Herències enverinades

Hace falta estar ciego, 

tener como metidas en los ojos raspaduras de vidrio, 

cal viva, 

arena hirviendo, 

para no ver la luz que salta en nuestros actos, 

que ilumina por dentro nuestra lengua, 

nuestra diaria palabra. 

Hace falta querer morir sin estela de gloria y alegría, 

sin participación de los himnos futuros, 

sin recuerdo en los hombres que juzguen el pasado sombrío de la tierra. 

Hace falta querer ya en vida ser pasado, 

obstáculo sangriento, 

cosa muerta, 

seco olvido. 

 (Hace falta estar ciego)

Por encima del mar, sobre las cordilleras,
a través de los valles, los bosques y los ríos,
por sobre los oasis y arenales desérticos,
por sobre los callados horizontes sin límites
y las deshabitadas regiones de las nieves
va pasando la voz, nos va llegando
tristemente la voz que nos lo anuncia.
José Stalin ha muerto.

   A Stalin (fragment)

Ahir mencionava Rafael Alberti, i tot i que en el meu altre blog en castellà escriuré aviat de forma més extensa sobre el personatge i el poeta, el fet és que diferents anècdotes actuals me l'han fet recordar, per motius diversos i molt poc poètics.

Hem assistit aquests dies a una polèmica local sobre el senyor Rubianes i la seva herència, en concret sobre el llegat dels drets d'autor i les queixes de la seva germana, hereva d'aquests drets. Si la cosa ja ha arribat a la televisió vol dir que el mar de fons és considerable. Les herències són un mar de problemes, fins i tot a les millors famílies, humils o benestants. 

El pobre Mossèn Cinto va veure amargades les seves darreres hores a causa de la cobdícia familiar, protagonitzada per una germana que temia que els drets d'autor, únic bé material i cobejable aleshores del malaurat poeta, anés a parar a la família amb la qual ell havia conviscut, la de la vídua Duran. La germana i alguns més van exercir de voltors amatents a l'espona del llit del moribund, unes escenes que fan esgarrifar quan s'hi pensa.

Sobre Verdaguer hi ha hagut molta mitificació i molta història de bons i dolents, els dolents, evidentment, són els Comillas i el bisbe Morgades. Jo crec que la biografia més objectiva sobre la seva vida i el seu tarannà és la de Sebastià Juan Arbó, la qual dóna una visió molt menys idíl·lica i molt més realista dels motius de fons de Mossèn Cinto en enfrontar-se a una societat a la qual s'havia adaptat força bé fins que van venir mal dades. 

Per altra banda, molts escriptors i homes importants que arriben a vells cauen en les xarxes de l'amor tardà, normalment les noves esposes són dames amb relacions interessades en el món de la cultura. Es diu que aquests lligams són d'admiració vers el senyor de culte, cosa que explicaria les gran diferències d'edat, per exemple. Però moltes vegades hi ha també aspiracions econòmiques, encobertes o no. Un cas de no fa gaires anys va ser el del senyor Cela, bandejant del Nobel l'antiga família oficial que l'havia suportat durant dècades. 

Els escriptors són un gremi que decepciona molt, la seva figura es presta a grans mitificacions i moltes vegades el que escriuen i el que fan no té una relació determinant. Per això les biografies, com passa també amb molts mites polítics, es maquillen i arrangen segons convé. Per acostar-nos a la veritat hem d'empassar-nos moltes mentides, en general. Però avui gairebé no hi ha temps de res i ja ens estan bé els discursos oficials i recurrents, que no ens maregin. 

José Bergamin, un altre intel·lectual amb algunes llums i moltes obres, deia que a llocs com França la literatura es consumeix a la carta i que a Espanya toca menú. Jo diria que també a Catalunya i no tan sols pel que fa a la literatura, sinó a la cultura en general. Menú obligatori beneit pels poders intel·lectuals i polítics de torn. Bergamín també va dir d'Alberti, quan aquest va tornar a Espanya glorificat, després d'haver estat, a Roma, receptor de joves viatgers mitòmans i escriptor de poemes crítics en contra de la coca-cola, les mandamos un poeta joven y nos devuelven una puta vieja.

Rafael Alberti va ser també un personatge que va veure emboirat el seu llegat, amb una sèrie de plets i discussions que encara duren i amb un doll de testaments que va redactar en els seus darrers anys. Es va casar amb una dama més jove als vuitanta anys i aquesta va heretar-ho pràcticament tot quan ell va morir, als noranta-cinc anys. María Teresa León, el gran amor juvenil, mare de la seva filla, feia temps que tenia Alzheimer i es trobava en una residència. Però Alberti ja li havia estat infidel amb una altra dona amb la qual va compartir llargues dècades romanes. En això de les fidelitats amoroses els poetes són homes com els altres. I, si tenen èxit i diners, amb moltes més possibilitats que el veí de l'escala. Per a més inri, sembla que fins i tot va exigir a la ciutat de Cadis, quan es va casar, que li retornés una part patrimonial de la qual ja havia fet donació generosa al consistori.

Alberti i María Teresa León van esdevenir molt de temps una parella de culte. Durant la Guerra Civil van ser rebuts a Barcelona com dos artistes de cinema, eren brillants, bells, enamorats i comunistes. Maria Teresa Pàmies explica de forma molt gràfica en algun dels seus llibres aquella arribada, en uns textos no exempts de certa ingènua badoqueria. Alberti, en la intimitat, deia alguns penjaments de Catalunya i era, aleshores, força anticatalà tot i que de forma encoberta i en la intimitat. Es veu que pensava que quan s'acabés la guerra ja ens estovarien per a reconvertir-nos i reeducar-nos, però la guerra no va acabar com ell volia, tot i que també ens van reconvertir i reeducar, de grat o per força, com és ben sabut.

Alberti, com tants altres intel·lectuals comunistes, Sartre o el mateix Bergamín, va justificar o amagar els crims de l'estalinisme. Encara avui existeix una lamentable mala consciència davant dels bunyols endegats per governs o polítics d'aquests que s'autoqualifiquen d'esquerra de veritat, tot i que, afortunadament, a casa nostra, ara no arribem al sadisme soviètic de l'època. Gent que sotto voce m'explica penjaments del tripartit, sobretot del segon, o veritables barbaritats del govern municipal de Barcelona, que coneix i ha patit de forma directa, avui defensa el que sigui enfront de la dreta. Rellegir el que determinades revistes serioses de la transició, com ara Triunfo, ens amollaven sobre els paradissos comunistes de Rússia, Xina, Albània o Cuba resulta avui molt inquietant, encara més si mirem qui les firmava.


Aquesta manca d'autocrítica em fa molta angúnia, la veritat. La trobo suïcida i contribueix al fet que el desencant polític vagi en augment progressiu. Pel que fa al tema del passat, recordo una, per altra banda força bona història sobre L'Hospitalet, de la qual havia desaparegut qualsevol referència a la violència republicana i ni tan sols es mencionava l'assassinat de Just Oliveras i d'altres hospitalencs, com ara un pobre, jove i innocent compositor de sardanes, un tema encara no aclarit i sobre el qual plana una boira interessada.

Vam confondre durant anys ser antifranquista amb ser demòcrata, fins i tot vam confondre ser d'esquerra amb ser bona persona. A Catalunya, a més, hi ha un altre element que forneix moltes més possibles combinacions, el catalanisme. La transició va veure arribar, en olor de multitud, molts d'aquells exiliats brillants, que s'havien odiat entre ells a mort i que ara cobejaven, com és natural, una bona jubilació. Viure molts anys comporta un èxit de supervivència però també facilita les contradiccions i canvis de jaqueta. Per això són tan importants, en qualsevol ideologia, els màrtirs precoços i joves o els guerrillers estossinats, dels quals es poden fer bonics pòsters.

Rafael Alberti és per a mi un gran poeta en moltes ocasions, no pas sempre, ja que la seva literatura va passar per diferents etapes. És clar que un feix de gent de la seva generació eren, com ell, nois de casa bona jugant a polítics i tenien molt de temps per escriure poemes, pintar, tocar el piano i fer l'amor amb dones avançades i boniques. Això ho va viure i patir Miguel Hernández, fill  del poble, rebutjat i després rehabilitat gloriosament pels supervivents exiliats quan tan sols Vicente Aleixandre, un home de l'exili interior, premi Nobel però també interessadament oblidat, va ser qui el va ajudar en els moments difícils, tot i que sense resultats pràctics, donades les circumstàncies.

Totes aquestes coses es van sabent amb el temps i acaben per no interessar ningú. És recurrent manifestar que l'important és l'obra però tot té relació i les biografies dels intel·lectuals ens ofereixen, si són serioses, un panorama realista i polièdric sobre la seva època i les seves circumstàncies que també van ser o són les nostres.

A Catalunya, de tota manera, la intel·lectualitat i la cultureta, durant anys lligada a sectors una mica moralistes, àdhuc el món de la política, han semblat immergides en una discreció potent que ha fet que n'ignoréssim passions i relliscades. El més eròtic que havíem pogut llegir fins fa alguns anys, i encara, eren els poemes de Salvat Papasseit o La sabata, de Palau i Fabre. De vegades el nostre context m'ha semblat el d'aquests petits poblets de totes les geografies on no hi ha separacions matrimonials, ni homosexuals, ni pederastes, ni adúlters, ni maltractadors, ni alcohòlics, ni amants ocultes, ni prostitució, ni ludopatia, ni impotència sexual, ni mesquineses excessives, fins que algun dia potser esclata una gran tragèdia que mostra els fins aleshores invisibles budells de la plàcida, desvetllada, feliç i neta comunitat. 

Per això hi ha poques biografies interessants catalanes, fins i tot molt poques d'espanyoles. Per això i perquè el gènere requereix un interès editorial inexistent, ja que escriure una bona biografia demana temps i molts esforços. I també una mica de passió i d'enamorament del personatge, tot i assumint les seves inevitables ombres. 


Fins i tot resulta una mica perillós si els testimonis del biografiat han d'acceptar una certa objectivitat. De totes les que s'han escrit de personatges catalans contemporanis tan sols trobo força remarcable la que Agustí Pons va escriure sobre Maria Aurèlia Capmany on es mostra aquesta gran donassa com era, amb tots els seus defectes, les seves virtuts i les seves passions. Passions que, com deia un altra gran oblidada hispànica, Concepción Arenal, per a la dona són abismes i per als homes, torrents. És clar que aquells eren uns altres temps i unes altres circumstàncies.