JAUME ARNELLA, ARTESÀ DE CANÇONS I MEMÒRIA IMPRESCINDIBLE

 

Jaume Arnella (Barcelona, 1943) és considerat, sobretot, cantant i folklorista. Però qualsevol etiqueta que se li vulgui adjudicar sempre quedarà curta. Ha arribat als vuitanta anys amb un bagatge eclèctic, inclassificable, i voler explicar la seva trajectòria és ben bé com voler agafar aigua amb un cistell. Va ser cofundador del Grup de Folk, va elaborar, en col·laboració amb d’altres, com l’enyorat Soler i Amigó, un munt de reculls de cançons, uns llibrets inoblidables que acompanyaven les excursions i gresques dels qui ja hem arribat a una edat avançada, a la vellesa.

Una altra de les seves fites va ser el projecte del festival Tradicionàrius, ha compost romanços nous i n’ha recuperat d’antics, ha treballat a la ràdio i té quaranta discos publicats, a banda d’haver col·laborat amb molta gent, diversa i de diferents generacions. Algunes de les seves cançons, fruit de la col·laboració amb Soler i Amigó, han esdevingut temes populars, molt coneguts, com l’emblemàtica Les rondes del vi, festiva, o Sé que venen, amb més contingut polític. Va fundar i participar en molts grups i en moltes iniciatives, com ara Els Sapastres. Malgrat la seva col·laboració amb tanta gent i amb formacions de pes com l’Orquestrina Galana, ha estat sempre un esperit lliure, inquiet, i de tant en tant ha tornat als orígens home-guitarra, sovint tan enyorats en el present, quan tot sembla haver-se complicat en excés.

Ha rebut premis i reconeixements, malgrat no cercar-los i admetre en algun moment d’aquest llibre publicat per Ferran Riera Vives a l’editorial Sidillà que els trofeus i les medalles no comporten que es dediqui més atenció a la música popular i tradicional. Ha musicat poemes d’autors catalans i ha escrit moltes lletres pròpies. Al llarg del llibre trobem moltes reflexions de Jaume Arnella sobre com van les coses, el pes de la burocràcia, els oportunismes, la manca de suport en molts casos o, encara, pitjor, la manca d’interès polític per tot allò que s’escapa dels discursos oficials. I aquesta crítica seva sempre és amable, irònica, en tot cas, i mesurada quan és possible.

Ferran Riera Vives ha escrit una biografia atípica, un recull de testimonis, de vivències, d’opinions del mateix Arnella. Esdevé un passeig per una part de la nostra història, que arriba fins al present. Sorgeix gent jove, es fan noves versions, de vells temes, i malgrat els molts canvis i les pèrdues inevitables pel camí, cal mantenir l’esperança, l’alegria i les ganes de cantar de forma col·lectiva. Arnella i la seva gent són fills del seu temps, uns quants van ser capellans i la religió va tenir el seu pes. Hi ha poca presència de dones, al llibre, fins i tot quan s’esmenten els poemes musicats les dones no hi són i, sobretot, en els primes anys, la presència de les noies, en algun moment, sembla esdevenir una mena de guarniment imprescindible, però amb poc protagonisme.

Aquesta biografia heterodoxa té la gràcia de defugir estructures i cotilles, i aconsegueix el to d’una llarga conversa entre molta gent, un col·loqui aprofundit, amb records i evocacions diverses i que acull moltes veus i molts testimonis. S’escampa al llarg de vint-i-nou capítols, amb inspirats noms musicals, els títols dels capítols gairebé conformen una mena de poema. Compta amb una bibliografia no massa extensa però imprescindible i un molt bon índex onomàstic. Conté un recull fotogràfic de qualitat i la coberta mostra un original retrat d’Arnella, obra de Montse Mayol. La qualitat del volum forma part de la marca de la casa, les edicions de Sidillà mantenen una gran línia de qualitat i bellesa en tota la seva producció. I això també compta.

L’autor, Ferran Riera Vives (Barcelona, 1957), és periodista especialitzat en músiques d’arrel. Ha treballat en premsa escrita, ràdio, televisió i internet, ha dirigit documentals i ha sigut professor a la Universitat Ramon Llull. Entre el 1994 i el 2012 va dirigir el programa Rodasons a Televisió de Catalunya. La biografia sobre Jaume Arnella és el cinquè llibre que escriu sobre diversos aspectes de l’evolució de la música folk als Països Catalans.

Publicat a 'Llegir.cat': https://www.llegir.cat/2023/11/critica-jaume-arnella-artesa-de-cancons-ferran-riera-vives/

EVOCACIONS IDIOMÀTIQUES I MUSICALS

Escrivia en el post anterior sobre França, el francès i la cançó francesa.  Avui ens arriba poc cinema francès i poca música d'aquell país, més enllà del Boulevard. Cal pensar que França se'n va sortir prou bé en l'intent unificador lingüístic, probablement si aquí haguéssim tingut uns altres governants i l'estil de Carles III s'hagués perpetuat avui el tema català seria molt diferent, per a bé i per a mal, que en aquests espinosos temes sempre hi ha opinions diverses i per a tots els gustos. 

Precisament fa uns dies van emetre per la tele, en aquest espai impagable de cinema espanyol de tots els temps i totes les tendències, Esquilache, una molt bona pel·lícula dirigida per Josefina Molina, amb un repartiment de categoria i que ens evoca un passat llunyà però no tant com sembla, cal recordar que, entre d'altres millores, el poble, que va aconseguir foragitar aquest senyor del govern, demanava el retorn de la Inquisició.

Esquilache va tornar a Itàlia, doncs, i allà hi va morir, trist i perplex però ben peixat al capdavall. A Itàlia se sabia des de sempre que es parlava l'italià però una molt bona professora que vaig tenir a la universitat, també poeta, Coloma Lleal, ens va explicar fa molts anys la relativitat d'això que en diem llengua i, pel que fa a l'italià i l'alemany, també ens explicava com de fet aquests idiomes havien estat un invent consensuat a partir de les unificacions en les quals, com sol passar, es van perdre llençols i formes dialectals. 

Els dialectes són també llengües, si és que les llengües són alguna cosa més que una construcció cultural dirigida des de dalt, però els diuen d'una altra manera per motius polítics i no tenen sempre un exèrcit al darrere, cas del català normatiu, per exemple. De totes les històries que ens han explicat de forma suposadament seriosa la de les llengües i dialectes és una de les més oportunistes i menys objectives, a tots nivells i en totes les geografies. Ha generat un doll de perillosos dogmes que serà molt difícil superar, em temo.

De joves estudiàvem francès, algú privilegiat fins i tot estudiava anglès i una minoria esforçada, nocions d'alemany. L'italià i el portugués s'entenien, llegint amb cura i parlant de forma lenta amb els pocs italians i portuguesos que poguéssim conèixer. Si per parlar francès en broma calia fer servir la egue per parlar en italià calia poca cosa més que intentar-ho i, pel que fa al portugués, sempre tan proper i tan llunyà al mateix temps, fer-ho acabar tot en çao. Les lliçons d'italià, ja que el cinema venia sempre doblat al castellà normatiu, ens arribaven a través de les cançons, ai, les cançons. Sant Remo, Mina, Milva, Modugno, Morandi... 

Quants records al volt d'aquelles tonades inoblidables i d'aquells nostres ídols musicals! Ja existia a les nostres llars humils una llarga tradició de cançó italiana, l'òpera popular, les tonades napolitanes, les cançons més o menys tradicionals, Torna a Sorrento, Oh Sole mio... coses que cantaven l'avi quan s'afaitava i la mare quan feia bullir les mongetes. La lletra de Santa Lucia, una altra cançó italiana molt popular, la vaig aprendre gràcies a la Marisol, que la cantava en una pel·lícula de la qual em vaig fer la col·lecció de cromos i que a l'àlbum portava les lletres de totes les cançons. 

Avui també podem escoltar poca cançó italiana, què hi farem. Fa alguns anys el polifacètic David Escamilla, de pare català i locutor de culte i mare italiana, feia un programa diari de bon matí, llegia poemes i posava molta música italiana, antiga però, sobretot, actual i romàntica. Com tants programes de ràdio, tal i com comentava fa poc, va fer moixoni d'un dia per l'altre. Jo m'acostumo a despertar molt aviat i l'escoltava sovint, va generar devocions, tenia una web a la qual la gent enviava fotografies diverses i molts emails.

L'èxit va ser comparable al d'un programa posterior també matiner, Com llevar-se, menat per dos joves de Mataró que de vegades queien una mica en la broma de sal gruixuda però eren molt simpàtics, hi trucava molta gent gran, dones sobretot, si escoltes la ràdio sembla ben bé que la gent de la meva edat i de trajectòria vital més llarga no dorm mai. Eren David Gelonch i Ivan Llensa, organitzaven dinars i sortides entre els seus oients i tenien un grup molt actiu a facebook. Ivan Llensa va morir molt jove, va emmalaltir mentre feia el programa, la mort sempre sobta però la d'un jove encara més, la veritat. Sobretot quan el jove té l'edat dels teus fills.

En el meu temps, tot i que les cançons italianes s'escoltaven, en general, en italià, també es traduïen totes al castellà, Josep Guardiola, el cantant, tenia un gran repertori de traduccions de tota mena. Avui potser la seva veu sona antiga però aleshores ens agradava, a la gent gran, encara més, i li deien el Frank Sinatra català. Fins i tot es va publicar algun disc fet per cantants italians en català, avui aquelles versions són gairebé objecte de culte, a mi m'agradava molt aquella que feia he vist com sorties i no sé on anaves, cantada per Donatella Moretti, que no era pas de les cantants més conegudes, per cert. 

Recordo molt bé quan va guanyar a San Remo la Cinquetti, amb allò tan carrincló de què no estava bé que se sortís sola a passeig amb un noi, si eres excessivament joveneta, pel que pogués passar, tot i que el que pogués passar no es mencionava de forma explícita. Cinquetti i la majoria de cantants italians van continuar en actiu però aquí en un moment donat els vam deixar d'escoltar per la ràdio. Jo, en el temps de no tengo edad para amarte era -i sóc- més o menys de l'edat de la cantant i m'identificava amb el missatge. Aleshores treballava a la Harry Walker i en arribar a la feina i anar a posar-me la bata normativa una companya més gran em va explicar, jo encara no ho sabia, que havia guanyat una noia molt joveneta, de la meva edat, amb una cançó preciosa.

Una de les tonades italianes més tòrrides, en una altra línia d'allò de Non ho l'età va ser el Sappore di sale, i és que una vegada assolida l'edat i formalitzat el prometatge podies anar a la platja amb la parella i rebre i amollar petons salats d'allò més sensuals, vaja. Però el gran èxit del meu temps jove, per descomptat, va ser allò de Nos quedamos solos, como cada noche, hoy te veo triste y yo ya sé porqué.... Aleshores la cançó feia una pausa, cosa habitual en l'època, i s'escoltava una mena de pum-pum-pum-pum.

No vull repetir allò tan repetit, que avui no es fan cançons com aquelles, però aquesta és la meva percepció tot i que tot és relatiu i sé que gent una mica més jove que jo s'emociona amb el Boig per tu, per exemple, sobretot perquè malgrat allò poc normatiu del reflexada la teva llum els recorda amors i moments romàntics del passat recent. La nostra educació sentimental parla moltes llengües i per l'oïda i l'olfacte ens arriben molts records, de vegades de forma sobtada o imprevista. En aquella època s'anava a ballar a cases particulars, encara em sorprèn com els pares del meu temps adolescent ens deixaven muntar festetes en espais molt reduïts. 

Les noies havíem d'esperar que ens convidessin a ballar, cosa que per a les d'èxit assegurat no era un problema però que generava moltes tristors en les adolescents poc vistoses, com era el meu cas, en aquell moment vital. En els balls agafats i lents no s'havia de permetre que els nois s'acostessin en excés, els  gallecs deien de forma gràfica que entre la parella hi havia de cabre un feixe de leña. Tot plegat comportava que en algunes ocasions la peça ballada es convertís en una mena de lluita d'ara m'acosto i ara t'aparto i fins i tot avui podria ser que alguns problemes en les articulacions de les extremitats superiors femenines tinguin l'origen en aquella gimnàstica moral. En una ocasió, quan jo ja tenia alguns anys més però encara conservava aquell costum apartador, en un ball públic un xicot em va dir rient que amb la força que feia si em deixava anar m'estavellaria en la paret propera. 

Avui tot ha canviat, el ball i els costums i la gent jove que és aplicada estudia moltes llengües, fa erasmus, corre amunt i avall, té relacions íntimes i prematrimonials si li ve de gust i els matrimonis amb un d'aquí una d'allà són habituals. Una antiga companya de feina i amiga em va demanar fa un parell de dies que li escrigués algun poemet o una sèrie de rodolins per a una publicació familiar dedicada a una jove neboda que es casa amb un alemany, tots dos són joves, bells, feliços, esperançats, amb carreres universitàries i feina i es van conèixer a Londres. Que déu o el destí  atzarós els  siguin propicis. 

Fan un casament tradicional i multitudinari, en un poble de la Costa Brava. No estava gaire inspirada però al final vaig endegar uns rodolins que fins i tot m'emocionen en rellegir-los i això que no conec els protagonistes. No sé quin tipus de música posaran durant la festivitat del casament, peces lligades al seu amor i a les seves circumstàncies, segur, potser algun vals etern, qui sap. 

En alemany sabíem poques cançons però una del meu temps jove va fer furor, aquella del Sag Warum, que cantava Camillo, més aviat una mena de recitat lent i llarg, expliquen que va ser l'única d'aquell país en compartir les llistes d'èxits de l'època. I això que el cantant no era gaire guapo i ja resultava una mica granadet per als nostres gustos juvenils. Camillo Felgen, qui per cert, no era alemany sinó de Luxemburg, va morir el 2005 i a casa nostra no es va repetir més un èxit en alemany com aquell. Per cert, la cançó no era ben bé romàntica sinó dedicada a un pare fugitiu, em sembla. Quines coses.

MÚSICA, LLÀGRIMES I EVOCACIONS COSTUMISTES

Una imatge val més que mil cançons, a Núria Feliu aquesta li fa molta gràcia, sembla ben bé que estigui dient, al Raimon Morrut: va vinga, feu les paus, xicots.

Ahir, en escriure sobre Raimon i la resta em van venir al cap algunes anècdotes relacionades amb ell i amb d'altres cantants, avui m'assabento de la mort d'un bon amic de la meva joventut. Com si fossin gotetes de pluja van desapareixent darrerament alguns dels meus contemporanis  més propers tot i que els metges facin publicitat enganyosa repetint que baixa la mortalitat. En algun moment la pluja serà més forta i de la meva generació no en quedarà ningú, com passa amb totes les generacions. A un germà del meu amic, en alguna ocasió, li havia sentit cantar Al vent quan tot allò era una novetat. S'hi esforçava molt i ens fumíem d'ell, amb aquella alegria omniscient i absurda de l'adolescència. Fèiem el mateix amb un altre xicot que recitava de forma entregada drames estil El plat de fusta.

Aleshores es criticaven coses estranyes, com ara que Raimon cantés en valencià i, per extensió, que si algú cantava les seves cançons ho fes amb aquest accent. Les formes dialectals han estat un problema no resolt però penso que avui les admetem amb més coneixement de causa i, al menys una bona part de persones ja no compartim allò de què el millor català és el de Girona i el millor castellà, el de Valladolid. A Raimon el van fitxar com a intel·lectual de jovenet i durant un temps escrivia uns articles molt avorrits al Destino, una revista inoblidable, reivindicada per Jordi Amat en el seu indispensable llibre sobre el procés. Destino va acabar com tantes coses, fent moixoni després d'una decadència induïda gràcies a la barroeria dels qui volen remenar les cireres i de vegades se'n surten.

Al Raimon, en persona, l'he vist en poques ocasions. Una d'elles va ser a la Joventut Catòlica de Molins de Rei, a principis dels setanta, ni tan sols la sala era plena, encara eren aquells actes molt minoritaris i te n'assabentaves pel boca-orella. En una altra ocasió recordo que teníem entrades pel Palau de la Música i van prohibir el recital, coses de l'època, ens vam quedar amb un pam de nas.

Al Palau dels Esports de Montjuïc hi havia vist, de més joveneta, cantants com ara el Dúo Dinámico o Billy Caffaro, aquell de la marcianita. Quan vaig ser una mica més gran allò de dir que t'agradaven coses així semblava una vulgaritat, l'esclat del tema català va fer que ens passéssim de forma incondicional a la música nostrada del moment. Aleshores  hi havia sectors frívols i discotequeros mal vistos pels meus verals, tot i que de tant en tant també organitzéssim nosaltres festetes particulars on s'escoltaven Mustangs, Sírex i fins i tot els primers Beatles però sobretot molts lentorros italians i francesos. El ball  va ser l'esca del pecat de la moral catòlica durant dècades.

De fet, tot i que hi havia moltes interseccions, la gent jove del meu voltant es dividia entre els de ball i gresca i els de xiruca, sardana i excursió. Més endavant al Palau dels Esports hi vaig veure un recital amb molts cantants catalans, un dels primers per a no iniciats, em va encantar. Allà hi  vam poder contemplar i escoltar per primera vegada el Serrat i totes les noies en vam quedar enamoradetes de forma sobtada. Molts dels qui hi van sortir després van deixar la música, la cançó.

Una senyora puritana de la meva parròquia en una ocasió ens va preguntar a mi i a unes amiguetes quin cantant català ens agradava més, dels nous, i vam dir-li que Raimon, em sembla que Serrat encara no havia començat a refilar, i ella ens va contemplar amb una certa llàstima de maduresa experta i va fer: oh, no, a nosaltres, per descomptat, Espinàs. I és que Espinàs aleshores encara era jove però semblava molt gran i seriós i a determinats sectors de pares i mares de l'època els abellia d'allò més aquell tarannà poc trencador, en aparença. Després,com és sabut, Espinàs va deixar la cançó activa.

Més d'una vegada, anys després, havia anat a recitals a la parròquia del Carme on compartien escenari Barbat, Montllor i Maria del Mar Bonet. Qui els organitzava, un amic, ens va explicar que la majoria de cantants catalans, ell els anava a llogar a domicili, vivien força bé, excepció feta de Montllor que es veu que anava curt d'armilla. El contrast era evident ja que Barbat feia molta patxoca, acostumava a actuar amb trajos molt elegants i aleshores aquell tipus de xicot intel·lectual però modern, amb ulleres, ens encantava. Ovidi Montllor tenia un aspecte més pobre i marginal, aspecte aquest que més endavant va aprofitar el cinema ja que Ovidi era tan bon actor com cantant. Maria del Mar Bonet estava guapíssima i ha continuat igual, encara m'agrada però em passa com amb en Raimon, no és el mateix.

Després, més endavant, vaig veure com Montllor canviava fins i tot d'aspecte i es transformava per obra d'art, literalment parlant, en algú atractiu i amb una gran personalitat, talment com si hagués assolit una estranya maduresa, la primera vegada va ser una tarda al Teatre Grec, compartia escenari amb un altre gran, Pi de la Serra, i l'espai, magnífic, no era ple del tot. Montllor ja no duia cabellera despentinada, anava de negre i alternava el cant amb allò de no hi havia a València dos amants com nosaltres. Aleshores els suspesos en Nova Cançó ja havien endegat coses com el Grup de Folk i les ovelles negres com Pau Riba començaven a mostrar alternatives sòlides. Montllor és dels pocs famosos d'aquell temps que havia vist viatjar en metro, per cert.

Aviat va començar la decadència d'aquella època esplèndida. Núria Feliu va ser de les primeres famoses en cantar alguna coseta en castellà. Jo l'havia vista per primera vegada quan feien allò de la Passió d'Horta, era bona cantant-ho tot i potser això la va perjudicar perquè en aquest país es castiga la diversitat professional i l'excés de producció. Hi havia devots que l'anaven a xiular sense manies i fins i tot qui la criticava de forma integral, recordo un d'aquells dogmàtics experts dient-nos: jo la xiulo en castellà i en català. També Guillermina Motta va cantar de tot una mica, el primer que nosaltres vam entonar d'ella, anat d'excursió, va ser allò de L'eternitat i és que Déu i la transcendència eren molt presents en els inicis del moviment aquell, potenciat per l'inoblidable programa de l'Escamilla. Motta també era tan bona actriu com cantant i ho va demostrar en alguns programes televisius però penso que no la van acabar d'aprofitar o ella no va tenir un gran interès en fer una carrera més ambiciosa.

I va arribar allò de l'eurovisió i el Serrat i la frivolització del cantant, molt criticada, amb els seus flirtejos amb models de bon veure i la gauche divine. De Serrat es pot dir el que sigui però té un grapat de cançons que seran universals i que estan molt bé les canti qui les canti, també en té de dolentes, com tothom. És un cas ben diferent dels altres però ha tingut èxit i és ja avui una mena d'estrany símbol  eclèctic que desvetlla passions però també, encara, rebuigs de certs sectors raimonistes o llaquistes. Va cantar en castellà aviat, encara més després d'allò del Lalalà, tema poc explicat a fons. De fet potser ha cantat més en castellà que no pas en català i és que el país és com és i les pureses ràncies no es mantenen enfront de la realitat vital. 

Jo durant un temps també era purista però una amiga, anys després, em va convèncer d'anar a veure Serrat, quan ell ja tenia més fama però menys veu, a un recital al Tívoli i reconec que és ben certa una frase que vaig escoltar al malauradament desaparegut Huertas Clavería, que Serrat guanyava molt en les distàncies curtes i en directe. Feia tronar i ploure, que diuen. No sé si és veritat però algú del sector m'havia explicat  fa molts anys que alguns dels més purs no van arribar a cantar en castellà perquè les proves en aquest idioma van ser un bunyol i no se'n van sortir.

Corren moltes brames sobre aquest tema i sobre molts altres i no saps mai què és veritat i què no ho és, de vegades hi ha anècdotes que semblen inversemblants i que al llarg del temps t'adones que eren certes i també passa a l'inrevés, així que millor no entrar a fons en aquest relliscós camp de la tafaneria retrospectiva sobre famosos, populars, amics i saludats.

Amb la transició oficialitzada i els nous poders catalans es van perdre moltes coses com ara els moviments veïnals massius, els cicles de teatre infantil del Romea i la Nova Cançó. Molts dels qui criticaven es van passar al castellà, ni que fos de forma puntual, però no se'n van acabar de sortir. Cal dir que alguns que cantaven en castellà, en els moments d'esplendor també van fer alguna refilada en llemosí i ara sembla que la Marató recupera la tendència.

D'altres, un munt d'esplèndids secundaris de luxe, ho van deixar córrer i es van dedicar a d'altres coses o van quedar limitats a reductes per a iniciats. Montllor, ja sabem com va anar, una trista història com tantes altres. A les festes majors es van començar a contractar més aviat grups de carrinclones i inofensives havaneres i això no era tot culpa dels de dalt que el poble és sovint molt injust i amnèsic. La meva colla va créixer i va canviar, la gent va començar a aparellar-se de forma seriosa, fins i tot a casar-se i tenir criatures i uns per aquí i els altres per allà. Molts anys després, aquest amic que va morir ahir va organitzar, amb d'altre gent, algunes trobades retrospectives a la seva antiga casa familiar, una envejada vivenda unifamiliar del barri de la Satàlia on havíem ballat força, en un indret privilegiat del Poble-sec que sempre ha estat a punt de ser esborrat del mapa però que potser aconseguirà sobreviure, no se sap mai. I també se'n van organitzar a d'altres llocs com ara cases de colònies. 

Diuen que el temps no passa sinó que som nosaltres qui passem. Això de les trobades d'antics amics de colla adolescent o companyes d'escola, en la qual es manifesta la ferida del temps de forma evident, és un tema recurrent en el cinema i la literatura i ho serà sempre, car no hi ha res més inspirador que comparar el que érem i volíem ser amb allò què hem estat i som. El sentiment de pèrdua va lligat a la nostra temporalitat i és compartit per tothom, ho admeti o no ho admeti.

La història del passat recent cada dia em sembla més apassionant sobretot quan descobreixo que en l'inframon d'aquelles iniciatives musicals, de l'edició de llibres, diaris i revistes en català i de tot el que es va esdevenir d'una manera però podia haver estat d'una altra, hi suraven grandeses i misèries, ambicions i picabaralles, ombres i llums. Moltes coses són culpa de Madrid però d'altres són ben bé culpa de la gent de casa i és que si ja costa posar-se d'acord al claustre de l'escola o a la comunitat de l'escala, a nivells més alts on es barregen calerons i personalismes, tot deu ser complicadíssim. Hores d'ara no m'estranya allò que no funciona o no ha funcionat o s'ha malmès, tot i que em sàpiga greu, m'estranya que malgrat tot hi hagi coses que hagin sortit bé i que s'hagi tirat endavant ni que sigui aquí caic aquí m'aixeco. 

Cal dir que la cançó catalana nova i novíssima ha tirat endavant, després van arribar coses com els inoblidables Esquirols i els del Rock i si bé hi ha hagut molta palla de la quantitat en surt sempre la qualitat. Ves per on fins i tot els Pets han fet trenta anys i encara recordo que una amiga mestra de Tarragona em va regalar el seu primer disc en uns temps que són també, ja, record i memòria enganyosa. I avui fins i tot pots dir que t'agrada Raimon, que t'agrada Serrat, que t'agraden els Pets, que t'agrada Cesk Freixas, que t'agrada Manolo Escobar i fins i tot l'incombustible Dúo Dinámico o que no saps qui són Cold Play i no et fan escarafalls ni res de tot això. Som en un món, de moment, molt més tolerant, divers, eclèctic i escudella barrejada, com ha de ser. Amb alguna excepció dogmàtica, que ja vaig explicar ahir que una companya de feina em va mirar de cua d'ull i gairebé em renya quan li vaig confessar que Llach, ni fu ni fa. 

SOMNÀMBULA AL JARDÍ DE CAL METGE, VORA EL TOCADISCOS

Unes de les músiques habituals que sonaven a les meves primeres festetes adolescents eren les dels Shadows. A casa tinc alguns discos seus d'aquella època i m'he fet d'un grup dedicat a ells al facebook. Fa uns dies vaig comentar que recordava sovint un tema que anava en un dels seus discos, Sonámbulo, i l'amic Enric Vieta me'l va penjar a la xarxa, molt amable.

De totes les músiques que hem escoltat al llarg de la vida n'hi ha algunes que fan forat en el nostre imaginari sentimental i aquesta n'és una. És més freqüent que es recordin músiques lligades a moments feliços, enamorats i romàntics, però aquesta m'evoca aquella tristor juvenil en la qual ens rabegem amb una mica de prematura angoixa vital i que després s'esbrava enmig dels problemes reals de la vida. 

En els meus temps no  ballaves si no et venien a treure a ballar. Els homes argumenten que a ells també els podien donar carabasses però en les festes d'amics i coneguts la negativa no era gens habitual. Sonámbulo  m'evoca moments en els quals no em treien a ballar i jo seia al costat del tocadiscos i em sentia absolutament sola i desgraciada, amb aquella autocompassió recurrent i tràgica de l'edat. De fet érem criatures jugant a grans però aleshores tothom era gran molt aviat. Es començava a a treballar de seguida que es podia, poca gent estudiava. I si aquí, a Barcelona, començaves en general a guanyar-te les garrofes als catorze anys més endavant vaig conèixer pares i mares de l'escola, immigrants, de la meva edat o fins i tot més joves, que havien començat molt abans, als sis o set anys. Hi havia festeigs molt precoços i no era estrany que algú amb vint-i-pocs anys ja tingués criatures.

Et fa patir molt, en els primers anys del pas a la vida adulta, no tenir èxit social ni sexual. Després tot et semblen ximpleries i fins i tot t'alegres de què segons quins xicots no t'haguessin fet cap mena de cas, la veritat. De tota manera la vida és estranya, conec parelles molt estables que van començar a sortir juntes tot just  haver sortit de l'ou, amb dotze, tretze, quinze anys, i d'altres que es van conformar a una edat més madura i van durar dos dies. Hi havia cançons, com aquella de la Cinquietti, que incidien en els perills de les relacions prematures, centrades més que res en que no es fes Pasqua abans de Rams. Els festeigs juvenils eren llargs pel fet que pel mig hi havia la mili i la necessitat d'una certa estabilitat econòmica, considerant que moltes dones es quedaven a casa després de casar-se. Tot estava molt encotillat, encara més a les zones rurals. Jo tenia cosines que havien festejat de jovenetes al poble, i després, si renyien o el nòvio les plantava, allà no s'hi casaven i acostumaven a fer cap a Barcelona on tot era ja una mica més lliure.

Una companya de l'escola tenia el pare metge, no era gens habitual tenir un pare amb aquesta professió a l'escola on jo anava. Va ser un metge popular car exercia a Can Valero i crec que la seva dona també hi havia donat algunes classes. Aquest senyor metge, tot un personatge del seu temps, crec que falangista, va escriure un llibret sobre el tema de les barraques i la possibilitat de reconvertir aquells barris en ciutat-jardí, sense cap èxit, com és sabut. Era una família castellana i no sé com és que havien vingut a Barcelona. Vivien enmig de les barraques però en una bonica caseta amb jardí i pou, que a mi em semblava un palau i que era on fèiem algunes festetes. La meva pròpia imatge al costat del tocadiscos i sense ballar, mentre escolto aquesta música, és una d'aquelles que no he oblidat del tot i que ara puc evocar amb tendresa retrospectiva. Quan s'enfosquia aviat -havíem de ser a casa a les nou, a tot estirar- el cel de Monjuïc s'omplia d'estrelles, no hi havia la lluminària actual que ens les amaga, aleshores, i també es percebia l'olor de les flors, a la primavera, en especial de les xiringuilles enfiladisses.

L'anar i venir de la festa era tota una excursió. No tinc fotografies d'aquells fets, no era habitual comptar amb una màquina de retratar, la veritat. La vida es presentava llarga i misteriosa però ja amb algunes penes i nostàlgies. A partir dels onze o dotze anys t'adones que tot passa i que la infantesa va quedant enrere, és allò de no tener años onze y no pensar en mañana, que crec que pertany a una anècdota de Lope de Vega sobre un infant que dorm d'allò més bé damunt d'una pedra i que em deia la mare que repetia la seva àvia tot sovint. Sobre els Shadows, els seus discos, en general, em resulten avui evocadors de tota una època però aquesta música en particular, em transporta a moments concrets que no sé si són reals o imaginats, hores d'ara. Aquest tema no era seu però, com passa amb tantes coses, ells el van popularitzar.

L'adolescència i la primera joventut són èpoques vitals en les qual es tenen molts complexos i manies i somnis impossibles. No crec que això hagi canviat gaire malgrat que ara les noies no hagin  d'esperar que les vinguin a treure a ballar ni es vegin obligades a fer palanca amb el colze per tal que els nois no s'acostin més del compte. Tot ha canviat però les persones som si fa o no fa i he viscut moltes adolescències d'alumnes i també dels meus fills per adonar-me que la solitud i la tristor acompanyen la joia de començar a créixer i no saber ben bé cap on ens portarà la vida.

CANÇONS CULPABLES

Escoltava avui per la ràdio el sorprenent comentari, imagino que fet de bona fe, d'una periodista jove manifestant la seva sorpresa per la vigència, encara, de cançons que fan referència al vici de fumar. Certament, n'hi ha una pila, començant per l'antic cuplet del Fumando espero fins arribar a la més rabiosa actualitat de cançons en anglès i passant per una dels Pets, que també ha mencionat la noia, curiosament sense dir res sobre la beguda alcohòlica,  o la rima en infinitiu, que també és condemnable:

Cap al vespre estàs trist i no saps on anar, I et prepares un whisky i no te'l pots acabar. I t'encens un cigarro sense ganes de fumar, I l'apagues aviat i et tornes a aixecar...

No sé si la intenció subliminal de la xicota era insinuar que caldria limitar-ne l'emissió o, potser emetre aquestes apologies del vici en horari nocturn i en programes mèdics especialitzats. En temps de Franco les cançons censurades eren sobre sexe i política, tot i que algunes s'escapaven sense voler de les prohibicions. Bésame mucho, per exemple, només es podia escoltar en versió musical no cantada durant uns anys, el mateix que la Santa Espina, per motius ben diferents.

Fa un temps, en un programa de discos antics, el presentador va demanar que no li sol·licitessin El preso número nueve ja que la temàtica, com és sabut, parla d'un cas de violència de gènere, amb l'afegitó d'assassinar l'amant de l'adúltera i mostrar molt poc penediment ja que l'home, condemnat a mort, diu, fins i tot, i si vuelvo a nacer, yo los vuelvo a matar. Per cert, va ser Joan Baez qui va donar una nova vida a aquesta història, popularitzant el tema durant la meva joventut, en castellà. Moltes coses ens resulten avui estranyes, canvíem la nostra percepció i situacions que semblaven tolerables avui són intolerables o inquietants, però presuposar que aquestes coses incideixen de forma seriosa en la nostra vida real és suposar massa.

Les cançons del passat són plenes de situacions com ara l'assassinat de la dona infidel, la borratxera com a recurs per a oblidar o com a gracieta divertida, i fins i tot el masoquisme, com en allò de Mon homme: si me pega me da igual, es natural... En francès encara és pitjor:  I'm'fout des coups, I'm'prend mes sous, je suis à bout mais malgré tout que voulez-vous... La prostitució sòrdida també hi surt sovint, per cert. En les cançons més actuals es fa molta referència al consum de drogues com ara la maria i coses pitjors. Precisament molts grans grups de rock no s'han estat de res, ni en els temes ni, molt sovint, en la seva vida personal poc exemplar.

La qüestió sexual, en canvi, ja no inquieta com abans, tot i que no deixa de sobtar escoltar una criatura de pocs anyets cantar, sense saber què canta, mentre remena de forma insinuant, coses com ara quiero más de lo que tu me das o no pares, sigue, sigue. A escola, els festivals de final de curs em produïen una mica d'angúnia, hi havia molta afició a muntar coreografies per part de les preadolescents, vestides, com deia una companya mestra, de cabareteras enanas. Cal dir que els pares i mares hi xalaven i que els intents per reconvertir el final de curs en quelcom més educatiu i pedagògic no van reeixir.

Fins i tot a mi, de petita, quan el cuplet va revifar, gràcies a Sarita Montiel, em feien cantar a casa La chica del diecisiete que moralment és de gust dubtós, doncs parla d'una noia que no se sap d'on treu diners per lluir i es bescantada per les veïnes. I això que em sembla que eren força puritans, els pares, en aquells anys, tot i que un cop a l'any anaven a veure revista al Molino.  Conxa Piquer, curiosament, passava censura, potser perquè no gosaven ficar-se amb ella, tot i que també durant una temporada van substituir allò de la mancebía per la casa mía.

Els tangos mostren tot un doll de situacions que avui resulten molt llunyanes del nostre tarannà. De tota manera, intentar que aquests mals exemples de tota mena no siguin d'ús comú ens pot portar per camins espinosos, al final no podrem llegir ni la Bíblia, ni els clàssics, ni Shakespeare, que en ocasions és gore-gore. La violència  gairebé de circ present a moltes pelis juvenils no sembla inquietar tant com que hi surti algú fumant en pipa. Sempre ens quedarà Folch i Torras, espero.

Sembla que cada època ha de comptar amb benpensants i moralistes que ens diuen què hem de fer, què hem de dir, què hem de veure, què hem d'escoltar i ens obren els ulls davant de les paraules ocultes en cançonetes aparentment innocents o en dibuixos infantils poc recomanables. Els dibuixos, els programes infantils i les joguines de moda han estat sovint objecte de tesis doctorals pedagògiques sobre els seus riscos i perversitats. Walt Disney va rebre molt, per una banda era immoral, com en el cas de La dama y el vagabundo, i per l'altra era un agent perillós del capitalisme nord-americà i només eren bons uns dibuixos avorridíssims que venien dels països comunistes d'aleshores. La televisió, en general, va ser durant anys l'ase dels cops, com ho van ser els jocs de rol i avui, els ordinadors o les xarxes socials. 

Afortunadament la vida real acostuma a anar per verals imprevistos i em temo que, de la mateixa manera que les prohibicions sobre aspectes sexuals i polítics en època franquista no feien res més que generar clandestinitats i curiositats morboses, fins i tot festivals de cinema prohibit a la França propera, les altres acaben i acabaran fent el mateix paper galdós. En tot cas, si caiem en el parany d'escoltar els moralistes de tots colors vestits de modernitat i postmodernitat caldrà seguir el consell evangèlic sobre els fariseus, feu el que diuen però no feu el que fan i també allò del qui sigui lliure de pecat. És clar que els moralistes estan, una gran majoria -un altre tema serien els oportunistes- convençuts de la seva innocència i de les seves bones intencions de les quals, ja ho sabem, estava empedrat l'infern quan l'indret pertanyia al món del més enllà. Molts dictadors han mort creient que havien fet el que havien de fer...

Adéu a Estela, la noia rossa dels 'Cinco Latinos'

Va morir fa pocs dies Estela Raval, la veu femenina dels Cinco Latinos i li vull dedicar un record postero. Durant els anys seixanta aquest grup va ser molt popular pels nostres verals, en una gira europea que va arribar fins i tot a l'Olympia parisenc. Estela Raval era avui encara una cantant popular, estimada i escoltada al seu país, l'Argentina i fins fa, com qui diu, quatre dies, va estar en actiu.

Els Cinco Latinos van ser la veu en castellà dels Platters, tal i com més endavant els nostres Mustangs van ser la veu en castellà dels Beatles. Moltes cançons es traduïen i també en èpoques anteriors s'havien traduït, per exemple, les òperes.

Quan jo era adolescent els nostres ídols eren, evidentment, el Dúo Dinámico però els nois una mica més grans i enterats menyspreaven la cançó hispànica i eren del Platters, fins que van venir els Beatles, els Rolling i la resta, la gent va començar a estudiar anglès i a fer-se el savi en la matèria i avui resulta que tothom va anar a veure aquests grups des del primer dia, tot i que sovint no s'exhaurien les entrades. Els Platters van tenir una història una mica complicada i els seus components van anar canviant, cosa habitual en aquest tipus de formacions.

Quan es parla i escriu sobre passats musicals s'acostuma a reinventar la realitat per tal de no semblar provincians fins que algú reivindica allò que va ser realment popular, democràtic i sarsuelero i li dóna una lectura més intel·lectual. En català encara costa més de fer això que no pas en castellà i el tema podria ser objecte d'estudis aprofundits, sempre parcials.

L'altre dia, per ràdio, en l'entrevista a un escriptor d'una certa edat, l'entrevistadora li va recordar el recital poètic del 'Prais', a aquestes cotes de ximpleria hem arribat. El senyor la va rectificar molt educadament i la noia va fer com si res, ja va dir Price i es va quedar tan ampla.

En tot cas, es van fer versions molt bones en castellà d'aquelles cançons i fins i tot els cantants s'esforçaven sovint a cantar en l'idioma del país que visitaven. Més endavant ja es van fer algunes versions modernes en català i tot, però havien arribat la modernitat i l'anglès macarrònic, així que qui més qui menys va optar per les versions originals les quals, ai, no sempre són les millors.

Sobre l'Olympia, en èpoques passades era tot un prestigi cantar-hi i recordo que una coneguda més gran, molt mentalitzada, em va magnificar el fet que Raimon hi hagués actuat, en aquell ja llunyà 1966 com a mostra de la superioritat qualitativa de tot el que es feia i desfeia en català. L'any següent hi va anar Raphael, a qui no negaré professionalitat i mèrits, però que em va desvirtuar la qüestió per raons òbvies i catalanistes, de la mateixa manera que veure actuar segons qui a llocs com el Palau o el Liceu em sobta encara força. L'elitisme ja no és com era, vaja. 

Passat i present del 'Dúo Dinámico'

De vegades els comentaris que semblen més frívols o anodins provoquen, a les xarxes socials o als blogs, tot un debat inesperat.

La periodista-escriptora Eva Piquer va comentar ahir a facebook que anava a veure aquests senyorassos per qüestions de feina, a Cap Roig, i immediatament el tema va enganxar molta gent, començant per mi mateixa, motivant comentaris que anaven des d'un gran respecte pels músics fins a la ironia més o menys sarcàstica. 

Passaré per alt la qüestió misteriosa del perquè bones periodistes-escriptores reben encàrrecs per cobrir els festivals estiuencs, tot es feina i ja m'agradaria. Sagarra i d'altres van escriure de tot i més i Guimerà anava a veure molt a gust la Méller. També passaré per alt el fet, ben comprovable, que els grans festivals nostrats d'estiu cerquen cada any la brillantor de tants cantants i artistes de la tercera edat, valors segurs, a l'hora d'endegar les programacions. Tot i que en ocasions, i no és el cas del Duo Dinámico, afortunadament, aquests iaios i iaies artistes ja no estan per refilar, malgrat que m'imagino que la compensació econòmica deu ser important i fins i tot jo cantaria el que fos en el seu cas. I entraré a fons en la qüestió d'aquest parell de xicots, encara amb aspecte juvenil als seus setanta i pocs anys, que formen part dels meus mites personals, de la meva història sentimental i dels meus records més entranyables, explicant la meva relació amb ells, evidentment platònica i circumstancial.

Pels anys seixanta, quan jo tenia tretze o catorze anys hi va haver l'esclat d'aquest Duo. En aquells anys s'endegaven uns festivals de música moderna a Barcelona, dedicats al jovent i a l'adolescència, que aplegaven molts cantants de l'època. Per a aconseguir entrades havies de portar a una emissora de ràdio, crec que Radio España, etiquetes d'una llet d'ametlla, cosa que feia que la meva mare rondinés en haver de comprar, de grat o per força, per tal d'evitar conflictes generacionals, aquesta llet que a ningú no agradava i ningú no es bevia, a casa meva.

Recordo que en una ocasió, en anar a bescanviar les etiquetes làctiques amb una amigueta, vam veure en persona el cantant Santi, el que es va casar amb la Gelu, que era molt bufó, i ens va agafar com una mena de cobriment de cor, això que sol passar en aquestes edats tendres. Gràcies a aquests festivals vam poder veure els Dinàmics en directe. Recordo poques coses d'aquells festivals i un dels cantants que no he oblidat ha estat Billy Caffaro, el de la Marcianita que havia de canviar els amors terrenals per relacions més pures, ja que, com recordareu la cançó manifestava el desig d'aconseguir una chica de Marte que sea sincera, que no se pinte, ni fume, ni sepa siquiera lo que es rock-and-roll. I és que aquí, la música moderna i diverses perversions ja començaven a fer estralls entre les noies hispàniques, catalanes incloses.

Durant l'actuació del Duo Dinàmico vam començar a xisclar com unes desesperades, tota la colla, com van fer la resta d'adolescents presents al concert. Eren concerts matinals, ep, res de sortir de nit. En una altra ocasió una veïna de l'escala molt arrauxada va voler que anéssim fins on vivia el senyor Arcusa, al carrer d'Aragó i, un cop allà, va voler que pugéssim a casa seva. Jo, com una bleda, a seguir-la. Per sort no hi eren, va sortir la seva mare, una senyora molt i molt amable que ens va dir que es trobaven a punt de sortir amb un cotxe i que els veuríem al carrer. Vam baixar, hi havia un munt de noietes per allà i els cantants ens van dir adéu, cosa que també ens va emocionar absolutament, el mateix que, pocs anys després, aconseguiria del senyor Serrat, que em digués adéu des d'un cotxe. Amb aquestes relacions llunyanes i subtils ja en teníem ben bé prou per somniar, a aquella edat.

Una companya de classe era filla del metge de Can Valero i venia a l'escola del Poble-sec amb una colla de companyes de l'escola que vivien en aquell barri, que avui es considera de barraques, però que tenia també casetes, de tot una mica, vaja. Per xamba es van ensopegar amb una sessió de fotografies que els feien a Montjuïc, crec que moltes d'aquelles fotografies són aquestes en les quals porten els típics jerseis sense mànigues. Van estar parlant amb ells, els van regalar fotografies, no sé si fins i tot els van fer algun petó fraternal i van arribar a escola absolutament emocionades, desvetllant l'enveja general.

És clar que la gent seriosa i aficionada a la música bona ja aleshores menystenia la parella, allò era cosa de criatures. Els entesos eren dels Platters i d'altres cantants dels moments, tots de més enllà dels Pirineus. Per això, així que vaig créixer una mica, vaig silenciar la meva admiració incondicional per ells, era cosa de la infantesa, tot plegat. Aleshores van venir Serrat, Raimon. A causa de l'èxit dels Dinámicos va sorgir un munt de Duos, entre els quals el Duo Rúbam, força bons, els quals ens havien arribat a enviar fotografies i tot. Una vegada els vaig mencionar al blog i em fa molta il·lusió i emoció que em contestés el fill d'un d'ells, que em va dir que el seu pare ja era mort.

El Duo Dinámico es va establir a Madrid, es va dedicar menys a actuar i més a compondre per a d'altres cantants, però tots els seus revivals i recopilatoris de cançons han gaudit de gran èxit, fins ara. Com que en el meu temps tot això de l'homosexualitat es comentava en secret, va córrer la brama que un d'ells era gay, cosa que es deia de gairebé tothom, recordo haver-ho sentit fins i tot de Carlos Larrañaga. El fet és que es van casar, ambdós amb estrangeres, com Raimon i tants d'altres, per a tristor de les noies de casa. I que van continuar actuant junts i en bona relació, cosa remarcable en un país d'envegetes i caïnismes com el nostre i el de més enllà. I que mai han estat gent de revista del cor ni de tafaneries diverses, com altres.

Han envellit bé, encara fan goig, com el cantant dels Mústang, uns altres ídols de la meva adolescència, que comptaven amb una bona aportació poble-sequina i assajaven al barri. A finals dels vuitanta van tornar a actuar en directe, després d'uns anys molt discrets. La poca gent que conec que els ha tractat els té per amables, honrats i simpàtics. Fa un temps els vaig veure per la televisió, explicaven que el senyor De la Calva havia superat un càncer, però se'l veia optimista i alegre i va entonar una de les seves millors cançons, pel meu gust, Resistiré que s'ha anat convertint en una mena d'himne per a moments difícils de la vida. Encara avui hi ha qui no vol que sigui dit que li agraden o li agradaven i els escolta en secret, les seves cançons antigues tenen la ingenuïtat de l'època i una gràcia especial, la majoria. 

La veritat és que, abelleixi o no als puristes, en la seva joventut van omplir més que els Beatles. I en la seva maduresa continuen tan marxosos com sempre i omplint el que sigui. El que m'agrada d'envellir és que perds les manies i els complexos i pots admetre la teva incondicionalitat sobre aspectes que poden semblar poc intel·lectuals, sense cap temor als comentaris dels entesos i elitistes, dels esnobs del moment, incrementats amb l'aportació de les noves generacions que creuen que el passat va ser tota una altra cosa o que no cantàvem ni ballàvem en els temps ombrívols. O que ho fèiem en anglès fins que va arribar el rock català.

I per a mostra de la seva bona forma actual, un youtube de fa dos anys amb la veu en directe, tot un mèrit, considerant com et fan patir alguns altres.

A reveure, Ramon Calduch

Vull fer un petit homenatge a Ramon Calduch, que amb les seves cançons va acompanyar tants moments de la meva joventut. Per cert, i ja que ahir parlava de temes lingüístics, cal dir que en els seus darrers anys de cantant ho va fer molt sovint en català, com en la mostra entranyable que he penjat en aquest post, i que dedico al seu record. Fa molts, molts anys ens dividíem entre seguidores de Calduch i de Guardiola, a mi, aleshores, en Josep Guardiola em semblava més 'modern'. Aquests cantants, excel·lents professionals, vam marcar tota una època i van tornar a cantar de grans durant un temps, per a gaudi de nostàlgiques impenitents com jo mateixa. Ara sembla que tots érem dels Beatles o dels Rolling, però el cert és que érem del Duo Dinámico i, també, de Calduch i/o Guardiola. Descansi en pau, aquest cantant, al cel dels artistes de casa.

Evocacions egeberes

Ahir parlava de l’època, llarga i emblemàtica, de l’EGB. Imagino que molts dels qui van estudiar en aquella època, de grans canvis en tots els camps, a casa nostra, recordaran el curs de vuitè com una mena de mite iniciàtic, un ritual de pas, de fet. Ignoro com va l’ESO, però dubto que el context actual propiciï tanta càrrega emocional lligada a un curs concret.

Durant alguns anys, com molt altres mestres, vaig ser tutora d’un mateix curs al llarg de sisè, setè i vuitè. Sovint em venen al cap tot un doll d’anècdotes diverses, que freguen el surrealisme pedagògic, alumnes sense nom, noms sense rostres, i, també, músiques. Sempre hi ha una música lligada a un temps concret. La transició i el destape van afavorir l’augment d’agosarament eròtic en les lletres i he de dir que em feia una mica d’angúnia escoltar lletres d’alt voltatge sexual –o així m’ho semblava aleshores, santa innocència- entonades per noiets i noietes que feia quatre dies encara col·leccionaven cromos del bollicao, jugaven a les gomes i als patacons i miraven els dibuixos de l'abella Maia.

Cada vuitè tenia un viatge i cada viatge tenia una cançó. Fa uns dies, vaig sentir per una ràdio que, els dissabtes i diumenges emet música lleugera de fa algunes dècades, per sort i gaudi dels nostàlgics irreparables i desacomplexats, com jo mateixa, Hoy tengo ganas de ti. Jo, aleshores, quan va sortir aquesta cançó, amb la meva filla gran encara molt petita, estava ben desconectada del món dels discos, cantants i festes, i dedicada de forma completa a l’escola i, sobretot, a la família. Però les carpetes, llibretes, estoigs i altres materials anaven plens de fotografies d’un xicot d’aquests amb un rostre una mica de nena, una bona mata de cabell i una mirada un pèl enigmàtica, era en Miguel Gallardo. Jo, aleshores, no sabia pas què li veien, la veritat.

Durant una de les primeres festes massives de la Mercè, al moll, vaig trobar-me amb una colleta de l’escola, de vuitè. Una noia de les més maques i estudioses, gran admiradora del cantant, per cert, anava abraçada a un d’aquests pintes amb èxit, els poca-vergonyes atractius sempre tenen aquesta mena de xamba lligona. El fet és que, a vuitè, els nois, la majoria, encara es veien petits i els més crescuts gaudien de molta requesta, encara més si eren una mica esventats. Vuitè era el temps de les primeres parelles i desaparellaments, de les primeres gelosies i desenganys, de les traïcions, quan al mig de dues persones amigues se n’hi ficava una tercera amb intencions desestabilitzadores. Ai, tant que canvia tot i que poc que canvien, algunes coses. Per cert, avui a La Vanguardia hi ha un parell d’articles sobre aquest suposat mite: que elles els prefeixen dolents. Potser també ells les prefereixen dolentes, de tant en tant, la mujer fatal ha fet vessar molta tinta i ha generat molt de cinema tràgic.

De parelles prematures, com de madures, en conec de tota mena. N’hi ha que van bé, persones que continuen i viuen juntes, gairebé des que eren infants, una llarga vida tranquil·la, d’altres es fan i desfan, com l’anella sardanística; no sé si van arribar, doncs, a formar una família estable, la parelleta. Vaig perdre la pista al cantant, i també a tots aquells alumnes. Gallardo, m’havien explicat, era fill d’una senyora que tenia una parada a la Boqueria, però nascut a Granada. Granada ha produït un gran nombre de musics excel·lents, i, encara que no formés part de les meves preferències, MIguel Gallardo va ser un professional important, amb productora pròpia, compositor, i que, a més, malgrat haver estat casat amb Pilar Velázquez, no va esdevenir massa carn de canó de les revistes del cor.

Va morir el 2005, de càncer, als cinquanta-sis anys. La seva carrera com a cantant, força llarga havia fet una davallada a Espanya, però no així a Llatinoamèrica, i preparava el 2004, diuen, un retorn a la música com a intèrpret. Ja se sap que la nostàlgia adulta sempre propicia revivals, van tornar els Sírex, han tornat els Hombres G i d’altres no han acabat de marxar mai. Quan jo tenia deu anys va tornar el cuplet del temps dels meus avis i pares, per exemple, amb la Sara Montiel com a gran estrella de la renovació del gènere.

No se n’ha parlat massa, em sembla, de la mort, força prematura, de Gallardo, encara que tenia els seus seguidors i a la xarxa compta amb webs força completes sobre la seva figura. Fa alguns mesos, en una entrevista, a tevetrès, algú el va mencionar i l’entrevistador va fer cara de pòker, crec que ni tan sols no li sonava, el nom del cantant, la veritat. Tinc, actualment, molt més respecte que fa anys per aquest tipus de cantants que, sovint, han estat grans professionals, músics remarcables.

Vaig tenir, anys després, un curs d’aquells difícils i disbauxat. Eren les èpoques del heavy i un dels entreteniments de l’alumnat, sobretot d’una colla de nois una mica singulars, era fer l’ouija i invocar un cantant difunt, que crec que devia ser Bonn Scott, aprofitant estones entre classes, retards del professorat, de fet. El cas és que el ritual es feia amb gots de plàstic, d’aquells amb els quals es glopejava el fluor, una activitat que, per sort, ha minvat molt, actualment, a les escoles.

-Epíritu, epíritu!!! –feia el xicot, amb tota la fe.
No vaig veure mai que es mogués res, en aquella taula, ells deien que sí i s’emocionaven d’allò més, però jo ja fa molts anys que no crec en aparicions, ni de fantasmes ni d’àngels i per a tota experiència paranormal cal sempre un grau de fe important. Com que sovint hi havia massa gresca, el mèdium s’empipava:
-Callarse, lo vais a cabreà!!!! S’està cabreando!!! Ya s’ha cabreao!!!
L’esperit, enutjat, s’esvania, doncs, i no responia a cap de les preguntes que li feien. Gairebé millor, doncs penso, meditant en la seva fi malaurada, que no hauria estat pas un bon exemple per a l'alumnat però, la veritat, no vaig gosar mai suggerir-los que evoquessin l'esperit, per exemple, de Ramon y Cajal. Una mica més endavant va arribar el break dance i els xicots feien grans demostracions i contorsions, en una saleta amb tatamis, deixant a la porta l'olorós calçat esportiu habitual. Ara potser els hauríem de fer posar un casc, tal com van les coses. Els viatges finals, la traca, acostumaven a ser a Mallorca, la gent no viatjava tant com ara i allò del vaixell, les famílies al port i tot un munt de sorollosos egeberos disposats a solcar la Mediterrània va esdevenir una imatge clàssica, que el cinema encara no ha sabut copsar. Tempus fugit.