Avui fa anys de la mort, el 1914, de Bertha Von Suttner. Va ser una dona coratjosa, culta i pacifista radical en un món i una societat en la qual això de ser pacifista era pecat mortal. Va escriure una novel·la que hauria de ser de lectura obligatòria, Avall les armes! Aquesta novel·la va fer que la meva mare, i de rebot, més endavant, la meva filla, es diguessin Marta, com la seva protagonista, un alter ego de l'autora. Avui el nom de Marta és popular i ha estat de moda però en temps de la infantesa de la meva mare no era així.
Von Suttner va ser Premi Nobel de la Pau l'any 1905. Donar premis Nobel de la Pau no vol dir que arribi la pau, la pau universal, ni tan sols una absència general i controlada de guerra. La guerra és el pitjor que hi ha per molt que avui sembla que lectures glorioses d'una certa violència reclamin guillotines i afusellaments. El desenvolupament econòmic demana una certa estabilitat de camins i fronteres.
Aquesta dama va morir sense veure fets realitats els seus somnis. Potser va tenir sort de no haver de comprovar en què derivaven aquells dies de juliol de 1914, amb la primera gran carnisseria del nostre temps, amb la qual, segons diuen, s'estrenava de veritat el segle XX. Tenim tendència a creure que la Humanitat progressa de forma lineal però aquest segle tan proper al nostre ens demostra que en molts aspectes més aviat ha estat al contrari. Abans de la guerra del 14-19 s'havien escrit llibres i articles demostrant que una guerra europea era impossible. Veure el que es deia i escrivia abans dels grans desastres fa pensar molt sobre la poca capacitat de profetització de futur de tots els experts.
La pau és fràgil i s'ha de conservar amb molta cura, fins i tot fent concessions que poden semblar una mica humiliants. Això ho sabien molt bé els nostres pares i avis que havien patit la guerra, els seus precedents i les seves llargues seqüel·les. No entenc la glorificació actual de les guerres passades ni la curiositat o l'exaltació que encara es percep de tant en tant sobre el tema.
El pacifisme i la no violència són molt més que una actitud puntual o una proclama etèria. L'oblit en el qual han caigut personatges com Von Suttner en comparació amb d'altres més bel·licosos em sembla una mica preocupant. Quan algú afirma que ara estem com a la postguerra m'esgarrifo. La ignorància és molt agosarada, ja ho diuen.
6 comentaris:
Potser n'havia sentit a parlar de les classes de novel.la del XX, amb d'altres rareses de principi de segle XX. El cert és que em sóna una mica, com ens sonen algunes coses llunyanes, entre una boira del record, però tampoc podria assegurar-ho. El que sí sé es que tens tota la raó quan dius que hi ha referents oblidats. Segur que interessa a algú que romanguin oblidats.
Afortunadament molts en entossudim en rescatar de l'oblit coses essencials.
M'apunto la teva recomanació. Si un vol ser millor persona ha de mirar i tractar d'entendre les millors persones que l'han precedit. La memòria és sempre pedagogia, per a mi al menys.
Eastriver, jo crec que és una novel·la que té molts anys i per això està una mica oblidada tot i que s'ha anar, més o menys, reeditant. Les guerres franco-prusianes semblen molt lluny però la nostra Europa prové d'aquelles batalles també.
El seu oblit ves que no sigui perquè tenia el defecte de ser femella! Que a vegades passa cada cosa! (mode irònic ON)
Doncs segur que és un grau afegit a l'oblit, Clídice, segur que si hagués estat un home en parlarien més.
M`ha alegrat llegir que també recordeu i admireu la vida i obra de Bertha Von Suttner. Tinc el llibre, l`he llegit molt , he preparat un article per publicar, recordant el centenari de la seva mort i estic preparant un treball per fer una xerrada de la admirada Bertha. Gràcies per compartir el seu record.
Doncs senyor Anònim, espero que em notifiqui la xerrada que m'agradaria anar-hi. La meva marta es deia Marta a causa del nom de la protagonista, doncs feia poc que el meu avi havia llegit el llibre.
Publica un comentari a l'entrada