Desafeccions patrimonials

Fotografia: Plaça del Pi, botiga de bosses xarones on hi havia l'antiga i entranyable estamperia. Algú se'n recorda?

El tema recent de la defensa de Vil·la Urània m'ha fet reflexionar una mica en com i perquè en unes ocasions passem de tot i en d'altres es generen moviments col·lectius molt més importants. Sovint tot depèn del poder de convocatòria dels denunciants de les agressions a la nostra memòria col·lectiva. Aquest cas recent m'ha fet recordar el del ginjoler de Sant Gervasi. En aquell cas va ser la periodista Isabel Núñez qui va remenar el tema i en aquest crec que hi ha tingut molt de paper l'historiador Dani Cortijo, que també va aconseguir recuperar la pintada que recordava la dedicació d'un espai de la Barceloneta al soldat del POUM Miquel Pedrola. 

És trist que, en el fons, tot sigui tan subjectiu. Llegeixo per internet sovint denúncies d'agressions igualment importants, el Miquel de Tot Barcelona, que és un viatger barceloní incansable ens n'ha fet veure moltes i la majoria no han aconseguit res més que les nostres febles protestes blogaires i encara. Passa una mica com amb les protestes a l'entorn de les guerres, amb una de tant en tant, sobretot si és antiamericana, sembla que ja hem complert, però el cert és que el món té sempre indrets que mereixerien la nostra solidaritat, la nostra lluita continuada i incansable. Encara més, des que els europeus ens mirem el melic amb la crisi i el temor a perdre el nostre benestar, que la tele i les ràdios ja parlen molt poc del món exterior, aquest on la vida val, encara, tan poca cosa. 

És cert que no es pot mantenir sempre una actitud reivindicativa, no en som capaços i defensar cent indrets o causes no té el mateix efecte que defensar-ne una o dues. També en tot això ens movem una mica a modes i tendències, i, és clar, segons les simpaties o antipaties personals. Recordo el moviment que va generar la defensa del Xalet de la Gran Via, avui Centre Cívic, quan l'empresa de Núñez y Navarro hi va voler posar les grapes al damunt. Aquest es va salvar, tot i que una mica renovat i retocat, tot s'ha de dir, però molts altres de l'època s'havien anat perdent i ja recordo de petita com la revista Destino acostumava a plànyer les moltes pèrdues patrimonials que la Barcelona dels seixanta endegava darrere del seu creixement urbanístic i la seva inevitable especulació. Aleshores tot era culpa del porciolisme però durant la democràcia hem perdut tant o més que aleshores.

Fins i tot amb el nostre propi patrimoni ens comportem de la mateixa manera que critiquem als polítics, malmetent decoracions interiors dels nostres pisos, per exemple, que responen a l'estètica d'una època, rajoles de cuina, mobles diversos, i moltes vegades no pas pel fet que estiguin fetes malbé sinó perquè no ens agraden, han passat de moda i com que hem passat èpoques de vaques grasses ens hem dedicat a renovar a tort i a dret. Després, amb els anys, recordem aquelles boniques rajoles que, ai, eren tan bufones i s'han tornat a posar de moda. He vist persones, que criticaven els ajuntaments en aquests aspectes, vendre's a bon preu la casa pairal a una constructora, quan hi han vist un bon guany possible, sense necessitat econòmica de fer-ho, he vist de tot i més, ja que els anys tenen aquesta servitud, veus els canvis de moda, de tendència i de jaqueta i si tens una mica de memòria ja no et sorprens de res.

Podria posar molts exemples, a nivell col·lectiu i individual, d'aquesta mena de poca sensibilitat vers la conservació del patrimoni i de la memòria. De tant en tant, això sí, som capaços d'endegar alguna campanya en defensa d'alguna cosa, millor això que res. És possible que s'arribi a un cert compromís amb el tema de la Vil·la Urània i que a partir d'ara, al menys, molta gent sàpiga qui era Comas i Solà. Potser fins i tot demanarem als candidats a l'ajuntament, algun dia, que es comprometin abans de sortir elegits a conservar i millorar el patrimoni col·lectiu i que estableixin unes línies clares d'actuació. Precisament, des de fa uns anys, passejar pel centre de Barcelona és plorar. I veure la proliferaciò de botigues xarones de souvenirs -quan fa quatre dies es deia que se'n limitaria la instal·lació-, l'estossinament d'antics aparadors, la destrossa de vells comerços, sembla que imparable, ens hauria de tenir cada dia protestant, la veritat.