Vull dedicar un record a Joaquim Muntañola ja que en més d'una ocasió he parlat d'aquest dibuixant i fins i tot en alguns posts vaig intentar imitar, en català, un gènere que li era propi, la versificació humorística d'arguments de pel·lícules. Tenia noranta-set anys i fins fa com qui diu quatre dies va estar en actiu i dibuixant. Va escriure articles i va col·laborar en mitjans com la ràdio. També és autor d'obres de teatre molt divertides com ara En Baldiri de la costa. Vaig créixer amb els seus ninots i els seus acudits. Descansi en pau.
15 comentaris:
Hola Julia:
Era un gran humorista y dibuixant
El meu germá i jo retallavem del diari de Barcelona els cuadrets de La vida es broma, que publicava en Joaquim Muntanyola.
A les Revistes Patufet que guardo hi han vinyetas d´ell.
Un petó desde Valencia, Montserrat
alló de dir-li la Manigua a l'antic camp de l'Espanyol, perquè hi havia un racó amb quatre plantes i els suposats aficionats bascs 'butifarramendi' i 'llangonissagoitia', era d'ell o potser d'en Castanys.
El que tenien aquests ninotaires és que un no sabia massa bé qui era qui, qui havia dibuixat què... van una mica tots en un pack, com una generació. Però amb una mena de sensibilitat que ja no té res a veure amb els de la generació del Jueves, no?
Ah, Muntañola, tan lluny i tan prop!
El meu record, també.
Era el que més m'agradava del tebeo! Un geni.
Era molt bo! La seva feina, després d'haver estat en actiu tants anys, engloba des de la República, tot el franquisme fins a la Transició!
Montserrat, va tenir una llarga vida, es va adaptar a les circumstàncies i va viure sense ressentiments, fent la feina que li agradava, ho trobo admirable.
Francesc, en el camp del futbol té coses boníssimes, s'hi va especialitzar força.
EASTRIVER, això t'ho sembla a tu que ets més jove, t'asseguro que els qui ja som grandets els diferenciàvem molt bé.
Jo crec que els del Jueves són hereus d'aquella tradició, també hi ha un molt bon planter, en general és un art que es valora poc, malauradament, sobretot a casa nostra.
Això de 'ninotaire' s'havia dit amb un cert menyspreu.
Miquel, ha viscut una llarga vida dibuixant, és un èxit. Encara més observant les tragèdies de la història que li va tocar entomar.
Salvador, malauradament aquests genis no tenen el reconeixement que mereixen, sempre es considera aquest un 'art menor'.
Galderich, una exposició cronològica dels seus dibuixos ens oferiria una panoràmica excel·lent sobre la història contemporània, crec que el 2006 se'n va fer una d'aquest tipus.
Era un altre estil, i, a més, pintor, però també el gran Opisso va viure molts anys i a través d'ell hem copsat les dèries i misèries de la societat.
També reivindico el que no era dibuixat, textos, articles, versos humorístics.
M'agradava molt, però el meu pare que quasi era de la mateixa quinta d'ell, en parlava amb admiració molt sovint.
M'afegeixo al homentage i com que estic segur que el pare també ho faria, el sumo també a ell.
Gràcies Júlia.
Gràcies a tu, Ramon!!! Descansi en pau al cel dels ninotaires.
Publica un comentari a l'entrada