DAMES EXEMPLARS DEL NOSTRE TEMPS

Ahir, mentre les glòries patriòtiques futbolístiques entraven en efervescència, al Canal 33 passaven el magnífic documental sobre Hadijatou Mani, de Lala Gomà i Rosa Cornet, realitzat amb dificultats, grans esforços, recursos limitats i aportacions diverses. El documental va surar de forma breu per alguns cinemes, la gran majoria ni ens en vam assabentar. Ahir devia passar també de puntetes per la televisió, em temo, tot i que el cas de l'Hadijatou Mani es avui força conegut, exemplar i emblemàtic i ha trobat ressò a tot el món occidental.

Hadijatou Mani és una dona de Niger, filla d'esclaus, que va ser venuda com esclava als dotze anys com si fos una cabra, va ser violada, va rebre pallisses diàries i moltes humiliacions, va intentar en diferents ocasions escapar i al final ho va aconseguir, gràcies a una ONG i a canvis diversos en les lleis del seu país en el qual, però, aquestes lleis van sempre per darrere dels costums i la tradició, cosa que tampoc és res d'estrany. El seu amo tenia les quatre esposes permeses als musulmans i tretze esclaves. M'imagino que la situació devia ser ben galdosa per a totes elles però la diferència de tracte entre les legítimes i la resta era brutal.

Aquests documentals, com també les sèries magnífiques que s'han dedicat als camins fets pels infants per tal d'accedir a una educació bàsica, són indispensables. El problema és que ens enfronten amb les nostres misèries i mesquineses i ens fan evident la impotència que ens aclapara i això resulta feixuc i s'ha de consumir a petites dosis. Fa anys, més de vint, va sortir en algun diari una notícia sobre l'esclavitud en alguns països de l'Àfrica i una companya de feina, una mestra, em va comentar que allò no podia ser i que, en tot cas, devia ser residual. I és que admetre situacions tan injustes i extremes resulta molt espinós des del nostre món còmode, malgrat les crisis diverses, i en el qual ens queixem de tantes coses un dia sí i un altre també.

Hadijatou, gràcies al  seu coratge, ha pogut donar a conèixer el seu cas i, a nivell individual, ara viu una vida pobra, pobríssima, però que en el seu context és l'habitual, riu i se sent gairebé feliç, no sembla excessivament traumatitzada pel passat ni precisa de psicòlegs. Ha aconseguit ajudar més dones en la seva situació però pel país en queden moltes més. Un país en el qual, a través del documental, t'hi ensopegues amb bona gent i amb persones amb ganes de què les coses canviïn però que han d'admetre les moltes dificultats amb les quals topen sovint. 

El seu marit actual, un bon home, la tracta bé, l'estima, i fins i tot el seu antic amo ha establert amb ella una certa relació normalitzada. Però per aquests móns de Déu o d'Al·là queden moltes dones com ella i en situacions encara pitjors, ja que ara ella viu en pau, pot protegir els seus fills i el drama més inquietant dels països pobres és la guerra, que amara d'inseguretat qualsevol intent d'estabilitat.

El documental és un gènere imprescindible, però poc  estimat, amb algunes excepcions. Molts d'aquests documentals, a casa nostra, es poden fer gràcies al coratge de gent entusiasta i gens cobdiciosa, ni pel que fa als diners ni pel que fa al reconeixement tot i que en ocasions per donar ressò al que fan han de seguir els insegurs circuïts dels festivals del gènere. S'emeten moltes ximpleries per la televisió però, afortunadament, també hi podem trobar perles com aquesta. 

Copsar l'evidència d'aquestes situacions, dolentes per a tota la població que les pateix però que afecten molt més les dones, segurament no aconseguirà que hi puguem fer gran cosa, més enllà de donar suport als qui les difonen, si ens n'assabentem, és clar. Potser sí que ens ajudarà una mica a valorar el que tenim i la xamba, atzarosa, d'haver viscut ara i aquí, menjar cada dia, no passar fred i saber que la violència és l'excepció, al nostre voltant. Això no és mèrit nostre, per cert, encara que ens agrada pensar-ho. I encara més, no hi ha una vacuna que ens garanteixi que tot serà sempre així o millor o que els genets apocalíptics s'han oblidat de nosaltres de forma definitiva. En alguna cosa hem de creure i en alguna cosa han de creure els qui les passen magres, els déus encara tenen tot el seu sentit quan l'esperança és fràgil, què hi farem.

Per sort, ahir el Barça va remuntar i Luis Enrique va recuperar el suport de l'afició. Dir que el món és surrealista és una definició ben limitada de com van les coses i de com ens les expliquen però també de com les volem, podem i sabem entomar. Copio un breu fragment del recent llibre de Yuval Noah Arari que conté un munt de reflexions impagables i també una miqueta de palla per omplir, tot s'ha de dir:

Es podria dir que, mentre hi hagi una sola criatura que mori per desnutrició o un sol adult que mori en la guerra dels senyors de la droga, la humanitat hauria de centrar els seus esforços a combatre aquests enemics. Fins que no es forgin relles amb les últimes espases no ens hauríem de dedicar a res més important. Però la història no funciona així. Els que viuen en palaus sempre han tingut interessos diferents dels que viuen en barraques, i no és probable que això canviï al segle XXI.

En palaus o fins i tot en pisos convencionals de barris normalets, afegiria jo.

Treballadora? Sí, gràcies.

En moltes convocatòries al gran nombre d'actes i celebracions amb motiu de la data d'avui no s'especifica l'adjectiu treballadora. Potser totes les dones són, ja, treballadores, però el fet és que la paraula, o la seva absència, no és innocent.

Avui em temo que la qüestió del treball no compta amb la sacralització de temps pretèrits. La crisi en deu tenir part de culpa però també hi ha hagut un cert canvi de mentalitat progressiu i una mica estrany. És com això de ser obrer o obrera, que no està de moda.

Molt de jovent amb titolacions diverses i també els seus pares i mares, que són -som- els qui sovint tenim la culpa de segons quines coses, es queixen del fet que malgrat la gran preparació assolida no obtenen els guanys previstos ni la categoria laboral esperada.

Quan jo treballava de mestra recordo un pare de l'escola, dels d'aquell temps, d'origen andalús, molt bon home, el qual ens va amollar un discurs en una ocasió que en aquests temps m'acostuma a venir al cap de tant en tant. Es planyia aquell senyor del fet que, des de petit, havia hagut de treballar, i que no havia tingut ocasió d'estudiar ni assolir una cultura. I que no li importava haver de posar claus o maons, que n'estava orgullós, i que si els seus fills ho havien de fer, el mateix, però que ho farien amb cultura. És clar que en aquella època encara surava en aquells ambients un marxisme popular de consum obrerista, pontificat sense matisos per molts líders que avui crien panxa en els despatxets diversos, que tant han proliferat de forma abundosa.

El concepte de cultura, com molts altres, és fràgil i susceptible de milers de definicions que es veu que hi ha qui fins i tot ha recollit, sense exhaurir-ne la quantitat. Jo crec que aquell senyor ja tenia molta cultura, parlant com parlava. Però ell, és clar, es referia a la cultura que en diríem llibresca i alfabetitzada.

L'orgull de ser un obrer ha passat una mica a la història, al menys en les nostres societats ben peixades, i també l'orgull per la feina ben feta, en un món on el guany ha de ser immediat i on s'han generat unes perspectives de creixement il·limitat que de fet són un miratge. 


Probablement aquell mateix senyor obrer, aquell jove pare d'aleshores, va fer estudiar carreres als seus fills i avui plany que aquests no trobin res més que feines precàries i mal pagades i de cap manera no voldria que el seu plançó llicenciat en sociologia o la seva nena enginyera industrial haguessin de clavar claus i posar maons a preu fet. Abans els mantindrà amb el seu retiro i els avalarà la compra d'un habitatge per damunt de la realitat d'uns ingressos fràgils. Allò que en dèiem l'aburgesament ha arribat a tots els racons de la nostra geografia sense que hi volguem entrar a fons.

En una cançó antiga sobre l'OTAN, Javier Krahe ironitzava fa anys sobre la reconversió de les sigles del PSOE, ni socialista ni obrero, es español solamente. De la mateixa manera ha caigut de les sigles partidistes tota referència a marxismes o comunismes. Els canvis semàntics intenten fer una mena de rentada de cara a coses que la pràctica ha malmès però és que la pràctica humana malmet qualsevol bona intenció i les paraules originals no en tenen cap culpa. És com allò de la democràcia cristiana, una opció de l'altre costat però que pel nom podria, fins i tot, ser una cosa bona. Hem anat confonent les bones idees amb la seva perversió i s'acaba renunciant a les idees però no pas a la perversió.

En el cas del Dia de la Dona jo crec que no s'hauria d'oblidar l'adjectiu treballadora ja que el treball ha propiciat que les dones que no eren de casa bona, i fins i tot, en molts casos, elles  també, assolissin una independència que sense calerons no va enlloc, i una dignitat remarcable. 

Fa anys fins i tot havíem caigut en papanateries per l'altra banda, els mestres ens vam convertir en professors d'EGB per una banda i en treballadors i treballadores de l'ensenyament per l'altra. Per tornar a ser mestres fa quatre dies, ep. 

Molts cursos i cursets absolutament teòrics s'han batejat com a tallers. De tant canviar noms i intentar no dir les coses pel seu nom hem malmès el vocabulari habitual i gairebé ens cal definir en cada moment de què estem parlant ja que sovint discutim de forma arrauxada per determinats conceptes que no ens hem esforçat en clarificar d'entrada.

El treball és important però tampoc no l'hem de sacralitzar, evidentment. És tot allò del viure per treballar i treballar per viure. Però, és clar, de treballs n'hi ha de moltes menes. Un tema a reconsiderar en aquests temps és el de l'atur que ha passat de ser una ajuda necessària a ser, per a molts joves -i en conec un munt- un període de vacances pagades entre feina i feina. I per a molts adults un complement per a treballs en negre. 

En tot cas, com a Dia de la Dona Treballadora va néixer i així hauria de continuar mencionant-se malgrat que el treball i els treballadors -i treballadores- ja no siguin ben bé el que eren o havien de ser.

És clar que ara tinc dubtes pel fet que ja no sóc treballadora, sinó pensionista... La nostra societat, tant reivindicativa, també ha anat bandejant la gent gran que encara podria aportar moltes coses culturals a la societat, però aquest és un altre conte, o cuento, i ja en parlaré un altre dia. Jubilat, aixeca el cap! (recordeu?). Encara no havíem arribat als guionets pertinents que ens compliquen una mica  la rima: jubilada/jubilat, aixeca el cap (?).