Oloro, oloro!!!!

Un mig encostipat, el temps que fa o, com diu una bona amiga 'el temps que fa que vaig néixer' m'ha produït durant uns dies la sensació estranya de no percebre olors ni pudors.

Amb els anys tots els sentits perden intensitat. Fa uns anys vaig veure un reportatge sobre el tema de la vista, per la tele, i et mostraven com veies un paisatge de petit i com el veies de gran, amb molta menys lluminositat.

Potser per aquest motiu es té sovint la sensació que ni gustos ni olors són com abans. Evidentment, la gran majoria de gent s'estimaria més perdre l'olfacte que no pas l'oïda i fins i tot perdre l'oïda abans que no pas la vista. Malgrat això, hi ha persones que viuen, lluiten, estimen i gaudeixen amb aquest tipus de mancances. 

Sembla que hi ha gent que neix amb una mena de discapacitat congènita que fa que no percebi olors ni gustos. Els remeis definitius encara no existeixen i hi ha qui s'estima més entomar el seu problema amb resignació que no pas medicar-se en excés amb productes que poden tenir efectes secundaris no desitjats.

La higiene i un excés de prevenció vers allò que en diuen olors corporals fa que avui identifiquem com a pudor determinats aromes vitals que en d'altre cultures o en d'altres temps fins i tot contribuïen a augmentar el desig sexual o l'instint maternal i filial.

El negoci dels desodorants, les colònies i els perfums és immens, sobretot quan ve Nadal i ens amollen anuncis estúpids en els quals gairebé tothom té accent francès. 

En una novel·la de Bàrbara Kingsolver la protagonista, que viu a l'Àfrica però és europea, quan torna al seu país convencional i civilitzat, s'adona del fet que no s'olora gairebé res. Però això, crec, és per comparació, com gairebé tot. 

Olors i pudors continuen existint, tot i que les emmascarem sense pietat amb tota mena de coses. De tota manera penso que fins i tot aquests aromes moderns dels ambientadors formaran part de la memòria sentimental dels infants d'avui, amb els anys.

Quan jo era petita recordo que identificava totes les cases on anava, de parents o coneguts, per les olors. Cada casa tenia la seva olor, cosa que ara no percebo però que segur que els infants deuen copsar d'alguna manera. Encara de vegades alguna olor em fa pensar, per exemple: 'aquesta olor era la de casa de la tia Angelina'...

Hi ha fins i tot pudors perdudes que de vegades, és clar que de forma puntual i ràpida, m'agrada percebre, tot i que són poc agradables, com ara allò que en diuen pudor de claveguera barcelonina, i que encara, en alguna ocasió, quan ha de ploure, es deixar sentir de forma transitòria.

Les olors són sovint subjectives i fins i tot psicològiques. Durant un temps, si veia algú amb una cigarreta a la boca, encara que fos apagada, em semblava sentir olor, o pudor, segons es vulgui, de tabac. 

Avui, per raons òbvies, les olors de tabac, de puros, es troben en retrocés. Pel que fa a les colònies i perfums, hi ha olors absolutament excessives i aclaparadores. Segons quins perfums caríssims em semblen ben bé un timo, la veritat, però deu ser que no hi entenc.

Avui els forns fan pa a diferents hores i no sempre en el lloc on el venen però quan jo era petita la matinada ens desvetllava amb una forta i agradable olor de pa cuit. 

No ens podem ni imaginar el món del passat on tothom devia fer molta més olor o pudor que no pas ara. El tema va propiciar un llibre com El Perfum, el qual, sobretot en la seva primera part, fa que gairebé ens ofegui tanta pudor. El personatge, en canvi, no fa cap mena d'aroma i això el delata i el fa repulsiu. 


Avui tothom mira de no deixar rastre de pudor quan va al lavabo però en d'altres temps era fàcil identificar qui havia utilitzat el water o la comuna. En general les mares educades t'avisaven, quan anaves a jugar a casa d'una amigueta, que si tenies ganes d'anar al lavabo tornessi cap a casa. A la meva mare li feia molta ràbia que un de fora del nucli familiar, de visita, utilitzés el nostra cubicle per a rendir el seu tribut sòlid a la natura.

De tota manera, mirar el passat des del present és absurd. Quan tothom devia fer la mateixa sentor ni tan sols no es devia percebre. Encara més, aquella famosa carta de Napoleó a Josefina insistint en què no es rentés les intimitats ja que ell tornava aviat, és ben explícita dels sentiments que la qüestió olfactiva desvetllava, eròticament parlant.

Si avui els desvetlla, la gent no en parla, semblaria una cosa de mal gust. Segons quins temes tan sols es toquen en els acudits i encara. 

Les escoles no fan l'olor d'abans però encara fan olor d'escola. Una vegada un pare, en venir a matricular el seu fill, recordo que em va dir, content, que la nostra escola feia olor d'escola. No sé quina olor feia, però, evidentment, en entrar havia recuperat vells records de la seva infantesa lligats a paperassa, llapis, colònies infantils i una mica de pols en suspensió.


Quan vaig començar a treballar a un despatx aquest també feia la seva olor i, sobretot el magatzem, desprenia la sentor característica de molts llocs semblants, una barreja d'olis de màquines, de cartró, de pols. Més endavant van passar les oficines a un indret modern i airejat i tot va canviar.


També les botigues feien la seva olor. M'encantava l'olor de les merceries. Les perfumeries antigues eren molt diferents de les d'ara, durant una època fins i tot hi compràvem uns filtres i essències per fer-nos la colònia a casa, en aquella època autàrquica de l'escassedat.

Sempre havia volgut anar a aprendre dibuix i pintura, cosa que he fet des que em vaig jubilar. Si un dia hi deixo d'anar, l'olor de pintura a l'oli i trementina sempre em recordarà aquest present que, com tots, és fràgil i temporal. 

Una meva tieta, de molt gran, va perdre una part de la visió i el meu oncle capellà, el seu germà, li deia, quan  es planyia,  que havia de donar gràcies a Déu pels anys en els quals havia gaudit del sentit de la vista, cosa que en aquell moment em va semblar una barbaritat.

Avui, fins i tot des d'un punt de vista agnòstic, gairebé ateu, li trobo un sentit, a aquest agraïment a déu, el destí o l'atzar. Gaudir dels sentits, ni que sigui de forma una mica decadent, és tot un goig, mentre es pot.

Percebre l'oloreta del sabó de la dutxa, del sofregit matiner de la veïna, del cafetó o fins i tot del fum d'algun tabaquista residual i proper m'ha semblat, després de la meva breu etapa anòsmica, un miracle de la vida, tot i que ja sabem que els miracles mai no són eterns.


Les olors es perceben de forma diferent segons la humitat de l'ambient. L'olor del cafè als vespres em recorda el temps en el qual anàvem a veure la televisió a casa d'una veïna, l'única de l'escala que en tenia i que ens convidava sovint. Ella i la seva mare cosien camises a casa i prenien cafè per estar desvetllades i poder treballar i l'olor d'aquell cafè era diferent de l'olor del cafè del migdia.


A les noies que es diuen Dolors, un nom estrany, ben mirat, els havien anomenat 'Dolores', pronunciant la vocal final com una 'a', i recordo que per fer-les empipar els dèiem: Dolores, el cul m'olores.

Per la xarxa he trobat aquesta bonica fotografia de provadores d'olors, l'han penjat a molts llocs però encara no sé ben bé on es troba l'original, hi ha feines ben estranyes, però m'imagino que totes deuen tenir el seu interès, la veritat. Abans cert tipus de suor s'identificava amb homes treballadors i esforçats i si no excedia un cert grau d'intensitat no resultava desagradable del tot, fa olor d'home, deien les dames grans de la meva infantesa.

Les olors ens saturen les narius i arriba un moment que no les notem, és clar, tot i que no tinguem anòsmia. Són com les petites coses de cada dia, fins i tot com les persones estimades que no fan soroll però que ens són properes, les notem més quan falten que no pas quan hi són.