Aniversari

Tal dia com avui de fa trenta-nou anys em vaig casar com es feia aleshores, per l'església i canviant de vida i de pis. Encara faltaven dies per a Setmana Santa, que aquell any va ser una mica tard, el Diumenge de Rams va celebrar-se el dia 15. També queia en diumenge el primer d'abril, i aquest va ser un dels motius de l'elecció de data.

El dia no va ser, segons algunes opinions familiars i veïnals, molt adient a un casament,  era Quaresma, època penitencial en la qual en temps pretèrits no se celebraven casaments i, a més, havia estat aquell el dia del darrer parte de la Guerra Civil, cosa que va fer que durant anys se'n digués, per part d'alguns, Dia de la Victoria. Un parte que va merèixer felicitacions internacionals com ara la del Papa, ep, poca broma.

Però l'any 1973 era un any d'esperances i d'oblidar antigors poc agradables. Encara es passava de forma majoritària per celebrar els aparellaments juvenils de forma convencional, tot i que gent més agosarada que nosaltres ja es casava, com deia la meva mare, per darrere l'església o celebrava, ni que fos a les parròquies modernes, casaments d'aquells camperos, de texans, pa amb tomàquet per a tothom i cançons folk a càrrec dels amics de l'agrupament.

Eren temps d'esperança i temors però l'esperança pesava més que la resta i hi havia molt de jovent, feina i hipoteques sostenibles. Franco un dia o un altre havia de fer moixoni a causa de l'edat i tot semblava possible malgrat que ningú no hauria imaginat molts fets i canvis de camisa que es van esdevenir més endavant, amb la transició. 


Consulto l'hemeroteca de la Vanguardia i a la coberta m'hi trobo encara una fotografia amb glorificació del passat i un Franco en estat absolutament decadent, acompanyat d'aquell príncep que no deia ni piu i per qui ningú no donava deu cèntims. 


El titolar de la coberta, en colors tot plegat, ve encapçalat amb la frase CONTINUIDAD Y PROGRESO. Possiblement tingui el diari del dia guardat en algun lloc però avui és més fàcil cercar per la xarxa que pels armaris, qui ens ho havia de dir fa trenta-nou anys! Això de continuïtat i progrés ho podria aplicar, fins i tot, al meu casament, ben mirat, canviant la fotografia de la coberta per una de nostra!

A la pàgina següent del diari ja retrobem la vida real, un anunci dels Magatzems Capitolio, amb aquells dibuixets que m'agradaven tant, fent propaganda de la moda primaveral a l'abast de tothom i un altre de Sears amb una propaganda semblant però de moda infantil per al Dia de la Palma, que ja s'acostava, i que era l'únic dia en el qual, a més de Nadal, s'estrenava alguna cosa, ni que fossin uns mitjons. 


També hi ha tota una pàgina de promoció d'un llibre amb textos de Manuel Aznar sobre les belleses geogràfiques hispàniques. Els diaris, com fan ara, promocionaven sobretot els llibres dels seus. El diari recull l'arribada de Càmpora, un president argentí que va durar quaranta-nou dies i qui per aquelles dates visitava Madrid amb el senyor Perón, eren anys molt negres i difícils per a aquell país i per a Xile, com és sabut.

Les noticies nacionals mostraven la placidesa acostumada, però als cinemes feien coses com Cabaret, Cofesiones de un comisario, El caso Mattei o El Padrino, la primera, de la qual precisament ahir en vaig veure un trosset per televisió, pel·lícula que cada vegada m'agrada més, potser pels molts matisos que li trobo. També feien una de les moltes versions de Jane Eyre, la de Susannah York. Al teatre, entre algunes bestieses, podies anar a veure un Brecht, un Ionesco i al CAPSA Berenàvem a les fosques. El diari publicava sempre algun acudit, com ara un de Perich amb molta mala bava, que penjo per tal que en gaudiu, i és que aquells anys ens vam aprofitar de la miopia dels censors davant de l'humor subtil i les lletres de les cançons amb doble intenció. Un altre de Muntañola fa referència a les obres de la Plaça Lesseps, un tema també de llarga durada.

El casament el vaig fer a una parròquia del meu barri, Sant Salvador d'Horta, que aleshores tenia la seu a la capella de l'escola de les monges del Sortidor, on havia anat a estudi. Oficiava l'acte -com diuen les cròniques serioses- el meu oncle capellà, joia intel·lectual de la família, que ja era una mica gran i que va fer patir una mica el rector en allargar-se de forma excessiva durant la prèdica. Ens havien cedit un espai entre missa i missa i, com a la tele, el temps era el que era. Després vam anar a La Font del Gat i al Molino. Tots aquests espais ja no es reconeixen, han sofert grans canvis al llarg del temps, malauradament.

Parlava fa uns dies amb uns amics del barri de Sant Antoni que es van casar un parell d'anys abans que nosaltres, el convit el van fer al Restaurant Park Montjuïc, un local dels mateixos amos que l'Hostal de Sant Antoni, en el qual no van trobar lloc, situat al mateix edifici de l'estació del funicular de Montjuïc. Després van anar al Parc d'Atraccions i a la discoteca Lord Black. Res de tot això existeix, tampoc. Els anys no respecten els paisatges personals, de forma general i amb poques excepcions.

El meu oncle capellà, de família humil, havia estudiat la carrera fent de criat al Collell. Aquests dies llegia el llibre de Rafel Nadal, un recull de memòries i anècdotes mirades de forma amable i bonhomiosa, on també parla dels criats del Collell, els fàmuls, i explica com, en aquells anys de la seva infantesa, no s'adonava del fet que entre les víctimes també hi havia categories. I Nadal escriu sobre els anys seixanta! La vida del meu oncle, a la dècada dels anys vint, va ser molt més dura i per poc que no el maten de gana allà, on sembla que el menú dels esmorzars, dinars i sopars era ceba, ceba i ceba. Una milionèsima part d'allò traumatitzaria per a tota la vida un noiet d'avui i les rareses de persones de l'edat dels meus pares o més grans em semblen, avui, absolutament comprensibles. Després, a Banyoles, el tractaven molt millor, segons explicava.

I ja no entro en el tema de la guerra, la postguerra i la resta. Això de mirar cap enrere sense ira ha estat una mena de frase molt repetida, copiada i parafrasejada, i durant anys va ser el títol d'una secció periodística molt seguida, però en l'original, el títol de l'obra de John Osborne, precisament és amb ira com es mira el passat. Tot i que tinc certa prevenció en contra dels llibres amb premi, encara més si procedeixen de periodistes habituals en les tertúlies i que tenen assegurada la promoció, admeto que he llegit molt a gust aquest de Nadal, una persona que dóna quan se l'escolta la mateixa imatge que transmet aquest llibre, una imatge de bonhomia, moderació i comprensió vers els fets que ens trasbalsen, molt necessària en aquests anys d'ires sovint inexplicables o mal explicades.

Sense ira, i procuraré que sigui també sense enyorament, miraré cap enrere avui. Precisament m'he ensopegat pel facebook amb la fotografia d'uns avis als quals se'ls va preguntar com podien portar més de seixanta-cinc anys junts i van respondre que pel fet que en la seva època les coses s'arranjaven i no es llençaven, com ara. La frase és brillant i potser sí que avui tot es trenca aviat però vaig conèixer matrimonis molt desgraciats, dones molt amargades, sobretot, a causa d'aquells matrimonis indisolubles del passat i mal per mal crec que és millor, sempre, la llibertat. Res, que com qui no vol la cosa d'aquí quatre dies em trobaré fent les bodes d'or, aniversari que la meva mare no va voler celebrar pel fet que quan la gent les celebrava trigava ja pocs anys en desfilar vers l'eternitat. 

Per cert, el meu germà, a qui també he d'agrair que em passés el llibre del Rafael Nadal, em diu que el diari del dia me'l va anar a comprar ell i que el tinc per casa, que a veure si el trobo. Que quedi constància del fet familiar i de la col·laboració fraternal en la commemoració de les efemèrides.