Treballadora? Sí, gràcies.

En moltes convocatòries al gran nombre d'actes i celebracions amb motiu de la data d'avui no s'especifica l'adjectiu treballadora. Potser totes les dones són, ja, treballadores, però el fet és que la paraula, o la seva absència, no és innocent.

Avui em temo que la qüestió del treball no compta amb la sacralització de temps pretèrits. La crisi en deu tenir part de culpa però també hi ha hagut un cert canvi de mentalitat progressiu i una mica estrany. És com això de ser obrer o obrera, que no està de moda.

Molt de jovent amb titolacions diverses i també els seus pares i mares, que són -som- els qui sovint tenim la culpa de segons quines coses, es queixen del fet que malgrat la gran preparació assolida no obtenen els guanys previstos ni la categoria laboral esperada.

Quan jo treballava de mestra recordo un pare de l'escola, dels d'aquell temps, d'origen andalús, molt bon home, el qual ens va amollar un discurs en una ocasió que en aquests temps m'acostuma a venir al cap de tant en tant. Es planyia aquell senyor del fet que, des de petit, havia hagut de treballar, i que no havia tingut ocasió d'estudiar ni assolir una cultura. I que no li importava haver de posar claus o maons, que n'estava orgullós, i que si els seus fills ho havien de fer, el mateix, però que ho farien amb cultura. És clar que en aquella època encara surava en aquells ambients un marxisme popular de consum obrerista, pontificat sense matisos per molts líders que avui crien panxa en els despatxets diversos, que tant han proliferat de forma abundosa.

El concepte de cultura, com molts altres, és fràgil i susceptible de milers de definicions que es veu que hi ha qui fins i tot ha recollit, sense exhaurir-ne la quantitat. Jo crec que aquell senyor ja tenia molta cultura, parlant com parlava. Però ell, és clar, es referia a la cultura que en diríem llibresca i alfabetitzada.

L'orgull de ser un obrer ha passat una mica a la història, al menys en les nostres societats ben peixades, i també l'orgull per la feina ben feta, en un món on el guany ha de ser immediat i on s'han generat unes perspectives de creixement il·limitat que de fet són un miratge. 


Probablement aquell mateix senyor obrer, aquell jove pare d'aleshores, va fer estudiar carreres als seus fills i avui plany que aquests no trobin res més que feines precàries i mal pagades i de cap manera no voldria que el seu plançó llicenciat en sociologia o la seva nena enginyera industrial haguessin de clavar claus i posar maons a preu fet. Abans els mantindrà amb el seu retiro i els avalarà la compra d'un habitatge per damunt de la realitat d'uns ingressos fràgils. Allò que en dèiem l'aburgesament ha arribat a tots els racons de la nostra geografia sense que hi volguem entrar a fons.

En una cançó antiga sobre l'OTAN, Javier Krahe ironitzava fa anys sobre la reconversió de les sigles del PSOE, ni socialista ni obrero, es español solamente. De la mateixa manera ha caigut de les sigles partidistes tota referència a marxismes o comunismes. Els canvis semàntics intenten fer una mena de rentada de cara a coses que la pràctica ha malmès però és que la pràctica humana malmet qualsevol bona intenció i les paraules originals no en tenen cap culpa. És com allò de la democràcia cristiana, una opció de l'altre costat però que pel nom podria, fins i tot, ser una cosa bona. Hem anat confonent les bones idees amb la seva perversió i s'acaba renunciant a les idees però no pas a la perversió.

En el cas del Dia de la Dona jo crec que no s'hauria d'oblidar l'adjectiu treballadora ja que el treball ha propiciat que les dones que no eren de casa bona, i fins i tot, en molts casos, elles  també, assolissin una independència que sense calerons no va enlloc, i una dignitat remarcable. 

Fa anys fins i tot havíem caigut en papanateries per l'altra banda, els mestres ens vam convertir en professors d'EGB per una banda i en treballadors i treballadores de l'ensenyament per l'altra. Per tornar a ser mestres fa quatre dies, ep. 

Molts cursos i cursets absolutament teòrics s'han batejat com a tallers. De tant canviar noms i intentar no dir les coses pel seu nom hem malmès el vocabulari habitual i gairebé ens cal definir en cada moment de què estem parlant ja que sovint discutim de forma arrauxada per determinats conceptes que no ens hem esforçat en clarificar d'entrada.

El treball és important però tampoc no l'hem de sacralitzar, evidentment. És tot allò del viure per treballar i treballar per viure. Però, és clar, de treballs n'hi ha de moltes menes. Un tema a reconsiderar en aquests temps és el de l'atur que ha passat de ser una ajuda necessària a ser, per a molts joves -i en conec un munt- un període de vacances pagades entre feina i feina. I per a molts adults un complement per a treballs en negre. 

En tot cas, com a Dia de la Dona Treballadora va néixer i així hauria de continuar mencionant-se malgrat que el treball i els treballadors -i treballadores- ja no siguin ben bé el que eren o havien de ser.

És clar que ara tinc dubtes pel fet que ja no sóc treballadora, sinó pensionista... La nostra societat, tant reivindicativa, també ha anat bandejant la gent gran que encara podria aportar moltes coses culturals a la societat, però aquest és un altre conte, o cuento, i ja en parlaré un altre dia. Jubilat, aixeca el cap! (recordeu?). Encara no havíem arribat als guionets pertinents que ens compliquen una mica  la rima: jubilada/jubilat, aixeca el cap (?).