CÈLIA SUÑOL, PREMIS, LLIBRES, ESCRIPTORES I OBLITS DIVERSOS

El meu pare era un senyor d'aquell temps. Naturalment, us l'heu d'imaginar amb barba i bigoti. Quan jo el vaig conèixer, la seva barba, el seu bigoti i els seus cabells ja no eren negres, sinó grisos. Amb els anys i molt aviat s'emblanquiren del tot. I tenia un front i uns polsos tan atraients, que era allà, al costat dret, on jo li feia un petó, en dir-li bona nit. 

Ell llegia sempre, a aquella hora. Posava la seva poltrona de costat, a un cap de taula del menjador, per tal que la claror del llum caigués de ple sobre el llibre que ell aguantava dret, davant dels seus ulls. Jo m'apropava pel cantó que no tocava a la taula. I era aleshores que jo posava un bes suau sobre els seus polsos lluminosos. 

Si, durant el dia, algun reny seu ens havia separat, jo m'hi apropava una mica recelosa. Però el papà em mirava, somreia lleugerament i, estrenyent més fort la meva mà, em deia: 

—Soyons, amis, Cinna. C'est moi qui t'en convie... 

(Fragment inicial de Primera part. Barcelona: Aymà, 1948, p. 11-12) 

Primera part és una esplèndida autobiografia on la protagonista no arriba ni als trenta anys. I un amor radiant, profund, neoromàntic, la va fer madurar sobtadament. Perquè gairebé tota la novel·la és una història d'amor on no hi ha intriga, sinó siluetes, fugaces o profundes, de personatges. En el fons Cèlia Suñol fa un estudi d'ànimes, de caràcters, de situacions monòtones o canviants. Diríeu que a l'obra hi ha més reflexió que no pas acció. I l'acció encara es veu menys al llibre de contes. Cèlia apunta, descriu, classifica, sobretot recorda, amb una vivesa i una exactesa com si tot hagués passat abans d'ahir. Quina injustícia s'ha fet amb aquesta escriptora! Fa quaranta anys que la seva obra fonamental -premi Joanot Martorell del 1947- és quasi oblidada i ningú no edita la novel·la inèdita, ni un parell de reculls de contes que són al calaix. Sort que els seus fills vetllen per la seva memòria... Les generacions es cremen, però hi ha escriptors que semblen incombustibles, mentre d'altres són engolits per l'oblit, fins que un crític, un editor, un periodista o un erudit els redescobreixen (...)

(Albert Manent: "Cèlia Suñol, una escriptora entre el somni i la dissort", dins deSemblances contra l'oblit. Barcelona: Destino, 1990, p. 194-202)

En alguna ocasió he arribat a pensar que els greuges comparatius vers la situació de la dona eren, a casa nostra, exagerats. Darrerament m'ha agafat la dèria de fer números, pel que toca a la qüestió literària i intel·lectual, i m'adono que no ho són gens i que encara es queden curts. Ja he explicat en més d'una ocasió que vaig obrir el blog Tèrbol Atzur en haver d'endegar una xerrada en un casal sobre poesia escrita per dones i adonar-me de les dificultats de trobar bibliografia a llibreries o biblioteques. La poesia és un gènere minoritari, se'm pot objectar, i tampoc l'escrita per senyors és a tot arreu. D'acord, però des d'aleshores, de tant en tant, em dedico a comptar quants llibres de poesia escrita per dones i homes hi ha a algun indret d'aquests, biblioteca pública o establiment especialitzat i la diferència és aclaparadora. I sé que n'hi ha de publicats, ep. Intenteu la tasca feixuga, per exemple, de localitzar el volum amb la poesia completa d'Olga Xirinacs, per mencionar algú de prestigi contrastat i una llarga trajectòria en el món de les lletres.

Amb motiu de la concessió del Premi d'Honor vaig constatar, per protestar al meu altre blog i fins i tot enviant cartes a algun diari i alguna institució, que fins ara s'ha donat a quaranta homes i tres dones. Quan protesto del fet evident hi ha qui pensa que no estic d'acord amb el premiat d'aquest any o de l'altre i res d'això tot i que, en general, aquest premi és tan indefinit que no se sap ben bé quins honors s'han de potenciar a l'hora de donar-lo. El mateix Benet i Jornet va remarcar aquesta diferència en una entrevista amb Josep Cuní i em va sobtar que ni ell ni el periodista no recordaven ben bé les tres privilegiades premiades fins ara, que han estat Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies i Montserrat Abelló. Ja dic que no vull entrar en valoracions, jo tinc les meves candidates, entre les quals Olga Xirinacs, però només constato xifres pures i dures. En tot cas parlo de números i no de qualitats, aspecte sovint subjectiu i fràgil, molt personal. 

Ahir, en comentar en aquest blog el tema dels llibres i les vendes, va sorgir la qüestió, ja sabuda, de Mercè Rodoreda i el premi Sant Jordi, el primer amb aquest nom, atorgat a Enric Massó i Urgellés. L'èxit posterior de l'autora va fer que el pobre escriptor hagués de patir tota mena de penjaments i potser per això no va escriure gaire després. Helena Bonals remarcava en un comentari que la seva novel·la és molt i molt bona però costa de trobar i de poder llegir, avui és un gran oblidat, tot i que al poble de Riudoms, amb el qual tenia vincles, han creat  un premi literari d'àmbit escolar que porta el seu nom. Tenir poble propi és una sort, la competència és menor i poc o molt, et recorden, si vas fer alguna cosa remarcable.

A causa de tot plegat m'he entretingut en comptar quants premis Sant Jordi, sumats als Joanot Martorell anteriors, s'han donat a dones i homes. Si no m'he descomptat, d'un total de seixanta-quatre n'hi ha deu per a dames de les nostres lletres. Un altre tema és la difusió que després tenen aquests premis, és clar. En d'altres temps sempre hi havia una certa polèmica a causa de la seva concessió, com en el cas de Rodoreda, a qui es va premiar anys després com a desgreuge. Ara ja no fan ni fred ni calor. Penso dedicar alguns posts als oblidats del Sant Jordi, llibres i autors, sobretot dels premis Sant Jordi del passat, alguns títols del qual costen de trobar. Pagaria la pena que algú pogués editar-los relligats, com fan amb els Planeta, amb els Pulitzer, els Goncourt, però no crec que hi hagi ni interès ni calerons per a una inversió amb tant poc futur. 

Una gran oblidada, entre tantes, ha estat Cèlia Suñol, la primera guanyadora del Joanot Martorell, fet que ja mereix un reconeixement, més enllà del tema novel·lístic específic. Va ser una dona d'una vida amb molts alts i baixos, es va quedar dues vegades vídua i una existència que podia haver estat plàcida, còmoda i tranquil·la es va veure sotraguejada per la Guerra Civil i les seves conseqüències, tot i que va romandre al país i va poder treballar per a l'Editorial Joventut. Amb poc més de seixanta anys va perdre la vista, a més a més. No sé com devia ser la convocatòria i la participació en aquell premi de l'any 1947, en temps tan grisos i desesperançats. La novel·la de Suñol (ho escric amb 'ñ' perquè així ho escrivia ella aleshores) és autobiogràfica, sobre la seva vida amb el primer marit, un danès de qui es va enamorar i casar i a qui va conèixer en un hotel-sanatori suís car ella estava també malalta de tuberculosi, com ell, que acabar morint a causa de la malaltia, amb trenta-dos anys. Cèlia Suñol era una dona de família nombrosa, culta i ben situada considerant l'època i que va rebre una molt bona educació, gràcies a la qual va poder sobreviure i treballar en temps difícils. 

Els motius de l'oblit de les dones en el camp literari, que en d'altres èpoques podia tenir una certa explicació, avui no en té cap. És clar que no sé quants originals escrits per dones i homes es presenten a aquests premis. En tot cas crec que n'hi deu haver unes quantes, de candidates remarcables. La qualitat dels llibres premiats sovint no és d'una gran excel·lència i en el cas d'autors i autores que tenen un cert pes mediàtic o han publicat més coses el seu Sant Jordi no és pas el millor del que han fet. Hi ha de tot. Però, amb totes les seves mancances i limitacions, aquest és el nostre Planeta com em va comentar un editor fa anys, i hauria de merèixer més difusió i més culte al record de la seva trajectòria. 

Cèlia Suñol va començar a publicar en una època difícil. A més de la novel·la va publicar un recull de contes que va quedar finalista del Víctor Català. A les referències sobre la seva vida i la seva obra que he trobat a la biografia de l'AELC i d'on he manllevat els textos i les imatges que incloc en el post hi ha un escrit d'Albert Manent que parla de l'oblit injust que va envoltar la seva mort silenciosa, ja en l'any 1986, ocasió que hauria pogut generar una revisió de la seva figura i dels seus dos únics llibres publicats. Suñol, segons expliquen, va passar a màquina manuscrits d'autors de la represa de la postguerra, com ara Espinàs o Brossa i participava en alguna tertúlia literària, com la del cafè Tèrminus. L'any 1973 es va emetre en castellà, a l'espai dedicat a novel·la de la televisió espanyola, una obra de l'autora, en cinc capítols, amb el títol Dónde quiera que estés. N'he trobat molt poques referències, suposo que devia ser una adaptació de Primera part.

Per cert, el premi nostrat de narració curta, que s'havia dit Víctor Català i després es va dir Mercè Rodoreda no ha tractat pas millor les dones que el Sant Jordi, crec que de tota la llista n'hi ha sis escrits per senyores. Fa algun temps, en un club de lectura dedicat a narrativa escrita per dones, vam intentar en debades de recuperar alguns exemplars de El tacte de l'ametlla, d'una altra Cèlia,  Cèlia Sànchez-Mústich, premiat el 1999, sense cap mena d'èxit tot i que vam donar moltes voltes, en vam acabar llegint un altre d'aquesta autora i encara el vam trobar per casualitat, malgrat que és actual, força coneguda i activa intel·lectualment, sobretot pel que fa a la seva poesia. Quin panorama.

Els fills treballaven i l'escriptora no havia de patir econòmicament. Però als seixanta-un anys va tenir un despreniment de retina. Després en va venir un altre. Als seixanta-cinc Cèlia va perdre la vista. Al cap d'uns mesos, volent superar la invalidesa, hi lluitava sortint, anant al teatre, a veure gent i fins i tot al cinema. La ràdio era el seu consol. A vuitanta anys encara va fer l'esforç d'escriure a màquina amb tots els dits i hi va arribar a escriure cartes. Però els darrers temps Cèlia s'esllanguia, es tornava trista, no parlava gaire. Va morir, gairebé sobtadament, el 1986. L'oblit, que com un vel espès cau damunt de certs escriptors, va fer que se n'anés de puntetes. 

(Albert Manent: "Cèlia Suñol, una escriptora entre el somni i la dissort", dins de Semblances contra l'oblit. Barcelona: Destino, 1990, p. 194-202)

Premis literaris: vanitas vanitatum, supervivència i èxit relatiu

L'única manera, si no tens coneguts o conegudes o relacions en qualsevol mitjà, d'accedir a la publicació convencional d'un llibre és, per aquells que no se'n poden pagar una autoedició, guanyar un premi. També hi ha premis que no comporten publicació però que t'aporten, si els guanyes, una certa dosi d'autoestima, tot i que saps de sobres que un premi vol dir poca cosa, a més d'algun objecte pràctic, un trofeu o fins i tot calerons que pots invertir en fotocòpies perquè, això sí, en els premis literaris catalans, petits i grans, encara et demanen, generalment, un immens munt de còpies enquadernades si hi vols participar.

Les persones amb un cert nivell econòmic acostumen a poder  pagar-se l'edició o una part de l'edició convencional. És poc sabut tot i que molt comentat, però hi ha fins i tot plomes d'anomenada que ho fan així, no totes les grans editorials publiquen por amor al arte ni tan sols als autors de prestigi. Hi ha molts detalls i detallets una mica espinosos del món de la literatura que no arriben a la gent normaleta la qual encara idealitza el tema intel·lectual, pel fet que no el coneix a fons. Això passa en gairebé tots els camps, l'educatiu, el mèdic. Des de dins es veuen les misèries i les mancances i des de fora, generalment, se'n té una certa idealització.

He estat jurat d'un premi local recentment, en la modalitat de relat curt escrit per adults. El nombre de textos presentats ha estat molt elevat, cent trenta-u. Aquesta feina de jurat de concurs de mitja volada és voluntària i esforçada. Els jurats dels grans premis, com és sabut, cobren i, a més, sovint reben ja un nombre curt de textos que han passat per un filtre anterior. Els textos que comento oferien una mitjana remarcable de qualitat, no ni n'hi havia de molt dolents però tampoc d'aquells tan bons que de seguida rellueixen entre el conjunt, cosa que ha complicat la tria. De la vintena que vam anar seleccionant se n'havien de triar dos de guanyadors, van ser uns però podien haver estat uns altres. Els guanyadors viuran un moment de glòria i els perdedors, tants, una certa decepció, ben segur.

Els concursos modestos, de tota manera, compten amb l'objectivitat possible i humana del jurat, no hi ha pressions editorials, amiguismes ni seleccions prèvies fetes per no se sap qui. Com que en acabar la trobada destinada a decidir els guanyadors es podien fer suggeriments, en vam fer molts, entre els quals un parell amollats per mi mateixa: que donada l'alta participació es reduís el nombre màxim de pàgines dels relats (ara el màxim són deu pàgines) i que fos possible participar-hi a través de la xarxa. Algú em va objectar que aleshores la gent que llegís els textos se'ls hauria d'imprimir. Sembla que encara existeixen moltes reticències a llegir en l'ordinador directament o en qualsevol altre estri que ho possibiliti, fins i tot em va sobtar que aquests dubtes els expressés gent jove. He constata darrerament que els premis als quals et pots presentar a través de la xarxa són molt més nombrosos en castellà. Com que per aquí sempre hem anat de moderns i de guais la cosa m'estranya. Demanar set, vuit còpies, d'una novel·la, d'un llibre de poemes, em sembla un abús, la veritat. Per una banda fem crides fervents a la moderació en la paperassa i per l'altra, au, a promocionar la fotocòpia.

Un altre tema una mica espinós, pel que fa als premis literaris, és el difícil accés a les deliberacions i a les votacions que tenen, en general, els participants. Fa poc, algunes persones conegudes que també escriuen, força i bé, i que s'han presentat a premis que no han guanyat, m'han fet comentaris en aquest sentit. Una poeta amiga em va explicar que en un dels premis als quals es va presentar van tenir l'amabilitat de fer-li saber que havia quedat entre els finalistes i convidar-la a l'acte final, cosa que em sembla educada i necessària. En canvi, em va dir dolguda, en algun altre concurs no li havien donat ni les gràcies per participar. Li vaig explicar que, malauradament, això era el més habitual, que no et donessin ni les gràcies.

Una altra escriptora em va comentar fa un temps les seves dificultats quan va voler esbrinar com havien anat les votacions i quins havien estat els finalistes d'un premi de cert prestigi al qual s'havia presentat. Finalment, al menys, va aconseguir saber que la seva obra estava entre les dels finalistes, però poca cosa més. Un altre greuge és que en una part dels concursos l'acte final no comporta ni un moment de glòria pels participants, ja que no es llegeixen els treballs en públic. Parlo, és clar, de treballs breus. Es menciona els guanyadors, els lliuren el trofeu i el premi i, au, a fer una festeta destinada, en moltes ocasions, al lluïment dels poders públics de l'indret convocant. No sempre és així, és clar. D'altres tracten molt millor els concursants guanyadors.

També hi ha premis locals que comporten la publicació del llibre i que després no tenen cap mena de cura de la seva distribució. En una llibreria d'ocasió del barri estic tipa de trobar-hi munts de publicacions de poesia a un euro, anb una faixa que explica que han estat premiades en algun concurs de fa alguns anys, i que no he vist mai a les llibreries normals. En general molts actes literaris de petites o mitjanes poblacions, o d'entitats diverses, es fan perquè toca fer alguna cosa d'aquest tipus amb motiu de la festa major o la setmana cultural o Sant Jordi. Queda bé. Si, per sort, algú amb sensibilitat i educació en té cura la cosa té una volada molt diferent de quan en tenen cura gestors. Els premis grossos també compten generalment amb un gran sopar protocolari i, generalment, car.

Els premis petits de vegades tenen coses una mica estranyes en la normativa, com ara que, tot i que no et comuniquen si has estat guardonat, si no ets a l'acte final no et lliuren el premi. O fer-te saber que ets dels finalistes i demanar-te que vagis a l'acte final protocolari però sense dir-te si ets o no guanyador. Aquestes estratègies suposo que van encaminades a obligar la gent a fer número en aquestes celebracions culturals però em semblen com una mena de petits i innocents xantatges una mica ridículs, la veritat.

Fa anys la revista Serra d'Or publicava amb molt detall com havien anat les votacions i les classificacions en tots els premis de la Nit de Santa Llúcia. Com que es publicava el nom dels concursants, quan hi participava gent coneguda acostumava a fer-ho amb pseudònim ja que a ningú no li agrada perdre i que, a més, se sàpiga. Era molt interessant conèixer aquella informació i animava veure que no havies quedat malament del tot, la veritat. Aquests bons costums són ben bé d'un altre temps. Recordo que un autor català molt premiat va manifestar en una ocasió en la qual li lloaven tants premis, de forma sincera, que n'havia guanyat molts però que n'havia perdut molts més. Quan un escriptor o escriptora redacta el seu currículum literari hi posa el que ha guanyat o mig guanyat, és clar. 

En els premis petits hi ha persones que són gairebé professionals de la participació. De vegades he conegut gent gran que sap que escriu bé i que s'ha desenganyat amb el temps d'arribar a comptar entre els escollits per la cultureta oficial, així que es dedica a concursar de forma habitual  a premis, a fer alguns calerons, ni que siguin pocs, i a col·leccionar trofeus. La picaresca inevitable també funciona i hi ha qui ha rebut un premi en un indret determinat i torna a presentar el mateix text més vegades, a d'altres concursos, i a rebre més premis. En algun cas s'ha destapat la cosa i s'ha hagut de demanar al guardonat múltiple que retornés els trofeus o els calerons. Però no és fàcil detectar aquestes coses tot i que internet avui ho facilita, encara que també facilita la copiada i el plagi casolans. Expliquen que això de tornar a enviar els textos premiats a més concursos ho feia Roberto Bolaño, per tal de sobreviure, ho sigui que abans de condemnar determinades actuacions cal veure les necessitats que s'hi amaguen, al darrere.

Això de saber les votacions i deliberacions, que en els premis petits és gairebé irrellevant, en els grans seria molt saludable. Però en els darrers anys la crisis del sector també demana seguretat i poques vegades es donen els premis a gent poc coneguda o que no tingui cap mena de relació amb els mitjans de comunicació. Tenir relació directa amb els mitjans de comunicació, ni que sigui tenir-hi una cosina que hi fa la neteja, vol dir que, al menys, tens alguna possibilitat de promoció mediàtica, a teles, ràdios o diaris. En relació als concursos, no ho he fet mai, però més d'una vegada m'havien aconsellat, ni que l'obra s'hagués de presentar amb pseudònim, anar a parlar amb algú del jurat, per si un cas. Cosa que explica que en els concursos de premi gros, o sigui, en aquells en el quals el llibre segur que tindrà una promoció adient i el premi en metàl·lic és una mica sucós, molta gent del món del periodisme cultura sàpiga un temps abans d'atorgar-se el premi qui es presenta i gairebé qui guanyarà. 

Tots aquests intríngulis els vas veient al llarg del temps, la gent t'explica coses increïbles quan sap que escrius. L'augment del nivell cultural ha incidit en l'augment del nombre d'escriptors i escriptores, com és natural. Si fa anys deien que érem el país amb més poetes per metre quadrat ara tot s'ha diversificat i tenim poetes però també narradors i assagistes a dojo. A més, molts altres professionals de tots els camps sembla que no estan tranquils si no fan la seva novel·la, una aspiració pel que veig, generalitzada. En el fons sembla que l'escriptura arrodoneix el prestigi assolit en d'altres sectors, culturals o no. I ja no entraré en aquells que no fan la seva novel·la però se la fan fer, això ja respon a uns nivells econòmics molt allunyats de la meva vida personal.

Encara hi ha molta innocència per part dels escriptors novells que concursen on sigui amb el cor a la mà, creient que la qualitat, sempre tan subjectiva, acaba surant de forma màgica per damunt de la mediocritat amb grapa. Ens agrada creure que existeix una mena de justícia subliminal en camps com l'intel·lectual, cosa que no és així o que, al menys, no és així sempre, més aviat tan sols en alguna ocasió extraordinària. Com en el camp de la política, a dalt de tot no hi arriben sempre els millors, sinó sovint els més espavilats, els trepes, els oportunistes, els ben relacionats. En tot cas, encara bo si hi arriben els eficaços, doncs l'eficàcia és el que hauríem de demanar als professionals més enllà d'altres místiques i consideracions etèries. D'altres es queden sempre fent de secundaris de luxe o bé es desenganyen i es dediquen a viure la seva vida personal allunyats de sorolls i faramalles, amb certa amarga tranquil·litat. 

Els concursos, fins i tot els literaris, no són res més que loteries i així s'han de prendre. Animen el panorama cultural, estimulen la creativitat i, afortunadament, els perdedors decebuts sovint es refan depressa del disgust relatiu que tenen, de forma inevitable, quan veuen que no han guanyat, o de la ràbia, també relativa, quan llegeixen, si es publica, l'obra guanyadora i no li acaben de veure el què. Recordo a Paco Candel comentar amb ironia, en una ocasió, que ell no es presentaria mai a un concurs de poesia perquè podia ser que el jurat no fos de la moda poètica dels seus poemes. La moda també compta, i molt. Però reconec que concursar de tant en tant en el que sigui, fins i tot comprar ni que sigui per Nadal un bitlletet de loteria, té la seva gràcia i anima una mica la nostra vida amb uns brins d'esperança moderada.

Jo he concursat en ocasions a premis literaris, he estat molt de temps sense fer-ho i després m'he tornat a a animar i ho he tornat a fer, de tant en tant. Miro de prendre-m'ho com el que és, un joc. M'he adonat de coses com ara que ni tan sols els guanyadors reben sempre la mateixa atenció. Un cas clar és el Sant Jordi, algun any premiat i finalista són molt promocionats i en d'altres ocasions gairebé ni se'n parla després. El Sant Jordi va ser fa molts anys una mena de fita imprescindible dels escriptors de casa, aleshores eren aquests pocs i, com sempre, mal avinguts. 

Hi havia grans polèmiques de la cultureta, a l'entorn de tot plegat que els interessats seguíem amb tafaneria i atenció. Avui són un premi més, lligat a un grup que ja forma part d'un gran grup, com el mateix premi Nadal, un altre mite. Potser ha de ser així. Avui el camí més segur per als escriptors anònims, poc relacionats i poc coneguts és aconseguir fer publicacions conjuntes, com en el cas dels Relataires. De vegades tens sort i alguna editorial mitjana o petita que encara conserva la seva independència et publica alguna cosa, et fa la promoció que et pot fer i t'aconsegueix una distribució més o menys digna. De tota manera, la cosa està peluda, hi ha una gran producció i poca sortida i el mercat sembla que es nodreixi constantment, com en tantes coses, de les novetats, sempre necessita menjar, com aquella planta de La botiga dels horrors, menjar que és aviat digerit i substituït. Tot ha canviat però potser abans tampoc no era com ens pensem, al capdavall molts dels grans títols del XIX van començar sent capítols de folletí publicats als diaris de l'època.

De tota manera, el problema més important d'avui, pel que fa a molts escriptors, fins i tot a una part important de gent coneguda no és tant la publicació -al capdavall pagant Sant Pere canta i edita- com la difusió i la promoció, la visibilitat del llibre. I pel que fa als concursos municipals i locals, tot i que s'han reduït i han reduït en molts casos l'import dels premis, jo crec que són absolutament necessaris i que compleixen, amb totes les seves llums, ombres, limitacions i condicionants, una funció cultural imprescindible, a més de contribuir al foment de la il·lusió, que en els temps que corren és tan necessari com el cant alegre de la cigarra de la faula.

Servituds literàries

Estic repassant una de les meves novel·les inèdites, boníssima i profunda, per tal d'enviar-la a un premi. Un premi una mica gros, ja que, com diu una amiga meva, també escriptora de culte, com jo mateixa, és tan difícil guanyar-ne un de gros com un de petit, de premi, i potser sigui cert. O sigui, que posats a fer fotocòpies i tot això, val més orientar-se vers indrets elevats i amb possibilitats de projecció mediàtica posterior, vaja. Fa poc, en el blog d'un senyor que també és escriptor, i molt més mediàtic que no pas la meva amiga o jo, vaig llegir que en més d'una ocasió li havien demanat que es presentés a un d'aquests premis literaris grossos, que el guanyaria. Bé, si és així, i si els premis grossos s'encarreguen de bell antuvi, doncs hauré perdut tinta, temps i paper, què hi farem.

Les bases del premi diuen que l'extensió mínima del llibre han de ser dos-cents fulls, de trenta línies, de setanta espais. Fa dies que medito com allargar les cent noranta pàgines que tinc escrites, per tal d'arribar a les dues-centes, sempre hi ha recursos, és clar. Però resulta que si multiplico les dues-centes pàgines per les trenta línies i pels setanta espais em dona menys caràcters d'aquells que ja tinc comptabilitzats, encara que no sé si el nombre de caràcters ha de ser amb espais o sense espais. Si faig la lletra un mica més grossa, em passo de les dues-centes pàgines i aleshores incremento la despesa en fotocòpies, cosa que m'empipa. Sort de la informàtica, altrament no sé com ho faríem, si haguéssim de comptar tot això a mà. No crec que en els seixanta i setanta concretessin tant les coses, la veritat. Aleshores es feien còpies amb paper carbó, de forma rudimentària. Pot semblar una bestiesa, tot plegat, però, en una ocasió, en portar unes còpies a un concurs, la senyora receptora d'originals em va dir, veient que només tenia cent vuitanta-set pàgines i no pas les dues-centes que demanaven les bases: això ho hauré de fer constar, ep. Hi ha concursos més liberals, que donen un marge més ampli, de cent seixanta a dues-centes cinquanta pàgines, per exemple.

Un altre tema espinós és que demanen cinc còpies, mecanografiades, és clar, a doble espai, per una sola cara, i ben enquadernades. Una petita despesa, vaja, o no tan petita. I encara gràcies, n'hi ha que en demanen, sis, set, de còpies. Còpies que de vegades constates que ningú no s'ha mirat. I no explicaré el secret de com ho sé, això que de vegades no se les miren. No entenc com encara no es modernitzen, els senyors que organitzen premis, i no ens els demanen per email, o en suport informàtic, com fan els de l'editorial Barcanova i poca gent més. Jo crec que facilitarien fins i tot la participació de la gent jove, això de les còpies, de l'enquadernació, de l'enviament o del passeig per la ciutat carregada com un ruc, i, després, quan no guanyes, d'intentar recuperar les còpies per portar-les a un altre premi, és una murga.

Per cert, presentar una obra a un premi comporta que no la tens compromesa amb ningú per a la publicació i que no l'hans presentat a cap altre premi o certamen. En aquest tema de vegades hi ha una mica de picaresca i tot, hi ha qui canvia el títol, coses així. Hi ha concursos que et demanen una declaració jurada sobre això de l'exclusivitat concursadora. El panorama és excitant i divers, complex i misteriós, com ho són els gustos dels jurats. Bé, qui no vulgui pols que no vagi a l'era, oi?

Sobre la relativitat dels premis literaris, blogaris i de tota mena

L'immens Josep Maria de Sagarra, que tantes envegetes i crítiques injustes va patir en vida i després de morir, té un fragment, en les seves magnífiques Memòries, en el qual explica com, de petit, a l’escola, en un acte solemne i seriós d’aquells tan habituals a centres religiosos de prestigi, li comencen a donar premis diversos. La seva mare no en fa massa cas, cosa que li produeix una certa decepció, malgrat que acabi reflexionant sobre el saludable paper de les mares i la relativitat dels honors de tota mena. Durant molt de temps, a les escoles, la conveniència o no de donar premis va formar part d'un debat ingenu sobre la competitivitat i moltes coses més. Però els premis, ens agradi o no, són cobejats des de la infantesa, motiven i esperonen i també provoquen grans decepcions, és clar, però crec que continuaran gaudint de molt bona salut, perquè a tots ens agrada, ni que sigui durant uns minuts, ser una mica protagonistes d'alguna cosa.

Ja sabem que els premis, grans i petits, mai no són justos ni injustos del tot. Es concedeixen per factors diversos, els donen persones amb les seves idees i en un moment determinat de la seva vida, i, en el cas dels més grans i ben dotats econòmicament, hi incideixen també factors polítics, socials i d’oportunitat, així, com, de vegades, les relacions personals que has pogut generar i cultivar. Fins i tot en els més simples i escolars, també hi té un pes el moment, i els gustos i valoracions són diverses, fins i tot, en ocasions, divergents, car establir uns paràmetres objectius en qüestions, sobre tot, artístiques, és pràcticament impossible, més enllà de comptabilitzar faltes d'ortografia o de sintaxi.

M’agrada molta de la poesia de Joan Margarit i em sembla molt bé que l’hagin premiat a nivell hispànic per Casa de Misericòrdia. L’autor mateix, ja gran i de tornada de tantes coses, reflexionava sobre el tema des de la distància que dóna l’experiència i des de la relativitat que forneix la saviesa, amb prudència i una certa modèstia, encara que aparentar modèstia també pot ser, en ocasions, una estratègia necessària per entomar el que vingui. Escoltava Margarit, per ràdio, parlant assenyadament del país que ens toca i de les seves misèries, del poc amor a les nostres coses i de la facilitat en culpar de tot la manca d’estat propi, per exemple, quan moltes coses que es podrien fer, que s'havien fet, no es fan, i sembla que ningú no se n'espanti. El fet és que el més normal seria que la televisió li hagués dedicat un espai llarg, a Joan Margarit, en hores de màxima audiència, seriós i aprofundit, amb lectures dels poemes per part d’actors notables i també, per exemple, amb alguns d’ells musicats per Ribalta, coses així, i explicant al públic normalet la llarga trajectòria del poeta. Més enllà de l’anècdota i de quatre ratlles al telediari i de quatre comentaris arrauxats a alguns diaris sobre l’oportunitat o no de rebre premis a nivell peninsular, poca cosa. Això passa i ha passat a Catalunya i també a tota la pell de brau.

Han donat el Nobel enguany a un autor que jo crec que, a casa nostra, era pràcticament desconegut, encara que segur que ara brollaran com els bolets els experts en Le Clézio. Es veu que es va afirmar, em sembla que a la wikipèdia, que de l’emoció del moment havia mort d’un infart, notícia treta d'algun diari, cosa que es va haver de desmentir ràpidament. Morir d’un infart a causa d’un èxit pot semblar gloriós o gairebé humorístic, a mi em sembla una bona mort, aquesta, perquè encara no t'han oblidat, ans al contrari. França té grapa per promocionar la seva gent, per mitificar i glorificar fins i tot napoleons, no oblida els seus difunts il·lustres, siguin reis, escriptors, pintors, cantants, perruquers, cuiners o esportistes, recorda els espais on van viure, amb generositat, i s'apropia sense reservers els estrangers brillants, que són xuclats per la francofonia oficial, si cal; a casa nostra tot és molt diferent, i parlo de Catalunya, però també d’Espanya, on es passa del monument i la fama incondicional a l’oblit i el menyspreu en quatre dies. El Nobel és un gran premi, amb molta política pel mig, és clar, però la veritat és que àdhuc els de literatura, que potser són els més populars, s’obliden aviat tots, també. Sic transit.

Estic llegint actualment el llibre, encisador, La mort i la pluja, de Guillem Frontera. És un llibre aparentment senzill, escrit amb un llenguatge acurat, que recrea un paisatge perdut, el de la Mallorca d’abans de la mecanització del camp. Frontera no és un desconegut, és periodista, escriptor, gestor cultural i fa anys que publica. Va rebre aquest llibre el premi Mercè Rodoreda 2007. Aquests premis de la Nit de Santa Llúcia i el seu entorn havien estat molt sorollosos i populars però fa anys que la tele en parla poc, i les ràdios, no gaire, la veritat. Ni tan sols del Sant Jordi se’n sent a parlar, que havia estat el nostre Planeta, cobejat i discutit. Ni tan sols generen polèmica, cosa preocupant. Potser falta un altre brillant Terenci Moix que dongui una mica de glamour al tema. Els programes sobre llibres en parlen menys, fins i tot, que de molts altres volums que arriben acomboiats per les pressions editorials i l'èxit forani. És clar que d’un bon nombre de bons llibres no se’n parla gens ni mica ni van a cap programa de llibres, perquè surten d’editorials modestes i també perquè el saturats taulells de llibreria no ens deixen veure el bosc qualitatiu amagat. I això els publicats, perquè publicar, avui, comporta un llarg camí de decepcions, si no és que tens prou diners per autoeditar-te, com fa la gent de possibles. Però, ai, per veure Auster, Woody Allen de les lletres anglosaxones, es van formar grans cues, és clar. D’això, com de la mediocritat política, no en té la culpa ningú o la tenim tots –i totes-, em sembla.

A nivell individual i d'escriptora pràcticament desconeguda, opino que un premi, malgrat en sàpigues la relativitat, sempre fa il·lusió, encara més si comporta que et publiquin alguna cosa o que t’amollin quatre euros per a un sopar auster. Saps, com ho deuen saber els medalles d’or de les olimpíades, o els óscars americans, que n’hi havia molts de tan bons com tu, és clar. Que la sort hi fa molt, que potser no te'l mereixies, precisament, per allò que te'l donen. I també saps que els qui trien els premiats són gent com tu, o encara amb menys criteri, en moltes ocasions. Però els premis són els premis i han davallat fins i tot al camp modern i alternatiu de la llibertat blogaire, com ara aquest a Josep Pla passat per un blog, i aquests altres als blogs catalans, amb finalistes remarcables, però també amb moltes absències significatives. Vanitat de vanitats, és clar, inevitable. Sobre blogs i premis i vanitats, no puc evitar un somriure quan algú, en el seu blog, em demana ‘si t’agrada, vota’m’. Cara’m, penso, abans vota tu el meu, noi, que ni te l'has llegit. I dic ‘noi’ perquè, potser de forma casual, trobo que en aquest parany de sol·licitar el vot hi cauen més els senyors, per ara. I, encara més, els premis, importants i no tant, no es donen, generalment, per glorificar els premiats, sinó per endegar un acte oficial, de vegades amb sopar de categoria, on es puguin lluir moltes patums de camps diversos, que són, molt sovint, més retratades i entrevistades que no pas els de l'efímera corona de llorer.