Ahir vaig tornar al 'cole'

Ahir vaig fer una col·laboració en una escola del barri. Vaig estar explicant a l'alumnat de 6è una mica d'història del Poble-sec, un grup d'aquest curs està fent un treball sobre el tema. L'escola on vaig anar es va aconseguir gràcies a les reivindicacions del veïnat, durant la transició. Molta gent, aleshores, en èpoques mogudes, hi va portar els fills però després va venir el temps de la globalització i de la immigració internacional, l'escola va tenir alguns problemes interns, i tot plegat va fer que s'anés convertint en un d'aquests centres amb un tant per cent molt alt de gent de fora.

Ahir vaig quedar meravellada del funcionament del centre, de l'ambient de tranquil·litat que s'hi respirava, de l'atenció que em van dedicar els nois i noies. Com és natural i gairebé diria que necessari, hi havia la mitja dotzena de trapelles que no escoltaven i intentaven fer una mica de barrila, cosa que fa patir molt als mestres. Aquest grupet és més conflictiu, em va comentar la professora. Li vaig dir que jo creia que els meus temps eren molt més conflictius, en general. Hi ha la creença, un de tants tòpics, que abans tot era diferent i els infants creien més, cosa absolutoment errònia.

En tot cas, cada escola és un món i mai no es pot generalitzar. Avui sento a molts pares expressar la seva preocupació per trobar una escola de qualitat. Si em pregunten els aconsello que triïn aquella que els toca, sense manies. També es repeteix que l'excés d'immigració fa baixar el nivell. En el tema educatiu conceptes com qualitat, nivell, fracàs escolar, són molt relatius, lligats a dèries i prejudicis diversos dels adults. En el fons hi ha el gran prejudici, no volem que els nostres fills es barregin amb segons qui. Fa poc, en el programa Mestres, que, per cert, no em va acabar de convèncer, un dels professors participants va expressar amb contundència i saviesa això que dic, aquesta mania dels pares joves per cercar i trobar escoles, mestres i mètodes que facin dels seus fills uns savis integrals. També els entenc, doncs jo vaig ser mare jove en temps difícils i tenia la mateixa preocupació que avui, vista de forma retrospectiva, em sembla totalment exagerada.

El món d'avui és globalitzat i multicultural, ens omplim la boca de diversitats i justícia social però després, ai, no volem que els nostres nois i noies visquin en la realitat que els envolta, en la qual hauran de lluitar i créixer. La immigració s'ha anat estabilitzant i la gran majoria d'escoles, com passa amb la sanitat, estan molt i molt bé, tenen recursos, bons patis, instal·lacions adients. Un problema important, de tota manera, és que amb la reforma no es van fer escoles que acollissin també l'ensenyament secundari i això és un empipament quan s'acaba la primària, va ser una discriminació importantíssima per al sector públic, per a la primària, aleshores EGB, que va perdre la franja de dotze a catorze anys.  Un greuge que ningú va voler denunciar i que els sindicats van oblidar de forma interessada. Sostinc sense manies que els nois i noies d'aquesta edat estaven molt millor a les escoles, on els coneixíem des del parvulari, a ells i a les famílies. Però, vaja, Déu nos en guard d'un ja està fet.

L'escola té un valor relatiu, no hi ha escoles bones o dolentes en general. Hi ha moltes variables, el curs en el qual cau l'infant, els mestres que li toquen, la situació familiar. I les manies i dèries dels pares i mares, que són molt perilloses. Fa poc escoltava un metge parlar de les lesions infantils i juvenils produïdes per un excés d'esport prematur, per exemple. La majoria d'aspectes qualitatius tenen poc a veure amb el tant per cent d'estrangers. A l'escola on vaig anar ahir per la tarda la immensa majoria d'alumnat és de famílies de fora però els nois i noies em sembla que són tots d'aquí, alguns segurament han nascut ja a Catalunya, la majoria hi viuran i moriran; preguntaven en correctíssim català i em va semblar que tenien un nivell molt remarcable. La mestra que m'hi va fer anar, que em coneixia dels temps de L'Hospitalet, em va portar també a una classe de quart, un curs d'aquells que es veu que és la joia de la corona.


Tinc alguns poemes per a infants que fa anys vaig publicar en un llibre de lectura i que ara corren amb vida pròpia per moltes escoles, ja que estan dedicats als mesos de l'any, un tema habitual. Els nens i nenes van respondre a les preguntes de la professora sobre poemes llegits explicant que n'havien llegit de Joan Oliver, de Martí i Pol, de Júlia Costa. Com comprendreu em vaig engreixar deu quilos literaris de cop. Doncs aquesta és la Júlia Costa. A l'escola també hi treballa una néta de Joan Oliver i van dedicar  un projecte a aquest autor, interessantíssim, aprofitant la coneixença. En vaig sortir encantada, no cal dir-ho. A la porta mares de tots colors esperaven els infants. Al costat de l'escola hi ha una llar d'infants i el caminet que s'enfila cap a Montjuïc, un que surt del costat de l'escola, ha estat arranjat fa uns anys de forma excel·lent. 

Vaig viure situacions semblants fa anys, amb l'arribada d'immigració andalusa, extremenya. La gent no vol recordar el passat com era sinó com li sembla que va ser. Hi ha qui m'afirma que tothom s'integrava ràpidament quan hi ha persones d'aquelles fornades que no s'han integrat mai. Les escoles eren precàries, mal acabades, teníem cinquanta, seixanta infants a les aules. Res de català, evidentment. Els mestres també eren molt diversos. De vegades cal mirar enrere de forma una mica objectiva per adonar-nos del que s'ha assolit en nombre de personal, en mitjans, en instal·lacions. Potser hem gastat massa amb l'eufòria del nou ric que vol tenir tot el que no va tenir i a qui no abelleix fer pressupostos seriosos, és veritat.

Ahir mateix, entre les fotografies que vaig passar als infants, sobre el barri i la seva rodalia, n'hi havia una de Montjuïc, dels anys seixanta, un grup de nois feia classe en un vagó de tramvia vell habilitat. Recordo que va sortir al diari, algú lloava l'esforç del mestre. Les escoles per a gent humil van ser inexistents fins fa com qui diu quatre dies, fins al Llibre Blanc i la reforma dels 70. La República va fer molt més en qualitat que en quantitat. Les escoles que van mantenir un nivell interessant, durant el franquisme, com les municipals, triaven l'alumnat, els nois i noies de les barraques no podien ni somniar entrar a l'Escola del Bosc, per exemple, en general. 

La gent havia de pagar i cercar lloc en aquelles acadèmies que van proliferar, algunes molt deficients, o en les escoles religioses instal·lades als barris. Tot i amb això la gent va aprendre alguna cosa, tot va anar canviant i millorant. Sempre he afirmat que tan sols en entrar a una escola copses si funciona o no, pel que veus penjat a les parets, per la neteja, pel silenci o el soroll, per l'aspecte dels nois i noies, pels comentaris del professorat. Vaig sortir de l'escola molt contenta i crec que totes les escoles del meu barri, totes elles, públiques i concertades, funcionen molt bé. Pel que fa a les concertades, avui acullen també alumnat de tots colors i procedències, en això també es diuen moltes bestieses i tòpics.

A l'escola la condiciona també el barri, evidentment. Malgrat els problemes que té el meu crec que ha millorat molt en aquests darrers anys. En aquesta millora hi té una part important la gent, el veïnat, però crec que aquests polítics que tant bescantem també hi han fet alguna cosa, la veritat. En ocasions cal mirar allò del got mig ple i una mica enrere, altrament és fàcil caure en estèrils pessimismes. Estic segura que aquests nois i noies interessats acadèmicament per la història del barri recordaran algun dia la seva escola com la millor del món tot i que, si fan dinerons, potser marxin del barri i cerquin per als seus fills qui sap quin centre d'elit ja que, com sol passar, els semblarà que el passat era millor... Tots som humans.