6.5.12

Elogi i evocació de Sor Crescència



Pols de guix

Feia una olor subtil de colònia barata
i de llapis humits i de ciris encesos.

La mare em va deixar a la porta d’entrada
i una nena més gran em va portar a una cambra
plena de nenes gairebé endolades
car era negre i blau, aquell primer uniforme.

No hi havia altra escola, en aquell barri pobre
per les nenes com jo. Però sempre hi havia
gent encara més pobra, perquè unes altres nenes
no duien uniforme i entraven per la porta
del darrere, abillades amb una bata blanca.

Hi havia un pati gran, de terra, roses i arbres,
un jardí arrecerat de l’exterior hostil,
i, amagat de mirades, un hort amb caminals.

Resàvem, però no tant com en altres escoles.
Les monges, negre i blanc, feien el que podien,
víctimes, com nosaltres, d’uns temps sense matisos.

No sé si era feliç, però el futur existia,
i els dubtes de la vida tenien tots resposta
a dalt d’un cel possible on els bons badallaven
entre núvols, i àngels, i borrallons de neu.

    Júlia Costa (La pols dels carrers, Meteora, 2006)






Divendres vaig veure a la magnífica pàgina dels goigs que era santa Crescència.

Sobre el tema dels noms he tingut converses diverses, és aquest un tema que va a modes, com gairebé tot. Crescència encara sembla un nom estrany però em resisteixo a fer servir, per a noms i cognoms, els adjectius lleig i bonic, tan subjectes a canvis i gustos.

Vaig conèixer una Crescència fa molts anys i no sé si aquest era el seu nom veritable, car era una monja i acostumaven a canviar-se el nom en professar, en aquella època.

Els convents, les escoles i ordes religioses, me n'he adonat amb el temps, són com les empreses i els partits polítics, amb alts i baixos, competència entre els seus integrants i amb els mateixos vicis i dèries que el món extern. 

Vaig tenir molta mania a algunes monges, no pas a totes. Amb els anys, les lectures i la maduració inevitable he entès que moltes d'aquelles dones eren també víctimes del seu temps i les seves circumstàncies i quan hi medito en valoro molts aspectes positius que abans no em resultaven tan evidents. La dona ha estat molt discriminada, no cal dir-ho. Les dones dedicades a la religió també ho han estat, fins a límits poc coneguts. Recordo una visita al monestir de Tulebras on una monja extraordinària ens va explicar sucoses històries del passat relacionades amb aquest tema. El tancament de Sant Joan de les Abadesses, que Maria Carme Roca va fer protagonista de la novel·la El monestir proscrit, és un de tants exemples a l'entorn d'aquesta evidència.

Sor Crescència, quan jo la vaig conèixer, ja era una persona amb una influència relativa a l'escola. Crec que havia conegut temps en els quals devia tenir més poder, els anys i les monges més joves, així com la generalització d'estudis més reglats, com ara el comerç o el batxillerat, l'havien situat gairebé de forma específica en una aula dedicada a les labors i el res del rosari en la qual, durant un temps, també es va dedicar a vendre'ns les llibretes oficials de l'escola, amb l'escut franciscà imprès a la tapa, així com tot tipus de material. Això no era estrany aleshores, moltes escoles i mestres ho feien, això d'arrodonir ingressos venent els seus productes.

Sor Crescència era una de les poques monges catalanes que hi havia a l'escola en aquella època, les vocacions catalanes sembla que ja anaven minvant i al cap de poc temps les cireres les van remenar monges basques. He de dir a favor de les basques que van reorganitzar, a principis dels seixanta, un centre que es trobava molt desorganitzat i en decadència. És clar que això també va comportar un augment en els recibos molt mal rebut per les famílies modestes del meu barri. Avui la meva antiga escola no té res a veure amb la de la meva infantesa però és un centre estimat al barri, amb molt d'alumnat i un cert prestigi. Crec que l'inici de la represa va ser obra d'aquelles monges basques, la veritat. Les monges, avui, com a gairebé tot arreu, hi són absolutament minoritàries, de fet.

Sort Crescència ja era gran, doncs, tot i que sóc incapaç de calcular quina edat tindria, doncs de petit veus gran gent que no ho és tant, encara més en el cas de les religioses, habillades amb aquells modelets tan especials. Ens parlava en castellà però amollava sucoses catalanades i recordo que tenia molt mal geni en ocasions. Bunyolera! era el seu mot preferit per renyar-nos quan les labors no mostraven l'aspecte desitjat. En això de les labors també es va donar quelcom lamentable, les noies de la Secció Femenina van imposar, a les escoles, la seva gent. En alguna conversa confidencial, quan ja érem més grandetes, les monges ens havien comentat aquest tema, planyent que fins i tot en el tema del cosir i fer ganxet haguessin monopolitzat aquelles dames els ensenyaments quan elles n'eren especialistes.

Sor Crescència era gran i sovint li colàvem gols, com ara reduir el nombre d'avemaries en resar el rosari, introduir en la nadala Los peces en el río fragments de la cançó de Dodó Escolá, aquella de que feliz es el pez en el agua, que feliz es el pez en el mar, i acabar les lletanies del mateix rosari amb una mena de xiulet final, ora pronobisssssssssss. Coses de criatures, vaja. Avui m'agradaria recordar amb precisió la pau d'aquelles hores fent labors, mentre resàvem els llargs i pesats rosaris o alguna companya llegia llibres educatius o pietosos. Del carrer, en algunes èpoques de l'any, ens arribava el so de la música d'uns cavallets situats a la plaça del Sortidor.

Malgrat que les monges basques manaven aleshores a l'escola i les catalanes ja eren grans i decadents, una vegada una altra monja ens va fer una confidència de dona a dona, els alts càrrecs de l'orde encara eren catalans i imposaven els seus criteris, fins i tot, ens va explicar, cosa que em va fer esgarrifar, que havien denegat el permís a una altra monja per anar a visitar a Sant Sebastià un seu germà moribund que la volia veure abans de finar. Avui tot això sembla tan surrealista que costa creure que el vot d'obediència obligués a aquesta mena d'acceptacions masoquistes de l'autoritat. Aquell comentari em va fer entendre alguns desafortunats comentaris una mica anticatalans d'aquelles dames emprenedores, al servei de Déu i de l'educació.

Amb la reorganització de l'escola aquesta es va ampliar i el vell jardí de quan jo era petita va quedar convertit en camp de bàsquet. També va desaparèixer un hort entranyable on les monges tenien tota mena de verdures i bestiar, gallines, pollastres, conills, fins i tot hi havia vist com criaven un porc. Ens hi deixaven entrar en alguna ocasió, la seva gran figuera, que es podia contemplar des del carrer, tenia enamorat el meu pare.

Vaig deixar l'escola en acabar el batxillerat elemental però de tant en tant hi anava, quan feien alguna cosa al pati o a la parròquia, que aleshores ocupava la capella de les monges i comptava amb un petit centre social enganxat a l'església. Sor Crescència se'm va mostrar aleshores, que ja no havia de fer-nos sentir la seva abaltida autoritat pedagògica, com el que segurament era, una velleta alegre i bonhomiosa, a qui agradava saber detalls de la nostra vida, com ara que ens havien apujat el sou, que festejàvem o que continuàvem estudiant.

Ella tenia cura de passar una capelleta d'aquelles portàtils, que anaven d'una casa a l'altra i també de fer-nos arribar la revista de l'orde, Paz y Bien. Mentre va viure vam continuar rebent a casa aquells missatges de la seva activitat i presència. Quan va morir ja ningú va tenir cura de la capelleta ni de fer-nos arribar les revistes pertinents. De fet, tot plegat va desaparèixer, a causa dels canvis socials.

L'alumnat de la meva antiga escola, avui mixt, no va uniformat. En canvi, una escola de la mateixa orde, de la plaça de la Universitat, conserva l'uniforme. Això de l'uniforme ha fet vessar molta tinta i durant un temps es va considerar quelcom carca quan, de fet, resulta en ocasions molt més democràtic que no pas l'exhibició de modelets diversos. 

L'escola uniformada compta amb una majoria aclaparadora de nois i noies filipins. M'agrada veure aquestes estudiants petites i més grandetes pràcticament vestides com anava jo, amb un uniforme de gal·les gris i brusa blanca. Aquest uniforme va ser la substitució moderna d'un de molt més tètric i fosc, una de les renovacions de finals dels cinquanta destinades a oferir una imatge més amable de l'escola. L'únic canvi, des de la meva època, ha estat transformar el vestit en això que en diuen un pitxi.

Aquesta fotografia de Maspons, d'un carrer del meu barri, no mostra a Sor Crescència sinó a una altra monja catalana de l'escola, Sor Montserrat, una dona que jo crec que no estava centrada del tot, la veritat. L'uniforme de les nenes és aquest que comento, quan encara no havia sofert el tall de mànigues. No crec que el fotògraf demanés drets d'imatge als personatges així que no crec que tampoc em demanin a mi drets d'autor, ben mirat. Pertany a un llibre que crec que es diu Toreo de salón on hi ha moltes fotografies del meu barri i d'aquesta activitat, aleshores molt freqüent, l'entrenament en el toreig per part de nois aspirants a la glòria taurina i a la promoció social que comportava.

6 comentaris:

iruna ha dit...

m'ha agradat molt, este post, júlia. t'imagino de petita, ara en filipina, al costat de les companyes i amb aquella monja que descrius tan entranyable que de tant en tant, quan malcosíeu, vos exclamava "bunyolera!".

se'm fa un buit quan dius que a partir de la seua mort ja ningú cuidava la capella ni vos enviava aquelles revistes... passa molt això, que tot depèn més de les persones que de les organitzacions. penso que és un dels "defectes" o mancances que tenim: per una banda, la falta d'implicació i de voluntat de col·laborar en les coses per part de molts de natros, i per altra banda, lo fet que fins i tot les persones més ben intencionades no acaben de saber com transmetre les ganes de fer coses i "pistes" que puguen ajudar a aprendre a fer-les, cosa que fa que, si no hi són, ningú altre les face al seu lloc. "acabo abans fent-ho jo que explicant a algú com fer-ho", o "no passa res, ja ho faig jo, tranquils"..., actituds contraproduents perquè, malgrat la bona intenció, a vegades "capen" la capacitat i els "assomos" d'altres persones que també podrien fer.

quant als uniformes... una anècdota recent: una companya m'explicava l'altre dia que a l'escola on porta els seus fills l'any que ve imposaran l'obligació de l'uniforme. no és una escola de monges, però forma part d'una gran institució religiosa de cures.

fa uns dies, a la consergeria del centre, algú va dir a la mare que havia de pagar l'uniforme del curs que ve la setmana següent. quan ella va dir que li compraria un parell de samarretes (o camises) i un parell de pantalons, van dir-li que també era obligatori comprar l'abric, que val uns quants euros més que moltes jaquetes o anoracs, i quan ella va dir que l'abric no li calia, que aprofitarien l'anorac que tenien, "total, per tenir-lo a classe al penjador...", van dir-li això:
"pensa que si arriba al matí sense l'abric de l'uniforme, a l'entrada de les instal·lacions s'haurà de treure l'anorac i haurà d'anar fins a la fila "a cuerpo", i si té fred, que s'aguante".

me va semblar una resposta bastant increïble, per dir algun adjectiu, i que això t'ho diguen en un col·legi, on se suposa que "ensenyen" els teus fills... :s

aquella mare ha decidit tornar a traslladar el seu fill a una escola pública. espero que d'aquí a quatre dies no torne a trobar-se, ara a la pública, amb la mateixa postura intransigent.

l'altre dia parlàvem amb ma filla d'això dels uniformes. jo li comentava que tampoc me sembla mala idea, que és semblant a quan portaven la bata a p3, p4, p5..., seria ben fàcil vestir-se al matí, i la roba de carrer duraria més perquè no es faria tan de pressa malbé. no penso que resultés més econòmic, perquè de poca roba ja en tenim ara, tot i que sí que duraria més temps. penso que tens raó en això que dius al poema, que tampoc los uniformes fan desaparèixer les diferències socials... i tinc la impressió (potser equivocada) que últimament "la crisi" està ajudant a no veure tantes "marques" i ganes de lluir-les als col·legis, perquè tant famílies com les mateixes criatures són cada dia més conscients que potser la dèria consumista mos estava "desorbitant".

bon dia, júlia.

Olga Xirinacs ha dit...

Tens raó en això de les monges basques: en va venir una a col·legi que ensenyava música. Curiós tot el que expliques, interessant com sempre.
El dia 12 d'aquest mes he de ser a la biblioteca del Poblenou perquè també a les 12 fan una lectura de poemes infantils meus. M'han de dir on és, i espero que no hi surti cap inconvenient.

Júlia ha dit...

Iruna, això dels uniformes té les dues cares, quan s'utilitzen per abaratir costos i unificar des d'un punt de vista democràtic estan molt bé, quan es fan servir com a mostra de 'pijeria' i encareixen el tema, és ben bé a l'inrevés. A la meva escola durant una breu temporada es van posar en el segon plan, recordo que fins les sabates havien de ser d'uniforme, cosa que al Poble-sec era ben estranya.

Però també he constatat que molts alumnes meus que venien de països en vies de desenvolupament m'ensenyaven fotos de la seva antiga escola pública del seu país on anaven uniformats, imagino que era una manera de no fer diferències socials.

Precisament això ha fet que l'única escola pública d'Hospitalet on s'ha posat uniforme -no obligatori- hagi optat per aquesta solució, seguint l'opinió de molts pares immigrants.

Un tema que té moltes cares.

He de dir que, respecte al poema, les nenes que pagaven menys no duien uniforme, tan sols una bata, per cert. Les monges basques també van acabar amb la discriminació, tot s'ha de dir.

Júlia ha dit...

Òndia, Olga, a veure si puc venir, aquí tens la web de la biblio, suposo que és aquesta, clicant el mapa et sortirà més gran, és a prop de la Rambla del Poblenou.



http://w3.bcn.es/XMLServeis/XMLHomeLinkPl/0,4022,650929368_708500075_2,00.html

Anònim ha dit...

QUAN "TOCAVA"ANAR A ESCOLA A BARCELONA,LA MEVA ERA CALCADA A LA TEVA,FINS I TOT AMB AIXO DE LAS NENAS AMB BATAS BLANCAS.PERO L'UNIFORME ERA PITJOR QUE EL TEU,NEGRA LA BATA DE DIARI,BLAU-MARI LA DE "GALA",I BOINA TU¡¡¡¡. ESCOLAPIES,ESCOLA S.JUAN BAUTISTA.
JUGANT.....

Júlia ha dit...

Jugant, el meu uniforme primer també era negre i de bata fosca, capa i barret -jo no en vaig arribar a portar, de barret, però si capa- a mitjans dels cinquanta el van 'modernitzar i alegrar' una mica. De tota manera penso que la majoria d'escoles de l'època eren si fa o no fa. Un altre tema són les persones individuals, on hi havia de tot.