Esther, la de la Bíblia catalana

Tenia l'errònia percepció del fet que, durant la meva joventut, es feia molt bon teatre. Potser perquè la memòria, crític implacable, em fa recordar tan sols allò que ens va deixar una empremta sòlida i, encara, passat per la idealització dels anys perduts. 

Aquests dies, deu ser per influència de l'època de l'any, em vénen al cap fragments de la Primera Història d'Esther, obra que m'he rellegit un munt de vegades i que cada cop m'agrada més i li trobo més detalls remarcables. I això que vam tenir un mal començament, ella i jo. Vaig sortir del Romea, devia ser l'any 1968, sense haver entès un borrall de tot plegat.

Com tota la gent sap o hauria de saber, l'obra juga amb el pla suposadament real, Sinera, i amb uns actors que representen la història bíblica a manera de gran guinyol. La història bíblica, però, és explicada tal i com es pot llegir a la Bíblia i sembla que Espriu, que coneixia els textos molt a fons, estava motivat a més per uns gravats emmarcats, amb detalls d'aquella història, que tenia una seva tieta a casa.

Espriu, com han fer molts autors, entre els quals el de Quo Vadis, fa un paral·lelisme per a entesos i parla més dels catalans que no pas dels jueus. Durant molt de temps quedava bé comparar-nos amb ells, ara sembla que ja no toca, no estan de moda, sinó tot el contrari. Durant la meva joventut encara hi havia una mitologia a l'entorn del tema que feia que molts joves anessin a fer voluntariat als kibutz i després n'escrivissin llibres o ho expliquessin al públic encuriosit i que no podia passar d'Andorra. En el meu cas recordo, a la Normal, una jove Anna Balletbó, la dels bessons del 23F, que va passar un temps per allà sense acabar, crec, ni un curs, però que es va donar a conèixer amb la narració magistral de la seva excitant experiència israeliana.

Una de les semblances suposades amb els jueus, per part dels catalans, era, deien els experts, l'humor subtil, la ironia. Mentre els castellans conreaven l'humor negre, agre i feréstec, nosaltres insistíen en allò que diuen, que el somriure és la riallada de l'intel·ligent i rumbejàvem un tipus de gracieta molt autòctona i profunda. El xaronisme també restava amagat a les golfes de la literatura oblidable. Tot plegat, és clar, eren tòpics i afirmacions d'aquelles que nodreixen l'autoestima, cosa que en hores baixes  resulta gairebé imprescindible.

La història d'Esther l'havíem apresa al cole, estudiant Història Sagrada. Per llegir la Bíblia de veritat s'havia de ser gran i encara. Recordo que a escola ens havien explicat que necessitaves una mena de permís espiritual i tenir més de dinou anys per iniciar la lectura bíblica. La Història Sagrada estava molt bé, era com un conte tradicional passat pel sedàs de la pedagogia moderna, del qual n'havien bandejat vuits i nous i cartes que no lliguen, a més de sang, fetge i sexe. Per això, de la història de la bella Esther no se n'explicaven les conseqüències finals, l'esbojarrada venjança jueva quan el poder canvia de màns, amb estossinaments tan refinats com els dels enemics dels parents de la donzella abans la diplomàcia marital no faci girar la truita.

Vaig sentir explicar a Ricard Salvat que Espriu havia insistit en aquell final perquè els catalans, amb poder, fèiem o faríem els mateixos disbarats que la resta dels mortals. En el fons el rei Assuer, feble, enyora Vasti, en el text espriuà, la reina rebel que no el vol obeir però que és el seu gran amor, i es veu venir que aquesta Esther és un peix que es porta l'oli. 

La Primera Història d'Esther s'havia representat abans del 68 però de forma gairebé reservada als iniciats. Al Romea de finals dels seixanta va conèixer el seu èxit massiu. Pel que fa a la resta de la programació teatral, hi havia de tot, veig a un diari de l'època que, per exemple, al Windsor, feien una cosa que es deia El meu marit té una turca i que la seva protagonista era Anna Maria Barbany.  

Aquesta obra d'Espriu hauria de ser una mena de Bíblia canònica de la literatura catalana, tant pel contingut literari i lingüístic, immens i extraordinari, com pel contingut moral i la condemna, això sí, irònica, de la venjança indiscriminada. En el diari promocionen l'obra amb la frase: l'obra que cap català pot deixar de veure. A més, s'insisteix en el fet que es tracta de la millor obra de teatre català des de 1939. És clar que l'època tampoc no permetia grans alegries ni molta competència. En tot cas, m'estranya que no es representi en els nostres temps, més sovint, la veritat. Sí, d'acord, els grups d'aficionats de tant en tant la programen. Sort d'ells.

No sé si era Maribel Altés qui feia el paper d'Esther a l'obra del Romea de 1968. En tot cas recordo que mig cantava aquest poema de forma evocadora i inoblidable:




Quan et perdis endins
del desert de la tarda
i t'assedegui el blau
de la mar tan llunyana,
et sentiràs mirat
per la meva mirada.

Etern príncep, Jacob,
tindràs sempre companya
que peregrini amb tu
per segles i paraules.
Suportaràs la mort,
com a l'ocell la branca.

Ai, enemic camí
de les hores i l'aigua,
galop d'altius arquers
contraris a l'estàtua
de sal de qui volgué
esdevenir de marbre!
Si et tombes, els teus ulls
glaçaran esperances.

Poble trist, amb record
de ciutats molt cremades.
No t'acull cap repòs
d'ombra bona, de casa.
Només somnis, al fons
de la meva mirada.

Salvador Espriu
Primera Història d'Esther
El Cangur
Ed.62, Barcelona, 1994