Interiors amb ànima

L'escriptora Teresa Costa-Gramunt, que sap dir moltes coses amb poques paraules, qualitat que sempre he admirat, ja que jo sóc incapaç de ser breu, escrivia fa un parell de dies sobre l'atracció que exerceixen les cases dels escriptors i artistes, llocs que li agrada visitar sempre que pot i recomanava el llibre Les cases de la vida, un magnífic recorregut literari per les cases de diferents personatges. Em sembla que aquesta curiositat sobre els llocs que van acollir gent que admirem, compartint-ne la quotidianeïtat, és força general. En ocasions aquests llocs han estat, com en diuen ara, museïtzats, horrible paraula, i, en ocasions, sobretot pels nostres verals, de forma turística, excessiva i destralera.Tot i amb això...

Olga Xirinacs, una altra admirada escriptora, comentava en una ocasió que la fascinava mirar segons quins programes de televisió, menystinguts per les elits, aquests en els quals els periodistes se'n van a un remot poblet o barri on hi ha hagut un fet dramàtic o singular, perquè sentia una gran curiositat literària per aquelles intromisions en indrets aparentment plàcids, pels llocs dels fets. Aquests tipus de reportatges acostumen a entrar a les cases o a mostrar de molt a prop on s'ha esdevingut el que expliquen.

I és que les cases, els carrers, els pisos, els paisatges, exerceixen sobre molts de nosaltres una atracció diversa i polièdrica. Ens atrauen de forma positiva aquells espais lligats a persones que admirem per moltes circumstàncies o a fets interessants, històrics, literaris, però també ens generen una atracció més tèrbola els llocs on va passar quelcom dolent. Darrerament la pobra veïna de Barcelona que ocupa el pis de l'Enriqueta Martí ha vist trasbalsada la seva pau amb visites periodístiques diverses, ja que aquest és un cas que, com el de Carme Broto, de tant en tant revifa, desvetlla curiositats i provoca nous llibres o, fins i tot, musicals!

La majoria de vegades, afortunadament, els nous habitants dels llocs on van passar els disbarats ignoren el passat d'aquells murs i no experimenten cap mena de poltergeist d'aquests de les pel·lícules. Al carrer de Parlament està molt reformada l'escala on van esdevenir-se els fets que van portar al patíbul, avui se sap que de forma injusta, el pobre Silvestre Lluís i, de moment, aquell famós crim del carrer de Parlament de finals de segle no ha desvetllat tanta curiositat com la mal anomenada vampira del Raval.

A moltes persones, encara més si som una mica o molt lletraferides, els espais ens diuen moltes coses i no cal que pertanyin ni a escriptors admirats ni a crims perversos. De petita recordo que m'agradava fer visites a parents i entrar en els seus pisos d'aleshores, cadascun d'ells feia una olor diferent, profunda i personal. La gent que jo coneixia era modesta i els seus habitatges, en general, senzills espais de cinquanta o seixanta metres quadrats. Si en alguna ocasió anàvem a visitar algú que tenia casa la meva curiositat es desbordava de forma torrencial. 

La gent, parents i coneguts, acostumaven a tenir coses que m'evocaven fantasmes i enigmes: fotografies de parents antics, objectes atrotinats que havien conegut estrenes il·lusionades, figuretes i pintures, llibres, tot i que pocs, en general, i tota mena d'estris diferents dels de casa meva. Les fotografies d'estudi van esdevenir els quadres dels pobres, els retrats de càmera a l'abast de la majoria de la gent. Encara hi ha molta afició a esquitxar racons amb fotografies emmarcades. Un objecte que m'encantava i que a casa meva no teníem eren aquells peixos de vidre, de colors. Les fotografies de vegades mostraven la mestressa de la casa jove, bonica, en el dia del seu casament o potser amb un fill a la mà que se li havia mort anys després. 

Les àvies i els avis eren greus i distants, els retocs dels retratistes esvaïen el realisme de la imatge i els transformaven en ombres llunyanes. Quan jo era petita encara era habitual veure imatges familiars de nois i homes que havien mort a la guerra. O de qualsevol altra cosa, car encara aleshores havia esta habitual, per part de les famílies, perdre fills o filles a causa de malalties que avui, afortunadament, hem superat.

Fa uns mesos, per raons familiars, vam anar a mirar alguns pisos de segona i tercera mà, pel barri. Aquella antiga sensació de la infantesa em va retornar en moltes ocasions doncs sovint els venedors o els propietaris no han buidat encara els habitatges quan els mostren. Molts dels pisos, petits, responien al mateix perfil: pares de l'edat dels meus que havien mort i fills que volien vendre el pis perquè no el necessitaven o perquè havien de repartir la modesta herència rebuda. En alguns casos semblava que els habitants n'haguessin marxat de forma apressada, i potser era així. En un petit bany, habilitat com s'havia pogut en una petita galeria, hi havia, penjades, les  típiques tovalloles del Clínic i alguns paquets de bolquers per a avis, encara per estrenar, esperaven el retorn d'algú que no havia pogut tornar.

De pisos n'hi havia de cuidats i nets, en els quals s'havien fet algunes renovacions modestes, i d'altres en els quals copsaves el cansament vital dels darrers habitants, una mena de deixadesa indiferent a les novetats i a la supervivència. Hi havia en molts d'ells mobles dels anys seixanta, una època en la qual va ser possible comprar i renovar. També ens vam ensopegar amb alguna cuina o bany fets recentment, dels quals ja no s'havia pogut gaudir. 

Hi vaig veure fotografies antigues, imatges de sants i de marededéus llunyanes, estris relacionats amb el Barça, segurament regals habituals a un aficionat al futbol, records d'excursions i de petits viatges, sants de santuaris turístics i coses com ara un diploma emmarcat a finals dels anys vuitanta que celebrava els cinquanta anys d'un treballador de la companyia de tramvies. Les empreses grans tenien aquesta mena de detalls amb els seus fidels treballadors, les petites no es podien permetre aquests homenatges que sovint anaven acompanyats d'alguna coseta més pràctica, com ara una pagueta. Avui això dels diplomes als cinquanta anys de fidelitat em temo que han passat a la història, tal i com va el món laboral.

A les Memòries de Josep Maria de Sagarra, l'escriptor evoca amb una gran tendresa la seva casa infantil del carrer de Mercaders, laberíntica i acollidora, misteriosa i estimada, atapeïda de records d'uns altres temps en una cambra que evoca de forma magistral, la del Mari Guari. Aquella casa no la podrem recórrer mai museïtzada, va esfondrar-se amb tota la fosca història de la Via Laietana i encara gràcies que la família va poder treure'n alguna cosa, després de lluitar força amb l'ajuntament de l'època, hi ha coses que no canvien. Si la família Sagarra va tenir tants problemes no vull ni pensar com devien tractar els expropiats de classe baixa o humil!

De vegades ens sembla que avui tot canvia molt de pressa però els canvis que van viure la generació de Sagarra també són impressionants a Barcelona, amb la construcció de l'Eixample i la desaparició ràpida i aclaparadora de tot un món i de tantes coses com, ai, s'haurien pogut conservar si fóssim una altra mena de país i de ciutat, més respectuosos amb el tema. 

Ahir vaig passar per la Plaça del Pi i en veure l'horrorosa botiga de bosses de mà que hi ha al lloc de l'antiga estamperia gairebé que m'agafa un cobriment de cor. Sort que una ja està curada d'espants. Els disbarats que s'han fet a les botigues del centre de la ciutat són terribles, crec que Madrid, ciutat rival, castellana i sense mar, és molt més respectuosa amb aquesta mena d'espais, la veritat. Per no parlar de París o d'altres indrets més exòtics i admirats.

Del pis que finalment vam triar en vaig conèixer la propietària, una persona una mica més jove que jo que havia tingut la mare amb alzheimer i a qui sabia una mica de greu desprendre's del pis. L'havia tingut llogat durant uns quants anys, una molt mala experiència ja que li havien deixat força trinxat i contemplar les destrosses dels llogaters l'havia decidit a acabar amb els seus records infantils malmesos. Dels seus pares en restaven alguns mobles, uns quadres amb flors i paisatges, un dibuix de Sant Jaume que havia fet un seu oncle aficionat a l'art, durant els anys cinquanta i poca cosa més. Es va emportar el dibuix i jo crec que també li va agradar saber a quina bona gent aniria a parar l'espai de la seva infantesa i de la seva joventut.

El vell pis dels meus pares, en el qual havia viscut fins i tot la madrastra de la meva besàvia, molt velleta, se'l va quedar la meva filla, que l'ha arreglat molt bé, cosa que em fa il·lusió ja que al meu germà i a mi ens sabia greu, també, vendre tants records de forma arbitrària. L'ha arranjat d'una forma molt diferent, com és natural, i abans hi vaig voler fer unes quantes fotografies, ara és fàcil comptar amb aquesta mena de records fotogràfics.

Quan era petita havia dormit en el llit que podeu veure, un llit que ni tan sols havia estat comprat sinó que els havien donat a les meves avantpassades en alguna casa on havien fet de minyones, i de vegades em feia por a mi mateixa pensant en la gent que hi havia mort, ja que aleshores encara es moria a domicili, privilegi que avui té molt poca gent. De la cambra on hi havia aquest llit sempre n'havíem dit el cuarto de la Magdalena, que era aquesta velleta que comento i que havia mort al principi de la guerra civil. 

A la mateixa cambra hi van tenir amagar uns dies, en aquells anys terribles, un senyor benestant d'una casa on havia servit la meva besàvia, amb molta por, fins que va poder fugir a l'estranger, encara més considerant que sota casa hi havia un estament de les patrulles de control que, segons lectures històriques recents, eren uns incontrolats.

Amb els anys i l'experiència perds la por als morts i recordes allò que et deien a casa sempre, que són els vius els qui fan més por. Recordo aquella sensació inquietant de dormir en aquell llit antic i històric, contemplant, damunt d'una també antiga calaixera, un parell d'imatges d'aquelles fosforescents, que solien regalar-nos els grans quan havien anat a Lourdes o a Fàtima i que també m'inspiraven una estranya basarda.

Certament, critiquem les reformes destraleres que fan els poders públics però també amb els nostres petits pisos som molt injustos, canviant rajoles, trespols i cuines que encara estan bé a causa de la moda, per plànyer després aquelles antigues mostres humils de l'art casolà que vam perdre a causa d'una fatxenderia de nous rics d'estar per casa. Entenc els canvis quan es realitzen per tal d'aconseguir espais més còmodes, més comfortables, primer és la vida, el present, i després la nostàlgia. Però no sempre és així, la veritat. Sovint compta més aquesta moda que tothom diu que no segueix però que mena les nostres vides, des del pentinat fins a les sabates, i que fins i tot mena la nostra ètica quotidiana i les nostres opcions polítiques, què hi farem.