Elogi i evocació de Sor Crescència

Pols de guix

Feia una olor subtil de colònia barata

i de llapis humits i de ciris encesos.

La mare em va deixar a la porta d’entrada

i una nena més gran em va portar a una cambra

plena de nenes gairebé endolades

car era negre i blau, aquell primer uniforme.

No hi havia altra escola, en aquell barri pobre

per les nenes com jo. Però sempre hi havia

gent encara més pobra, perquè unes altres nenes

no duien uniforme i entraven per la porta

del darrere, abillades amb una bata blanca.

Hi havia un pati gran, de terra, roses i arbres,

un jardí arrecerat de l’exterior hostil,

i, amagat de mirades, un hort amb caminals.

Resàvem, però no tant com en altres escoles.

Les monges, negre i blanc, feien el que podien,

víctimes, com nosaltres, d’uns temps sense matisos.

No sé si era feliç, però el futur existia,

i els dubtes de la vida tenien tots resposta

a dalt d’un cel possible on els bons badallaven

entre núvols, i àngels, i borrallons de neu.

    Júlia Costa (La pols dels carrers, Meteora, 2006)

Divendres vaig veure a la magnífica pàgina dels goigs que era santa Crescència.

Sobre el tema dels noms he tingut converses diverses, és aquest un tema que va a modes, com gairebé tot. Crescència encara sembla un nom estrany però em resisteixo a fer servir, per a noms i cognoms, els adjectius lleig i bonic, tan subjectes a canvis i gustos.

Vaig conèixer una Crescència fa molts anys i no sé si aquest era el seu nom veritable, car era una monja i acostumaven a canviar-se el nom en professar, en aquella època.

Els convents, les escoles i ordes religioses, me n'he adonat amb el temps, són com les empreses i els partits polítics, amb alts i baixos, competència entre els seus integrants i amb els mateixos vicis i dèries que el món extern. 

Vaig tenir molta mania a algunes monges, no pas a totes. Amb els anys, les lectures i la maduració inevitable he entès que moltes d'aquelles dones eren també víctimes del seu temps i les seves circumstàncies i quan hi medito en valoro molts aspectes positius que abans no em resultaven tan evidents. La dona ha estat molt discriminada, no cal dir-ho. Les dones dedicades a la religió també ho han estat, fins a límits poc coneguts. Recordo una visita al monestir de Tulebras on una monja extraordinària ens va explicar sucoses històries del passat relacionades amb aquest tema. El tancament de Sant Joan de les Abadesses, que Maria Carme Roca va fer protagonista de la novel·la El monestir proscrit, és un de tants exemples a l'entorn d'aquesta evidència.

Sor Crescència, quan jo la vaig conèixer, ja era una persona amb una influència relativa a l'escola. Crec que havia conegut temps en els quals devia tenir més poder, els anys i les monges més joves, així com la generalització d'estudis més reglats, com ara el comerç o el batxillerat, l'havien situat gairebé de forma específica en una aula dedicada a les labors i el res del rosari en la qual, durant un temps, també es va dedicar a vendre'ns les llibretes oficials de l'escola, amb l'escut franciscà imprès a la tapa, així com tot tipus de material. Això no era estrany aleshores, moltes escoles i mestres ho feien, això d'arrodonir ingressos venent els seus productes.

Sor Crescència era una de les poques monges catalanes que hi havia a l'escola en aquella època, les vocacions catalanes sembla que ja anaven minvant i al cap de poc temps les cireres les van remenar monges basques. He de dir a favor de les basques que van reorganitzar, a principis dels seixanta, un centre que es trobava molt desorganitzat i en decadència. És clar que això també va comportar un augment en els recibos molt mal rebut per les famílies modestes del meu barri. Avui la meva antiga escola no té res a veure amb la de la meva infantesa però és un centre estimat al barri, amb molt d'alumnat i un cert prestigi. Crec que l'inici de la represa va ser obra d'aquelles monges basques, la veritat. Les monges, avui, com a gairebé tot arreu, hi són absolutament minoritàries, de fet.

Sort Crescència ja era gran, doncs, tot i que sóc incapaç de calcular quina edat tindria, doncs de petit veus gran gent que no ho és tant, encara més en el cas de les religioses, habillades amb aquells modelets tan especials. Ens parlava en castellà però amollava sucoses catalanades i recordo que tenia molt mal geni en ocasions. Bunyolera! era el seu mot preferit per renyar-nos quan les labors no mostraven l'aspecte desitjat. En això de les labors també es va donar quelcom lamentable, les noies de la Secció Femenina van imposar, a les escoles, la seva gent. En alguna conversa confidencial, quan ja érem més grandetes, les monges ens havien comentat aquest tema, planyent que fins i tot en el tema del cosir i fer ganxet haguessin monopolitzat aquelles dames els ensenyaments quan elles n'eren especialistes.

Sor Crescència era gran i sovint li colàvem gols, com ara reduir el nombre d'avemaries en resar el rosari, introduir en la nadala Los peces en el río fragments de la cançó de Dodó Escolá, aquella de que feliz es el pez en el agua, que feliz es el pez en el mar, i acabar les lletanies del mateix rosari amb una mena de xiulet final, ora pronobisssssssssss. Coses de criatures, vaja. Avui m'agradaria recordar amb precisió la pau d'aquelles hores fent labors, mentre resàvem els llargs i pesats rosaris o alguna companya llegia llibres educatius o pietosos. Del carrer, en algunes èpoques de l'any, ens arribava el so de la música d'uns cavallets situats a la plaça del Sortidor.

Malgrat que les monges basques manaven aleshores a l'escola i les catalanes ja eren grans i decadents, una vegada una altra monja ens va fer una confidència de dona a dona, els alts càrrecs de l'orde encara eren catalans i imposaven els seus criteris, fins i tot, ens va explicar, cosa que em va fer esgarrifar, que havien denegat el permís a una altra monja per anar a visitar a Sant Sebastià un seu germà moribund que la volia veure abans de finar. Avui tot això sembla tan surrealista que costa creure que el vot d'obediència obligués a aquesta mena d'acceptacions masoquistes de l'autoritat. Aquell comentari em va fer entendre alguns desafortunats comentaris una mica anticatalans d'aquelles dames emprenedores, al servei de Déu i de l'educació.

Amb la reorganització de l'escola aquesta es va ampliar i el vell jardí de quan jo era petita va quedar convertit en camp de bàsquet. També va desaparèixer un hort entranyable on les monges tenien tota mena de verdures i bestiar, gallines, pollastres, conills, fins i tot hi havia vist com criaven un porc. Ens hi deixaven entrar en alguna ocasió, la seva gran figuera, que es podia contemplar des del carrer, tenia enamorat el meu pare.

Vaig deixar l'escola en acabar el batxillerat elemental però de tant en tant hi anava, quan feien alguna cosa al pati o a la parròquia, que aleshores ocupava la capella de les monges i comptava amb un petit centre social enganxat a l'església. Sor Crescència se'm va mostrar aleshores, que ja no havia de fer-nos sentir la seva abaltida autoritat pedagògica, com el que segurament era, una velleta alegre i bonhomiosa, a qui agradava saber detalls de la nostra vida, com ara que ens havien apujat el sou, que festejàvem o que continuàvem estudiant.

Ella tenia cura de passar una capelleta d'aquelles portàtils, que anaven d'una casa a l'altra i també de fer-nos arribar la revista de l'orde, Paz y Bien. Mentre va viure vam continuar rebent a casa aquells missatges de la seva activitat i presència. Quan va morir ja ningú va tenir cura de la capelleta ni de fer-nos arribar les revistes pertinents. De fet, tot plegat va desaparèixer, a causa dels canvis socials.

L'alumnat de la meva antiga escola, avui mixt, no va uniformat. En canvi, una escola de la mateixa orde, de la plaça de la Universitat, conserva l'uniforme. Això de l'uniforme ha fet vessar molta tinta i durant un temps es va considerar quelcom carca quan, de fet, resulta en ocasions molt més democràtic que no pas l'exhibició de modelets diversos. 

L'escola uniformada compta amb una majoria aclaparadora de nois i noies filipins. M'agrada veure aquestes estudiants petites i més grandetes pràcticament vestides com anava jo, amb un uniforme de gal·les gris i brusa blanca. Aquest uniforme va ser la substitució moderna d'un de molt més tètric i fosc, una de les renovacions de finals dels cinquanta destinades a oferir una imatge més amable de l'escola. L'únic canvi, des de la meva època, ha estat transformar el vestit en això que en diuen un pitxi.

Aquesta fotografia de Maspons, d'un carrer del meu barri, no mostra a Sor Crescència sinó a una altra monja catalana de l'escola, Sor Montserrat, una dona que jo crec que no estava centrada del tot, la veritat. L'uniforme de les nenes és aquest que comento, quan encara no havia sofert el tall de mànigues. No crec que el fotògraf demanés drets d'imatge als personatges així que no crec que tampoc em demanin a mi drets d'autor, ben mirat. Pertany a un llibre que crec que es diu Toreo de salón on hi ha moltes fotografies del meu barri i d'aquesta activitat, aleshores molt freqüent, l'entrenament en el toreig per part de nois aspirants a la glòria taurina i a la promoció social que comportava.