgeses i aristocràtiques, eren plenes d'imatgeria, estampes i, si era possible, fins i tot de relíquies. El món quotidià es movia al ritme de les celebracions religioses, una gran part de persones vivien professionalment dedicades a la religió, tot i que hi havia un classisme molt marcat, també en aquell món de convents nombrosos i creences que avui ens poden fer somriure o fins i tot ironitzar sense manies sobre la credulitat dels nostres avantapssats. Hi havia un component religiós, més o menys profund, però també qüestions sociològiques i antropològiques, de prestigi individual o gremial, que afavorien el tema.

Era aquell un món fràgil, qualsevol malaltia o petit accident podia acabar amb la vida de la gent jove, les epidèmies eren habituals, s'entén que un suport sobrenatural s'acceptés de bona gana i que la celebració de la Passió de Crist o el Nadal catòlic resultessin compartides de forma devota i multitudinària. Només a les cases molt il·lustrades començaven a substituir-se alguns quadres de temàtica religiosa per mapes i paisatges o per  referències mitològiques. Els llibres, pocs en general, que es tenien a les llars amb alguna possibilitat de comprar-ne, eren majoritàriament de temàtica religiosa tot i que hi acostumava a haver un petit nombre del que en diríem llibres professionals, en el cas de la menestralia.

Els artistes, músics i pintors, i els menestrals en general, vivien dels encàrrecs fets a l'entorn del fet religiós. En aquest context la figura de Salzillo és importantíssima. Salzillo es va dedicar en exclusiva a la temàtica religiosa. El seu pare va ser un escultor italià i ell fins i tot va entrar en un convent de novici, però en morir el pare es va fer càrrec del taller familiar i es va casar. Floridablanca li va oferir poder anar a treballar a Madrid però ell va estimar-se més romandre sempre a Múrcia. En el seu taller, molt jerarquitzat com tots els de l'època, hi treballaven aprenents i deixebles, seguint sempre les seves indicacions. Amb els anys i el contacte amb il·lustrats Salzillo va anar donant més importància a l'educació artística i va endegar la renovació d'aquests aprenentatges.

Els pasos sobre la Passió impressionen i, de fet, això és el que cercaven. Commoure i emocionar. Les estàtues romanes i gregues devien ser, en la seva època, pintades, policromades i amb ulls de vidre, com aquestes verges i sants, i tant o més temibles i trasbalsadores, però el temps les ha falsificat i emblanquinat. Salzillo va rebre, a través del pare, influència italiana, però va evolucionar vers un estil propi que iniciant-se en l'època barroca cerca una més gran naturalitat i senzillesa, ja en el camí del neoclassicisme.

La joia del Museu Salzillo, pel meu gust, és, però, el Pessebre. Més de cinc-centes figures de tota mena mostren un fresc social magnífic i colorista, que ens diu molt més sobre aquella època que qualsevol llibre d'història. El Pessebre arrenca amb la Visitació i arriba fins a la Matança dels Innocents i la Fugida a Egipte. Va ser fet per encàrrec d'un amic de Salzillo, Jesualdo Riquelme, un aristòcrata local. Mentre les figures bíbliques van vestides de forma convencional la resta de gent mostra un poble divers i colorista, amb moltes escenes de vida quotidiana, un gran nombre d'animals de tota mena i elements arquitectònics que també recullen els canvis en la construcció. Tot plegat respon a l'intent d'optar per una religió més en contacte amb el poble, més propera. Sembla que Salzillo acollia gent molt humil a canvi que li fessin de model. Expliquen que aquests aspectes quotidians fan aquestes figures tan diferent de les napolitanes, tot i que ells fossin els inventors del gènere. A causa del pes d'aquest escultor existeix avui una molt bona escola pessebrista i escultòrica a Múrcia.

Salzillo va ser un home molt estimat i reconegut a la seva ciutat, a la qual va ser tan fidel, una relació a l'estil de la de Murillo amb Sevilla. Va ser també un molt bon pintor i dibuixant però s'han conservat poques restes d'aquesta activitat. Un nombre d'obres seves, pel que fa a la imatgeria, es van perdre amb els sotracs de la història, el darrer dels quals la Guerra Civil. Acostar-nos a tot aquell món requereix molt més que un esforç de contextualització, fa falta voler entendre la mentalitat de tota una època poc i mal coneguda.