Els anys d'aquella dama de ferro

(Aquesta és una opinió cinèfila subjectiva i no pas una recomanació, que quedi clar!!!)

No em venia massa de gust anar a veure la pel·lícula sobre Margaret Thatcher  però vaig escoltar per ràdio i també per televisió uns comentaris sobre la cinta que em van desvetllar la curiositat. La veritat és que el cinema biogràfic sobre personatges que encara tinc molt presents em fa una mica de por.

He de dir que la pel·lícula, molt més que una biografia o potser ni tan sols una biografia, em va agradar. La interpretació de Meryl Streep és tan digna com ho acostuma a ser sempre i el guió presenta una reflexió molt interessant sobre el poder i sobre els problemes d'una dona amb poder, mostrant el seu costat de persona normal lligada a la seva família però prioritzant l'ambició i la feina per damunt de la llar.

La pel·lícula ajuda a fer un repàs per aquells anys encara propers que potser molts joves no coneixen a fons. Però moltes coses de les que surten es podrien aplicar perfectament al present, ja que part de l'època Thatcher es mou entre crisi econòmica, problemes laborals, terrorisme i d'altres inquietants situacions no tan llunyanes de les actuals.

Molt interessant resulta la figura del marit, una mena de fantasma en la vellesa de la dama de ferro, irònic i bonhomiós. Imagino que el seu paper no devia resultar fàcil, diuen que va ser un gran suport per ella i van viure plegats més de cinquanta anys, fins que Denis Thatcher va morir, l'any 2003.

Sovint ridiculitzàvem, en l'època, aquesta dama de ferro, conservadora i a voltes intransigent. Va assolir èxits i fracassos, a la pel·lícula no se'n parla però el seu fill també va marxar d'Anglaterra, segons sembla, a causa de coses que potser titllarem a la llarga d'urgandarinades. 

El respecte amb el qual es tracta la figura de Margaret Thatcher sobta, és un respecte molt anglès. Aquí passem de la sacralització idealitzada d'aquells que ens cauen bé a la ridiculització exasperada i destralera d'aquells que no ens agraden, pel que fa als polítics. Ambdues postures són absurdes però la nostra història és molt diferent de la dels anglesos.

Al capdavall, amb poder o sense, tots acabarem sent, com la dama, vells solitaris a les acaballes, amb els nostres records al damunt. La grandesa de la pel·lícula rau en gran part en mostrar de forma reeixida aquesta solitud.

En política el més fàcil és no fer res o fer veure que es fa alguna cosa i no fer res. Fer el que sigui sempre porta problemes i cal ser molt valent per entomar responsabilitats.

En una ocasió una mestra més gran que jo em va explicar que quan va començar a treballar volia fer moltes innovacions a l'escola i, entusiasta, va anar a parlar amb el director, un d'aquells antics, del cos de directors, bon home però endurit en moltes batalles i molts desenganys. Després d'escoltar-la amb paciència el director li va dir: Mire, Rosa, por 'no hacer' nunca tendrá problemas.

Sovint em ve aquesta anècdota al cap. Ahir, al cinema, veient com en el món de l'alta política cal prendre decisions i assumir riscos hi pensava sovint. Per cert, devia ser casualitat, però em vaig trobar a la sala uns quants mestres coneguts.

És difícil admetre que fins i tot persones molt allunyades ideològicament de la nostra manera de pensar mereixen una consideració i una valoració objectiva i mesurada, al menys quan ja han passat a ser història. En aquest cas i considerant l'època, que una dona filla de botiguer pogués llicenciar-se a Oxford i assolir un càrrec tan important resultava quelcom absolutament extraordinari, fins i tot a Anglaterra. Que optés per la política conservadora respon, ben mirat, al clixé tradicional i tòpic dels botiguers.

La pel·lícula ha rebut crítiques en el sentit que hi ha gent a qui li ha semblat que vol glorificar la figura de Thatcher  i no incideix prou en els seus defectes i errades. Jo crec que si hagués fet això hauria esdevingut una altra cosa, un altre tipus de cinema molt més ideològic, que també n'hi ha d'haver, no dic que no. De fet no he trobat mai objectivitat, en aquest tipus de pel·lícules a l'entorn d'un personatge públic important. Però és que costa de trobar objectivitat fins i tot en els manuals seriosos sobre història, la veritat.


En tot cas, per acostar-nos de forma més crítica i global a l'època i a Thatcher només ens cal fer una volteta per la xarxa després de venir del cinema. De fet la pel·lícula no ha agradat a molta gent, polítics inclosos. Els de la seva corda pensen que resulta inoportuna i els esquerrans militants troben que és molt poc contundent amb els errors polítics de la senyora, pecat habitual i encara molt més gros en d'altres casos en els quals gairebé se santifiquen i sacralitzen els personatges retratats.