Sagarra, nosaltres, pecats, oblits, acudits i carnavals

Estic preparant una xerrada al barri sobre Josep Maria de Sagarra i la seva relació amb el Paral·lel. Admeto que fins ara coneixia molt més la poesia i el teatre de l'autor, així com les seves novel·les, que no pas la seva prosa més periodística, magnífica i que no té que envejar res, ans al contrari, a d'altres autors com ara el mateix Pla, qui va tenir amb Sagarra una estranya relació d'amor-odi-admiració-enveja-menyspreu molt habitual entre professionals del mateix ram.

Els articles de Sagarra, recollits fins ara de forma parcial en diferents volums, són una font de sorpreses. Ho són també les Memòries, que fins ara no havia llegit de forma seriosa i seguida. També resulta molt interessant el Sagarra crític teatral, força oblidat. Una gran part dels comentaris teatrals de Sagarra els va recollir Xavier Fàbregas, un altre gran personatge del nostre país, avui poc recordat, evidentment, més enllà de quatre cercles teatròfils. A més del gaudi literari que aquestes lectures propicien, els articles ajuden a fer-nos una idea del panorama social, cultural i polític d'uns anys sovint molt mal explicats en els manuals d'història.

Sagarra sentia pels Carnavals el mateix sentiment que jo expressava ahir, una barreja d'alegria, sensació retrospectiva de rídicul i enyorament crític. Sagarra, com Rusiñol, tot i que en un altre estil, era un home aparentment vitalista i positiu, però sempre amb un punt malenconiós i de tristor a punt de ressorgir de forma recurrent. Sagarra aviat va enyorar el passat recent i ja en els textos de finals dels anys vint es pot copsar aquesta sensació, tan humana, del plany pel temps irrecuperable tot i que també una gran curiositat pel present i el futur. Els anys vint i trenta van representar l'inici real del segle XX, el més curt dels segles que hi ha hagut, històricament parlant. La Primera Gran Guerra va canviar moltes coses i va iniciar tot un seguit de desastres dels quals encara no ens hem refet.

Alguns dels textos irònics de Sagarra, aplegats a L'aperitiu, ironitzen sobre els canvis morals, com ara sobre el fet que als cabarets agosarats i pecaminosos ja hi van els matrimonis formals. Quan l'antic pecat és a l'abast de tothom ja no és pecat ni és res. Ja no desvetlla curiositats morboses. Recordo que les meves primeres anades cinèfiles a Ceret o Perpinyà anaven acompanyades del visionat de pel·lícules molt més innocents que no pas La Riera. L'apertura va fer que la cosa perpinyanesca s'escalfés, però aviat es va acabar el negoci transfronterer i aquí també van anar obrint cinemes d'aquells que en deien X i als quals anaven quatre gats comptats, normalment jaios solitaris i reprimits. 

Imagino que els consumidos de pornografia i d'imatges sexualment transgressores ho poden fer, avui, en la intimitat, gràcies als ordinadors. Però sigui el que sigui, el pecat de la carn ja no és el que havia estat en èpoques antigues, per molt sexe postmodern que ens ofereixin bones històries actuals, com ara Shame, històries que sovint parlen molt més de solitud i d'insatisfacció que no pas de sexe. El mateix passa, em sembla, amb la crítica política. 


Quan la cosa no té cap risc no fa cap gràcia ni té mèrit si no compta amb una elaboració acurada i intel·ligent, altrament cau en la vulgaritat, i això és el que els va esdevenir a aquests nois i noies de la gala Gaudí, els quals va criticar el conseller, tot i que m'imagino que per motius diferents dels meus. O, al menys, molt més polièdrics. Per cert, si Gaudí resusscités i veiés com utilitzen el seu nom en va i per fer calerons de consum cultural em temo que tindria un bon disgust, la veritat. Ja només ens falta la santificació religiosa, l'arquitectònica ja la té ben assolida i qualsevol diu res en contra. Quan a algú el santifiquen, religiosament o cultural, ja no se'l pot dessantificar, la veritat. És com això del Camí de Sant Jaume, ja és ben igual que allà hi hagi o no les restes de l'apòstol, l'operació turística, comercial, mística, senderista, cultural i moltes coses més va ser i és encara, tot un èxit irreversible.

L'humor que no té riscos ha de cercar camins expressius intel·ligents, irònics i subtils, surrealistes si es vol. Ahir va fer seixanta anys de la mort de Jardiel Poncela, un gran geni de l'humor brillant, mal entès per la majoria de gent i que podria ser un dels models a reconsiderar tot i que, és clar, no era català. Fer brometes grolleres de la corrupció, l'Urdangarín, els reis o els polítics acostuma a estar, avui, mancat de tota mena de gràcia. Rebo a casa emails amb suposats acudits sobre temes d'aquest tipus polític que fan plorar.  A mi no m'acabava de fer el pes l'humor de Rubianes, que sembla que agradava a tanta gent i que queia sovint en la recurrència de nyigui-nyogui, em plauria que el país generés quelcom de més volada, a l'estil d'aquella sèrie del Sí, ministre, però sense copiades desacomplexades, que és una altra manera molt xarona de fer humor local. Una cosa no treu l'altra, evidentment, i el pitarrisme més tronat o la grolleria aspre i pocasolta poden conviure perfectament amb la fina ironia subtil. Diuen que el somriure és la riallada de l'intel·ligent però una bona i sorollosa riallada també ens convé, de tant en tant, per no esdevenir elitistes i per tal que no ens perdi l'estètica.

Sagarra va ser també un gran humorista, però no tant en la seva poesia satírica que està molt bé però que de vegades  cau també en la immediatesa ripiosa i en l'acudit una mica fàcil, sinó en els seus articles i en molts dels passatges de les seves Memòries. Malauradament les Memòries no van poder continuar, a causa de la mort de l'escriptor. És clar que més tard o més d'hora Sagarra hauria hagut d'entrar en temes compromesos i propers, cosa molt i molt perillosa, encara avui. Ja es veu com li va anar amb la cultureta de postguerra i és que allò de l'evangeli, qui sigui lliure de pecat que llenci la primera pedra, sembla que no ha creat escola moral. Encara.