Em fa una mica de respecte escriure sobre Dickens quan en alguns blogs en els quals entro sovint o de tant en tant hi ha persones que saben molt més sobre aquest escriptor que no pas jo i l'han llegit més i de forma aprofundida. Però Dickens, com Marck Twain, són autors lligats a la meva infantesa i hi tinc una certa obligació moral.
Eren aquests autors molt presents en aquells llibres de la Colección Historias, gairebé els únics, amb els de Cadete, que es podien trobar a les llibreries, més aviat papereries, del barri. Vaig sentir molt aviat la dèria de la lectura, una dèria que avui m'està abandonant, ho admeto, fins al punt que en alguns Reis del meu passat infantil tan sols demanava llibres. Era jo aleshores una nena amb una timidesa malaltissa i la lectura ha estat també el refugi infantil de molts tímids.
La llibreria-papereria més ben assortida en llibres del barri era, en aquella època, una que es deia La Carabela, del carrer de Blasco de Garay, i que al costat del nom mostrava el bonic dibuix d'un vaixell. Fa poc, en fer obres i pintar aquella façana encara es podien reconèixer el nom i el dibuix, sota les capes de pintura que anaven treient. Em temo que ara ja no en queda res. M'agraden els establiments amb noms imaginatius, un costum que es va perdent amb els anys. La Carabela, que per Sant Jordi, el dia abans del meu aniversari, muntava una petita paradeta a la vorera i sempre queia algun llibre de més.
Aquest voluums oferien una versió en lletra i una versió paral·lela en còmic, m'imagino que ambdues limitades i segurament molt reduïdes. Jo les llegia totes dues, moltes nenes de la meva edat tan sols llegien la dels dibuixos, la veritat. La coberta i el llom presentaven dibuixos molt més bonics i acurats, els de l'interior acostumaven a no ser dels mateixos autors però també estaven prou bé. A través d'aquestes versions vaig conèixer la petita Dorrit, Copperfiel i Oliver Twist, sobretot, abans la televisió no ens oferís aquelles històries i moltes altres en unes agosarades novel·les per capítols que també estaven molt bé, sobretot si pensem en el que fan ara. Recordo una versió de Copperfield de 1969 amb Víctor Valverde, que també va ser un gran Bel Ami, guapíssim, fent de malvat seductor de la noieta innocent. Em sembla que Paco Valladares era el bo.
M'agradaven les novel·les de Dickens pel fet que malgrat passar moltes penes triomfaven la bondat i la justícia i els dolents eren, més o menys, castigats, tot i que pel camí algun bo també rebia. Jo crec que, a més, la majoria de noies de la meva edat hem crescut amb aquestes històries, com també amb la inoblidable família March d'Alcott. Els mosqueters i d'altres aventures més agosarades agradaven més als nois, en general. Un clàssic ha estat des de fa molts anys la Cançó de Nadal, amb aquest avar convertit i redimit gràcies a un somni, una història repetida un munt de vegades al cinema i a la televisió, amb resultats diversos. A escola, a les monges, ens en van passar en una ocasió una versió antiquíssima i tètrica, en blanc i negre, recordo que el fantasma del futur i les seves previsions feien esgarrifar.
Jo tinc un llibre sobre aquest conte com el que he penjat, tret d'una d'aquestes webs de venda d'ocasió, de la Cançó o Càntic de Nadal, que és com ho va traduir el 1910, època d'aquesta edició de l'Avenç, Ferran Girbal Jaume, fill i germà d'escriptor, tots ells, avui, poc coneguts i poc recordats. Això de les traduccions sempre fa vessar molta tinta i sempre m'ha fet una mica de gràcia aquests comentaris sobre el fet que les traduccions envelleixen. Sempre m'he preguntat com poden envellir les traduccions i no fer-ho els originals. En tot cas, la traducció més fidel hauria de ser la més propera, en edat, a l'original, però sembla que no és així. Aquestes traduccions, en tot cas, ens mostren el català literari de l'època, de vegades fins i tot de forma més evident que els textos catalans de la mateixa data, per molts motius llargs d'explicar, és clar que tot plegat és una opinió meva i subjectiva.
Dickens era anglès i sempre és més fàcil ser conegut si ets anglès o americà que no pas si ets d'un indret amb menys pes específic en el mapa mundial. Com és sabut, va ser molt popular en el seu temps tot i que també va tenir crítiques dures. La seva biografia, avui, és força coneguda, tot i que ell la va maquillar i fins anys després de la seva mort no es van saber determinats detalls del seu passat del qual, ai, fins i tot s'avergonyia, segons expliquen. Al món real les coses no acaben sempre de forma amable per als bons però potser tampoc no acaben sempre malament ni de forma naturalista a l'estil de Zola. D'aquells anys d'infants desvalguts i distàncies socials immenses en la societat occidental -en d'altres, la cosa encara dura- n'hauríem de treure, també, ensenyaments morals i un cert optimisme en èpoques de queixa constant per coses que a aquella gent del passat els farien contemplar-nos amb ironia i potser amb una mica de menyspreu.
La gent que es creu intel·lectual sovint menysprea el sentimentalisme i els finals feliços fins que l'obra criticada no esdevé un clàssic, concepte aquest que també s'hauria de discutir en profunditat. Però a això que en diuen el poble li acostuma a agradar que tot acabi bé o, al menys, amb alguna esperança. En el passat, en temps més religiosos, l'esperança podia ser fins i tot celestial però actualment ja es fa més difícil aquesta esperança en l'eternitat, una eternitat en la qual es farà justícia seriosa. Al capdavall sovint fan més per als canvis les cabanes de l'oncle Tom que produccions molt més ambicioses i lloades. Dickens té el mèrit d'haver, més o menys, aconseguit ser popular sense caure en el xaronisme. Avui això es reconeix però entre els seus contemporanis lletraferits, com sol passar, també existia el pecat capital de l'enveja, que és molt comú. Els éssers humans som com som i no pas com ens autoexpliquem en les novel·les. Tot i que, paradoxalment, sovint ens expliquen molt més sobre els éssers humans les novel·les que no pas els manuals d'història.
26 comentaris:
Amb els teus comentaris m'has fet reviure els prestatges d'una llibreria on el meu pare desava totxos de consideració, com eren obres de Dickens, per exemple. A més de tenir ja molt llibres per herència, ell en comprava uns lots que feia abans (vull dir quan jo era nena) la Librería Cervantes (C.Canuda), on hi havia de tot. I de tot mirava jo encuriosida. Reconec que aquelles lectures ara necessitarien una revisió, perquè la petita Dorrit, el grill de la llar, etc. etc, abans me'ls empassava i ara no sé si en seria capaç... i enel meu estrat de nena es van quedar per sempre.
Tampoc em sé figurar jo, petita, amb aquells llibrassos, com per exemple els grans volums de Novelas y Cuentos, que s'enquadernaven en vermell. Contenien obres bones de tots els països, i totes les havia devorat: russos, francesos, portugesos... Mare meva, quants de records, quanta literatura, i entremig una noieta fràgil que llegia sense parar. ¿Com ho vaig poder fer? Un dia provaré de veure'm a mi mateixa, ja que me n'has despertat les ganes i la memòria.
La col.lecció "Historias" va fer feliços a molts de nosaltres, que així vam anar coneixent grans obres de la literatura universal que més tard vam llegir de forma completa.
Recordo haver tingut llibres d'aquesta col·lecció, però crec que mai cap de Dickens. Eren macos, ens feien agafar afició per la lectura :-)
A casa era la mare la més donada a regalar-nos contes, llibres juvenils :-)
En quant al tema de les traduccions, és complicat... Personalment, crec que haurien de mirar de ser el màxim de fidels a la lletra i a "l'esperit" de l'autor: Si Dickens era un home llegit per una gran majoria de gent, que no era complicat d'entendre, crec que les seves traduccions haurien de mirar també de deixar la seva obra a l'abast del màxim de lectors possible.
Amb el teu permís, enllaço el teu post a la llista de blogs en català que avui han fet un post sobre Dickens :-))
aix... La pequeña Dorrit és un altre dels que vaig llegir! (recordo la tapa, una nena enmig de la neu i una església al darrere) vols dir que aquests llibres amb còmic al costat no eren d'editorial Juventud? O potser eren Editorial Juventud-colección Historias.
Jo també vaig descobrir Juli Verne a través d'aquesta col·lecció!
Doncs jo, llibres d'aquests de il·lustracions n'hi havien a casa. recordo el llibre ahí va ése bólido, Mujercitas i alguns altres.
Això que avui potser ahuríem de parlar del mitjó.
Però el meu pare sempre m'havia explicat, vull dir que ho havia fet moltes vegades, que ell que era el petit es quedava a la tarda a casa on la meva iaia feia de cusidora per les senyores i algunes que venien llegien, en veu alta, clàssics com los miserables o el conde de montecristo en fascicles o entregues que ell escoltava amagat a sota la taula camilla i que venien de frança.
Quan jo era petit els menuts no llegien, ja feien dibuixos a la tele. Fins i tot recordo que de petit per nadal, cada dia a la tarda quan es feia fosc feien una pel·licula en dibuixos. De vegades tant se'n fotia quin conte era, de vegades la mare es queixava, de vegades m'avisava per veure-la tot amoi¨nada, suposo, per la meva soledat i per no poder comprar llibres nous que de totes maneres csuposo haurien quedat a l prestatge.
Esperem que no!
Olga, jo no sé tampoc com podia llegir tant i tot el que trobava, és clar que no era molt, fins i tot em vaig empassar l'únic llibre narratiu antic que corria per casa, Óscar i Amanda, un fulletó de mitjans del XIX. Per sort, les revistes com Lectures, que canviàvem de segona mà, també tenien molta novel·la curta, de vegades de bones autores, com Pardo Bazán i d'altres.
Cert, Teresa, i, a més, coneixies indrets llunyans, amb Juli Verne i aquells autors estrangers.
Assumpta, les traduccions sempre seran polèmiques, encara que no es vulgui és impossible ser fidel del tot a l'original però, vaja, ens n'hem de refiar.
Montse, eren de la inefable Bruguera i crec que els de la Cadete eren de Molino, tot i que Juventud també tenia col·leccions per a infants i joves.
Ep, Josep, que els meus fills miraven la tele i també llegien, tot i que no tant com jo, però deunidó.
Curiós, veig que Dickens ha estat una lectura "infantil" per la majoria, en canvi, a casa, potser per una qüestió generacional, Dickens ha estat una lectura adulta. En la meva infantesa, per sempre, Salgari :)
jo també el vaig llegir de jove, i en un llibre igual a similar al que esmentes, el que no sé és perqué es sol considerar literatura infantil o juvenil.
Clídice, Salgari també, en el meu temps, però a mi no m'acabava de fer el pes, m'agradava fins i tot més el José Mallorquí, tot són gustos.
Francesc, això de la literatura juvenil és un invent comercial i per vendre llibres a les escoles, malauradament molts autors per adults els han reconvertit en 'juvenils' però crec que són fronteres artificials, una altra cosa és el conte infantil per a molt petits.
Ja fa anys li va passar al pobre Verne, a Salgari mateix, a Alcott, a Dickens, evidentment, a Twain, els van etiquetar com a juvenils en aquelles col·leccions d'aleshores i d'abans. Un jove llegidor por llegir el que li sembli i un adult poc llegidor pot llegir novel·letes suposadament 'juvenils'.
Quan veig a les botigues els llibres classificats per edats m'agafa repelús, més d'una vegada he vist mares redirigir els fills ver l'edat que els 'tocava' perquè volien llibres de l'edat d'abans o de la de després.
Mania per l'etiquetatge, vaja.
Aquest és un tema en el qual ens podríem extendre molt, hem sembla que ja he escrit sobre aquesta qüestió més d'una vegada.
Un altre tema seria l'extensió, se suposa que un llibre juvenil ha de tenir unes vuitanta pàgines però els meus alumnes de l'antiga segona etapa s'empassaven Stephen Kings de més de tres-centes.
Avui parlava amb una classe d'alumnes de 15 anys sobre en Dickens i els donava títols sense dir l'autor. L'únic referent compartit per dues classes de segon cicle d'ESO és la versió dels Simpsons del Conte de Nadal. Són altres temps...
Puigmalet, et diran que això és culpa dels mestres i potser és veritat, he de dir que tot i haver estudiat en temps grisos i en escoles de l'època vaig tenir moltes referències d'aquests autors de forma informal a través de mestres i professors. En tot cas és estrany tanta ignorància, doncs s'han fet versions modernes en cinema de les obres de Dickens.
Precisament els Simpsons tenen molts referents culturals que la majoria de la gent ignora.
Aquí a pagès no! hi havia molt futbol... gent que deia que llegir beeeeh! i llavors llegien llibres i ho explicavn un dia determinat a classe per ésser els més macos.
El primer llibre que vaig llegir a la meva vida va ésser el fantasma de Canterville i era molt jovenet, però, ara no ho sé, em sembla que ja havia vist la pel·lícula i la vaig anar recordant o van fer la pel·lícula al cap de poc. Sí recordo que pel·lícula i llibre no eren iguals i no ho vaig trobar tot i la insistència de la meva mare, cap experiència enriquidora.
Després la mare va voler que llegís el eleffante blanco robado però no em va atreure, i com que no estava, curiosament malalt o disposat suposo que per alguna influència externa, no el vaig llegir.
Sé que després em sembla que van fer la pel·lícula per la tele i no la vaig veure perquè la mare no volia. Encara no l'he llegit mai. El demanaré a la biblioteca quan acabi "la conjura de los necios de John K Toole" i "Vida de Napoleon de Sthendal"... si m'en enrecordo.
Júlia,
Jo sí que crec que els llibren estan indicats segons l'edat. Quan jo llegia "Mujercitas" anhelava "Lo que el viento se llevó" i amb el temps m'he adonat que vaig llegir el què em tocava -bé, molt menys del que jo hauria volgut-però per el "Viento" em faltaven formació i maduresa. D'adulta he llegit algun llibre dels dits juvenils i si m'ha agradat, he enyorat no tenir tretze anys quan la inocència copsa amb puresa els textos que li han estat escrits.
Quant a Dickens, vaig llegir "El espectro de Marley" en la cèlebre i celebrada "Colección Araluce" i no em va agradar gaire el que va impedir que seguís freqüentant aquest autor que, tanmateix, he gaudit a travès del cinema i de algunes bones adaptacions seriades.
Salutacions!
Josep, doncs llegies força.
Glòria, molts d'aquests autors no van escriure per a joves, la mateixa Alcott amb les 'Mujercitas' ho va fer per a tots els públics però la temàtica la va etiquetar 'per a noies joves' cosa que va donar durant anys una visió esbiaixada d'una autora molt interessant. El mateix va passar amb Verne, no era la seva intenció escriure 'per a joves', com no ho era la de Dickens.
Avui és diferent pel fet que ja 's'escriu' directament per a joves, amb resultats sovint molt fluixets, la veritat. La franja d'aquest gènere és molt subtil i depèn de cada persona. Per altra banda, molts llibres escrits i etiquetats avui 'per a joves' podrien agradar, amb una difusió més oberta, a gent gran a qui no li plauen llibres molt llargs o complexos, com ara els de Maria Gripe, per exemple.
Jo penso que cadascú és diferent i a partir d'una certa edat, que tampoc és monolítica, la cosa no està gens clara.
Crec que hi ha un interès massa gran en compartimentar.
Persones que van tenir a l'abast, per posició social, una bona biblioteca i van disposar de llibertat per accedir-hi, com Sagarra, de molt jovenets havien llegit molts clàssics llatins i grecs o a Tolstoi, per exemple.
Jo no vaig tenir l'oportunitat de viure aquesta època, però hi ha un punt d'emoció encomiable en la teva forma de narrar-la. No coneixia el teu bloc i és francament preciós, sense que preciós tingui res a veure amb la carrincloneria, sinó més aviat amb la màgia de l'escriptura. Ja que no descartes el sentimentalisme, et diré que les teves entrades fan pinta que, malgrat tot, han d'acabar bé.
Jo també porto un bloc, de reflexió política, i ja m'agradaria a mi comptar amb aquesta increïble xarxa de seguiment, en el benentès que, com més seguiment, més interacció, més records, més opinions, millor acostament a les històries. El meu és a http://superviventcatala.blogspot.com/. Enhorabona de nou per aquest espai tan càlid! T'enllaço des del meu bloc, encara que el teu no tingui molt a veure amb la política: estic convençut que fa de bon veure.
Gràcies pel comentari, Víctor, ara visitaré el teu blog.
Estem bàsicament d'acord, Júlia. És més els llibres dits juvenils solen ser de bon llegir, com dius tu, per gent no molt llegidora però que sap entretenir-se amb novel·les senzilles, breus i de contingut net.
Verne, evidentment, era un precursor dels científics i podia ser molt complicat pels joves. No així Mark Twain. Així mateix, els nen dickensians poden fer pensar en literatura juvenil però aquests nens viuen sota la custòdia d'adults no sempre grats de fer-ne coneixença. I la meravellosa Alcott, en una època de poca producció femenina, va saber crear caràcters molt ben individualitzats però dubto, per exemple, que "Mujercitas" agradés a algun home. Era enormement femenina.
M'engresco a parlar de llibres amb tu i ja veus...Bona nit, Júlia!
Glòria, malauradament els llibres -i còmics-'masculins' agraden a moltes noies i els llibres 'femenins' són menystinguts pels senyors que hi podien haver après un munt de coses.
Això passava amb moltes coses, s'acostumava a assumir que el món dels homes tenia més qualitat que el món mal dit 'domèstic'.
Publica un comentari a l'entrada