Reflexions quaresmals

Ahir era Dijous Gras, o Dijous Llarder, doncs això va per contrades i costums. Vaig celebrar-lo fent una modesta aportació truitera a una trobada que fem cada any, per aquesta data, al Foment Excursionista. Tot i que les truites farcides de tota mena de coses i les coques de llardons van desaparèixer en un tres i no res, la majoria de gent, de la meva edat i força més gran, planyia els efectes no desitjats que aquella orgia de col·lesterol ens podria provocar. Això de l'orgia de col·lesterol no és meu, sinó que ho manifesta en una novel·la un personatge de Muñoz Molina, em sembla que a El jinete polaco, quan, a l'estranger, enyora els sucosos i greixosos plats de la seva terra, però em va fer gràcia i em sembla una irònica descripció actual de menges que en d'altres temps van ser molt estimades i avui ho són igualment però de forma vergonyant, ocupant el lloc dels antics pecats de la carn que ja no tenen el pes específic d'altres èpoques. 

Avui el Dijous Gras, el Carnaval i la Quaresma han perdut pistonada. Un Carnaval sense Quaresma no té massa sentit i les escoles de minyons (i minyones, tot i que el femení ha pres connotacions discriminatòries)  haurien de començar a plantejar-se, i algunes ja ho han fet, si no caldria reduir de forma dràstica les festes que comporten feina i, de vegades, evidents ximpleries col·lectives i despeses evitables en temps de crisi. Ahir, al metro, escoltava un nen com explicava a la seva mare les ordres boges del Carnestoltes i vaig pensar, entendrida però també alleujada, que ja no tinc l'obligació de disfressar-me de bacallà i endegar aquella pesadeta Rua escolar, que acostumàvem a fer el divendres després del Dijous Gras, un seguici al qual s'afegia gairebé tota la família de la majoria d'infants, ja que avui els horaris de feina o l'atur forçós sovint permeten a molts progenitors l'assistència a les gresques escolars.

El Dijous Gras, si feia bo, era l'únic dia de l'any en el qual recordo que les monges ens portessin a pasturar de forma habitual. S'anava a Montjuïc, és clar, i sovint hi trobàvem nens i nenes d'escoles rivals. Un Dijous Gras com el d'ahir, fred però assolellat i lluminós, representava per a nosaltres una estona de felicitat misteriosa i absoluta. Encara quan vaig començar a treballar de mestra i no era tanta moda treure els infants a fer visites i sortides de tota mena, la majoria educatives, el Dijous Gras era la sortida per excel·lència. Recordo un any, a Molins de Rei, passejant per les muntanyes properes, plenes d'infants de moltes altres escoles, amb una primavera intuïda, que començava a emetre els seus primers missatges florals. Aquells anys les aules estaven molt atapeïdes i hi havia moltes criatures per tot arreu, semblava una mena de conte, ja que fileres de criatures anaven sorgint per la carena com del no res, rialleres i alegres.

De la mateixa manera que pel Dijous Gras s'havia de menjar truita i, si podia ser, farcida de botifarra d'ou, els divendres de Quaresma les monges revisaven els entrepans per si algú queia en el pecat de menjar carn o els seus habituals derivats presents en els esmorzars, xorisso, llonganissa, sobrassada, bisbe, pernil barat. De vegades, si el suc càrnic no era molt evident, indultaven el panet i permetien a la pecadora, a la qual una mare ignorant o poc dogmàtica havia enviat a escola amb aquella menja prohibida, endrapar allò que no fos substància indesitjable. Això del costum dels divendres va fer tant de forat social que encara s'acostuma, en aquest dia de la setmana, a fer dinars bacallaners o empassar-se arrossos de peix i marisc. Ja aleshores, en aquella època, els meus pares, que seguien el costum de molt bona fe, però que no arribaven a l'extrem de comprar allò de la butlla, reflexionaven sovint sobre l'absurd de tot plegat quan el peix començava a ser més car que no pas la carn.

El Dimecres de Cendra ens portaven a l'església i el capellà ens posava al front la cendra, recordatori evident de la nostra fragilitat humana, memento homo: quia pulvis eris et in pulverem reverteris. De petit tot ho trobes un joc i la mort és quelcom que serveix per a fer por als contes i pel·lícules, una cosa que, en tot cas, passa a la gent molt velleta. Així que ens reptàvem a veure a qui li durava més estona la cendra al front, fent juguesques molt innocents. També el llatí donava a tot plegat una mena de sentit màgic que en començar a modernitzar el tema es va perdre de forma definitiva, tot i que, certament, a la pols tornarem, ni que sigui a la pols enamorada del bell sonet de Quevedo.

Ahir, a una xarcuteria del barri, un excel·lent botiguer dels pocs que queden, autòctons i clàssic, d'aquells que van conèixer encara els pares dels qui ja ens hem de tenyir la cabellera, em deia que tot canviava i empitjorava. Em temo que estem condemnats a creure, quan envellim, que els bons temps s'han perdut. Tot plegat és un miratge que ens conforma amb l'inexorable pas del temps. Però per als infants i els joves tot és nou, afortunadament, i així es repeteixen les mateixes eufòries, però, ai, també les mateixes errades, de forma inevitable. La vida és curta, tot s'oblida ràpidament, la memòria és enganyosa, la història es llegeix segons convé i tot plegat no té cap mena d'arranjament a curt termini.

Així com el Dijous Gras era ben admès a escola, anar a enterrar la sardina era molt mal vist, un costum pagà, ens deien, tot i que jo aleshores no sabia què era, això del paganisme. De tota manera la gran majoria l'anàvem a enterrar, després de sortir d'escola, encara que alguna família inconscient deixava fins i tot que els fills fessin campana aquella tarda per poder berenar als Tres Pins o a qualsevol altre indret proper. Encara algun bacallaner tradicional ven canyetes amb l'arengada disfressada, però la cosa és ja un exotisme enyoradís i pintoresc. La referència ha arribat també a escolaritzar-se i els inevitables treballs manuals de temporada han propiciat sardines acolorides, de cartolina, vestides amb serpentines i penjades de canyetes de plàstic.

També el Carnaval va ser mal tolerat durant anys, tot i que en la intimitat se celebrava, més o menys, encara que les disfresses de la gent modesta es limitessin a reconversions imaginatives, fetes amb roba vella de l'aixovar domèstic. La gent gran del meu temps recordava encara unes rues del temps republicà, molt descarades i poc recomanables. Amb els anys es va tornar a obrir l'aixeta carnavalesca i a les escoles vam voler recuperar la festa i pel meu gust es va fer molt malament, car una de les característiques de la celebració és la disbauxa i la llibertat i treure a passeig els infants, cada aula vestida de forma obligatòria, del tema triat, és una desvirtuació de la tradició. 

Per això crec que els Carnavals escolars no són veritables carnavals, són carnavals educatius, dues paraules que casen molt malament, la veritat. No entraré en aquest absurd actual de penjar velles quaresmes de cartolina  i anar tallant les seves cames, em sembla un disbarat absolutament fora de context. Constato que una temàtica habitual en els primers Carnestoltes escolars, les races humanes, ha desaparegut, afortunadament, amb l'arribada de gent de tants llocs, ara disfressar-se de negrito o de mora resultaria de molt mal gust. Vaig portar els meus fills, ben convençuda, a una escola molt activa i recordo l'angoixa que passàvem, familiarment parlant, en haver d'imaginar com podia anar el nen o la nena vestit de quadre famós a escola, el dia pertinent. I és que un altre costum lamentable ha estat el de voler implicar les famílies en aquestes coses banals, quan sovint els pares i mares ja tenen prou feina en guanyar les garrofes i pagar hipoteques per haver d'estar barrinant com inventar una disfressa no comprada relacionada amb la temàtica carnavalesca del moment.

Evidentment, a escola no vam recuperar la celebració posterior, la de la Setmana Santa, amb les seves penitències i les explicacions acurades sobre la Passió i Mort de Jesús, feriria la sensibilitat infantil que sovint és molt menys subtil del que ens agrada pensar. Les escoles religioses fan alguna cosa, però, fins i tot si són modernes intenten introduir el tema de forma discreta, obviant la sang i fetge inevitables. A Barcelona les processons de Setmana Santa no van acabar de fer forat ni de conformar una sòlida tradició, con en d'altres poblacions. Les tradicions i celebracions, de tota manera, semblen sempre molt antigues i sovint no ho són tant, quan algú diu que allò s'ha fet tota la vida parla de la seva pròpia vida i, és clar, segons l'edat que tingui la cosa es presta a valoracions diverses i a interpretacions subjectives.

La infantesa, sigui com sigui l'escola i s'hi celebri el que s'hi celebri, és un temps estrany i màgic, irrecuperable, en el qual experimentem sensacions paranormals que després oblidem o recordem de forma esbiaixada. Tan sols quan els fills són petits tornem a copsar, de forma temporal, aquella màgia, recuperada en els seus sentiments i les seves vivències. Jo no crec que la veritable pàtria sigui la infantesa, una cosa molt poètica que va dir i escriure Rilke i que agrada molt recordar als escriptors. La veritat és que no crec en pàtries de cap mena, sóc molt agnòstica en tota mena de temes. Tampoc no crec en això que la infantesa marqui de forma definitiva el futur, ni sentimentalment ni educativament parlant. Persones amb infanteses felices després són desgraciades i persones que han tingut infanteses tràgiques després ho superen i viuen de forma convencional i feliç, al món hi ha de tot. Una de les coses que més destarota és comprovar que qualsevol explicació de les conductes humanes té forats per on s'escola la realitat, com aigua en un cistell. 

La única realitat comprovable és la de la mort. Deia Epicur, tot i que he vist la frase atribuïda a molta gent posterior, que no l'hem de témer, ja que quan ella no hi és nosaltres hi som i quan hi és, ja no hi som, una cosa així si no m'he fet un embolic amb el joc de paraules. Epicur ha estat molt mal tractat per la posteritat però era un gran savi, deia que els nostres principals temors són al dolor, al temps, que passa, als déus i a la mort. Crec que de moment molta gent ha perdut la por als déus, però les altres preocupacions, per moltes reflexions filosòfiques i quaresmals que endeguem, continuen vigents. Expliquen que Rusiñol, ja malalt, va adonar-se que era Carnaval i va exigir algun detall adient així que li van portar un nas vermell de cartró. El metge, curt de vista, es va esverar quan li va veure aquella cosa estanya al rostre. Acceptar amb un cert bon humor la tragèdia definitiva és admirable ja que a la pols quaresmal tornarem, ni que sigui disfressats de cadàver de bon veure o d'arengada desacomplexada, de forma lenta i convencional o a causa d'una incineració ràpida, acurada i higiènica.

Per acabar poèticament el post-entrada-apunt copio el sonet de Quevedo al qual he fet referència i recupero una agosarada versió en català que en vaig fer fa alguns anys:

AMOR CONSTANTE MÁS ALLÁ DE LA MUERTE

Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra, que me llevare el blanco día;
y podrá desatar esta alma mía
hora a su afán ansioso lisonjera;

mas no de esotra parte en la ribera
dejará la memoria en donde ardía;
nadar sabe mi llama la agua fría,
y perder el respeto a ley severa;

alma a quien todo un Dios prisión ha sido,
venas que humor a tanto fuego han dado,
medulas que han gloriosamente ardido,

su cuerpo dejarán, no su cuidado;
serán ceniza, mas tendrá sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado.

Tancar els meus ulls podrà l’ombra darrera

que se m’emporti la claror del jorn,

i deslligar-me l’ànima, al seu torn,

l’Hora, mentre s’afanya, falaguera;

Però no deixarà a l’altra ribera

la memòria, on ardent es consumia:

l'aigua gelada passarà fent via,

la flama que defuig la llei severa.

Ànima que d’un déu  ha estat presó,

venes, que han atiat el foc ardent,

medul·les, de gloriosa consumpció,

El seu cos deixarà, no la passió;

cendres seran, però encara amb sentiment;

enamorada pols, i pols talment.

(Versió catalana de Júlia Costa)