El mural col·lectiu

Com a final d'un curs de pintura al pastel que he fet a l'Escola de la Dona, amb la professora i artista Carme Esmerats, hem realitzat un mural col·lectiu, entre tots els alumnes.

Va costar molt aconseguir endegar un projecte, vam partir d'una idea inicial que no va prosperar i després de diferents provatures i de moltes aportacions en esquemes i esbossos, finalment vam triar quelcom senzill i abstracte, aquestes formes que evolucionen d'uns colors als altres i del conjunt difús a la geometria. 

Va costar més pensar que no pas fer. Crec que teníem els nostres dubtes sobre el resultat final. Però vet aquí que allò que semblava caos acaba reconvertit en art i conjunt ordenat, sense gairebe saber com pot esdevenir el miracle. Ens ha meravellat el resultat, als autors, però també les persones que entren a l'escola contemplen amb admiració el mural, cosa que, evidentment, produeix cert orgull participatiu als qui som responsables d'algun trosset del tot, encara que una gran part de mèrit ha estat gràcies a la paciència i constància de la professora.

El mural col·lectiu ha esdevingut gairebé una metàfora de la vida, del món. Entre tots plegats acabem fent moltes coses, sovint sense ser-ne prou conscients i sovint, també, amb tensions, dubtes, relliscades i indecisions. Tots tenim la nostra vanitat i ens agradaria que la nostra part destaqués, que les nostres propostes fossin considerades con les més adients.

Cada part té la seva bellesa però, evidentment, una part seria molt poca cosa fora del conjunt, els colors de cada fragment no tindrien el mateix valor que tenen immergits en aquest mar cromàtic que és molt més del que es pot veure, com gairebé totes les obres d'art.

Em sap greu que s'hagi acabat aquest curs, però així és la vida. Tot s'acaba i caldrà veure quina obra individual hi podem deixar, en aquest món, i que representa la nostra obra en el conjunt del gran mural de la humanitat. I com conciliar la necessitat d'individualitat amb la inevitable participació en una gran obra col·lectiva, on el tot és molt més important que cadascuna de les parts.