Premis literaris: vanitas vanitatum, supervivència i èxit relatiu

L'única manera, si no tens coneguts o conegudes o relacions en qualsevol mitjà, d'accedir a la publicació convencional d'un llibre és, per aquells que no se'n poden pagar una autoedició, guanyar un premi. També hi ha premis que no comporten publicació però que t'aporten, si els guanyes, una certa dosi d'autoestima, tot i que saps de sobres que un premi vol dir poca cosa, a més d'algun objecte pràctic, un trofeu o fins i tot calerons que pots invertir en fotocòpies perquè, això sí, en els premis literaris catalans, petits i grans, encara et demanen, generalment, un immens munt de còpies enquadernades si hi vols participar.

Les persones amb un cert nivell econòmic acostumen a poder  pagar-se l'edició o una part de l'edició convencional. És poc sabut tot i que molt comentat, però hi ha fins i tot plomes d'anomenada que ho fan així, no totes les grans editorials publiquen por amor al arte ni tan sols als autors de prestigi. Hi ha molts detalls i detallets una mica espinosos del món de la literatura que no arriben a la gent normaleta la qual encara idealitza el tema intel·lectual, pel fet que no el coneix a fons. Això passa en gairebé tots els camps, l'educatiu, el mèdic. Des de dins es veuen les misèries i les mancances i des de fora, generalment, se'n té una certa idealització.

He estat jurat d'un premi local recentment, en la modalitat de relat curt escrit per adults. El nombre de textos presentats ha estat molt elevat, cent trenta-u. Aquesta feina de jurat de concurs de mitja volada és voluntària i esforçada. Els jurats dels grans premis, com és sabut, cobren i, a més, sovint reben ja un nombre curt de textos que han passat per un filtre anterior. Els textos que comento oferien una mitjana remarcable de qualitat, no ni n'hi havia de molt dolents però tampoc d'aquells tan bons que de seguida rellueixen entre el conjunt, cosa que ha complicat la tria. De la vintena que vam anar seleccionant se n'havien de triar dos de guanyadors, van ser uns però podien haver estat uns altres. Els guanyadors viuran un moment de glòria i els perdedors, tants, una certa decepció, ben segur.

Els concursos modestos, de tota manera, compten amb l'objectivitat possible i humana del jurat, no hi ha pressions editorials, amiguismes ni seleccions prèvies fetes per no se sap qui. Com que en acabar la trobada destinada a decidir els guanyadors es podien fer suggeriments, en vam fer molts, entre els quals un parell amollats per mi mateixa: que donada l'alta participació es reduís el nombre màxim de pàgines dels relats (ara el màxim són deu pàgines) i que fos possible participar-hi a través de la xarxa. Algú em va objectar que aleshores la gent que llegís els textos se'ls hauria d'imprimir. Sembla que encara existeixen moltes reticències a llegir en l'ordinador directament o en qualsevol altre estri que ho possibiliti, fins i tot em va sobtar que aquests dubtes els expressés gent jove. He constata darrerament que els premis als quals et pots presentar a través de la xarxa són molt més nombrosos en castellà. Com que per aquí sempre hem anat de moderns i de guais la cosa m'estranya. Demanar set, vuit còpies, d'una novel·la, d'un llibre de poemes, em sembla un abús, la veritat. Per una banda fem crides fervents a la moderació en la paperassa i per l'altra, au, a promocionar la fotocòpia.

Un altre tema una mica espinós, pel que fa als premis literaris, és el difícil accés a les deliberacions i a les votacions que tenen, en general, els participants. Fa poc, algunes persones conegudes que també escriuen, força i bé, i que s'han presentat a premis que no han guanyat, m'han fet comentaris en aquest sentit. Una poeta amiga em va explicar que en un dels premis als quals es va presentar van tenir l'amabilitat de fer-li saber que havia quedat entre els finalistes i convidar-la a l'acte final, cosa que em sembla educada i necessària. En canvi, em va dir dolguda, en algun altre concurs no li havien donat ni les gràcies per participar. Li vaig explicar que, malauradament, això era el més habitual, que no et donessin ni les gràcies.

Una altra escriptora em va comentar fa un temps les seves dificultats quan va voler esbrinar com havien anat les votacions i quins havien estat els finalistes d'un premi de cert prestigi al qual s'havia presentat. Finalment, al menys, va aconseguir saber que la seva obra estava entre les dels finalistes, però poca cosa més. Un altre greuge és que en una part dels concursos l'acte final no comporta ni un moment de glòria pels participants, ja que no es llegeixen els treballs en públic. Parlo, és clar, de treballs breus. Es menciona els guanyadors, els lliuren el trofeu i el premi i, au, a fer una festeta destinada, en moltes ocasions, al lluïment dels poders públics de l'indret convocant. No sempre és així, és clar. D'altres tracten molt millor els concursants guanyadors.

També hi ha premis locals que comporten la publicació del llibre i que després no tenen cap mena de cura de la seva distribució. En una llibreria d'ocasió del barri estic tipa de trobar-hi munts de publicacions de poesia a un euro, anb una faixa que explica que han estat premiades en algun concurs de fa alguns anys, i que no he vist mai a les llibreries normals. En general molts actes literaris de petites o mitjanes poblacions, o d'entitats diverses, es fan perquè toca fer alguna cosa d'aquest tipus amb motiu de la festa major o la setmana cultural o Sant Jordi. Queda bé. Si, per sort, algú amb sensibilitat i educació en té cura la cosa té una volada molt diferent de quan en tenen cura gestors. Els premis grossos també compten generalment amb un gran sopar protocolari i, generalment, car.

Els premis petits de vegades tenen coses una mica estranyes en la normativa, com ara que, tot i que no et comuniquen si has estat guardonat, si no ets a l'acte final no et lliuren el premi. O fer-te saber que ets dels finalistes i demanar-te que vagis a l'acte final protocolari però sense dir-te si ets o no guanyador. Aquestes estratègies suposo que van encaminades a obligar la gent a fer número en aquestes celebracions culturals però em semblen com una mena de petits i innocents xantatges una mica ridículs, la veritat.

Fa anys la revista Serra d'Or publicava amb molt detall com havien anat les votacions i les classificacions en tots els premis de la Nit de Santa Llúcia. Com que es publicava el nom dels concursants, quan hi participava gent coneguda acostumava a fer-ho amb pseudònim ja que a ningú no li agrada perdre i que, a més, se sàpiga. Era molt interessant conèixer aquella informació i animava veure que no havies quedat malament del tot, la veritat. Aquests bons costums són ben bé d'un altre temps. Recordo que un autor català molt premiat va manifestar en una ocasió en la qual li lloaven tants premis, de forma sincera, que n'havia guanyat molts però que n'havia perdut molts més. Quan un escriptor o escriptora redacta el seu currículum literari hi posa el que ha guanyat o mig guanyat, és clar. 

En els premis petits hi ha persones que són gairebé professionals de la participació. De vegades he conegut gent gran que sap que escriu bé i que s'ha desenganyat amb el temps d'arribar a comptar entre els escollits per la cultureta oficial, així que es dedica a concursar de forma habitual  a premis, a fer alguns calerons, ni que siguin pocs, i a col·leccionar trofeus. La picaresca inevitable també funciona i hi ha qui ha rebut un premi en un indret determinat i torna a presentar el mateix text més vegades, a d'altres concursos, i a rebre més premis. En algun cas s'ha destapat la cosa i s'ha hagut de demanar al guardonat múltiple que retornés els trofeus o els calerons. Però no és fàcil detectar aquestes coses tot i que internet avui ho facilita, encara que també facilita la copiada i el plagi casolans. Expliquen que això de tornar a enviar els textos premiats a més concursos ho feia Roberto Bolaño, per tal de sobreviure, ho sigui que abans de condemnar determinades actuacions cal veure les necessitats que s'hi amaguen, al darrere.

Això de saber les votacions i deliberacions, que en els premis petits és gairebé irrellevant, en els grans seria molt saludable. Però en els darrers anys la crisis del sector també demana seguretat i poques vegades es donen els premis a gent poc coneguda o que no tingui cap mena de relació amb els mitjans de comunicació. Tenir relació directa amb els mitjans de comunicació, ni que sigui tenir-hi una cosina que hi fa la neteja, vol dir que, al menys, tens alguna possibilitat de promoció mediàtica, a teles, ràdios o diaris. En relació als concursos, no ho he fet mai, però més d'una vegada m'havien aconsellat, ni que l'obra s'hagués de presentar amb pseudònim, anar a parlar amb algú del jurat, per si un cas. Cosa que explica que en els concursos de premi gros, o sigui, en aquells en el quals el llibre segur que tindrà una promoció adient i el premi en metàl·lic és una mica sucós, molta gent del món del periodisme cultura sàpiga un temps abans d'atorgar-se el premi qui es presenta i gairebé qui guanyarà. 

Tots aquests intríngulis els vas veient al llarg del temps, la gent t'explica coses increïbles quan sap que escrius. L'augment del nivell cultural ha incidit en l'augment del nombre d'escriptors i escriptores, com és natural. Si fa anys deien que érem el país amb més poetes per metre quadrat ara tot s'ha diversificat i tenim poetes però també narradors i assagistes a dojo. A més, molts altres professionals de tots els camps sembla que no estan tranquils si no fan la seva novel·la, una aspiració pel que veig, generalitzada. En el fons sembla que l'escriptura arrodoneix el prestigi assolit en d'altres sectors, culturals o no. I ja no entraré en aquells que no fan la seva novel·la però se la fan fer, això ja respon a uns nivells econòmics molt allunyats de la meva vida personal.

Encara hi ha molta innocència per part dels escriptors novells que concursen on sigui amb el cor a la mà, creient que la qualitat, sempre tan subjectiva, acaba surant de forma màgica per damunt de la mediocritat amb grapa. Ens agrada creure que existeix una mena de justícia subliminal en camps com l'intel·lectual, cosa que no és així o que, al menys, no és així sempre, més aviat tan sols en alguna ocasió extraordinària. Com en el camp de la política, a dalt de tot no hi arriben sempre els millors, sinó sovint els més espavilats, els trepes, els oportunistes, els ben relacionats. En tot cas, encara bo si hi arriben els eficaços, doncs l'eficàcia és el que hauríem de demanar als professionals més enllà d'altres místiques i consideracions etèries. D'altres es queden sempre fent de secundaris de luxe o bé es desenganyen i es dediquen a viure la seva vida personal allunyats de sorolls i faramalles, amb certa amarga tranquil·litat. 

Els concursos, fins i tot els literaris, no són res més que loteries i així s'han de prendre. Animen el panorama cultural, estimulen la creativitat i, afortunadament, els perdedors decebuts sovint es refan depressa del disgust relatiu que tenen, de forma inevitable, quan veuen que no han guanyat, o de la ràbia, també relativa, quan llegeixen, si es publica, l'obra guanyadora i no li acaben de veure el què. Recordo a Paco Candel comentar amb ironia, en una ocasió, que ell no es presentaria mai a un concurs de poesia perquè podia ser que el jurat no fos de la moda poètica dels seus poemes. La moda també compta, i molt. Però reconec que concursar de tant en tant en el que sigui, fins i tot comprar ni que sigui per Nadal un bitlletet de loteria, té la seva gràcia i anima una mica la nostra vida amb uns brins d'esperança moderada.

Jo he concursat en ocasions a premis literaris, he estat molt de temps sense fer-ho i després m'he tornat a a animar i ho he tornat a fer, de tant en tant. Miro de prendre-m'ho com el que és, un joc. M'he adonat de coses com ara que ni tan sols els guanyadors reben sempre la mateixa atenció. Un cas clar és el Sant Jordi, algun any premiat i finalista són molt promocionats i en d'altres ocasions gairebé ni se'n parla després. El Sant Jordi va ser fa molts anys una mena de fita imprescindible dels escriptors de casa, aleshores eren aquests pocs i, com sempre, mal avinguts. 

Hi havia grans polèmiques de la cultureta, a l'entorn de tot plegat que els interessats seguíem amb tafaneria i atenció. Avui són un premi més, lligat a un grup que ja forma part d'un gran grup, com el mateix premi Nadal, un altre mite. Potser ha de ser així. Avui el camí més segur per als escriptors anònims, poc relacionats i poc coneguts és aconseguir fer publicacions conjuntes, com en el cas dels Relataires. De vegades tens sort i alguna editorial mitjana o petita que encara conserva la seva independència et publica alguna cosa, et fa la promoció que et pot fer i t'aconsegueix una distribució més o menys digna. De tota manera, la cosa està peluda, hi ha una gran producció i poca sortida i el mercat sembla que es nodreixi constantment, com en tantes coses, de les novetats, sempre necessita menjar, com aquella planta de La botiga dels horrors, menjar que és aviat digerit i substituït. Tot ha canviat però potser abans tampoc no era com ens pensem, al capdavall molts dels grans títols del XIX van començar sent capítols de folletí publicats als diaris de l'època.

De tota manera, el problema més important d'avui, pel que fa a molts escriptors, fins i tot a una part important de gent coneguda no és tant la publicació -al capdavall pagant Sant Pere canta i edita- com la difusió i la promoció, la visibilitat del llibre. I pel que fa als concursos municipals i locals, tot i que s'han reduït i han reduït en molts casos l'import dels premis, jo crec que són absolutament necessaris i que compleixen, amb totes les seves llums, ombres, limitacions i condicionants, una funció cultural imprescindible, a més de contribuir al foment de la il·lusió, que en els temps que corren és tan necessari com el cant alegre de la cigarra de la faula.