Els romàntics carrers dels segles pretèrits

Les fotografies, les pintures i les filmacions, així com els bells actors i atractives actrius que surten a les pel·lícules, tenen el gran avantatge de no desprendre cap aroma, bo o dolent, per exemple i, pel que fa a imatges fixes, no fan ni tan sols soroll. Les visions en blanc i negre del passat escampen, en canvi, tot sovint, un alè nostàlgic molt poètic que facilita una certa tendència a la idealització.


Avui penjo un altre fragment de Sagarra que explica com podia ser la vida real en un carrer de la Barcelona vella durant la seva infantesa. Ja amb cotxes i camions pel mig, tot i que encara no de forma excessiva, els meus pares explicaven sovint els problemes i mal humor dels carreters quan tenien problemes amb el cavall o la mula. Encara vaig poder veure carreters, de petita, de camí cap al port. I també algun ramat de cabres, ja pintoresc, que anava a pasturar a Montjuïc. Els carreters i els seus problemes de conducció van ser una mena de paradigma dels renegaires, un tipus de pecador molt bescantat per la literatura pietosa de l'època. En alguns diccionaris, catalans i castellans, fins i tot es defineix el mot carreter com a persona grollera, de poca educació i  que renega amb freqüència!!! 


De fet, la conducció a motor també ha propiciat molta grolleria verbal i semblar un camioner i parlar com ell, ha estat en ocasions una comparació molt negativa en els nostres temps, tot i que els pecats mortals ja no provoquen el mateix escàndol. I, encara més, la gran imaginació que mostraven els refistolats renecs dels nostres avantpassats emprenyats, em temo que s'ha perdut de forma gairebé definitiva, al menys pel que fa a les mencions explícites a temes i personatges religiosos.


De la llet de burra se n'ha perdut la petja, tot i que és possible que qualsevol dia ens la recuperin. Fins i tot m'estranya que encara no hagi estat així. A més dels banys de Popea, la infantesa dels meus pares en va ser consumidora habitual. 

Dintre el terme de la ramaderia, els meus barris eren suculents en aquelles èpoques de finals del dinou i començaments del vint. Recordo la misteriosa delicadesa que hi escampaven les esquelles de les burres de la llet. Les burres de la llet anaven de tres en tres, i aleshores a Barcelona n'hi havia dues quadres importants; una al carrer d'En Robador i una altra al carrer de la Paloma (...). A mi, la Pepeta em deia que la llet de burra servia per acurar uns malalts molt estranys que es tornaven de color verd i no se'ls assentava res al païdor, i que també era útil per als nens petits quan els fugia la dida.

Després de les burres era un remat imponent de cabres que omplia materialment de dalt a baix el nostre escardalenc carrer; i això, combinat amb els carros dels magatzems, que promovien tota mena de conflictes, topades i catàstrofes, amb uns cavallassos babilònics, dels quans avui dia s'ha acabat la mena, convertia el meu barri en un caos de renills, exclamacions i blasfèmies que feia  tremolar el més pintat. L'absoluta absència de motors donava a l'època un pacífic respir que les generacions posteriors no han pogut conèixer, però jo us asseguro que quan un carrer estret i d'empedrat castigat i desigual com el meu era envaït per aquelles catapultes, carregades de pells hieràtiques, de bales de cotó o de matèries químiques més o menys pestilencials, quan un carro obturava l'altre, i quan un cavallàs relliscava, i quan un carreter perdia l'oremus i començava a descarregar sobre l'esquena de l'anima, o sobre l'esquena d'un altre carreter, i quan el municipal intervenia, i quan un capellà o un seglar es trobava materialmente indefens entre el botó d'una roda i la paret purulenta, o quan aquella nena que estrenava un vestidet d'organdí es veia esquitxada de cap a peus pel producte escandalós d'un color blau de bruixeria, que, escolant-se d'una llauna havia envaït el carrer, i les potes del cavall, en el moment de relliscar, n'havien fet una font màgica, les pacífiques tardes de la Barcelona d'aleshores agafaven un gruix, una palpitació i una insolència que ja us podeu ben riure de tots els embotellaments, de tot el soroll de xiulets i de totes les epopeies de la circulació actual. Allò era cafre i guinyolesc alhora i per a contemplar-ho des del balcó de casa meva us asseguro que s'hi podien llogar cadires.

(Josep Maria de Sagarra, Memòries, primera edició, pàgines 210-211).

Cal dir que més endavnat, Sagarra admet que si bé els dies podien esdevenir molt sorollosos i conflictius en qualsevol racó barceloní, les nits eren silencioses i, quan no hi havia núvols, lluminoses i diàfanes. Cosa que avui ha canviat força. Per gaudir de la foscor gairebé haurem d'anar a Àger i al Montsec, si el tema astronòmic va tirant endavant. Fins i tot els poblets remots, entre il·luminacions municipals diverses i molins de vent espurnejants, ja no són el que havien estat.