Francesc Pujols i els altres

M'afegeixo amb un dia de retard al no-homenatge blogaire a Francesc Pujols que, de tota manera, ha generat algunes entrades molt interessants a blogs com ara Provisionals i El café de Ocata. Menciono blogs que llegeixo amb una certa regularitat, ben segur que n'hi deu haver uns quants més que han escrit alguna cosa sobre un personatge tan singular i, al mateix temps, tan característic del seu temps i de la nostra terra.

La figura de Pujols ha estat objecte de moltes reivindicacions que no han acabat de fer forat en el fervor popular. Tot va a modes i també la sort i l'atzar hi tenen molt a veure, en l'èxit de les evocacions. De tota manera a internet s'hi troba la web d'una fundació que porta el seu nom, una associació d'amics del pensador -no sé com classificar-lo, la veritat- i moltes altres entrades que hi fan referència. Pujols té monuments i carrers però malgrat tot això gosaria dir que és poc llegit i poc recordat.

No vull fer el fatxenda explicant que conec la seva obra. En una d'aquestes reivindicacions temporals em vaig comprar algun llibre i he de dir que no em va interessar tant com pensava i que algunes coses, com ara la poesia, em van sembla fluixetes, però per escriure en profunditat sobre ell hauria de rellegir i llegir molt més. En tot cas pertany a aquell gruix d'homes -i algunes dones- extraordinari, d'abans de la guerra, als quals el trasbals de la guerra civil va reconvertir en ombres del que haurien pogut estar. No és l'únic oblidat,  tot i que relativament oblidat, podríem fer una llista extensa dels molts oblits injustos que planen per Catalunya. 

Pla, que va escriure, a la seva manera, sobre gairebé tothom, va escriure també amb motiu de la mort de Pujols, explicant que no havia pogut anar a l'enterrament per problemes de desplaçament, cosa comprensible:

Físicament, tant com intel·lectualment, em semblà sempre un home fora de mida, distint del corrent. No solament era un home a qui calia donar menjar a part, sinó que en el seu entregent, el temari i la finalitat tenien un aspecte diferent. La vida en comú ha creat un home discret i una cultura arregladeta. Pujols fou un anticonvencional i, per tant, un desvergonyit en tots els terrenys. Al seu costat, la gent s'hi trobava malament. Per cada dia, la seva vitalitat era excessiva. La seva expressió hiperbòlica i desmesurada hi afegia encara més pes. Potser una de les ximpleries més grans de Pujols és haver volgut tenir uns mitjans expressius –escrivint– diferents. Si hagués escrit com tothom, hauria estat més llegit. No sé pas en quin estat es troba el «Sistema». Si l'ha escrit en l'estil que ha utilitzat fins ara, ja farà prou que el llegeixin. Pujols no ha fet res per evitar el pintoresc. N'ha sentit la fascinació. Però la gent no ha passat d'aquí. L'ha tingut per un home anecdòtic i aberrant humorístic.

Sospito que la seva ambició fou immensa. Al mateix temps tingué un gran esperit –en el sentit francès d'aquesta paraula. Però l'esperit li féu molta nosa en l'ambició que tenia.

Al twitter hi havia, allà sí, un bon nombre d'entrades que feien referència a Pujols. En una d'elles es recordava un altre fragment planià sobre Pujols, on hi surt Sagarra. La cita, no sé si amb mala fe o per raons de la mida twitteriana possible de les entrades pertinents, havia suprimit el darrer fragment del paràgraf, el subratllat, cosa que em fa pensar que l'havia entrat un antisagarrià:

Hom descobrí en Pujols una essència de catalanitat profunda, manifestada amb una truculència rabelaisiana, escassament professoral, poc acadèmica, però molt incisiva. Sagarra, concretament, que abans de conèixer Pujols no fou res més que un cagalló de seminari sense transcendència, es convertí després en l'escriptor que tots hem conegut i que més o menys hem tractat.

Pla havia admirat molt Sagarra, havien estat amics, tot i que Pla crec que a la llarga ja no era amic de ningú. Però després no es va estar de criticar-lo i no pas per raons polítiques com d'altres, ja que en aquest tema no podia dir res sense esquitxar-se. Estic preparant una xerrada sobre Sagarra, com és sabut pel setembre passat va fer cinquanta anys de la seva mort, i com que la faré al barri incidiré en les seves relacions, sobretot les d'abans de la guerra, amb el Paral·lel. Sóc incondicional de Sagarra per moltes raons, tot i que, com sol passar, qui fa moltes coses en alguna l'erra i no tot el que va escriure, que va ser molt i divers, té la mateixa volada però potser sí la mateixa grapa semàntica. Pla, Sagarra, Pujols, van ser uns heterodoxes que han passat a la història amb major o menor fortuna. Pla potser és qui ha triomfat més a la llarga, de forma incondicional, entre els sectors dels mandarinatges culturals. 

En les crítiques a Sagarra, per tantes bandes, va existir sempre una gran enveja subliminal, enveja i, al mateix temps, menyspreu, pel seu èxit popular, sentiments vigents encara, malgrat que de tant en tant també se'l reivindiqui i recordi. Això de cagalló de seminari és, clarament, una grolleria d'aquelles que Pla amollava de tant en tant i que encara sembla que fan gràcia a molta gent. 

Però els grups de teatre d'aficionats tornen de forma recurrent a l'Hostal de la Glòria i al Cafè de la Marina i els aficionats a la poesia reciten una i altra vegada els seus millors poemes, els quals avui no premiaria cap jurat d'aquests jocs florals moderns, tan avantguardistes. Pel que fa a les grolleries i xaronades suposadament agosarades, no hem millorat gaire i la subtilitat de la ironia, que és deia que era una gran virtut catalana palesa en força produccions literàries, fa temps que no la veig aflorar. Som en temps de gracietes i un bon exemple l'hem tingut en això de la gala cinematogràfica nostrada, a la qual no critico la crítica sinó el to i la poca gràcia d'una crítica tan poca-solta. És clar que dir això és perillós,  qualcú pot pensar que sóc mascarelliana, ja que aquí si no ets dels uns, ets dels altres.

Pel que fa a aquells grans senyors de la cultura nostrada, tots ells, en els seus anys joves, eren gent de penya i gresca, amb un duro a la butxaca i ganes de viure. Tots ells ignoraven, en la seva alegre joventut, les moltes misèries de l'entorn proper. Tots ells, com ens passa a nosaltres, van enyorar ben aviat aquella joventut en la qual tot era millor. Cert que la guerra va ser un gran sotrac, irreversible, però ja a finals dels anys vint Sagarra manifesta una certa melangia quan contempla els canvis socials de l'època. El perfum dels dies, ai, s'esvaeix aviat. La resta és literatura i d'aquesta literatura un bon gruix també s'esvaeix, malgrat les recuperacions, les reivindicacions i els aniversaris de morts i naixements.