Paradoxes humanes per a un 18 d'abril

(Memorial als nens morts durant el règim dels kmers rojos, font:wikipedia)

El 18 d'abril de 1975 era un divendres de primavera i va ser un dels dies més feliços i inoblidables de la meva vida. Va nèixer la meva filla gran, tot va anar molt bé, i recordo haver experimentat en veure-la una d'aquelles felicitats inefables, inexplicables i absolutes. 

Al nostre país tot semblava a punt d'esclatar i canviar, Franco s'anava morint, de forma lenta, això sí, i tot bullia. No podíem ni imaginar com serien els canvis, hi havia també un gran temor pel futur però era un temor abaltit per les possibilitats de retorn a la democràcia que s'albiraven ja de forma precisa i, crèiem, irreversible.

És clar que no podíem ni imaginar durant el mes d'abril que pel setembre el règim encara faria servir la pena de mort en contra de quatre homes joves, amb tota la vida i moltes possibilitats de canvi i reflexió al davant, van ser afusellats malgrat les protestes generades. Protestes, que, tot s'ha de dir per no mitificar aquella resistència al franquisme que va ser molt menys heroica del que ens agradaria, no van ser massives ni incondicionals. Franco va morir de vell i al llit i tot va quedar, si no lligat, si més o menys controlat. 

Hi havia qui encara tenia un panorama pitjor pel davant. El mateix 18 d'abril del 75 , quan jo era tan feliç i estava plena d'esperances, els diaris anunciaven en primera plana l'entrada dels kmers rojos a Cambodja, fet que va provocar durant quatre anys el genocidi més indiscriminat, absurd i pervers del segle XX. La comunitat internacional va fer poca cosa i crec que encara s'ha parlat molt poc, a occident, d'aquells fets. Encara més, recordo perfectament l'alegria de joves d'ideologia comunista, de la meva edat, alguns d'ells companys de professió, davant d'aquella entrada victoriosa, com si el fet anunciés per als pobres cambodjans un món millor allunyat del capitalisme malèvol i occidental, tan corrupte. Em temo que molts d'aquells comunistes nostrats d'aleshores encara no han fet allò que se'n diu examen de consciència.

Les ideologies poden ser perfectes en la teoria però quan dogmatitzen els seus efectes produeixen aquesta mena de tragèdies col·lectives. Hi ha una gran habilitat, per part dels líders, per manipular-les i adaptar-les al context. En això dels efectes, els extrems coincideixen però, és clar, sempre semblen més perdonables i justificables els crims comesos en nom de quelcom igualitari, fraternal, solidari. Per al qui rep les bastonades o l'empresonament, la cosa és més o menys igual, evidentment. Una resposta oportunista dels convençuts és recórrer a això de la violència estructural o a manifestar que els altres també ho feien o ho feien molt més. En el fons aquestes justificacions de pa sucat amb oli no fan res més que modernitzar allò de la llei del Talió, ull per ull i espavileu. 

El món encara estava aleshores dividit, en aparença, en dos blogs, i dir res en contra del comunisme i la seva estatalització era gairebé ser franquista. Aquestes etiquetes miserables encara, més o menys, suren en l'ambient. La guerra del Vietnam, horrible i mediàtica, encara durava, tenia més de vint anys i no s'acabaria del tot fins el 1976, però els Estats Units ja se n'havien retirat, en aquell moment. Tot el que fos antiamericà era bo, al menys per a molts líders nostrats que miraven les coses a força distància. Vam confondre ser antifranquista amb ser demòcrata i encara les lectures sobre la mort de la República no entren a fons en aquesta realitat ni en les seves complexes trames.

No hi ha hagut mai, al món, ni tan sols un dia en el qual la felicitat humana fos universal i absoluta o l'absència de guerra (ja no dic la pau) una realitat compartida per tots els seus habitants. Quan ets feliç no penses en la tragèdia, tan sols en la gran sort que tens de que no et toqui a tu, de moment. Hi ha qui m'ha afirmat en moltes ocasions, convençut, que el món va endavant, que les coses sempre milloren. El mateix deien fa quatre dies, dels preus dels pisos, que sempre pujarien. O dels sous. 

Ens vam oblidar força dels patiments dels cambodjans, com en el poema nadalenc de Salvat Papasseit els pobres obliden els pobres. Eren lluny, eren asiàtics, no hi havia els americans pel mig de forma tan evident, com a Vietnam. Anys després tindríem, ben a prop, una altra guerra repugnant, la de l'antiga Iuogoslàvia, i la inoperància internacional s'evidenciaria una vegada més. Quan encara algú creu que la violència serveix per a alguna cosa més que per a generar més violència, m'esgarrifo. Un altre tema és que, quan tot ha passat, les lectures històriques oficials o extraoficials treguin, dels mars de sang, conseqüències positives, com si els fets haguessin estat inevitables i fins i tot, ai, saludables.

Pol Pot va ser derrocat però també va morir de mort natural. El món del segle XX, aquest segle tan curt que va des de la primera gran guerra fins al final de la segona, ha estat el més violent que s'ha viscut però ens agrada pensar que els romans, els senyors medievals, els vikings, els inquisidors o els croats, eren molt més bèsties que els nostres contemporanis. Cosa que, al menys pel que fa a la quantitat i qualitat, no aguanta un estudi seriós i aprofundit. L'estrafalària Corea del Nord, per exemple, quines misèries no deu aplegar en el seu tancat clos estatal? Hi ha tragèdies més conegudes o retratades que no pas altres, però això no vol dir res, només que potser las més mediàtiques trobaran un ressò més gran en les crítiques de la resta. La nostra guerra civil va ser molt mediàtica durant un temps i tot plegat no va servir per a res més, a efectes pràctics i col·lectius, que per a lluïment d'intel·lectuals esquerrans en manifestacions parisenques abrandades.

Afortunadament tenim, com a espècie, una gran capacitat de supervivència, renovació i optimisme. Meditar en els perills i les salvatjades comeses al llarg de la història ens faria renunciar altrament, de forma definitiva, a perpetuar-nos. Però  vivim amb gran il·lusió l'arribada dels nous infants pensant que ells milloraran el món del futur, que potser seran feliços. No sóc creient però recordo una frase de no sé qui que deia, més o menys, que els infants demostren que Déu encara no ha perdut l'esperança en els homes. És una frase bonica, tant de bo fos així. 

Aquests dies estic llegint un llibre emblemàtic, un clàssic, sobre l'esclat de la primera guerra mundial, Los cañones de agosto. La seva autora, Bàrbara W. Tuchman, va néixer fa cent anys, el 1912, i va morir el 1989. Quan es va casar el seu marit sembla que tenia certes reticències a tenir fills, tal i com estaven les coses pel món, en plena segona guerra mundial, manifestant els seus dubtes sobre el sentit de la vida i considerant que s'havia d'esperar que tot millorés. Ella no pensava així, havien de tenir el fill igualment, si el volien, sense posar-se a pensar en les barbaritats de Hitler, si el desitjaven. Si s'esperava que les coses milloressin l'espera podia esdevenir eterna i inútil.

Encara estarien esperant, evidentment. Però van tenir tres filles a les quals la historiadora va dedicar el seu temps, les seves il·lusions i el seu amor mentre escrivia, quan i com podia, els primers llibres.