Disfresses i comparses

Avui ja se celebren per tot arreu moltes festes de Carnestoltes. És aquesta una festa que em desvetlla sentiments contradictoris, sovint relacionats amb el meu estat d'ànim. La veritat és que disfressada, el mateix que ballant suelto, t'ho pots passar molt bé o sentir una profunda sensació d'incomoditat si no estàs d'humor i et veus obligada a fer el paperot.

Les disfresses que es veuen per tot arreu oscil·len entre uns resultats imaginatius remarcables i l'atrotinament  més evident i llastimós. Deia la meva mare que la seva àvia repetia sovint que el Carnaval i el dia de la Palma eren les festes de les mares boges ja que les criatures acostumaven a anar amb roba excessivament lleugera pel fred viu, que en moltes ocasions fa encara en aquestes dates. Jo havia constatat això a escola: escots exagerats, roba prima... Això pel que fa als nois i noies més grandets, els petits acostumen a anar d'uniforme, com ja vaig comentar. Una tendència parvulista atrotinada dels darrers anys ha estat la utilització indiscriminada de bosses d'escombraries de coloraines arranjades amb guarniments diversos.

Pel que fa als pre-adolescents, que avui ja són a l'ESO, en els meus temps de l'enyorada EGB em sobtava la tendència dels nois a vestir-se de dones i de les noies a vestir-se de dames de moral dubtosa, sense cap mena de manies. La tendència també es dona en el camp dels adults i crec que un bon estudi psicològic sobre aquesta mena d'eleccions de disfressa seria força interessant.

Els anys en els quals m'he vist obligada a disfressar-me sense ganes m'he sentit absolutament ridícula, la veritat. En canvi, en d'altres ocasions, quan l'ambient general era amable i animat, m'ho havia passat molt bé tot i la pinta que, de forma inevitable, rumbejava, ja fos a escola o en els grups d'amics on celebràvem aquestes festes. Potser em passa això pel fet de no pertànyer a una cultura local carnavalesca, tot marca, en aquesta vida.

Aquests dies em ve al cap aquell fragment de George Sand en el qual explica un dimarts de carnaval a Mallorca, durant aquell trist i feixuc hivern que hi va passar amb Chopin. Estada que, paradoxalment, ha generat durant anys turisme i activitats musicals a Valldemosa. George Sand era una dama culta però parisenca i molt moderna per al seu temps, i Mallorca, en aquella època, un escenari remot i amb costums ancestrals encara vigents, però en la valoració negativa de l'escriptora s'hi han de comptar molts factors personals, també. Defineix les màscares com brutes i lletges i la sonsònia dels cants mallorquins la troba horrible. 

Maurice, el fill de George Sand, va ser un bon pintor, que ja aleshores, sent un adolescent, despuntava, i que ha deixat unes magnífiques aquarel·les que reflecteixen aquell ambient mallorquí. Sand va anar-se transformant en una dama respectable que segurament no hauria volgut per als seus fills un capteniment com el seu. El fill li va sortir seriós i responsable però amb la noia va tenir molts problemes i disgustos. 

Per Ràdio Barcelona, en aquells antics espais de ràdio-teatre patrocinats per mobles La Fàbrica van donar en una ocasió una obreta que explicava aquella estada de Sand i Chopin a Valldemosa, protagonitzada per les veus d'Isidre Sola i Encarna Sánchez, no podia ser altrament. Sand era una mica la dolenta de la pel·lícula i Chopin un pobre malalt incomprès que estossegava mentre tocava el piano. Era una visió esbiaixada, injusta, ja que crec que George Sand donava cent voltes a qualsevol dels seus amants, però va ser la primera vegada que vaig escoltar música de Chopin per ràdio, en concret sempre he recordat el preludi de la gota d'aigua, evocador i malenconiós.

Maria del Mar Bonet va recollir una divertida cançó mallorquina tradicional sobre el Carnaval, aquella en la qual un noi convida una noia amb màscara a tota mena de coses i aquesta, en treure's la màscara, resulta ser un home, en concret un guàrdia civil. Sembla que coses d'aquestes eren habituals en els carnavals del passat, potser perquè pels carrers i places hi havia molt menys lluny que no pas ara. 

Un personatge carnavalesc típic és l'Esparriot, un ésser estrafolari que anava picant a la gent per estimular la gresca. Fa molts anys, amb una companya, vam organitzar un grup sobre teatre infantil i li vam posar aquest nom, que aleshores molta gent desconeixia. Avui ja molta gent sap que és un Esparriot i per molts indrets n'hi ha uns quants que surten a empipar i incitar les disfresses a fer barrila, tot i que m'imagino que de forma més moderada que aquells antics, els quals no s'estaven d'estovar qui fos i de fuetejar a tort i a dret.