12.3.12

Les Drassanes ja no són el que havien estat





Tota història és història contemporània (Benedetto Croce)

Ara resulta que les Drassanes són més modernes del que ens havien explicat! Cap ciència és exacta però amb els anys m'adono que la Història, si és una ciència, és la menys exacta i més manipulable de totes. Em fa una mica de gràcia això de reescriure la història, que es diu amb certa alegria, quan hauria de ser una mena de greuge destinat a fer-nos admetre la fragilitat del que ens asseguren i ens volen demostrar. 

El passat sovint serveix per explicar el present al nostre gust i, com que passen tantes coses en poc temps, una de les metodologies més habituals consisteix, per part dels poders acadèmics i polítics, en reinventar la part del passat que més ens agrada o convé i oblidar o menystenir aquella que no respon al discurs vigent.

Una de les errades més freqüents  consisteix en fer del passat i del present una llarga línia recta i en evolució, destinada a la millora constant de l'espècie humana. Una altra, voler inferir del passat idiosincràsies col·lectives, místiques patriòtiques i donar a tot plegat un sentit finalista. Una tercera, molt greu, la manca de context i d'empatia amb la gent d'abans, la mentalitat dels quals era molt diferent de la  nostra.

Resulta que en tot plegat hi incideixen coses tan febles com la casualitat, l'atzar, fins i tot el caos. De tota manera, els tòpics i les mitges veritats interessades van fent forat en el nostre imaginari i es repeteixen i conserven com certeses inalterables.

Això passa a tot arreu i ens passa a Catalunya, on vam reinventar el romànic, bandejant l'art posterior, que ja no lligava amb una suposada ànima catalana efervescent. Bé, una mica de gòtic, encara. Un exemple molt proper és el tema del modernisme i els seus alts i baixos en la consideració popular i acadèmica. 


S'han fet grans esforços per esborrar de determinats paisatges romànics les empremptes neoclàssiques, renaixentistes, barroques. Quan més poder té un estat més necessitat té de conformar el seu present als mites del passat, però quan, com el nostre, es troba amb un cert risc de supervivència, recolza en la història les seves raons reivindicatives del present, cosa que té els seus perills, com ara arribar a saber que aquest passat és, en gran part, mentida i quedar-nos sense raons. Les reivindicacions del present s'haurien de recolzar en el present i deixar-nos de raons del passat.

Ens va sobtar saber que, en realitat, aquelles blanques estàtues gregues i aquelles sòbries ermites romàniques havien estat acolorides de forma cridanera i van acceptar sense reticències la moda actual de la pedra vista, sobre la qual hi hauria molt a comentar. Només alguna pel·lícula seriosa ha gosat mostrar una mica de realisme en l'estètica clàssica, com aquella magnífica Electra de Cacoyannis.

Ara cau un altre mite, el gran exemple del gòtic civil, i haurem d'esborrar dels llibres de text dibuixets que mostraven reis nostrats de l'època gloriosa amb un fons barceloní pel qual es movien esforçats mestres d'aixa fent vaixells en un indret molt semblant a aquestes drassanes actuals, les atarassanes de quan jo era petita i tot es castellanitzava i les lectures històriques eren, també, absolutament falsejades de forma destralera però en una altra direcció.

Potser la decadència no va ser decadència, potser en algun moment ens vam sentir molt més espanyols del que volem creure, potser la guerra de successió, com la guerra civil, no van ser històries de bons i dolents sinó coses cruels i complicades amb canvis de jaqueta i, com passa sempre, amb el sofriment indiscriminat de persones que no volien ser ni dels uns ni dels altres sinó viure en pau i de les quals, ai, tenim un doll de testimonis.

De fet hi ha llibres gruixuts i seriosos que ens expliquen les coses d'una forma més equilibrada però fa tanta mandra llegir-los! Encara més, si els llegim i no responen al discurs vigent oblidem aviat allò que no concorda amb el què cal dir i saber.

Fa poc una coneguda em va comentar, molt sorpresa, que havia llegit que Jaume I i Pere el Gran també havien fet moltes coses dolentes. Com pot ser, si els catalans som tan bons i pactistes, que endegués el rei nostre senyor un genocidi de moros mallorquins? És clar que contemplar el passat des de l'òptica del present és un altre gran error. El bo i el dolent evolucionen, patriòticament parlant.

Fa alguns anys vaig conèixer uns arqueòlegs joves que em van explicar com alguns professionals d'aquest camp amagaven descobertes que contradeien hipòtesis o estudis seus anteriors. Tots som humans i això passa en molts camps del coneixement, per desgràcia.

Pensar que la veritat acaba surant és també un miratge. Necessitem llegir i escoltar moltes mentides per fer-nos una idea del que podria ser una veritat o moltes veritats. 

En tot això de les Drassanes he llegit coses molt sucoses dites per suposats experts i expertes, com ara que els segles XVI i XVII s'estudien poc i per això passen aquestes coses... Un dels grans defectes de l'educació dels nostres temps, a tots els nivells, és la manca d'enciclopedisme. En algunes xerrades sobre temes d'història m'he adonat que qui sap molt d'un segle i d'un tema ignora olímpicament la resta i m'he trobat amb comentaris de grans experts, per exemple, en obrerisme del segle XX que diuen veritables tòpics i disbarats sobre aspectes d'altres èpoques o sobre d'altres indrets diferents als del seu camp d'estudi. 

El pitjor no és no saber sinó no saber que no se sap i tenir molt poc interès per saber el que no se sap. Encara més quan ets historiador, evidentment. No es pot saber tot però avui hi ha moltes facilitats per saber alguna cosa de tot. 

En tot cas, el tema de les Drassanes ens hauria de fer pensar una mica en com i de quina manera s'expliquen les coses, sobretot en els primers nivells educatius, quan es conforma el nostre imaginari amb mites i tòpics que sovint costa reconvertir de forma adulta.

Un altre tema molt espinós és la rehabilitació d'espais per deixar-los com eren, o sigui, autèntics. Voler deixar quelcom com era és impossible ja que res és com era pel fet que tot canvia de seguida. En tot cas, com era quan? Si fins i tot els nostres humils pisos al cap d'un parell d'anys ja no són com eren pel fet que els remodelem, pintem i hi canvíem rajoles quan toca o quan ens ve de gust. 

Els monuments diversos i els espais turístics no són mai com eren, són com els volen veure els qui els rehabiliten. Durant una època va ser moda refer les coses a l'estil antic, i així es van inventar bonics espais actuals, gairebé teatralitzats, com ara les muralles de Carcassona. Avui toca fer una mena de pegots amb materials moderns per tal que es vegi bé el que és antic i allò que no ho és. Tot són criteris i tots són bons o dolents, segons. El que és dolent és el dogmatisme dels experts de cada fornada que deixen per tontos tots aquells que opinen una altra cosa.

Huxley, que va ser una mena de gran profeta en moltes coses, ja va veure i escriure que milers de repeticions fan una veritat. Cal tenir-ho molt en compte. O no, depèn, de vegades és bo i còmode estar content i enganyat.

Tot plegat no té res a veure, és clar, amb el fet que l'espai de les Drassanes, ara en remodelació, no sigui un dels més interessants, evocadors i poètics de la ciutat. A mi, la veritat, tant me fa que l'edifici sigui gòtic primigeni, gòtic tardà o còpia modernista, el continuaré contemplant amb el mateix afecte i admiració tot i que ja no respongui a la glorificació de les construccions civils de l'època de l'esplendor català. Però em temo que no tothom pensa així.


Va costar dinamitzar el museu, cosa que es va aconseguir fa uns quants anys, i encara m'estranya que el Portal de Santa Madrona no mereixi més atenció turística o coses com ara que el mateix baluard tingui en el seu vetust interior un centre destinat a gent que precisa atenció a causa de les addiccions a la droga. 

No estic en contra d'aquesta mena de centres, només faltaria, ni tampoc del fet que s'instal·lin a qualsevol barri de Barcelona, de forma el més descentralitzada possible, però el Baluard no em sembla l'espai més adient, ni per a ells ni per a la ciutat, la veritat. Tampoc entenc com no són accessibles els jardinets superiors d'aquest espai que es van arranjar quan jo era joveneta i als quals s'ha pogut accedir en molt poques ocasions. Misteris urbans.

En tot cas, la història no és quelcom intocable ni immòbil, tot deixa petja i de tot cal parlar quan s'explica un edifici o un paisatge urbà amb molts anys al damunt. Tot i que em temo que estem en èpoques poc adients per a la complexitat, cosa fàcilment comprovable fent rutes urbanes i visites culturals per qualsevol lloc i escoltant amb atenció les anècdotes comprimides per a consum massiu que ens espliquen els esforçats monitors i monitores, la majoria dels quals amb un contracte precari, que els obliga a anar de forma accelerada des de l'antigor a la contemporaneitat en poques hores. 


Per no entrar a fons en determinats programes de la tele destinats a l'arqueologia de consum ràpid que ja en la temporada passada van merèixer moltes  crítiques però que deuen comptar amb una audiència devota i incondicional ja que sembla que molta gent hi xala.

12 comentaris:

Clidice ha dit...

"Les reivindicacions del present s'haurien de recolzar en el present", però per a fer-ho requereix un pòsit i una maduresa que, difícilment, podem trobar arreu. Ningú reconeix que, fins i tot la gent "amb carrera", en aquest país que sempre ha odiat l'estudi, siguin una colla d'illetrats.

Júlia ha dit...

Clídice, toques un tema molt espinós, els progres de la meva època reivindicaven una universitat amb allò que en deien 'aprovats polítics' i sense cap mena de filtre, després els van posar ells, quan ja manaven. I encara manen.

Olga Xirinacs ha dit...

"Milers de repeticions fan una veritat". Agafo només aquest punt perquè em confirma el que avui porta el diari: totes les cares aznarianes configuren el "modern" govern Rajoy.

Gabriel ha dit...

Realment m'ha agradat aquest post.
Ciclicament la història i els historiadors han revisar-la davant noves troballes.
Potser sí que ens haurà caigut un mite al deixar de considerar les Drassanes un edifici cent per cent gòtic.
Aquesta descoberta no desvirtua gens que les Drassanes segueixen sent un edifici imponent que cal seguir preservant.
Em quedo amb la teva frase "la història no és quelcom intocable ni immòbil, tot deixa petja i de tot cal parlar quan s'explica un edifici o un paisatge urbà amb molts anys al damunt."
Potser per això en època de retallades té tan valor que és faci un esforç per acabar la restauració d'edificis històrics de la ciutat com la Catedrat o les Drassanes. Ja sabem que en època de retallades el que menys importa és el patrimoni i la Cultura.
********
Respecte el tema monitors crec que ho has clavat. Vaig treballar durant un breu temps al MMB i vaig poder veure d'aprop la tasca difícil dels monitors sobretot davant determinats grups escolars.
Un servidor ha col•laborat i segueix col•laborant com a monitor en un espai museístic i puc confirmar que la tasca del sofert monitor no és fàcil.
Saber apropar la història d'un edifici a uns escolars actuals en un moment que determinades matèries com la història, l'art, la religió, les ciències socials van de baixa i el que fan és una matèria amb un nom que no suporto que es diu "medi" suposa en molts casos un plus pel monitor no sempre ben recompensat.
M'ha agradat això "d'esforçats monitors". Qui cregui que amb un monitor pot tenir una classe magistral d'art va equivocat. El temps d'una visita sempre és molt limitat i la feina bàsica d'un monitor és donar quatre indicacions generals i com molt bé has dit una anècdota comprimida perquè el públic massiu tingui una aproximació a un edifici.
**********
Tema televisiu i programes divulgatius: no et tallis, pots perfectament el nom del programa: Sota terra.
La temàtica és interesant però no ens enganyem, és un programa per un ús massiu de tv3 i pel 33.
Qui cregui que l'arqueologia és tot allò que veu en el programa va equivocat. Té un greu defecte. La tele és ràpida i l'arqueologia i la investigació és lenta. Per això és dona la paradoxa que et preguntes com pot ser que aquests arqueòlegs (tots molt bon professionals) amb tres maleïts dies vulguin resoldres questions que calen llargues campanyes i un llarg procès d'investigació i contrast de dades per atrevir-se a donar certes conclusions.
És simplement televisió. I si aconsegueix només amb 40 minuts poder atrapar i interesar algú per aquests temes ja és tot un èxit.
El programa de les Drassanes em va semblar molt interesant i un dels programes més ben explicats.
N'hi hagut d'altres que pateixen un excès de guionització i molts cops atabalen l'espectador amb un excés de dades que pot desorientar.
També en alguns programes hi ha una manca de profunditat en la contextualització històrica i l'ansietat televisiva per trobar quelcom interesant perjudica el rigor històric que necessiten aquests programes.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

aixó de les remodelacions em fa més por que una pedregada. a Sabadell varen respectar la façana del cinema Imperial atès es elmés antic d'Espanya, o dels més antics i hi han fet multicinemes, però de la façana de l'àntic cinema al darrere sobresurt un edifici modern d'aquests encristallats, que es un senyor pitafi, un nyap vaja.

Júlia ha dit...

Olga, és una gran frase.

Júlia ha dit...

Gabriel, estic d'acord amb tu en gairebé tot però aquest programa, a més de que frivolitza el tema en excés, va patir en la darrera temporada diferents denúncies que s'han passat pel folre, en apropiar-se els seus protagonistes troballes que no eren seves, si cliques els enllaços ho veuràs. M'estranya que la cosa no aixequés més polseguera però suposo que a tot arreu hi ha amics i coneguts i que no saps mai qui t'ha de donar feina, en aquests sectors. A mi la veritat és que no m'agrada o potser és que ja els he agafat mania, ves a saber. Per a mi és una mica l'exemple del que 'no' hauria de ser un programa cultural, però tot són gustos i opcions.

Sobre els diners per a cultura i patrimoni crec que sovint no és tant el que es gasta o es pot gastar com la bona organització dels recursos, s'han fet molts disbarats 'a lo grande'.

Júlia ha dit...

De tota manera la pressa i l'acceleració a la televisió no perjudica tan sols aquest programa sinó gairebé tot, gent a la qual no deixen explicar-se i tallen perquè es fa tard, debats que més que debats són olles de cols destinades a assolir audiència, etc. Per no parlar de la publicitat abusiva.

GLÒRIA ha dit...

La història em costa però voldria apropar-m'hi a través de bons llibres de divulgació. Ara bé, com sé a quin hisstoriador haig d'anar a parar? Si la segona guerra mundial va ser d'una manera perquè se n'escriuen, des del mateix bàndol, llibres tan diferents? Allavors els lectors com jo que en el terreny de la història solem trontollar, a qui ens hem de creure?
Gràcies, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, la selecció és un problema, no tan sols en història, sinó en qualsevol aspecte del coneixement. En el fons ens hem de fonamentar en la nostra percepció dels autors, en la bibliografia que utilitzen i, si és possible, accedir a fons diferents, comptant amb què tothom es pot equivocar o tot es revisable. Els autors molt dogmàtics no m'agraden per aquest motiu.

El que és cert és que no es poden explicar coses complexes en cinquanta pàgines i que determinats llibres suposadament d'història són, en realitat, anecdotaris, que en algun moment poden resultar distrets i interessants però que no van més enllà.

Avui jo crec que internet és una gran eina, a través de la xarxa pots accedir a molta més informació sobre els temes i també a la ideologia dels autors o a quin grup d'opinió se'l pot adscriure.

És clar que tot això pel que fa a temes que interessin molt i en els quals hi volguem esmerçar temps i esforços.

Júlia ha dit...

Glòria, la selecció és un problema, no tan sols en història, sinó en qualsevol aspecte del coneixement. En el fons ens hem de fonamentar en la nostra percepció dels autors, en la bibliografia que utilitzen i, si és possible, accedir a fons diferents, comptant amb què tothom es pot equivocar o tot es revisable. Els autors molt dogmàtics no m'agraden per aquest motiu.

El que és cert és que no es poden explicar coses complexes en cinquanta pàgines i que determinats llibres suposadament d'història són, en realitat, anecdotaris, que en algun moment poden resultar distrets i interessants però que no van més enllà.

Avui jo crec que internet és una gran eina, a través de la xarxa pots accedir a molta més informació sobre els temes i també a la ideologia dels autors o a quin grup d'opinió se'l pot adscriure.

És clar que tot això pel que fa a temes que interessin molt i en els quals hi volguem esmerçar temps i esforços.

Júlia ha dit...

Sobre les guerres i qualsevol conflicte a gran escala hi ha tantes variables i situacions que es poden escriure coses molt diferents sobre els mateixos fets, aleshores jo crec que està bé acostar-se a diferents versions i no menystenir del tot fins i tot aquelles opinions que ens semblen més controvertides. De fet és el mateix que quan les coses les explica la gent, hi ha versions per a tots els gustos.