11.6.12

Adéu a Estela, la noia rossa dels 'Cinco Latinos'


Va morir fa pocs dies Estela Raval, la veu femenina dels Cinco Latinos i li vull dedicar un record postero. Durant els anys seixanta aquest grup va ser molt popular pels nostres verals, en una gira europea que va arribar fins i tot a l'Olympia parisenc. Estela Raval era avui encara una cantant popular, estimada i escoltada al seu país, l'Argentina i fins fa, com qui diu, quatre dies, va estar en actiu.

Els Cinco Latinos van ser la veu en castellà dels Platters, tal i com més endavant els nostres Mustangs van ser la veu en castellà dels Beatles. Moltes cançons es traduïen i també en èpoques anteriors s'havien traduït, per exemple, les òperes.

Quan jo era adolescent els nostres ídols eren, evidentment, el Dúo Dinámico però els nois una mica més grans i enterats menyspreaven la cançó hispànica i eren del Platters, fins que van venir els Beatles, els Rolling i la resta, la gent va començar a estudiar anglès i a fer-se el savi en la matèria i avui resulta que tothom va anar a veure aquests grups des del primer dia, tot i que sovint no s'exhaurien les entrades. Els Platters van tenir una història una mica complicada i els seus components van anar canviant, cosa habitual en aquest tipus de formacions.

Quan es parla i escriu sobre passats musicals s'acostuma a reinventar la realitat per tal de no semblar provincians fins que algú reivindica allò que va ser realment popular, democràtic i sarsuelero i li dóna una lectura més intel·lectual. En català encara costa més de fer això que no pas en castellà i el tema podria ser objecte d'estudis aprofundits, sempre parcials.

L'altre dia, per ràdio, en l'entrevista a un escriptor d'una certa edat, l'entrevistadora li va recordar el recital poètic del 'Prais', a aquestes cotes de ximpleria hem arribat. El senyor la va rectificar molt educadament i la noia va fer com si res, ja va dir Price i es va quedar tan ampla.

En tot cas, es van fer versions molt bones en castellà d'aquelles cançons i fins i tot els cantants s'esforçaven sovint a cantar en l'idioma del país que visitaven. Més endavant ja es van fer algunes versions modernes en català i tot, però havien arribat la modernitat i l'anglès macarrònic, així que qui més qui menys va optar per les versions originals les quals, ai, no sempre són les millors.

Sobre l'Olympia, en èpoques passades era tot un prestigi cantar-hi i recordo que una coneguda més gran, molt mentalitzada, em va magnificar el fet que Raimon hi hagués actuat, en aquell ja llunyà 1966 com a mostra de la superioritat qualitativa de tot el que es feia i desfeia en català. L'any següent hi va anar Raphael, a qui no negaré professionalitat i mèrits, però que em va desvirtuar la qüestió per raons òbvies i catalanistes, de la mateixa manera que veure actuar segons qui a llocs com el Palau o el Liceu em sobta encara força. L'elitisme ja no és com era, vaja. 


8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

una altra a afegir a la llista de necrológiques...i van..., deu ser cosa de la nostra edat. A mi en aquells temps m'agradaven i van tenir força éxit.

Júlia ha dit...

Eren molt bons en el seu gènere i Estela una gran veu que va mantenir fins al final. Francesc, és que no se n'escapa ni un, i jo que tenia esperances de ser immortal!!!

Allau ha dit...

Fa just una setmana moria l'últim supervivent dels Platters originals. Mal assumpte quan els ídols de la nostra jovenesa ja crien tots malves i altres herbes.

Júlia ha dit...

Sí, Allau, crec que ho vaig llegir en algun lloc i avui buscant dels cinco latinos també ho he vist, tu encara ets més jovenet, he,he, però vaja, el temps de les cireres passa per tothom -per tothom que hi ha arribat-.

GLÒRIA ha dit...

Estela era una esplèndida cantant. Sense ella els Cinco ni existirien. Reconec que el Duo Dinámico feia furor però era encara una nena i quan algú els va qualificar de "Los perros gemelos" per allo del "uau uau", la meva sensibilitat músical els va rebutjar per sempre. M'agradava en Ramon Calduch com a la meva mare i to aquell estol de Gelus, Luisitas Tenor etc. cantaven bé però em sonaven sempre iguals.
Els beatles tenen alguna cançó bona i també els Rolling però jo no vaig caure en cap encís fins a escoltar Simon and Garfunkel a "El Graduado". D'ells ja es podia passar als clàssics.
M'afegeixo al record a Estela Raval, Júlia.

Júlia ha dit...

Glòria, el uauau va ser molt comú com el tutuà. La veritat és que tota aquella música i tots aquells cantants formen ja part del meu imaginari sentimental i no sóc capaç de dir si eren bons o no tan bons, la veritat, és com si es tractés de 'la família'.

GLÒRIA ha dit...

Doncs jo sí que sóc capaç de diur que aquells uau uau eren dolents i obertament antimusicals. Els duduà, si més no, imitaven el so d'un instrument.
Entenc que en aquells temps tan grisos fins i tot els Dinámicos brillessin.
La canço moderna espanyola era molt quilla. La catalana, que va sortir més tard, deia cançons de tot mentre fossin en la nostra llengua. Han perdurat les bones i els mateixos barems aplico a les cançons estrangeres que podia escoltar per Radio Montecarlo i Radio Luxembourg: Hi havia de tot.

Quan, inquieta, vaig passar als clàssics, tota aquesta altra música va perdre focus. Havia estat de tràmit, un compàs d'espera per arribar a coses molt millors i sovint més assequibles.

Júlia ha dit...

Glòria, jo crec que tot té el seu moment, en el món de la música. De tota manera, considerant que els lieders de Schubert es cantaven a les tavernes reconec que hem perdut molta pistonada en aquest tema.