PREMIS I CÀSTIGS, OBLITS I LLOANCES. TOT ÉS RELATIU

 

Algú, a tuiter, ha preguntat a quin autor o autora catalana donaríem el Nobel de literatura, la cosa ha tingut èxit i molta gent ha respost, no tan sols amb el nom i prou, sinó, en molts casos, amb una valoració personal. La pregunta afegia 'de tots els temps', cosa que encara fa la valoració més complexa. No he llegit totes les respostes, el tuiter té allò de la immediatesa telegramàtica, però diria que hi ha molts rodoredians i que, per altra banda, també hi ha, en general, un oblit de persones com Espriu, que no fa tans anys eren valors inqüestionables. De fet el Nobel s'atorga a persones vives i en actiu i, per tant, repassar el passat no ve a tomb.

Un autor del passat que va estar a punt va ser Guimerà. Hi ha qui pot pensar que el refús interessat, -aquest és un premi polititzat i interessat, com tots els premis grossos-, afecta molt els catalans però, per exemple, Galdós tampoc no el va rebre mentre que, pel meu gust, Delibes era molt millor que Cela. Trobem avui Nobels oblidats, que ens estranyen, fa anys ja vaig dedicar una sèrie, en aquest blog, als Nobels hispànics i també al 'saló dels refusats i les refusades'. 

A les respostes es poden veure valors consolidats i opinions que volen ser originals i estupendes, citant autors i autores minoritaris. Això de la cultura i la cultureta és com la borsa, puja i baixa i està lligat a modes, fluctuacions i promocions. Hi ha grans autors i autores que no rebran mai el Nobel ni el Princesa de Asturias ni el Premi d'Honor. Els premis serveixen per reconèixer però també per 'castigar' i ningunear. Malgrat tot fan il·lusió, encara més si donen calerons, i no tan sols als premiats sinó també a l'entorn, a la gent del país, del poble, que idealitza la qüestió. El tema del triomf vicari es pot fer extensiu a la música, al capdavall ens ha fet gràcia això de la Chanel, per exemple, o que un futbolista nostrat faci un gol definitiu, ni que sigui per casualitat. 

De molts Nobels de literatura ja en sabem poca cosa, uns es promocionen més que no pas altres, les literatures minoritàries no traduïdes a l'anglès i les senyores ho tenen més pelut, si un any li donen a una canadenca per molt que hi hagi una altra canadenca millor, pel meu gust, ja no li tocarà la rifa. Sovint opinem de forma subjectiva car poques vegades ho hem llegit tot, dels premiats i premiades. Podria fer un paral·lelisme amb els óscars, sobretot els d'interpretació i direcció, de vegades rarets però, això sí, mediàtics i valorats. I no tan sols els óscars, en ocasions m'he trobat que, en opinar de forma negativa sobre determinada pel·lícula, algú m'ha dit 'doncs va guanyar un premi a Cannes'.

Rodoreda, que ja no el pot obtenir però que potser ha estat la dona nostrada que més s'hi ha apropat, ara sembla un valor segur i, encara més, hi ha qui s'empipa si no hi estàs d'acord o no hi estàs 'del tot d'acord'. Pero fa anys hi havia opinions molt divergents, encara no fa gaire temps vaig sentir un intel·lectual vellet, -per a tot fa falta experiència-, que admetia que la sobrevaloració de la dama venia del fet de què a l'època faltaven novel·les catalanes d'èxit. L'indispensable llibre sobre el Boom de la literatura sudamericana, de Xavi Ayén, reconeix en algun moment que a banda dels dos Nobels que van peixar a la nostra ciutat, instal·lats a pan i cuchillo a la part alta, això sí, van sorgir després molts altres autors i autores excel·lents, de per allà, que no han assolit la mateixa fama ni la mateixa difusió.

Jo, per fer una mica d'ambient, al tuiter he mencionat Olga Xirinacs, autora que va guanyar un munt de premis i, que, en un moment determinat, es veu que va desvetllar reticències dels no premiats amb aspiracions. Verdaguer, avui, és inqüestionable, però Sagarra, que hauria estat un candidat excel·lent i que també va rebre per totes bandes, recordava quan, amb el seu pare, el veien oblidat i menystingut, sortir de l'església de Betlem. Hi ha qui s'empipa si li dius que tot és relatiu però és que tot és relatiu i tot és, també 'política', encara que sigui política cultural. Una actriu de pes, ja gran, fa anys, deia que els professionals que més l'havien decebut, en conèixer-los en persona, eren els escriptors. De tota manera crec que tots i totes podem decebre la imatge que la gent es fa de nosaltres pel que diem, escrivim o pintem. I, pel darrere dels creadors, hi ha els qui manen de veritat en el mon editorial, com en el camp de la política internacional o dels laboratoris químics. 

Els premis, importants o no, gaudeixen de bona salut. Si publiques un llibre un dels reclams és la menció que fan a les solapes dels premis que has guanyat. Si encara no tens premis, cas de molta gent jove, i se'ls vol promocionar, es fa referència a estudis, feines mediàtiques i coses així. Ser jove sempre ha estat un valor però ara la cosa gairebé ha sortit de mare, en una llibreria de prestigi tenien fa poc temps un apartat amb 'nous autors i primeres novel·les'. I, per altra banda, crec que actualment hi ha més gent escrivint que llegint. Contemplar els taulells de les llibreries mostra les tendència i l'efímer de les promocions. Curiosament també hi ha editorials de prestigi i d'altres que no ho son, malgrat que els peixos grossos es van menjant els petits i els petits moltes vegades han d'acabar dedicant-se a una altra cosa.

El llibre i la lectura estan mitificats, el 'llegir' sembla imprescindible però el cert és que hi ha llibres que no cal llegir o que ni tan sols s'haurien de llegir. Amb els llibres s'ha adoctrinat doncs ja, en temps pretèrits, s'anava a doctrina a aprendre de lletra. I, encara més, en tot pesa allò dels perills de la novetat i el valor del passat, de l'antigor. El llibre en paper és sagrat però en una pantalleta ja no té el mateix valor, encara que expliqui el mateix. La gent assegurava, fa anys, no llençar llibres però el cert és que no queda més remei que desfer-se dels excessos i que la gran majoria de llibres que tenim no els tornarem a llegir mai més. Fins i tot a l'escola, ja fa anys, en uns programes per a biblioteques escolars, ens aconsellaven llençar i renovar. El llibre polsós i esgrogueït, que abans era entranyable, ara és una nosa i tot ha de ser nou de trinca, net i desinfectat. El consum cultural és un consum com tots els altres, en aquest camp i en molts més. En el camp del llibre escolar les substitucions absurdes, que eviten l'aprofitament, han estat constants fins que no ha arribat el temps de la fotocòpia abusiva i les tasques online.

Hi ha persones que em mitifiquen llibres i lectura i no llegeixen ni una centèsima part del que llegeixo jo mateixa, al capdavall llegir és una afició no obligatòria, més enllà del camp acadèmic o per motius professionals. Avui més aviat es miren sèries de plataformes, tot i que darrere de les sèries també hi ha escriptors i guionistes, no sempre reconeguts i encara bo si es guanyen bé la vida amb el tema. 

Fa anys es deia que Catalunya era el país amb més poetes per metre quadrat, avui la cosa s'ha fet extensiva a la prosa i a gèneres com ara la novel·la negra. En aquest tema, com en tants, es diu el que cal dir i la realitat, tot sovint, va per uns altres camins. En el camp de la poesia he conegut gent normaleta o de poc nivell però també gent molt bona que no ha passat del grup de lectura de determinada entitat o, en el millor dels casos, d'autoeditar-se algun llibre o compartir una publicació col·lectiva, tot i guanyar premis i fer esforços per donar-se a conèixer, i comptar amb el seu públic, podria mencionar-ne uns quants, però el primer que em ve al cap és l'Antoni Casals.  A mi hi ha qui m'ha dit, sovint 'hauries de ser més coneguda'. I és que, al capdavall, si no et coneixen, malament. Com deia la peixatera del meu barri, 'allò que no es veu no es ven'. I si no surts per la tele i, encara, tot sovint, en un programa amb bona audiència, no esperies guanyar el Nobel, ni tan sols els Jocs Florals de Can Prosa.

I més enllà de tot plegat, tot son gustos i moments. Per això fa de mal recomanar llibres o el que sigui. Una cosa ens pot entusiasmar en un moment determinat però després canvíem, també de gustos, i, ens agradi o no, la promoció i la moda ens influeixen de moltes maneres, a favor o en contra, tot i que la subjectivitat ens costi de reconèixer, en molts casos. I és que, al capdavall, les seguretats immutables ens donen, també, seguretat. I tot és tan fràgil...

PREMIS, POEMES, REIS I DAMES

 

He llegit poques valoracions amb una mica de rerefons crític sobre això del Cervantes, el rei d'incògnit i el poeta nostrat. Un poeta que en un pregó festiu que recordo a mitges va fer una crida a l'independentisme, no fa pas massa temps. No m'estranya que el rei hagi vingut d'incognit, tal i com està tot, així s'ha evitat allò que, vulgarment, en diuen un pollo, protestes, Montjuïc en peu de guerra i coses així.

El premi ja feia temps que estava concedit, no s'havia pogut lliurar a causa de la pandèmia. No és tan sols honorífic, com la meva medalla, crec que té un afegitó de cent i tants mils euros. Avui no és una gran suma, pero, vaja, ajuda. Ignoro la conversa que el rei i el poeta, acompanyats de les senyores, van tenir, en el marc incomparable del Palauet. M'encanten el lloc i els seus jardins, la veritat. L'ermita de Santa Madrona es troba en aquesta propietat encara que s'obre en alguna ocasió, com ara l'aplec que fem al barri cada any. O que fèiem, fins a l'arribada del virus d'en Banyeta.

Joan Margarit ha escrit, també, en castellà, cosa que sovint no es menciona gaire per aquí, de la mateixa manera que alguns diaris centralistes no han mencionat que escriu en català. En els darrers anys se n'ha volgut fer una mena de poeta nacional, aquest poeta nacional que anem cercant des dels temps d'Espriu. Margarit, pel meu gust subjectiu, té molt bons poemes però d'altres que son més normalets, per omplir llibres, vaja. No és senzill ser bo sempre i en tot moment. En tot cas, connecto molt més amb ell que no pas amb el senyor Cassasses, deu ser cosa de l'edat.

Margarit, fa anys, va admetre en una conversa informal que, en la seva feina d'arquitecte havia projectat blocs lamentables de la periferia, en aquells temps en els quals sembla que l'únic culpable del barraquisme vertical era el senyor Porcioles, de la mateixa manera que volem creure que l'únic negrer va ser el marquès caigu de l'escambell. Focalitzar determinats temes en algú fa que la resta quedin emboirats i, fins i tot, oblidats. 

A Espriu, quan era el nostre poeta oficial, li van concedir la creu d'Alfons X el Savi i la va refusar. El ministre Solana el va anar a visitar a casa, Espriu va acceptar la visita però no va voler fotografies. Son matisos, però matisos importants. Un altre matís és que Espriu no tenia lligams familiars directes, no havia tingut dona ni fills, això potser permet una certa, tot i que sempre limitada, llibertat d'acció. 

A la visita d'incògnit del monarca no hi va haver periodistes, la mateixa casa reial sembla que va facilitar les fotografies, entre les quals aquesta que penjo, en un indret on me n'he fet moltes jo mateixa, ja que hi ha una vista molt maca de la ciutat. Les mascaretes, en aquest cas, semblen tenir un component simbòlic, de vegades, val més no dir res. 

Un aspecte molt més lamentable dels Cervantes, més enllà del tema lingüístic, nacional i reial, és que, com en tants altres premis, els nostres inclosos, el nombre de dones és vergonyós, quatre o cinc senyores. Es concedeix des de 1974! S'ha donat, vull pensar que sense males intencions, a uns quants catalans d'aquests que sempre han escrit en castellà, i molt bé, per cert. Margarit potser és el més català, de moment, si ens atenem a la producció literària. El darrer Cervantes s'ha atorgat a un poeta valencià que escriu en castellà, Brines. No entro en valoracions qualitatives, ep, però tot plegat mostra les anormalitats entre les quals ens movem i es mouen els qui manen. I com la subtilesa o manca de subtilesa política ho impregna tot.

No crec gaire en premis, llegeixo en català i castellà i defenso que cadascú escrigui i parli com vulgui i li abelleixi. Llàstima que, malauradament, res no és del tot innocent, en la nostra societat. En la nostra i en totes, els mateixos Nobel, també amb tan poques dones, es mouen enmig de temes polítics i pressions de tot tipus. Ja fa temps que he perdut la innocència, afortunadament. Pel que fa a les contradiccions vitals i culturals cadascú de nosaltres té les seves i trampeja la vida com poc. 

A l'estat espanyol existeixen els Premis del Ministeri de Cultura, que també premien literatures perifèriques, una vegada es va concedir a Espriu, per cert. Així que potser el Cervantes va dirigit, i ho entendria, a la producció literària en llengua castellana. En tot cas, crec que la cosa no acaba d'estar clara del tot. L'absència de dones resulta més escandalosa si es considera que abasta Hispanoamerica, on tantes bones escriptores podem trobar, per poc que ens hi fixem. En cas de ser així, però, la producció castellana del poeta té prou gruix per a rebre el premi? I, ja dic, no entro en qualitats, contra moltes opinions interessades, crec que es poden utilitzar dues, i fins i tot més llengües, en la producció literària, i que es pot fer malament, bé o molt bé, depèn de la capacitat i la voluntat de cadascú. 

Una cosa que més empipa a la gent, me n'he adonat, és que l'enfrontis de forma descarada amb les pròpies contradiccions, perds amics i quedes malament tu mateixa. Potser per això avui llegeixo poques coses poc profundes i serioses sobre la visita inesperada, en ocasions s'exigeix molt a la gent, a la gent normaleta, mentre, pel que fa a la gent coneguda i valorada, sobretot a la de casa, és habitual fer passar bou per bèstia grossa. 

SOBRE TENDÈNCIES LITERÀRIES I ESPORTIVES

Aquest dissabte el molt llegit senyor Morán escrivia  de forma crítica sobre els premis literaris, crec que en aquest cas tenia tota la raó. Això si, malgrat les servituds dels Nobel admetia que gràcies a la difusió relativa dels premiats havia conegut tres o quatre bons escriptors. Per més que critiquem premis i guardons és evident que agrada aconseguir-los, encara més si comporten diners, al capdavall els diners són importants i possibiliten moltes activitats, a banda de fornir seguretat vital. 

Durant uns anys, als guanyadors del premi Francesc Candel de narrativa, el qual vaig guanyar en alguna ocasió, se'ls lliuraven coses com ara vals per comprar llibres, o ordinadors personals. En aquests premis locals i de barri sovint t'ensopegues amb persones que concursen de forma habitual, són gent que té habilitat i grapa per escriure, de vegades molt bons però que no han aconseguit entrar en els grans circuïts dels escriptors reconeguts -tot i que et trobes amb sorpreses, els temps no estan com per menysprear cap premi petit- i que gaudeixen amb el tema, a més de treure'n algun benefici, a banda de la publicació, que no sempre s'esdevé.

El premi de poesia l'havia guanyat un senyor gran, amb el perfil que explico. El poema guanyador era molt bo, pel meu gust. L'home, quan va saber que no donaven diners sinó allò dels vals per comprar llibres -havien de ser llibres- va comentar-me, amb ironia: 'si sé que no donen virolles, no em presento'. Em va fer gràcia que un bon poeta com ell fes aquell comentari tan poc eteri però el cert és que amb els diners dels premis l'home es veu que pagava sopars als amics i de llibres ja en devia tenir un munt. Crec que en els darrers temps han tornat a donar premis en metàl·lic, en aquest premi. En general no es donen premis en diners, mai dels mais, en els premis literaris infantils i juvenils, deu ser per no corrompre el personal.

Avui es presenta més gent que mai als premis, a l'inefable Planeta s'han rebut més de cinc-cents originals, però fa un parell d'anys vaig formar part del jurat de narrativa del mateix premi Candel i la participació era tan nombrosa que vaig declinar continuar amb aquella tasca després d'un parell de convocatòries. I, de fet, si bé no trobaves grans genialitats el nivell mitjà dels treballs era remarcable. 

La cultura ja no és minoritària i ens n'hauríem d'alegrar. La lectura de biografies de gent lletraferida del temps d'Espriu, relatives a l'època en la qual es van començar a lliurar premis literaris en català, mostra grans servituds, picabaralles i fets absolutament lamentables entre aquelles minories selectes, respecte al resultat d'uns premis als quals es presentaven mitja dotzena d'originals.  

Els premis grossos, els Planeta, els Nobel, es venien enquadernats de forma acurada, gairebé per metres, feien bonic. Avui els llibres són una nosa. Fa dies, llegint coses sobre Carmen Amaya vaig trobar una anècdota sobre un reportatge que li van fer a Amèrica, en una revista de tafaneries, es veu que ja es feia això de visitar la llar dels famosos i la periodista explica que a casa seva tenia de tot, fins i tot molts llibres, tot i que ningú de la família sabia llegir. I és que els llibres donaven prestigi, de vegades jutjaves algú, potser de forma injusta, pels llibres o el tipus de llibres que tenia als prestatges del menjador. Avui les coses han canviat molt.

A l'escola del present, on es continua fent volar tants coloms com sempre, els premis estan mal vistos entre la gent progre. Segons quins, és clar. Fa molts anys, amb alguns companys de feina, vam muntar uns d'aquests jocs florals escolars i uns pares pesuqueros es van queixar perquè els infants que no guanyarien se'ns podien traumatitzar. Hem arribat a extrems pedagògics absolutament surrealistes. De tota manera crec que a moltes escoles es continuen fen certàmens literaris amb algun tipus de guardó, ni que sigui un diploma acolorit o una publicació a la revista trimestral. 

El més curiós és que aquells mateixos pares i mares organitzaven un munt de concursos esportius de tota mena on es donaven copes i medalles i ni tan sols no es plantejaven el tema dels traumes, en aquelles activitats. Jo mai no he estat bona en gimnàstica ni en esports i crec que una professora que vam tenir a escola em va acabar de frustrar, et deia de tot si no ho feies bé, torpona, tonta, despistada, patosa, inútil. 

Com que en les assignatures més acadèmiques era bona més d'una vegada m'havien fet mobbing al pati amb el tema, algunes companyes perverses em deien: tu estudiant seràs molt bona però jugant a bàsquet ets una patata. Jugant a bàsquet, corrent, saltant a corda, fins i tot ballant. Jo crec que em vaig acomplexar en excés ja que després, a l'Escola Normal, vaig tenir una professora molt bona, comprensiva i pacient, vaig agafar seguretat i em vaig adonar que no era tan patata com m'havien fet creure. 

Avui, en general, a les escoles es tracta molt bé a les criatures i s'intenta que tots puguin fer-ho tot com sàpiguen, sense acomplexar ningú, tot i que els mestres són persones i es pot trobar de tot. Però el tracte ha canviat molt, de forma exponencial, afortunadament. De tota manera ser bo en assignatures convencionals està gairebé mal vist, la figura del mestre-tites, de l'empollón ha estat ridiculitzada per tot arreu i he tingut alumnes bons en matemàtiques o llengua que intentaven ser bons també en esports, fos com fos, per tal que no se'ls rifessin.

En esport s'accepten coses que en d'altres camps no s'acceptarien, la separació per sexes en escoles especialitzades, la competitivitat desfermada, la selecció brutal dels millors. Els pares i mares, en moltes ocasions, han hagut d'estar advertits amb motiu de partits infantils o juvenils de futbol o del que sigui, ja que el seu capteniment és sovint lamentable. La dèria amb l'esport no ha fet res més que augmentar i en el camp esportiu incloc coses com ara els castellers, ahir em mirava com queia un castell i pensava com es permetia que els petits anxanetes s'enfilessin tan amunt. Oh, i encara recordo les reticències que hi va haver quan es va obligar a dur casc als menors. Les coses que ens agraden i que considerem nostres les contemplem amb una gran indulgència. Els adults es justifiquen dient que les criatures ho volen fer però jo tinc els meus dubtes a l'entorn de la capacitat d'elecció dels infants. De petit vols satisfer els adults, depens d'ells en tot i per tot.

Avui, el meu amic Xiruquero reprodueix un article publicat l'any 1976 en una revista de muntanya. Ja aleshores una persona important en el món de l'excursionisme advertia dels canvis que s'estaven produint, de la tendència progressiva a convertir aquella pràctica en esportiva, amb tot el que això comportava. L'excursionisme era una activitat global i transversal, no competitiva en els seus lloables inicis, tot i que la tendència a concursar que amara els humans va endegar ja de bon principi coses com ara les marxes. 

Jo havia participat en alguna, de jove, i veia com la gent s'empipava quan perdia, o quan li semblava que no havia guanyat a causa d'alguna errada en la planificació o en les indicacions en els plànols. Fins i tot en aquestes caminades actuals que no són competitives i que tenen una participació massiva veus a la gent caminar de forma apressada, s'ha estès el convenciment, propiciat per determinats sectors mèdics i higienistes, de què caminar de forma tranquil·la,  passejar,  no serveix de res.

En l'article que reprodueix i comenta a fons el Xiruquero hi ha un final contundent, l'autor es pregunta què volem, si pujar als cims per contemplar el país o pujar al pòdium per tal que ens contemplin a nosaltres.  I d'això ja fa quaranta anys. La resposta, com diria el flamant Nobel, passat per un d'aquells cançoners de la nostra joventut, tan sols la sap el vent... però crec que s'ha optat pel pòdium, avui l'excursionisme tradicional, tan nostre, tan inclusiu, gairebé no existeix.

En el fons, què hi farem, els pòdiums, els premis, els diplomes, les medalles i les audiències, tenen el seu atractiu pervers i ancestral.

OLGA XIRINACS, PREMIS, CÀSTIGS, OBLITS I REIVINDICACIONS

Algunes de les persones que passeu per aquí ja sabeu que fa temps vaig iniciar una mena de campanya modesta sobre la possibilitat de què es concedís el proper Premi d'Honor a Olga Xirinacs. Vaig obrir un grup  de facebook, força visitat, i un blog, menys visitat, en el qual vaig publicant poemes de l'escriptora.

He de dir que no hi tinc cap interès particular, ni en sóc parenta ni sóc experta en la seva literatura. La vaig conèixer fa anys, una meva amiga també escriptora, Montserrat Galícia, va publicar una novel·la on evocava Virgínia Woolf i li va demanar si li volia presentar, cosa que tot i no tenir cap relació amb ella, Xirinacs va fer encantada. Olga Xirinacs i Montserrat Galícia són devotes de Woolf, jo no ho sóc o al menys, no ho sóc pas de forma incondicional i és que en això de la literatura els gustos són, afortunadament, diversos.

Més endavant vaig guanyar un premi de poca difusió que porta el nom de l'escriptora i la vaig anar a saludar quan va presentar els dos llibres que ha publicat amb Meteora. Hem intercanviat e-mails en alguna ocasió sobre temes literaris. Fins fa poc anys coneixia poc la seva obra, en concret la poesia, que he llegit en aquests darrers temps més a fons i em sembla excel·lent, d'alt nivell i poc difosa. 

OIga Xirinacs va guanyar durant uns anys tots els premis més importants, aleshores, de la nostra literatura. Això va provocar ressentiments, guanyar un premi comporta que molts altres no el guanyin. Només cal llegir biografies com la d'Espriu per comprovar les picabaralles que ja hi havia a l'entorn del tema quan tan sols es comptava amb mitja dotzena de concursants, ara que els escriptors s'han multiplicat la cosa és molt més complicada.

Durant uns anys existia molta polèmica sobre els premis, el Sant Jordi generava moltes discussions i desqualificacions però era un premi ben promocionat i un dels pocs llibres en català que comptava amb una promoció adient. El Premi d'Honor és tota una altra cosa, fins i tot s'ha qüestionat més d'una vegada. Hi ha qui explica que se'l van inventar per no donar-lo a Pla i també va ser molt lamentable el cas Carner, quan se'l va fer venir per a no donar-li el premi en veure que les seves facultats mentals havien minvat a causa de l'edat. És un premi que s'ha donat a quaranta-cinc homes i tres, ara quatre, dones. Un premi qüestionable doncs però que representa el reconeixement al conjunt d'una obra o d'una tasca. Una altra qüestió és que abarca el camp acadèmic i el científic però aquests també són minoria en comparació amb els literats i caldria pensar-hi.

Jo ja fa temps que tinc poca confiança en els premis grossos, s'hi mouen molts interessos al volt, fins i tot en un de tant prestigi com el Nobel, tan sols cal mirar les llistes de guardonats. Malgrat tot això em semblava important que Olga Xirinacs, que aquest any fa vuitanta anys, l'aconseguís. En aquests anys ha estat una escriptora una mica marginada i fins i tot etiquetada con a tarragonina. 

Podria mencionar moltes altres possibles candidates, per exemple, Aina Moll. Al menys a Olga Xirinacs l'han triat enguany com a la POETA del DIA DE LA POESIA, una mena de premi de consolació, important, tot s'ha de dir, i que potencia el seu paper en aquest gènere literari. Quan en alguna ocasió l'escriptora s'ha queixat, amb raó, de determinats oblits, no ha faltat qui la titllés de victimista. Crec que el fet de ser una dona també té un pes a l'hora de certs menyspreus inexplicables.

No vull entrar en valoracions sobre la guardonada, Oliver, una escriptora que, per diferents motius, també ha estat una mica oblidada en els darrers anys, el mateix que la seva parella Jaume Fuster. Fa uns dies em preguntava per què amb tantes setmanes negres que es fan i es desfan no ens tornen a emetre aquelles historietes de La clau de vidre, per la tele, o aquelles de Qui? que ens van dir que continuarien i no ho van fer mai. Olga Xirinacs ha escrit també bona novel·la de gènere, obres interessants que es podrien fer en cinema, en televisió. Quan el Premi d'Honor li van donar a Benet i Jornet vaig manifestar la meva opinió sobre la concessió, que em va semblar una mica exòtica, i alguns coneguts seguidors de sèries de la tele se'm van empipar, així que faré mutis sobre qualitats i mèrits, al menys de moment.

Fa molts anys, el 1984, Olga Xirinacs va guanyar el premi Sant Jordi amb el llibre Al meu cap una llosa. Era aquella una època en la qual es generaven les polèmiques que he mencionat. Va haver-hi quatre finalistes d'un cert pes, Víctor Mora amb El tramvia blau, Miquel Ferrà amb No passaran, Josep Maria Carandell amb Prínceps i  Maria Antònia Oliver amb Crineres de foc. Es van editar els llibres finalistes incitant el públic lector a què jutgés si el premi era just o no i fins i tot Àngel Casas va portar al seu programa a tres dels escriptors  implicats però no hi va convidar la guanyadora. 

Els anys han fet que s'evidenciés la qualitat del llibre de Xirinacs, però en tot plegat hi havia una certa mala fe sorgida aneu a saber de quines capelletes culturals ocultes o no tant. Isidor Cònsul va escriure sobre el tema reivindicant la qualitat de l'obra premiada i no va ser l'únic. Si això dels finalistes es fes cada any no hi hauria res a dir però tan sols s'ha fet de tant en tant i sense fer soroll, jo també vaig quedar finalista del Sant Jordi uns anys després de tot allò i no em van publicar el llibre ni ningú va tenir interès en polemitzar sobre qualitats i justícies.

En tot cas caldrà continuar reivindicant la trajectòria d'una escriptora important, que avui sembla no estar de moda, el món literari ha canviat molt, el premi Sant Jordi ja no té la importància que havia tingut, es tracta d'un llibre més entre tants com en surten, sabem poca cosa dels finalistes i dels debats del jurat i es venen molt més d'altres volums ben promocionats i escrits per gent que normalment pertany al món mediàtic i que fins i tot és coneguda per motius extraliteraris. El nombre de publicacions diàries és immens, la literatura és avui efímera i líquida, com tantes altres coses. Ni tan sols és important el tema de la llengua, les obres es publiquen de forma simultània en català i castellà i ningú no es posa pedres al fetge amb aquest tema que en d'altres temps resultava, si més no, espinós.

Olga Xirinacs no és tan sols l'escriptora viva més important de la nostra literatura, també representa avui la memòria en actiu de tota una època literària amb llums i ombres però que cal recordar i conèixer una mica a fons. Crec que hauria estat molt bé que li haguessin donat el Premi d'Honor, no ha estat així i la continuarem reivindicant a la mida de les nostres possibilitats. Pel maig, el dia 11, farà vuitanta anys i estaria bé que repetíssim l'homenatge blogaire de l'any passat. En tot cas segur que el món cultural li dedicarà actes diversos i algun homenatge institucional, això sí. Si aquest actes no van acompanyats de reedicions i difusió de la seva literatura, malament. I és que això també passa, amb ella i amb una gran majoria d'autors i autores, i aleshores hem de recórrer, i encara bo, a les biblioteques i a les webs de segona mà. 

La literatura i l'art, vaig sentir dir en una ocasió a un professor, són com la borsa, pugen uns actius i en baixen uns altres, va com va. Hi ha llibres considerats molt bons que a mi no m'han fet ni fu ni fa i d'altres que a mi m'ha agradat i que d'altre gent ha trobat un rotllo. També nosaltres canviem de gustos, amb els anys i l'experiència, hi ha coses que et van semblar molt originals i després has sabut que  eren males còpies d'altres creacions anteriors. Aquesta relativitat ens pot consolar a alguns escriptors, quan no hem aconseguit surar en un mar tan imprevisible. La vida no és una novel·la ni una pel·lícula, per sort o per desgràcia. 

Més enllà de consideracions i valoracions crec que ens cal tenir molt més present l'obra, extensa i diversa, d'Olga Xirinacs, amb premis o sense. Un dels mèrits afegits és que Olga Xirinacs ha continuat publicant sempre i no sempre li ha estat fàcil i que manté contacte habitual amb el seu públic a través d'un blog personal i interactiu, ja em direu quin escriptor nostrat fa el mateix, hores d'ara.

[...] Olga Xirinacs fou la justa guanyadora, al meu entendre, d'aquesta edició del Premi Sant Jordi que comentem. La seva novel·la Al meu cap una llosa, manlleva el títol suggestiu de la segona part d'un vers del poeta anglès William Cowper: "Amb l'herbei sobre el pit i al meu cap una llosa." El títol és una troballa amb un doble encert: s'adreça, d'una banda, al cor mateix de la narració, i n'avança, de l'altra, l'estil poètic i entranyable. Olga Xirinacs ha bastit una novel·la lírica i intimista a partir de la confluència de tres elements. D'una banda, els butlletins de notícies de la BBC concreten el marc històric que encapçala cada un dels divuit capítols. Som a la segona Guerra Mundial, a l'entrada de la primavera de 1941. [...] El segon component de la novel·la serveix per a dibuixar la geografia física i humana d'una contrada d'East Sussex, a la vora del riu Ousse. I tots dos elements no són altra cosa que el bastiment que necessita Olga Xirinacs per a situar-hi la seva creació més original i captivadora, l'aura de Virginia, la figura que dóna vigor i personalitat a la narració. La claror i l'ombra de Virginia Woolf, ofegada a les aigües de l'Ousse, que l'acolliren durant tres setmanes. Aquestes tres setmanes són el temps de la novel·la i, mentre el cos rodola riu avall, l'aura de Virginia surt del riu i ressegueix la contrada, fa estada a la casa vora els objectes, es fixa de prop en els personatges i medita sobre la llibertat i la bellesa de la pròpia mort. La novel·la no és, en cap moment, ni una narració històrica ni un exercici biogràfic. [...] 

Al meu cap una llosa és, bàsicament, un bellíssim monòleg amb un feix de suggeriments. Diria que Olga Xirinacs ha trobat la mesura exacta per a lluir les virtuts més pregones de la seva capacitat literària. [...] Personalment no tinc cap dubte que és la més sòlida i acabada de les cinc novel·les. 

(Isidor Cònsul: "Entorn del premi Sant Jordi, 1984. Dracs, aranyes i polèmica",Serra d'Or, novembre 1985) 

Per tal d'animar el món de la cultureta també es podrien donar a conèixer els altres noms en joc a l'entorn de la concessió del premi i que el poble jutgés, amb l'ajuda de debats televisius, com en aquell Sant Jordi de 1984, per proposar que no quedi. Per cert, d'entrada eliminaria els senyors, toquen quaranta anys de dones, ara. I després, ja en parlarem.

DIGUES QUE ESTIMES EL MEU BLOG ENCARA QUE SIGUI MENTIDA

Els PREMIS BLOCS CATALUNYA ara ja són PREMIS BLOGS CATALUNYA i encara existeixen. Es va tancar el període d'inscripció i fa pocs dies que ha començat l'època de les votacions populars.

Ja m'han començat a arribar missatges per email i facebook de persones que s'hi han inscrit, demanant-me el vot,  la majoria no entren mai al meu blog, ni tan sols en els casos en els quals jo entro de tant en tant als seus. Un altre opció, molt més coherent, és explicar la participació en el mateix blog, per tal que els visitants habituals, si els abelleix, votin.

Reconec que els premis sempre fan peça, alguna vegada m'havia inscrit en aquests certamens, al principi n'hi havia alguns que fins i tot donaven calerons al guanyador. No vaig tenir la xamba de guanyar res tot i que en una ocasió en la qual em vaig dedicar a fer una mica de campanya vaig arribar a un lloc remarcable en la llarguíssima llista d'aspirants a la immortalitat. Fins i tot quan algú em demanava el vot li responia amb un altre missatge recordant-li que jo també hi era i que podia votar el meu.

Això de demanar el vot, doncs, no ho fan tan sols els polítics. Quan alguna cosa es premia a través del vot dit popular és freqüent que s'esdevinguin tota mena de curioses situacions.

De la gent premiada fa anys, que es va promocionar bloguísticament o bloquisticament o bitacoralment, ja no queda gairebé ningú en actiu, sembla que quan et premien ja optes per a d'altres iniciatives més resultones que no pas mantenir un bloguet que ja ha donat els seus fruits. Els meus blogs de devoció personal i de constància reconeguda no han estat premiats mai, la majoria passen força d'aquestes mogudes tot i que en alguna ocasió, com jo mateixa, hagin caigut en el parany participatiu.

No sé si ara funciona la picaresca com abans car un dels mètodes per aplegar vots era votar des de diferents ordinadors, cosa a l'abast de gent que treballa a indrets amb un gran nombre d'estris d'aquest tipus. Suposo que ara hi deu haver controls més estrictes.

En tot cas m'empipen aquests missatges que em demanen el vot per un blog o fins i tot, en ocasions, per una fotografia publicada no sé on, per part de gent que se'm rifa o m'ignora.

És evident que avui aquest món es troba en un moment molt més abaltit i silenciós que fa anys, jo crec que ja no té gaire sentit això del concurs. En tot cas em sobta l'alegria amb la qual es demanen vots pel que sigui i amb la qual, també, es respon al sol·licitant anunciant el vot amable i assegurat de l'amic o el conegut.

Els jurats professionals són poc de refiar però aquestes democràcies populistes, encara són menys fiables. En general he comprovat que als participants en concursos del que sigui, en els quals s'hagi de jutjar l'excel·lència en alguna matèria, els mateixos participants no tenen gens en compte la vàlua de la competència.

Al menys, gràcies a la minva participativa en el sector, s'han acabat també aquells premis alternatius que ens anàvem donant els uns als altres i que omplien la imatge del blog de boniques condecoracions espontànies.

Tots tenim un grau determinat de vanitat, fins i tot aquells que creiem no tenir-ne gens, tan sols espero que com deia l'avui poc conegut Tristan Bernard, la meva vanitat sigui tan superficial que n'hi hagi prou amb gratar-me una estoneta per tal d'espolsar-me-la del damunt. Cosa que no treu que en algun moment em torni a apuntar al tema tot i que, llegint les bases, no em queda clar ni qui forma el jurat ni en què consisteixen els guardons, aspectes aquests que crec que seria imprescindible conèixer abans de fer un pas tan decisiu en la vida blogaire dels blogaires anònims i amb estadístiques modestes pel que fa al nombre de visites.

A més a més hi ha una clàusula que també he vist en alguns concursos literaris i que em sembla abusiva, si t'han premiat i no vas al repartiment dels guardons, no te'ls donen.

Fa anys, a finals dels vuitanta i crec que al diari AVUI van endegar unes llistes de llibres publicats aquell any, per tal que la gent en votés un.  No sé qui els triava però hi van incloure Ombres, un de meu, que havia publicat La Magrana. D'entrada ja veies que el meu i una bona colla d'altres no tenien cap possibilitat ja que en la llista hi havia gent molt més famosa, promocionada i coneguda i el gruix de desconeguts érem allà per fer número. En molts concursos cal aconseguir molta participació com sigui ja que, pel que fa als guanyadors, no és el mateix ser el primer entre mil que entre deu malgrat que triar entre deu és possible i entre mil, gairebé impossible. És una mica com quan et diuen que al Planeta s'han presentat mil cinc-cents vuitanta exemplars, sempre tens dubtes sobre el procés de selecció. 

En tot cas, per votar seriosament caldria haver-ho llegit tot i, en el cas dels blogs, haver-los visitats tots de forma una mica constant. Recordo que em va empipar, en el cas que explico, llegir un escrit de la Teresa Pàmies en el qual manifestava el goig que feia el nombre de dones escriptores recollides, però admetent que n'havia llegit dos o tres de tots els que hi havia i manifestant que, evidentment, atorgaria el vot a la Maria Àngels Anglada, amiga seva. En cap moment va reflexionar sobre el tema qualitatiu, impossible de discernir si no es llegia tota la llista, és clar. Bé, tot és relatiu, ja ho sabem. Amb el temps t'adones que les coses són com són i no pas com haurien de ser.

POLÍTICA CULTURAL, LITERATURA I COLONIALISME

Demà em toca fer una xerrada sobre la Setmana Tràgica, en el marc d'un cicle relacionat amb l'exposició itinerant que es va muntar amb motiu del centenari, fa tres anys, i que enguany es troba al magnífic edifici de l'Ajuntament d'Hostafrancs, avui Seu del Districte. El tema del centenari va fer que ens haguéssim de documentar sobre un tema que tan sols coneixíem a través dels tòpics recurrents i dels records, encara vius quan jo era petita, en la memòria de gent ja molt gran.

La situació de l'època no tenia massa a veure amb l'actual, ni amb l'anterior ni amb la de la guerra civil, tot i que sovint es cerquin i trobin paral·lelismes. Repassant bibliografia m'ha sobtat veure com la miopia centralista ha canviat molt poc des d'aquells anys, la repressió va tenir com a gran excusa, desmotivadora per a la resta del tebi moviment obrer hispànic, etiquetar la revolta com a separatista. 

El nom de Setmana Tràgica ha estat molt controvertit però així ha quedat a la memòria popular tot i que considerant les tragèdies molt pitjors que havien de venir tot allò sembla pecata minuta. El gran motiu que va fer esclatar les coses va ser, com tothom sap, la qüestió d'Àfrica i la crida dels reservistes. El tema d'Àfrica es va controlar a l'època de la dictadura de Primo de Rivera, però quan jo era petita encara era molt viva en la memòria popular i qualsevol problema a les residuals colònies d'aleshores, com els d'Ifni, era molt  temut per la gent, encara més si tenia fills en edat militar. Àfrica va ser un lloc cobejat pels joves militars que aconseguien ascendir de pressa en aquell indret, cas de Franco i d'altres.

Els problemes de l'Àfrica colonial espanyola van passar per moltes etapes. A mitjans del segle XIX, ens agradi o no, l'espanyolisme català era viu i folklòric i els valors militars, inqüestionables.Això explica el fet dels voluntaris catalans, matant moros amb barretina i espardenyes, el mite, encara vigent, de Prim, el fervor amb el qual es rebia Espartero a Barcelona i l'empenta racista amb la qual es cantaven coses com ara a l'Àfrica minyons, a matar moros, a matar moros, a l'Àfrica minyons, a matar moros amb canons. Tot plegat no era exclusiu dels espanyols ni dels catalans, el patriotisme militarista ha estat en l'embrió de les dues guerres mundials i encara cueja en cert inconscient col·lectiu força universal. Després van venir noves idees, es va palesar la realitat de la guerra gloriosa i Rusiñol va escriure L'heroi, en aquest cas sobre la guerra de Cuba, on l'avi de l'havanera va anar a combatre des de Calella i on no tota la culpa la tingueren els americans.

Tot plegat encara és molt desconegut. A l'escola teníem una monja que havia estat al Marroc en temps del protectorat, durant els anys 50, i havia vist revoltes, cremes i tortures en viu i en públic de pobra gent autòctona, considerada col·laboracionista, sobretot dels francesos. Nosaltres l'esperonàvem per tal que ens n'expliqués detalls morbosos, de criatura tot et sembla una aventura, i així es reduïa la classe de matemàtiques. Haig de reconèixer que era una dona intel·ligent i que en aquella matèria, tot i que no era llicenciada, ha estat de les millors professores que recordo. Pel que fa al seu tarannà personal crec que estava una mica trastornada, s'havia fet monja als disset anys i era, com moltes altres de l'escola, d'una família basca molt catòlica. M'he tornat molt comprensiva, amb els anys, amb aquelles monges que tant vaig bescantar en una època de la meva vida.

Sabem molt poc d'aquell món colonial. Fa anys vaig conèixer al càmping una noia -de la meva edat- la família de la qual havia viscut durant molts anys a Guinea, on ella havia conegut també el seu marit. Els seus pares van haver de sortir-ne corrent quan les coses van anar malament. A més, com ironitzava sovint, en aquell context es notava molt, pel color de la pell, que eres dels altres. Aquell era tot un món que ha estat encara poc novel·lat, molt menys filmat. Estic llegint ara un llibre un pèl fulletinesc i excessiu, però interessant pel fet que parla d'aquell món i d'aquella immigració a la  recerca d'un món millor, Palmeras en la nieve. 

Avui estarà d'actualitat el gran escriptor Lorenzo Silva, que considero un dels grans professionals actuals en castellà de la ploma -o de l'ordinador- molt més que l'autor de novel·les de misteri que molta gent coneix. La primera novel·la que vaig llegir d'ell i que em va fer que el continués llegint no va ser cap de les negres sinó El nombre de los nuestros, sobre les guerres de l'Àfrica colonial, que em va impressionar molt. Silva ha tornat després al tema, fins i tot en llibres no estrictament narratius. No li feia cap falta guanyar el Planeta però m'imagino que en èpoques de crisi editorial sempre va bé una ajudeta. I al Planeta també li convé concedir el premi a un escriptor sòlid i de veritat. Jo no crec en aquests premis grossos, ni tan sols en els mitjans, he comprovat que hi ha molts compromisos en tot plegat i que els interessos comercials o fins i tot els amiguismes de capelleta dominen l'invent, però ja que existeixen i fan vendre, millor Silva que el mediàtic de torn.

El Premi Sant Jordi, que havia de ser el nostre Planeta i que darrerament torna a portar una vida erràtica havia gaudit d'un gran prestigi i difusió fins que va començar a anar a la deriva, enmig de polèmiques de pa sucat amb oli, fins que el van lliurar a Jaume Cabré, una cosa semblant va passar amb el Bertrana. És clar que els premis haurien de servir per donar a conèixer gent poc coneguda i comptar amb una tria justa i acurada, però un bon escriptor ja consolidat dignifica i vivifica aquesta mena d'esdeveniments suposadament culturals. Al capdavall els óscars no són gaire diferents, al seu nivell i en la seva especialitat. Ni tan sols els Nobel. 

Aquest any sembla que els polítics han pres protagonisme al tema novel·lístic. La gent de Planeta sempre ha tingut molta vista comercial i tot ven, així que... O potser és que els polítics també són, d'alguna manera, uns bons cuentistes. De fet, més d'un no se n'ha pogut estar, d'escriure novel·les.

Hem de llegir, que no tenim cultura!

Els grans premis literaris han perdut força volada des que no tenen cap mena d'interès en descobrir veus noves o veus oblidades sinó més aviat en vendre el que es pugui i de pressa, hi ha molts grups editorials que consideren que si al cap de dos o tres mesos no s'han venut molts exemplars d'un llibre aquest ja és un fracàs. Per això normalment els premis s'atorguen a persones ja consagrades o bé relacionades amb els mitjans de comunicació, periodistes coneguts, tertulians diversos... Com en tot, el que sempre ha funcionat en les promocions literàries han estat els coneguts amb possibilitats de ressò mediàtic i les seves xarxes. De vegades hi ha alguna excepció, però són poques i puntuals. Com que surten tants llibres ni tan sols els crítics més ben intencionats poden atendre les demandes amb una certa objectivitat i amplitud de mires.

Plànyer la realitat és un esforç estèril. Les coses són així i els negocis, fins i tot els petits, han de sobreviure. Fa uns dies escoltava per ràdio Joaquim Carbó, li han donat el premi Trajectòria i Carbó, que és una persona força sincera, en una entrevista a la ràdio admetia que és escriptor i ha de viure d'això, per tant s'hauria estimat més un premi que comportés, també, quelcom més que no pas honors. O sigui, més o menys allò que diu el refrany català de forma una mica barroera: records sense cistell, te'ls fots al clatell. 

Joaquim Carbó ha escrit molt i bé, però de forma inevitable, cosa que també reconeixia a l'entrevista, el seu best-séller ha estat La casa sota la sorra, publicada en una època en la qual no hi havia pràcticament res nou en català i es va fer una crida als pocs escriptors de l'època, a l'entorn de la revista Cavall Fort, per tal que s'animessin. Títols posteriors, potser millors que aquest, de l'autor, no han tingut el mateix ressò i en l'actualitat costa força donar a conèixer les novetats que es publiquen. Carbó també ha escrit per a adults però l'etiqueta d'autor infantil o juvenil té un estrany pes que condiciona el coneixement dels autors, cosa que no passa a l'inrevés, quan l'autor que s'ha donat a conèixer en el món adult escriu per a infants o joves de forma puntual o per encàrrec.

En el panorama català i potser també en d'altres l'èxit ha vingut sovint del fet de ser els pioners i trobar un camp erm i per abonar en el qual ni tan sols no calia competir, com va passar a casa nostra quan el català va començar a esdevenir una possibilitat de guany i promoció. Després ja s'assoleix una certa etiqueta de clàssic, interessant però que en ocasions pot fer fins i tot més nosa que servei. Això no passa tan sols en la literatura sinó en molts àmbits professionals, com ara el de la música i els cantants, com va passar amb la Nova Cançó, en un moment en el qual era relativament fàcil gravar un disc o fer un recital.

Fa un temps comentava unes declaracions que vaig escoltar a Fernando Fernán Gómez dient que no coneixia ningú que tingués vocació d'actor sinó que el que tenien era vocació d'actor triomfador, fet que generava moltes frustracions quan de triomfadors, i considerant fins i tot a quantes interpretacions subjectives no es presta aquest adjectiu, n'hi havia molt pocs. Em temo que en el camp literari passa si fa o no fa, els autors i autores tenim vocació d'autors triomfadors però la majoria no triomfem. L'èxit és boig i eteri, temporal i arbitrari. Aleshores, actors, futbolistes, escriptors i el que sigui, ens conformem amb mantenir aquesta vocació a nivell d'expectativa o de reconvertir-la en afició de llarga durada. Afortunadament, la vida activa dels escriptors, triomfadors o anònims, sempre pot ser una mica més llarga que no pas, per exemple, la dels futbolistes.

La lectura encara té el seu prestigi d'una forma absurdament absoluta. S'ha de llegir. En el món actual es llegeix de grat o per força, ja que tot es basa en l'escriptura i la lectura, fins i tot en el món de la informàtica i de les xarxes socials. Però quan es diu que s'ha de llegir es vol dir que s'han de llegir llibres. Hi ha llibres avorrits, dolents, infumables, prescindibles, però sembla que un llibre és un llibre i fins i tot que llegir un llibre en un aparell electrònic o a l'ordinador no és el mateix que llegir-lo en el també sacralitzat paper convencional. Això ja ve de lluny, d'aquella època en la qual es defensaven els tebeos amb l'eslògan: donde hay un tebeo habrá un libro. Una frase que és inexacta, practicament falsa, a més de reduir els tebeos a subgènere literari.

Sobre llibres i èxits hi hauria moltes coses a comentar. Darrerament he llegit dos llibres que m'havien vingut recomanats per molta gent tot i que després he comprovat que no totes les crítiques han estat igualment entusiastes. No diré que estiguin mal escrits ni que no tinguin cert interès, però molts altres llibres que passen sense pena ni glòria són, pel meu gust, tant bons com aquests o força millors. Encara més, si alguns dels escriptors i escriptores que formem part de l'exèrcit anònim dels lletraferits constants ens presentem a alguna editorial amb aquests manuscrits em temo que no ens donarien ni les gràcies. I que si algun editor vocacional s'hi arrisqués tampoc no aconseguiria fer-se ric, la veritat. Un d'ells és Brooklyn de Colm Tóibin i l'altre Llibertat, de Jonathan Franzen. Un és breu, excessivament senzill, l'altre, llarguíssim i pesadíssim. Un altre gran èxit que no acabo d'entendre és el de El tiempo entre costuras, per exemple. 

Tot són gustos i per això no entraré a fons en la qüestió qualitativa d'aquestes novel·les, un dels objectius de la literatura és, també, distreure. Porto molts anys llegint i llegint sobre el tema de llegir i he vist passar molts suposats grans autors, després oblidats, nostrats i foranis, lloats pels lectors convencionals del moment. Qui recorda avui a David Leavitt pels nostres verals? Quan va publicar El llenguatge perdut de les grues ens el van passejar per Catalunya convidat a pan y cuchillo, li van fer una promoció remarcable i exagerada fins el punt que el tema va desvetllar protestes dels bons autors oblidats de casa, menystinguts i poc valorats. De vegades un autor sorgeix pràcticament del no-res, de cop i volta, suposo que té coneguts en el sector que li donen aquestes empentes estranyes i inexplicables, pàgines a les seccions culturals dels diaris, deu minuts de glòria a la televisió gran, per no parlar d'ajudes, encàrrecs, beques... 

En el món de la literatura juvenil i infantil, amb el tema de les lectures recomanades la cosa també ha estat important i en ocasions escandalosa. El camp juvenil i infantil passat pel sedàs de les recomanacions oferia una seguretat a l'hora d'editar, publicar, promocionar, i si l'autor, com passava en ocasions, treballava en el sector de l'ensenyament mitjà i tenia bons amics la cosa era relativament fàcil. Tot i que els compromisos també comptaven. 

En una ocasió un professor conegut volia agafar un llibre meu per llegir a la seva escola, hauria estat bé, era una escola gran, concertada, amb molt d'alumnat, però a l'hora de la veritat no va poder ser pel fet que l'escola tenia un compromís amb una gran editorial que els fornia autors per Sant Jordi, llibres per la biblioteca i molts altres avantatges materials i espirituals. En aquest camp també s'ha fomentat el consum de novetats, cercar llibres antics, llevat dels quatre clàssics és ja molt difícil.

Les coses són com són i potser sempre han estat així. La perruquera del meu barri pot ser boníssima però no porta el rètol Llongueres ni pentina sota cap marca coneguda. El que no es veu no es ven, deia sempre una peixatera a la qual comprava fa anys. A més existeix el tema de les modes, que també pesen, en literatura i en tot. Que encara es defensi de forma etèria que s'ha de llegir sense entrar en profunditats sobre el què, el com, el quan i el perquè de les lectures em resulta hores d'ara, encara, una mica o molt sorprenent.

Tot això m'ha vingut al cap perquè fa poc una mare jove em comentava això del llegir o no llegir, de si a escola els feien llegir molt, de si la nena llegia més que el nen. Sobre el tema també s'han fet llibres, Quins llibres han de llegir els nens i nenes? Com aconseguir que els fills llegeixin i d'altres textos d'autoajuda i orientació tan inútils com oportunistes han sorgit també des de fa anys per marejar la perdiu lectora. El mateix Carbó, en l'entrevista que menciono, ironitzava sobre el tema, quan l'entrevistador li va preguntar sobre l'actitud dels pares a l'hora de fomentar l'activitat lectora. 

Va explicar que un altre escriptor, crec que Emili Teixidor, en preguntar-li uns pares com podien aconseguir que el fill s'aficionés a la lectura aquest els va preguntar si ells llegien. Oh, no gaire, no tenim molt de temps, es van excusar els progenitors preocupats. Aleshores, com voleu que ells llegeixin? els va dir l'escriptor. Però que Maria Aurèlia Capmany, en una ocasió semblant, en manifestar uns altres pares que ells llegien molt i el fill, gairebé gens, va respondre just el contrari: us veuen llegir tant als grans que pensen que és una cosa molt avorrida. 

O sigui, que no hi ha cap fòrmula per a res, car les persones som diverses, afortunadament, i tant podem sortir mimètics i imitatius com rebels i divergents o de tot una mica. De vegades he comprovat que fer llegir molt a l'escola provoca just el contrari del que es pretenia. I és que a molts llibres no hi accedim pel fet que ens obliguin a llegir-los per a després fer-ne un treball sinó que hi entrem a través de persones que ens n'han parlat amb entusiasme, pocs i bons professors que cada dia són més difícils de trobar, o persones realment enteses en literatura que ens fan veure el que no es veu i percebre allò que no havíem sabut percebre en un text realment important. 

I, és clar, sembla també que quan parlem de llibres parlem de llibres narratius o, tot a estirar, de poesia o teatre. Els llibres de viatges, de motos, de cotxes, de política, de música, de cavalls i la resta són, també, convenients, però no tenen el prestigi literari dels altres. I, per descomptat, no té cap prestigi literari, de moment, llegir molt sobre cavalls, avions, futbol o labors de ganxet en una web qualsevol de la xarxa.

Josep Termes, la història i nosaltres

La mort de Josep Termes, encara prematura pels paràmetres actuals de longevitat, m'ha sobtat perquè precisament ahir, veient l'espai de temps que es va dedicar a la concessió de la medalla a Josep Guardiola, i sense entrar en valoracions diverses sobre els grans mèrits professionals i personals d'aquest entrenador, vaig pensar de quina forma tan diferent es valoren unes activitats i unes altres en la nostra frívola societat del present i en el pes d'això que en diem el món mediàtic en tot plegat. I em va venir al cap, precisament, la figura de Josep Termes, poc coneguda per molta gent, tot i que va ser Premi d'Honor el 2006. Precisament coses com ara la concessió del Premi d'Honor o del Sant Jordi de literatura cada vegada són més residuals a la televisió i mereixen menys temps de dedicació mediàtica.

Josep Termes ha estat un historiador molt important i per sort ha creat escola. Una escola en la qual hi ha gent com Teresa Abelló, persona amb qui vam tenir contacte, des de CERHISEC, amb motiu de la commemoració de la Setmana Tràgica, i a qui admiro professionalment i per aquesta llibertat de criteri que la gent seguidora de Termes ha mostrat en temes encara tan espinosos com la valoració de Ferrer y Guardia, les lectures sobre diversos fets de la Guerra Civil en el context rural i el suposat origen burgès del catalanisme, quelcom que avui sembla oblidat però que va fer vessar molta tinta i va comptar amb molts seguidors, a partir de certes tesis de gent com Solé Tura. Un dels darrers títols de Termes que hem comprat a casa ha estat Misèria contra pobresa, que analitza en profunditat els fets de la Fatarella, encara tan poc coneguts i valorats potser perquè que no responen a certs discursos oficials o oficialment alternatius sobre aquells anys tràgics.

Crec que és a La febre d'or on surt breument la figura d'un modest historiador erudit, que contrasta amb la fatxenderia dels qui s'han enriquit de forma ràpida i rumbegen sense aturador fins que arriba la crisi. No hem millorat gaire, em sembla, pel que fa al reconeixement públic dels nostres personatges de gran volada i d'un pes acadèmic reconegut. Avui, han dit, emetran l'entrevista que li va fer Josep Maria Espinàs... el 1988. Cosa que vol dir que quan cal recuperar el testimoni de personatges importants, a causa de la seva irreversible pèrdua, per tal de fer un obituari amb cara i ulls, hem de recórrer a la bota del racó d'uns temps en els quals la televisió nostrada semblava que aniria per uns camins molt més interessants. No és el primer cas en el qual s'emet un d'aquells bons programes d'entrevistes quan mor algú important, al qual en les darreres dècades se li ha atorgat molt poc espai públic.

No tinc res en contra del futbol i reconec a Guardiola tots els mèrits personals i professionals que calguin però trobo que tot plegat és absolutament descompensat, què voleu que us digui. Potser no s'haurien de fer comparacions, sempre odioses. Precisament en aquesta entrevista de fa anys Termes també parla de les relacions entre futbol i política.

Més meditacions sobre premis i premiats

En una d'aquestes anècdotes sobre personatges famosos que esdevenen tòpiques, s'explica que una senyora, després de pagar molts diners a Picasso per un dels seus quadres li va preguntar:

-I què significa, aquesta pintura?

-Doncs que jo tinc els seus els diners i que vostè té un Picasso... -sembla que va respondre el pintor, que era molt espavilat i conscient del tema i de la fragilitat de l'art consumible.

Els premis, siguin els que siguin, només volen dir això, també, que algú té un premi i que el jurat li ha donat un premi. Quan més gros és el premi més interessos hi ha en joc: relacions, diners, prestigi, pressions polítiques, pressions editorials, fins i tot científiques. Creiem, ai, que el món de la ciència no pot ser tan manipulable, però això no és cert, ni de bon tros. En moltes coses que la ciència afirma hi hem de posar fe, també, per creure-les. A un científic de prestigi no li convé que un altre demostri que allò que havia descobert o afirmat no era ben bé així, en tots els sectors professionals hi ha gelosies i mesquinesa. Abans et demanaven fe religiosa, ara fe científica en informes, estadístiques, comprovacions de tota mena. Està demostrat, això, t'amollen, quan dubtes del que sigui, relacionat amb temes científics o mèdics. Per no parlar de la història, matèria manipulable al màxim. La llàstima és que de moltes d'aquestes relativitats te n'adones al llarg del temps; quan ets savi i vell, de forma inevitable, mors, i no sempre de forma plàcida i ràpida, malauradament, encara que t'hagis revisat i vacunat quan tocava.

La història quotidiana i de la humanitat és plena de grans errors. No sé perquè ara hem de tenir la pretensió de comptar amb mitjans objectius per assolir veritats impossibles. Els metges també moren, els mestres tenim fills que no estudien i els científics més savis poden morir de qualsevol cosa inesperada, com la resta. El premi de la pau actual farà vessar molta tinta, però, és que els premis Nobel no estan també subjectes a la subjectivitat i interessos d'aquells que els lliuren? Només cal repassar la llista, no tan sols dels de la pau, sinó de tots els Nobel i fer un exercici de meditació sobre què n'ha quedat, de la llista, al llarg del temps. Això val per als Nobels, per als Óscars i per als Santjordis i Bertranes més casolans.

Mentre per una banda hi ha una tendència al comentari popular crític sobre premis en general, ni que siguin els que es donen als festivals d'eurovisió, per l'altra sembla que el premi, el que sigui, dóna també una pàtina de currículum indiscutible. Mentre a l'escola rosasensatera hem debatut durant anys la no-conveniència dels premis (ara potser la cosa canviarà, qui sap) a nivell social s'admeten els premis amb una gran badoqueria. Així és el món, i benvinguts siguin, doncs, ja que forneixen tema de conversa i als premiats, suposo, els fan il·lusió, a més de donar calerons en molts casos, que sempre va bé. Ara, inferir-ne consideracions més etèries, abstractes i espirituals, o pretendre que siguin justos, és un gran error, molt humà, per cert.

Herois grisos, premis i medalles

Al grup de lectura de l'Editorial Meteora s'ha triat, per a la propera trobada, un llibre de Patrick Modiano, En el cafè de la joventut perduda. Més enllà del contingut, el títol em sembla excel·lent. Els títols que fan referència a cafès tenen una estranya atracció. A casa nostra comptem amb cafès propis, que donen títol a diferents llibres de narracions, d'entrada em venen al cap, per exemple: el Cafè dels Homes Tristos, de Víctor Mora, el Cafè de la Granota, de Moncada, el Cafè de la Lluna Plena, de Joana Trullàs, i en teatre, el de la Marina de Sagarra. En castellà i, en general, en gairebé tots els idiomes, hi ha molts cafès literaris més o menys reeixits pel que fa al seu contingut, encara que en el tema dels cafès i de la literatura, tot són gustos i encara que ara mani el nespresso de les capsuletes, a mi que no em toquin la cafetera italiana de rosca.

Havia llegit alguns llibres de Modiano fa temps, però em costa recordar-ne els títols concrets. Durant un temps em va fascinar i intrigar aquest autor. En el blog vaig parlar ja en una ocasió sobre Modiano. D'aquest darrer llibre, pel meu gust no pas dels millors, se n'ha fet una bona promoció, traducció al català i difussió important pels taulells de les llibreries, cosa importantíssima. A Modiano se li ha dit que escriu sempre el mateix llibre, ell no ho nega pas. Però aquesta característica pot ser, fins i tot, una virtut. També ho han fet d'altres, com ara Sandor Marai. En molts dels llibres de Modiano -no afirmaré que en tots, no els he llegit tots, ni de bon tros- personatges grisos, perduts per la ciutat, vagaregen cercant la seva identitat o la identitat d'algú altre. A Modiano li van donar el Goncourt pel carrer de les botigues fosques (un altre títol ben suggerent), sovint els premis responen a intencions diverses, molts autors admeten que els premis te'ls donen sovint per allò que creus que menys ho mereix. De vegades se cerca un autor de prestigi per a donar prestigi a un premi, cosa que fa que no rebi el premi aquella obra de l'autor que li ha donat més prestigi, no sé si m'explico. Els premis es lliuren sovint a un nom, a una promoció adient, a una moda, fan il·lusió i, en alguns casos, donen diners i currículum, però cal relativitzar-ne el valor. Hi ha premis literaris que fins i tot s'encarreguen o en els quals s'aconsella a algú que s'hi presenti, ja que té molts números per guanyar. Així es dóna l'estranya paradoxa que uns dies abans del lliurament ja se sap qui guanyarà, malgrat que l'afectat s'hagi presentat amb pseudònim. Misteris de la vida....literària.

Modiano és un home discret, seriós, d'èxit reconegut a França, país molt més fidel a les seves coses i a la seva gent que no pas el nostre, on la propaganda sobre un muntatge actual a l'entorn de textos d'Espriu, admet, en la promoció, que és un autor una mica oblidat avui. Espriu, que va ser sacralitzat absolutament per jovent que ara és gent madura amb poder cultural!!! Va comptar amb una estranya acceptació massiva, cosa ben singular en un autor que podia haver estat absolutament minoritari. Quan passa això, al cap d'un temps sempre ve algú que et diu que s'ha sobrevalorat i que el millor era un altre. Millor, pitjor, premis, tot és tan relatiu, tan fràgil. Jo crec que Espriu, com la mateixa Rodoreda, jugaven amb el seu misteri personal, pocs detalls se sabien de la seva intimitat, mentre autores vitalistes com Capmany o Roig ens explicaven un munt de coses, no sempre certes ni exactes, ep, però suficients per a satisfer la nostra tafaneria intel·lectual. Encara més, recordo fa anys unes declaracions de Maria Àngels Anglada i Olga Xirinacs sobre el tema, opinaven que tenir una vida familiar convencional i coneguda, com la d'elles mateixes, no venia.

Sobre premis, Rio s'ha endut el premi de l'olimpiada, amb una estranya alegria per part dels antimadridistes i una pena profunda per part dels olímpics desacomplexats que pensaven que alguna cosa en sucaríem, a Barcelona, d'una altra olimpíada estatal. Les olimpiades són el paradigma d'això dels premis, medalles i medalletes per a qui en el moment de la competició no va tenir la mala sort de patir un mal de panxa. En aquest tema, com en tants d'altres, el premi olímpic té seqüeles inesperades a la llarga i no desitjades, com ha passat a Barcelona, i molta bona gent de la capital de l'estat ho sap i temia la cosa com una pedregada. No entenc massa com, en una societat que educativament bescanta la competitivitat, sobre tot intel·lectual, es promocioni i valori la física i esportiva fins a extrems tan exagerats. Un titular de diari deia, textualment, amb aquesta afició a les frases fetes que gastem darrerament: Rio passa la mà per la cara a Madrid (!).

Sobre Modiano, fascina, però potser no acaba de convèncer, sempre esperem alguna informació més sobre aquestes persones que caminen, cerquen, observen, però que no semblen viure de forma massa intensa ni real. Reflecteix de forma subtil i excel·lent uns paisatges humans emboirats, imprecisos, que podem reconèixer a qualsevol ciutat. I escriu molt bé, pel meu gust, subjectiu i limitat a les possibilitats, sempre minses, d'accedir en profunditat a l'obra literària d'algú. Va ser el guionista de Lacombe Lucien, una pel·lícula que va encarar els francesos amb una realitat amarga, la de la col·laboració assumida i una mica ingènua amb l'enemic. Totes les guerres són civils d'alguna manera, encara que la mitologia que recullen els llibres d'història respongui al discurs correcte i interessat que toca. Guanyar una guerra és molt més perillós que guanyar un premi, a la llarga els perdedors sempre són mirats amb més respecte que no pas els condecorats.