El dia 4 de març va morir, de forma discreta i sense merèixer gaires espais als diaris ni als mitjans de comunicació, Felícia Fuster, pintora, poeta, traductora i moltes coses més. Tenia noranta-un anys, una llarga vida que havia estat unes quantes vides diferents, ella mateixa ha parlat en algunes entrevistes de com la seva trajectòria va donar un estrany tomb per reprendre, ja gran, el camí artístic i poètic de la seva joventut.
És una de les dotze grans dames de la poesia l'aportació de les quals es recull enguany al Palau Robert. M'he alegrat que totes dotze siguin ja presents al meu altre blog, destinat a fer una mena d'inventari informal de la poesia en català escrita per dones. No sóc persona de paritats ni de quotes però vaig endegar aquell blog després de comprovar com costava trobar bibliografia sobre poesia escrita per dones, en comparació amb el que es pot trobar escrit per senyors, tot i admetent que en el camp poètic ja costa d'accedir a un gran nombre d'obres i escriptors.
Descansi en pau i tant de bo que poguem trobar sense problemes els seus versos, cosa que no és gens fàcil, per cert. En aquest cas i en molts d'altres. Ni tan sols la mort de Szymborska, premi Nobel, ha fet pensar en la necessitat de reeditar el seu únic llibre de poemes traduït al català, avui exhaurit, si no és que per algun racó de llibreria resti oblidat i amagat.
Mai
No tinc rellotge ni destí.
Tinc fred; en el meu test gelat
no hi creix cap mot per abrigar-me,
només el gran desert dels telegrames muts
del àugurs o dels nàufrags.
El passaport que riu ja no m'inventa
el cordam
dels viatges ni el llapis de color,
inútil,
damunt les meves mitges
blanques. Hauré d'anar-me'n, sí,
a peu.
avar com l'heura, el tren no passa.
Tant és.
Si algú em veiés creuar els records
li diria: detura'm
i digue'm què no sóc, què ja no porto.
No tinc rellotge ni destí,
ni mocador de llet, ni cel de pomes.
Els peus, feixucs, em cauen.
El cap
em pesa com un món. I se'm desfulla.
La pell se'n va,
ja no ens trobarem més.
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
immens, que sols el cor
mesura. El que no donen més que els vius.
El fred que no s'enterra.
Mai.
(Del llibre Aquelles cordes del vent, Barcelona: Proa, 1987)
8 comentaris:
sincerament, es la primera vegada que en sento a parlar.
Hi ha vegades que els blogaires tenim telepatia. Estava penjant uns versos al meu blog de Felícia Fuster. Me'ls havia enviat via mail una amiga i de pas m'ha fet saber que s'havia mort. M'han semblat tan suggerents que els he volgut compartir.
Llavors abans de penjar el post he pensat que necessitava una imatge i he recordat que en Pere del blog provisionals-saragatona havia parlat també d'aquesta poeta ja que forma part d'una exposició al Palau Robert de Dones poetes i he pensat que podría penjar la imatge promocional de l'exposició.
Llavors al cap d'uns minuts he entrat el google reader i m'he trobat amb el teu post.
Què fantàstic que els blogaires de tan en tan tinguem les mateixes idees i si és per recordar una bona poeta encara més.
Així doncs Francesc, amb la Júlia, en Pere Saragatona i un servidor ja som tres.
Que curiós aquest joc de caramboles, Júlia, jo, com en Francesc, desconeixia la Felícia Fuster -no se'm pot perdonar en el meu cas-, i la vaig trobar a través dels diaris i dels blocs aquesta darrera setmana. En Gabriel ens esmenta a tu i a mi -jo encara sóc en Per :-)- (ara el visitaré). I tots plegats en parlem i, segurament, encara en parlarem més en algun altre moment.
Estic segur que a l'homenatge del Palau Robert parlaran de nosaltres. Bé, encara potser no són tan àgils com els blocs ;-)
Jo l'havia conegut gràcies al teu Tèrbol Atzur, una tasca que tots i totes t'ehm d'agrair, Júlia.
Morir-se a l'edat de Felícia Fuster és tot un triomf perquè deu haver tingut temps de fer totes les coses que li agradaven.
Salutacions!
Francesc, no creguis, jo fa poc temps que la vaig conèixer i va ser a través d'una entrevista que li van fer a Montserrat Abelló qui també va ser durant anys una gairebé desconeguda fins que se l'ha recuperat 'en profunditat'.
Gabriel, encara podem afegir un altre blog, el de la Glòria de Glo.Bos, he de dir que gràcies a ella vaig saber de la mort de Felícia Fuster:
http://elglobosblog.blogspot.com/2012/03/no-em-despulleu-de-felicia-fuster.html
Un estrany homenatge improvisat, certament.
Pere, no creguis, jo fa poc temps que la conec, de fet va reprendre tard la seva tasca poètica i artística però sembla que en determinats cercles era prou coneguda, considerant que l'han inclòs en la dotzena del Palau Robert, si entréssiu més al Tèrbol Atzur no us passaria això, he, he.
Cert, Glòria, de fet ha tingut temps de viure moltes vides, per l'edat i pel tarannà i empenta.
Publica un comentari a l'entrada