Els grans premis literaris han perdut força volada des que no tenen cap mena d'interès en descobrir veus noves o veus oblidades sinó més aviat en vendre el que es pugui i de pressa, hi ha molts grups editorials que consideren que si al cap de dos o tres mesos no s'han venut molts exemplars d'un llibre aquest ja és un fracàs. Per això normalment els premis s'atorguen a persones ja consagrades o bé relacionades amb els mitjans de comunicació, periodistes coneguts, tertulians diversos... Com en tot, el que sempre ha funcionat en les promocions literàries han estat els coneguts amb possibilitats de ressò mediàtic i les seves xarxes. De vegades hi ha alguna excepció, però són poques i puntuals. Com que surten tants llibres ni tan sols els crítics més ben intencionats poden atendre les demandes amb una certa objectivitat i amplitud de mires.
Plànyer la realitat és un esforç estèril. Les coses són així i els negocis, fins i tot els petits, han de sobreviure. Fa uns dies escoltava per ràdio Joaquim Carbó, li han donat el premi Trajectòria i Carbó, que és una persona força sincera, en una entrevista a la ràdio admetia que és escriptor i ha de viure d'això, per tant s'hauria estimat més un premi que comportés, també, quelcom més que no pas honors. O sigui, més o menys allò que diu el refrany català de forma una mica barroera: records sense cistell, te'ls fots al clatell.
Joaquim Carbó ha escrit molt i bé, però de forma inevitable, cosa que també reconeixia a l'entrevista, el seu best-séller ha estat La casa sota la sorra, publicada en una època en la qual no hi havia pràcticament res nou en català i es va fer una crida als pocs escriptors de l'època, a l'entorn de la revista Cavall Fort, per tal que s'animessin. Títols posteriors, potser millors que aquest, de l'autor, no han tingut el mateix ressò i en l'actualitat costa força donar a conèixer les novetats que es publiquen. Carbó també ha escrit per a adults però l'etiqueta d'autor infantil o juvenil té un estrany pes que condiciona el coneixement dels autors, cosa que no passa a l'inrevés, quan l'autor que s'ha donat a conèixer en el món adult escriu per a infants o joves de forma puntual o per encàrrec.
En el panorama català i potser també en d'altres l'èxit ha vingut sovint del fet de ser els pioners i trobar un camp erm i per abonar en el qual ni tan sols no calia competir, com va passar a casa nostra quan el català va començar a esdevenir una possibilitat de guany i promoció. Després ja s'assoleix una certa etiqueta de clàssic, interessant però que en ocasions pot fer fins i tot més nosa que servei. Això no passa tan sols en la literatura sinó en molts àmbits professionals, com ara el de la música i els cantants, com va passar amb la Nova Cançó, en un moment en el qual era relativament fàcil gravar un disc o fer un recital.
Fa un temps comentava unes declaracions que vaig escoltar a Fernando Fernán Gómez dient que no coneixia ningú que tingués vocació d'actor sinó que el que tenien era vocació d'actor triomfador, fet que generava moltes frustracions quan de triomfadors, i considerant fins i tot a quantes interpretacions subjectives no es presta aquest adjectiu, n'hi havia molt pocs. Em temo que en el camp literari passa si fa o no fa, els autors i autores tenim vocació d'autors triomfadors però la majoria no triomfem. L'èxit és boig i eteri, temporal i arbitrari. Aleshores, actors, futbolistes, escriptors i el que sigui, ens conformem amb mantenir aquesta vocació a nivell d'expectativa o de reconvertir-la en afició de llarga durada. Afortunadament, la vida activa dels escriptors, triomfadors o anònims, sempre pot ser una mica més llarga que no pas, per exemple, la dels futbolistes.
La lectura encara té el seu prestigi d'una forma absurdament absoluta. S'ha de llegir. En el món actual es llegeix de grat o per força, ja que tot es basa en l'escriptura i la lectura, fins i tot en el món de la informàtica i de les xarxes socials. Però quan es diu que s'ha de llegir es vol dir que s'han de llegir llibres. Hi ha llibres avorrits, dolents, infumables, prescindibles, però sembla que un llibre és un llibre i fins i tot que llegir un llibre en un aparell electrònic o a l'ordinador no és el mateix que llegir-lo en el també sacralitzat paper convencional. Això ja ve de lluny, d'aquella època en la qual es defensaven els tebeos amb l'eslògan: donde hay un tebeo habrá un libro. Una frase que és inexacta, practicament falsa, a més de reduir els tebeos a subgènere literari.
Sobre llibres i èxits hi hauria moltes coses a comentar. Darrerament he llegit dos llibres que m'havien vingut recomanats per molta gent tot i que després he comprovat que no totes les crítiques han estat igualment entusiastes. No diré que estiguin mal escrits ni que no tinguin cert interès, però molts altres llibres que passen sense pena ni glòria són, pel meu gust, tant bons com aquests o força millors. Encara més, si alguns dels escriptors i escriptores que formem part de l'exèrcit anònim dels lletraferits constants ens presentem a alguna editorial amb aquests manuscrits em temo que no ens donarien ni les gràcies. I que si algun editor vocacional s'hi arrisqués tampoc no aconseguiria fer-se ric, la veritat. Un d'ells és Brooklyn de Colm Tóibin i l'altre Llibertat, de Jonathan Franzen. Un és breu, excessivament senzill, l'altre, llarguíssim i pesadíssim. Un altre gran èxit que no acabo d'entendre és el de El tiempo entre costuras, per exemple.
Tot són gustos i per això no entraré a fons en la qüestió qualitativa d'aquestes novel·les, un dels objectius de la literatura és, també, distreure. Porto molts anys llegint i llegint sobre el tema de llegir i he vist passar molts suposats grans autors, després oblidats, nostrats i foranis, lloats pels lectors convencionals del moment. Qui recorda avui a David Leavitt pels nostres verals? Quan va publicar El llenguatge perdut de les grues ens el van passejar per Catalunya convidat a pan y cuchillo, li van fer una promoció remarcable i exagerada fins el punt que el tema va desvetllar protestes dels bons autors oblidats de casa, menystinguts i poc valorats. De vegades un autor sorgeix pràcticament del no-res, de cop i volta, suposo que té coneguts en el sector que li donen aquestes empentes estranyes i inexplicables, pàgines a les seccions culturals dels diaris, deu minuts de glòria a la televisió gran, per no parlar d'ajudes, encàrrecs, beques...
En el món de la literatura juvenil i infantil, amb el tema de les lectures recomanades la cosa també ha estat important i en ocasions escandalosa. El camp juvenil i infantil passat pel sedàs de les recomanacions oferia una seguretat a l'hora d'editar, publicar, promocionar, i si l'autor, com passava en ocasions, treballava en el sector de l'ensenyament mitjà i tenia bons amics la cosa era relativament fàcil. Tot i que els compromisos també comptaven.
En una ocasió un professor conegut volia agafar un llibre meu per llegir a la seva escola, hauria estat bé, era una escola gran, concertada, amb molt d'alumnat, però a l'hora de la veritat no va poder ser pel fet que l'escola tenia un compromís amb una gran editorial que els fornia autors per Sant Jordi, llibres per la biblioteca i molts altres avantatges materials i espirituals. En aquest camp també s'ha fomentat el consum de novetats, cercar llibres antics, llevat dels quatre clàssics és ja molt difícil.
Les coses són com són i potser sempre han estat així. La perruquera del meu barri pot ser boníssima però no porta el rètol Llongueres ni pentina sota cap marca coneguda. El que no es veu no es ven, deia sempre una peixatera a la qual comprava fa anys. A més existeix el tema de les modes, que també pesen, en literatura i en tot. Que encara es defensi de forma etèria que s'ha de llegir sense entrar en profunditats sobre el què, el com, el quan i el perquè de les lectures em resulta hores d'ara, encara, una mica o molt sorprenent.
Tot això m'ha vingut al cap perquè fa poc una mare jove em comentava això del llegir o no llegir, de si a escola els feien llegir molt, de si la nena llegia més que el nen. Sobre el tema també s'han fet llibres, Quins llibres han de llegir els nens i nenes? Com aconseguir que els fills llegeixin i d'altres textos d'autoajuda i orientació tan inútils com oportunistes han sorgit també des de fa anys per marejar la perdiu lectora. El mateix Carbó, en l'entrevista que menciono, ironitzava sobre el tema, quan l'entrevistador li va preguntar sobre l'actitud dels pares a l'hora de fomentar l'activitat lectora.
Va explicar que un altre escriptor, crec que Emili Teixidor, en preguntar-li uns pares com podien aconseguir que el fill s'aficionés a la lectura aquest els va preguntar si ells llegien. Oh, no gaire, no tenim molt de temps, es van excusar els progenitors preocupats. Aleshores, com voleu que ells llegeixin? els va dir l'escriptor. Però que Maria Aurèlia Capmany, en una ocasió semblant, en manifestar uns altres pares que ells llegien molt i el fill, gairebé gens, va respondre just el contrari: us veuen llegir tant als grans que pensen que és una cosa molt avorrida.
O sigui, que no hi ha cap fòrmula per a res, car les persones som diverses, afortunadament, i tant podem sortir mimètics i imitatius com rebels i divergents o de tot una mica. De vegades he comprovat que fer llegir molt a l'escola provoca just el contrari del que es pretenia. I és que a molts llibres no hi accedim pel fet que ens obliguin a llegir-los per a després fer-ne un treball sinó que hi entrem a través de persones que ens n'han parlat amb entusiasme, pocs i bons professors que cada dia són més difícils de trobar, o persones realment enteses en literatura que ens fan veure el que no es veu i percebre allò que no havíem sabut percebre en un text realment important.
I, és clar, sembla també que quan parlem de llibres parlem de llibres narratius o, tot a estirar, de poesia o teatre. Els llibres de viatges, de motos, de cotxes, de política, de música, de cavalls i la resta són, també, convenients, però no tenen el prestigi literari dels altres. I, per descomptat, no té cap prestigi literari, de moment, llegir molt sobre cavalls, avions, futbol o labors de ganxet en una web qualsevol de la xarxa.
22 comentaris:
em trobo últimament que em fa molta manda llegir novel·la, no així poesia o contes. Ara, a casa que sempre hem estat de llegir, de les tres filles, llevat de la gran, les altres dues com aquell qui diu, només s'han llegit el llibret del carnet de conduïr.
És que, Francesc, cadascú surt com surt i tens temporades de tot, fer de la lectura un valor absolut o considerar que s'ha de llegir a la força -o fer esport, o el que sigui- és ben absurd. Com pensar que algú que no llegeix no té 'cultura', de fet ningú no sap què és, això de la cultura.
Després de la teva reflexió no em queda pràcticament res a afegir, només subscriure-la al 100%, ja que has comentat de forma clara i exacta moltes de les coses que jo penso. Fa poc he llegit les memòries de Joaquim Carbó, i comenta molts aspectes de la vida literària que esmentes a l'apunt. Segur que es comenten moltes injustícies, i el nombre de llibres de gran qualitat que passen desapercebuts és enorme, però igual deu passar en altres aspectes de la vida. Això que tothom rep el que es mereix és fals, la vida no és així de senzilla, i la literatura tampoc. I també cal ser valent i dir que possiblement el fet de llegir estigui sobrevalorat, que una persona pot enriquir-se intel·lectualment de moltes altres formes. Però llegir és una de les millors que jo conec, i més senzilles, i més accessibles, i, també cal dir-ho, de les més apassionants, perquè la millor forma de fomentar la lectura és demostrar que llegint ens ho passem molt bé. Però qualsevol cosa que jo digui no té cap valor, perquè no tinc ni idea de com funciona la literatura, ni la vida. Però m'agrada anar-ho descobrint mentre camino, o mentre llegeixo.
I aprofito per a recomanar un llibre i un autor que mereixeria tenir més "èxit":
Fugida en cercles, de Josep Igual
En fi, tants caps tants barrets i sobre gustos no hi ha res escrit.
Quants escriptors famosos i no famosos es consideren uns genis i en realitat no ens agrada?
El darrer paràgraf és essencial perquè quanta gent té remordiments de consciència perquè no llegeix el que toca?
El tema principal, però, és: tant important és llegir? Cal per desenvolupar-se en aquest món actual?
Llegir és important, tan hi fa que sigui una novel·la o les instruccions del microones.
Altre tema és si llegir literatura té els beneficis espirituals que ens diuen quan ens intenten convèncer per comprar mitja llibreria per sant Jordi.
He llegit amb molt d'interès les teves reflexions. No cal afegir-hi gaire. Sobre els grans premis ja fa temps que se'ls hi veu el llautó, importa més el nom que el que diu o escriu.
Llegir? Sempre, fugint d'etiquetes, gaudint i , si és possible, amb curiositat i esperit crític.
Crec que caldria una redefinició d'èxit, i una redefinició del concepte "escriure".
L'èxit, a la literatura, no és en absolut la fama, els diners, les vendes, ni tan sols el fet de ser llegit. L'èxit és un fenomen íntim, de l'autor, i consisteix en sentir-se satisfet de l'obra aconseguida. Escriure no és publicar ni ser llegit. Sovint, tot el que ve darrere de l'escriptura, la prostitueix i l'embruta. Jo, personalment, reconec que em presento a premis, però és més per aconseguir una major tolerància per part del meu entorn pel que fa a les hores que "perdo"/"guanyo" escrivint que per qualsevol altra raó. Em fascina un personatge secundari de la pel·lícula "Vicky, Cristina, Barcelona" de Woody Allen; un poeta enfadat amb el món que no ensenyava a ningú la seva obra. En la meva opinió, modesta i discutible, escriure és un acte íntim que no necessita res més que escriure.
Acabo de descobrir aquest bloc i, d'entrada, m'he trobat amb una reflexió llarga però no per això menys interessant, que toca molts punts diferents del fet de llegir i escriure.
Jo voldria afegir que, en el cas de l'educació, si de debò es vol promoure la lectura entre els adolescents, el primer que cal fer és adaptar les lectures als gustos de l'edat corresponent. No pot ser que a un noi de 14 o 15 anys (i em poso a mi per exemple) se l'obligui a llegir Aloma, de Rodoreda. En el seu moment jo em vaig afartar d'un personatge que considerava pàmfil i avorrit. I el mateix es podria d'altres grans llibres que, llegits a segons quina edat, aconsegueixen l'efecte contrari al desitjat.
A reveure, i directe als enllaços preferits!
Aprofitant que tinc aquí uns quants usuaris de blogs, voldria fer-vos una consulta que em té bastant angoixat, i és sobre aquí, més a sota, on diu "Enllaços a aquest missatge". ¿Algú sap com es generen aquests enllaços? Ho dic perquè he detectat alguns blogs en els quals (en aquest mateix apartat de "enllaços a aquest missatge, però en el seu blog) se'ls generen desenes d'enllaços cap al meu blog de manera automàtica i no vull que es pensin que faig spam o alguna cosa semblant. Si algú s'hi ha trobat i ho ha aconseguit solucionar, em podria explicar com? Gràcies!
Jesús, és cert tot el que dius, però crec que és una afició més i no tothom ha de tenir l'obligació de llegir ni de fer esport ni de res. Crec que no té tanta importància 'llegir' com allò que es llegeix i per què, els motius poden ser diversos.
Des dels blogs i la xarxa, afortunadament, avui tenim la llibertat de parlar de llibres que passen desapercebuts i que ens semble d'interès, serveix de poca cosa però al menys els trobaran als cercadors.
Doncs, Galderich, el que volia dir, no sé si me n'he sortit és que llegir, així, en abstracte, és necessari avui en un món alfabetitzat on s'ha de llegir pràcticament tot. Una altra cosa és llegir 'literatura', cosa de la qual es pot prescindir absolutament si no s'hi té afició, no és cap dogma que hagis de ser lector de literatura per a ser o no culte. Com no és cap dogma l'esport, un altre dels tòpics del nostre temps, això de 'cuidar-nos'.
He conegut gent molt ruca que ha llegit molts llibres i a l'inrevés, ningú no sap ben bé què és la cultura i n'hi ha milers de definicions.
Esparver, llegir en el món actual, així com escriure, és gairebé una competència imprescindible com parlar, no sempre ha estat així.
Però una cosa és la competència i l'altra l'obligatorietat de llegir el que diuen que has de llegir, això és el que volia dir.
Jeremias, això pot ser així en alguns casos, em temo que en molt pocs, ja que al capdavall la majoria crec que escrivim -o pintem, o fem el que sigui- per comunicar alguna cosa.
Més enllà d'això l'èxit, ni que sigui honorífic, i els calerons també són un incentiu, s'aconsegueixin o no. El mateix passa amb la música, segur que molta gent canta en la intimitat per a realitzar-se però també és cert que l'aspiració dels que s'hi dediquen és donar a conèixer el que fan i, si pot ser, viure del tema.
Una altra qüestió és si l'èxit, quan s'assoleix, respon a les nostres expectatives, normalment els somnis sempre són molt diferents de les realitats i els èxits comporten servituds inesperades.
Rafel, certament, les coses es poden fer per gaudi o perquè són objecte d'estudi per algun motiu. Més enllà d'això, quan esdevenen obligacions socials o morals, malament.
Maurici, estic d'acord però també cal pensar que tots som diferents i que a algunes persones els pot agradar llegir llibres molt profunds molt aviat, a mi m'agradava. Un altre tema és que t'hi obliguin a escola i amb una motivació lamentable, aleshores s'aconsegueix un efecte totalment contrari. Penso que a l'escolaritat, sobre tot a l'obligatòria, s'han de donar unes directrius generals, llegir bons fragments als alumnes i facilitar-los l'accés a biblioteques assortides, en paper o digitals.I cadascú que triï.
Un altra tema és quan a Batxillerat es tria una matèria que exigeix el coneixement de determinats textos específics.
Jeremias, això sí que no ho sé, a veure si algú ens ho pot aclarir.
Júlia,
És cert que cadascú és com és i uns gaudim del llegir i l'escriure mentre d'altres es lliuren als sports o a col·leccionar cotxes antics. Jo vaig sortir lletraferida i a més a més m'agrada escriure. Per sort he pogut llegir molts escriptors i molt sobre ells. Llibres que agraden als escriptors són sovint una guia més bona que la publicitat falsa i espectacular que ens venen les revistes.
Jo me'n recordo molt de leavitt que segueix amb èxit però, això sí, intal·lat entre les icones gay.
Del llibre de les costures me n'he apartat però "Llibertat" em sembla un llibre irregular d'un escriptor bo. Menys reeixit que "Les correccions", l'anterior, "Llibertat" amb fragments molt feixucs i un final fallit, m'ha fet fruir de l'excel·lent pols de Franzen creant personatges i fent diàlegs. Amb Brooklyn m'he temut el què tu dius: massa senzilla però Töinbin és un escriptor digne i la seva obra sobre Henry James una lliçó d'elegant sobrietat.
El que m'estranya, Júlia, és que ni anomenis el "Jo confesso" del qual jo tampoc n'he parlat. Què passa?
jo llegeixo tants blogs que no tinc temps de llegir llibres :(
i us asseguro que no ho trobo a faltar (gaire)
Jo confesso fa dos mesos que el tinc a la tauleta e nit i... allà s'està. El llegiré. Però no sé quan.
I El tiempo entre costuras no em va pas desagradar... és greu?
Hi ha autors que ni els conec i hi ha alguna patum internacional(mega-patum) que m'avorreix sobiranament (Auster, per exemple)
no sé, suposo que estic molt malalta, molt malalta, doctora!
d'això... continuo enamorada del llenguatge.
Més aviat dels diversos llenguatges amb què hom i don es pot expressar!
Júlia, responent-te:
jo reconec que també vull comunicar, però... tot i que soni molt egocèntric (en el fons no ho és) intento que, allò que escric, em comuniqui a mi mateix alguna realitat que el meu inconscient sap, i jo no del tot, al costat del que conscientment vull expressar. Com a objectiu, només hi ha aquest: quedar satisfet. Ara bé, em sembla fantàstic si algú em vol llegir, i encara més, si el que jo escric li comunica alguna cosa, però això és un a més a més, és la cirereta, no entra dins els objectius mínims.
Penso que intentar agradar, satisfer algú altre, o barrejar objectius literaris amb objectius econòmics, d'ego, de reconeixement... ens aparta de la intensitat literària, de l'esperit, i no m'agrada. Però entenc tot el que vols dir i et dono la raó.
Glòria, de fet els gustos són molt diferents i tampoc nosaltres tenim sempre el mateix moment 'lector', tot i que això crec que val també per a coses com ara el cinema.
Per això recomano poc, en tot cas puc dir que a mi m'ha agradat en un moment determinat i prou.
No he llegit 'Jo confesso' encara, em fa una mica de mandra, sé de gent a qui l'ha decebut, Cabré escriu bé i té ofici però jo no en sóc incondicional. Per a mi el millor d'ell 'Fra Junoy', el Pamano no em va convèncer. Però,ja dic, tot és subjectiu, Porcel tenia llibres que m'havien embadalit i quan els he rellegit m'han decebut, també m'ha passat al revés amb alguns autors.
El que crec és que no ens hem de prendre llegir o llegir segons què com si fos una obligació gairebé moral, que és com es planteja a nivell 'educatiu'.
Montse, els blogs són 'alta literatura' així que ja no cal llegir llibres, fins i tot, encara que,mira, per variar...
Auster pel meu gust és molt irregular i viu de la fama feta, a vegades sembla que sempre escriu el mateix llibre, però això passa a molts autors.
Quan més llibres llegeixes i més cine veus més costa de trobar alguna cosa que t'agradi molt.
Les costures li han agradat a molta gent que conec, ja dic que tot són gustos.
Una vegada una meva amiga llegia La catedral del mar i quan li vaig preguntar què tal em va dir, per a mi bé però a tu no t'agradarà perquè n'has llegit molts.
Sobre el que comenta Glòria, de vegades cal tenir present l'evolució de l'escriptor, ningú no pot ser sempre igual de bo i a més quan són famosos es troben amb compromisos editorials.
He mencionat Brooklyn, que precisament van llegir al grup de Meteora -triem els llibres en aquest grup, no ens vénen 'donats'- i hi va haver un debat molt encès entre gent a qui havia agradat i gent a qui no, però les reflexions de tothom van ser molt interessants, sobretot de persones que coneixien la trajectòria de l'autor, les seves dèries i les seves influències.
La majoria de textos una mica interessants tenen molts nivells de lectura. Els textos dels blogs, també, he, he.
Publica un comentari a l'entrada