Per casualitat m'he assabentat que avui, 22 de març, fa anys de la inauguració del cremallera de Núria, una festa grossa catalana de l'any 1931.
El poc turisme que es feia en d'altres èpoques era religiós i fins i tot els meus pares, que no anaven enlloc, havien anat en alguna ocasió, de joves, a Núria. Tinc la sospita que allà vaig començar a viure en forma microscòpica, després que la meva mare i el meu pare seguissin el devot costum de ficar el cap a l'olla i tocar la campana, respectivament. De fet, les dates de la seva excusió singular i estiuenca, breu i alegre, en uns anys grisos i de poques alegries, quadra del tot amb la data convencional del meu naixement. Per casa van guardar durant anys el text de la famosa auca sobre Núria i se'n sabien bocins de memòria, de fet fins molts anys després, va ser aquell un dels viatges més llargs de la seva vida, a més de la tradicional anada a Mallorca acabats de casar.
No he anat a Núria tant com voldria però hi he vist molts canvis, al llarg del temps. El meu germà havia fet colònies a Queralbs, de petit, i quan l'anàvem a veure també pujàvem a Núria. Les monges del Sortidor ens hi van dur d'excursió en una ocasió, la primera vegada que hi vaig anar va ser amb l'escola. També una amiga meva estudiava administració en un centre on cada any organitzaven una sortida a Núria. De jove havia estat més vegades a Núria que no pas a Montserrat.
Recordo que l'hostatgeria va estar durant molt de temps en un estat una mica lamentable. Quan hi dormies, a l'hivern, a alguna hora de la nit tancaven la calefacció i et despertaves amb un fred absolut i inexplicable, de sobte. Els meus pares sempre recordaven els temps esplèndids en els quals, segons m'havien dit, en tenien cura els monjos de Montserrat. No sé quant de temps s'hi van estar ni perquè en van marxar, de moment no he trobat prou informació sobre el tema, però sé que les persones de l'edat dels meus pares, tot i rebutjar en part l'excessiva comercialització montserratina, consideraven que Núria havia perdut molt amb el canvi.
Ara ja fa anys que Núria ha revifat. Com sol passar, en excés. Sembla que en aquestes coses del turisme no acabem de trobar l'equilibri. És una mena de parc temàtic familiar però al menys no està deixat i té vida. L'encant del lloc és el de sempre tot i que hi hagin posat un excés d'instal·lacions dedicades a l'entreteniment en diverses formes. Fa un temps feien per la tele una publicitat horrible sobre el lloc, amb tot de gent parlant amb fonètica d'això que en diuen, erròniament i per a fer enfadar els de la ciutat, barcelonina. Bé, passa com en tot, o està abandonat i solitari o resulta excessivament explotat i visitat, vegis la Sagrada Família i d'altres espais de la nostra memòria sentimental, què hi farem.
El tema del cremallera va provocar polèmica durant molt de temps sobre si s'havia de construir o no una carretera, el fet és que el bonic i entranyable cremallera va estar uns anys força abandonat, tenia endarreriments sovint i posava nerviosos els viatgers. Avui sembla que la cosa ja està decidida de moment, el cremallera s'ha modernitzat i al menys tenim un lloc bonic on no hi arriben els cotxes. De moment.
El nom de Núria és un dels més bonics que tenim, de noia, pel meu gust. Es va mantenint en els gustos dels pares joves i fins i tot més enllà de l'Ebre té una bona acceptació. No se sap ben bé qui se'l va inventar però sembla que té un origen preromà i que voldria dir alguna cosa relacionada amb la lluminositat.
8 comentaris:
Bonica efemèrides aquesta. O sigui que el cremallera de Núria és un vellet de 81 anys que sembla que te corda per estona. Feliçment no s'ha parlat més de carretera a Núria i espero i desitjo que ningú hi trobi quatre pedres apilades per Gaudí!
Molt bonic l'escrit sobre Núria, amb el que m'hi sento molt identificada ja que en porto el nom, jo també hi vaig anar per primera vega amb els meus pares i el meu germà quan el cremallera encara era l'antic i recordo que ens ho vàrem passar molt bé. Després i he tornat varies vegades, no recordo cuantes, una d'elles també vaig posar el cap dins de l'olla i vaig tocar la campana per més que no va fer els efectes desitjats. Núria
Això esperem, Xiruquero!!!
Gràcies pel comentari, Núria. Bé, la campana i l'olla no sempre funcionaven, ni tan sols les coses santes tenen sempre eficàcia, què hi farem.
es aquesta una assignatura que tinc pendent. No he estat mai a Núria, i aixó que és el nom de la meva dona.
Ep, Francesc, espavila't que ja no seràs a temps d'això de la campana i l'olla, em sembla.
Doncs jo fa anys hi vaig star a punt de acampar, a Núria. L'endemà suposo, o, potser no, ens haguessin fet fora. D'això fa més de vint anys i era a la tarda. El cremallera ja no funcionava i volíem pujar a peu des de queralbs. No recordo quan costava el tren però em embla que vàrem pensar que per aquell preu no podia estar gaire lluny.
Poc després de sortir de Queralbs i en experimentar la profunda dsnivell la meva novia es va desdir. Recordo que com que era a l'agost vem dir a veure si vèiem en Pujol
"Verge de la Vall de Núria / voltada de soledats, / immòbil en la foscúria..." ¡Quants records, ara idealitzats pel temps!
Els pares m'hi portaven, però també hi vam anar més endavant pel nostre compte. Vam pujar el Puigmal, ens vam enredar en una tartera, vam trobar tempestes... ¡Quines històries, Júlia!
Publica un comentari a l'entrada