Ahir va fer cinquanta anys de l'execució del nazi Adolf Eichmann. Ho he recordat en un altre blog, Caracteres ocultos. Poca gent n'ha parlat o ha escrit sobre el tema aquests dies però en aquell 1962 el tema va tenir molt de ressò mediàtic. El seu segrest, a l'Argentina, va ser rocambolesc i va propiciar problemes diplomàtics així com que d'altres nazis prenguessin moltes més precaucions en aquell país o el Brasil i aconseguissin sobreviure.
El seu mateix capturador, Peter Malkin, va haver d'admetre amb repugnància que pensava trobar un monstre i s'havia ensopegat amb un home corrent. Hannah Arendt va escriure força sobre el tema i va encunyar una expressió que ha fet fortuna, allò de la banalitat del mal. No se la va voler entendre en aquell moment i els seus escrits van semblar a determinats dogmàtics una mena de justificació del criminal. Evidentment no era així, eren una constatació del llindar subtil que existeix entre la monstruositat i la normalitat i un advertiment sobre el perill dels règims totalitaris, en general, que converteixen els eficients i obedients adictes i seguidors en assassins en massa.
Eeichmann era un home mediocre, insignificant, d'un altura intel·lectual força minsa. No era antisemita visceral, havia tingut amics i parents jueus. Sempre va afirmar que ell complia ordres, era un seguidor del nazisme, era alemany i allò era la guerra. Abans de morir a la forca va amollar una d'aquelles frases que, en un altre context, ens podrien semblar les d'un patriota heròic:
Llarga vida a Alemanya. Llarga vida a Àustria. Llarga vida a l'Argentina. Aquests són els països amb els quals més m'identifico i mai no els oblidaré. Vaig haver d'obeir les regles de la guerra i les de la meva bandera. Estic a punt.
Malgrat el ressò mediàtic en el nostre país també hi havia un cert escepticisme sobre aquestes justícies executòries. L'Europa avançada ens havia deixat al marge de les seves democràcies, per interessos estratègics havia tolerat i donat suport a Franco i encara en teníem per dies. La mateixa classe política avançada que condemna unes coses tolera, quan li convé, crueltats convenients als seus interessos, genocidis inclosos.
La posteritat oportunista potencia el coneixement d'uns crims i n'amaga uns altres, segons toca. Allò de conèixer la veritat per no repetir els mateixos errors és molt bonic i retòric però absolutament inútil. En cada moment de les nostres vides, en un lloc o un altre del planeta, s'està estossinant algú innocent sense que ningú no ho eviti, ja sigui perquè no pot o perquè no li convé fer soroll. Només podem tenir l'esperança fràgil de què no ens toqui, de moment, la rifa de la desgràcia, ni a nosaltres ni a la nostra gent.
La posteritat oportunista potencia el coneixement d'uns crims i n'amaga uns altres, segons toca. Allò de conèixer la veritat per no repetir els mateixos errors és molt bonic i retòric però absolutament inútil. En cada moment de les nostres vides, en un lloc o un altre del planeta, s'està estossinant algú innocent sense que ningú no ho eviti, ja sigui perquè no pot o perquè no li convé fer soroll. Només podem tenir l'esperança fràgil de què no ens toqui, de moment, la rifa de la desgràcia, ni a nosaltres ni a la nostra gent.
Sobre el mal, és tan banal que no volem ni pensar-hi, tenim por del desconegut però el perill pot ser a tocar i molts crims quotidians els comet gent ben propera a les víctimes. Pel que fa als grans criminals de guerra, als sicaris convençuts a sou dels dictadors, l'obediència cega, el sentit del deure portat als extrems, propicia i justifica qualsevol barbaritat, amb perdó dels bàrbars entre els quals hi devia haver de tot. Per tal que un sistema totalitari funcioni fan falta molts funcionaris convençuts. El vot d'obediència religiós sempre m'ha semblat molt més absurd i inquietant que no pas els de castedat o pobresa. Creure de bona fe, des de la nostra realitat, que estem vacunats en contra d'aquesta banalitat o que no en podem ser víctimes de cap de les maneres mostra la gran ingenuïtat que ens amara, però potser cal viure immergits en una certa dosi d'ingenuïtat, ben mirat.
12 comentaris:
No són els mals violents els que ens marquen, sinó els mals sords, els insistents, els tolerables, aquells què formen part de la nostra rutina i ens minen meticulosament com el temps. Eichman era un homenet, Goebbels i la resta tambè, Hitler inclós, i aquests homenets quan toquen poder són els que fan més mal.
ES posible que el teu comentariste, anterior tingui raò. Pero jo penso més aviat, que eren molt, manipulables y sàdics. Jo encara que no neixi cap mes persona com elles, no perdríem res. Una entrada escaient, en la que també es donen cassos ben esèncials
No era tonto, tampoc (segons Arendt per qui conec el personatge). Tenia una intel.ligència, diguem-ne normal. El que esfereix és una idiotesa moral absoluta, que pot ser compartida per algú molt -formalment- intel.ligent.
Recomano la novel.la HhHH, Heydrick tenia uns bons coneixements musicals i una educació alta, dins d'una família molt cultivada; tocava força bé alguns instruments, i era un melòman exquisit. Reconec que se'm fa molt difícil de passar...
Cert, Francesc.
Montserrat, ens agrada pensar que són diferents de nosaltres o dels nostres, però crec que en molts casos no és així, les circumstàncies compten molt i tots van ser infants i potser semblaven com els altres.
Cert, Lola, em referia al fet que no era res extraordinari. Hi havia nazis en els alts càrrecs que tenien més intel·ligència i cultura, la cultura no vacuna en contra del disbarat. De tota manera els més intel·ligents precisen del funcionariat obedient que no pensa massa i creu a cegues, per tal de posar en pràctica tragèdies d'aquest tipus.
Hi ha un llibre que tracta justament d'aquest tema i que em va interessar molt: "Los hundidos i los salvados" de Primo Levi. Ell va ser a un camp, hi va treballar en un laboratori químic annex i es preguntava com podia ser que el seu cap s'hagués interessat per la seva tesi doctoral, la de Primo, i al mateix temps acceptés amb indiferència que estigués tancat en aquell camp.
Eulàlia, les reaccions humanes són sorprenents i inquietants, actualment intentem explicar-ho tot, per això es va inventar la psicologia però cada dia es demostren els seus molts 'forats'.
Hola Júlia,
Dues o tre scosetes.
La primera, afegir-me al que diu la Lola, `perquè jo també vaig llegir el llibre sobre Heydrich HhHH i és força inquietant tot el que aprenenm sobre aquells personatges.
la segona, la banalitat del mal... és un concepte que sí que hem de tenir present... però que tenir-lo en compte no vol pas dir que nosaltres tambñe ho haguem de banalitzar.
La tercera i més important és que amb l'acció israeliana contra Adolph Eichman , Israel va demostrar per enèsima vegada que cal perseguir fins al més remot dels inferns els criminals fins a jutjar-los i castigar-los.
Els crims no prescriuen ni han de prescriure mai, i han de ser jutjats i castigats. Aquesta és la lliçó que tothom n'hauria de treure, els corruptes i mafiosos actuals també .
Sense disuasió no hi ha ètica que s'aguanti ... comprovada la capacitat humana de cometre les pitjors obscenitats.
Sabent que la justícia divina és un conte de fades, cal confiar en la justícia -un bri de justícia almenys- humana.
Amén :-9
Sani, la banalitat del mal, tal i com en parlava Arendt, és una cosa molt profunda.
De tota manera, malauradament, hi ha molt pocs criminals als quals s'aconsegueixi enxampar, quatre gats, ben mirat.
Més que no pas la moral sobre el fet de la persecució de les persones crec que cal meditar sobre com estem subjectes a qualsevol idea absurda que ens faci 'fer mal' o consentir-lo, en determinades circumstàncies.
No Júlia, ho sento, però no puc estar d'acord amb tu en aquest tema.
De fet, només puc reconèixer que davant de qualsevol fet o aspecte de la vida es pot posar l'accent a diversos llocs i en funció de la tria estarem parlant d'una cosa o d'una altra...
Que les circumstàncies determinen decisivament les nostres actuacions això és tautologia de la qual no cal parlar, justament perquè la generalitat és tal que no permet ni diàleg..
El que pren rellevància és justament considerar unes circumstàncies determinades i unes actuacions o reaccions determinades.
Em va impactar molt fa pocs dies (només unes setmanes) els documentals de TV3 sobre els fills dels milicians del Règim de Vichy i col·laboracionistes amb els nazis que van tenir a vuere amb la detenció i portada a Espanya del president Companys.
Un dels fills d'un dels que van seguir al general Pétain a Austria o Alemanya va dir uan cosa així :
"... un company del meu pare, en comptes de prendre el camí que va prendre el meu pare, va triar anar al maquis i fer-se membre de la resistència"...
Allò em va impactar perquè em va semblar el millor exemple per assegurar que fins i tot en les pitjons circumstàncies ES POT TRIAR un bàndol o un altre !!! I que en la tria, cadascú assumeix una responsabilitat.
En aquell dcoumental també van deixar clar que Laval en un moment determinat va ajudar a salvar molts jueus per mitjans diplomàtics. I com després, justament per les circumstàncies va acabar abraçant la causa nazi que al final de la guerra el va portar a se afusellat per traidor.
Jo no et diré que pas que jo fóra sempre dels valents que triaria fer l'heroi, potser no, no ho sé... i només t'ho podria dir si es donés el cas... Tots podem ser el millor i el pitjor a la vegada... però insiteixo que aquest no és el tema a debatre.
El que no val ni porta enlloc es voler-ho relativitzar tot remetent-nos a les "circumstàncies" perquè això equival a eliminar els valors i d'alguna manera també a "justificar" o relativitzar els pitjops crims.
No és això els que deien els criminals nazis del primer a l'últim dient que "ells només executaven ordres?"
Tu proposes
"meditar sobre com estem subjectes a qualsevol idea absurda que ens faci 'fer mal' o consentir-lo, en determinades circumstàncies."
A mi em sembla que això equival a rentar-nos les mans sobre qualsevol desastre i defugir les responsabilitats que comporta triar A o el contrari d' A o B o C , com si nosaltres no hi poguessim fer res... i donessim les culpes a una cosa tan etèria com "unes circumstàncies" ...
Això pel que pot servir i ha servit sempre és per tranquilitzar la consciència d'algú, de vegades de tota una societat (Franco va morir al llit i no a la presó), però això no elimina ni disculpa la responsabilitat culpable de ser complice d'una opció criminal.
I que els déus ens dispensin d'haver de triar entre dos mals! Perquè sí, podem caure al pitjor bàndol.
Tornant al que dius, crec que "Fer el mal o consertir-lo" ens en fa responsables amb unes circumstàncies o amb unes altres ... pèrquè de circumstàncies, inevitablement, sempre n'hi haurà...!!!
Espero que m'hagi explicat prou bé i s'entenguis el que dic i perquè ho dic tot això...
I sigui com sigui, aquesta és la meva opinió.
__________
Sani, no entenc que m'has entès, em sembla que no m'has entès. Jo crec que ningú pot afirmar què hauria fet o no en determinades circumstàncies ja que tot plegat va lligat a les nostres relacions, influències, genètica... Pensar que nosaltres no faríem mai res dolent és creure'ns millor del que som o podem ser, l'alerta sobre l'atracció del mal ha de servir precisament pel contrari del que tu crec que has entès.
No sé si has entès que vull justificar els fets o les persones, res d'això. Només que la història té prou mostres de canvis de camisa i de reaccions inesperades de molts personatges com perquè creguen que estem vacunats en contra de la barbàrie, amb perdó dels bàrbars.
Publica un comentari a l'entrada