5.6.12

FER FEINES, AVUI


DONA (dels diccionaris)
f Persona adulta del sexe femení que pertany a les classes populars o que en té l'aparença, especialment la que fa feines tosques o servils. La dona dels lavabos. La dona de fer feines. 





Llegeixo avui a La Vanguardia, amb esperança, una entrevista amb Isabel Orella. Malgrat el seu cognom nostrat és aquesta una dona paraguaia, amb estudis i cultura, que al nostre país s'ha vist abocada a fer feines i que és la presidenta del primer sindicat de treballadores de la llar o com en volguem dir.



Sempre m'ha inquietat la poca valoració i desprestigi professional d'una feina absolutament necessària. El mateix diccionari posa l'exemple acompanyant una referència a feines tosques i servils. Una dona de fer feines no ha estat equiparada ni tan sols a un mal paleta i no s'ha establert cap mena de formació professional per al sector. La comparació amb els paletes no és gratuïta. Paleta i dona de fer feines han estat sempre unes tasques a les quals s'han incorporat els acabats d'arribar no qualificats, des de fa anys i panys. 



Però, ai, el paleta en pot anar aprenent i arribar a ser molt considerat. La dona de fer feines no tant. Tot i que és una feina complexa i diversa sembla que la pot fer tothom. Bé, posats a fer i a dir, cuinar també ho pot fer tothom i hi ha bons cuiners, mals cuiners i cuiners mediàtics que cobren una pasta.



Fa poc una coneguda m'explicava una d'aquestes anècdotes una mica truculentes sobre dones de fer feines i mainaderes: uns coneguts seus que deixaven una nena amb una dama no qualificada, van observar en la nena una conducta estranya i van posar càmeres per gravar-la. Sembla que la senyora no tractava l'infant gaire bé i la van denunciar. Però aleshores ella els va denunciar a ells per no tenir-la assegurada.



No tenir assegurades les dames de fer feines, mainaderes i cuidadores de gent gran ha estat quelcom constant i justificat a tort i a dret. Una amiga molt d'esquerres, fa anys, m'explicava que la seva no volia que l'assegurés pel fet que així li podia pagar més diners. Una argumentació semblant en qualsevol altre àmbit laboral seria surrealista, més encara provenint d'una militant d'un partit absolutament esquerranós o que se'n proclama. No es pensa que s'està fent quelcom condemnable i il·legal?



Com que la cosa no ha estat mai regulada, els poders han fet els ulls grossos i els sindicats majoritaris ni tan sols no se n'han preocupat mai d'aquestes treballadores, evidentment pot ser que s'hagi comès abusos per totes bandes però el costat més feble sempre serà el de la treballadora. Ara una tímida llei obliga a assegurar però això sembla que comporta moltes dificultats i aquesta regulació no contempla, per exemple, l'atur. 



El problema, és clar, ha estat també la manca d'unió entre les treballadores del sector que en molts casos feien aquesta tasca de forma temporal i complementària del sou familiar. S'ha parlat sovint amb menyspreu d'aquesta feina. Quan algú cobrava poc es deia, fa anys, això ja ho cobra una dona de fer feines! Avui les coses han canviat ja que un universitari també pot tenir tasques precàries mal pagades, és clar. L'aspiració de les dones de fer feines serioses era que els fills i filles estudiessin i no anessin a fer feines. Un botiguer del barri, fa anys, estava una mica emmurriat pel fet que el seu fill no havia volgut estudiar i a la dona de fer feines que tenien li havia sortit un fill molt brillant el qual es rifaven moltes empreses. Així és el món, de vegades capaç d'anivellar les injustícies i tot.



La incorporació de la dona al món del treball qualificat ha fet que el paper de la dona de fer feines tornés a ser necessari en molts casos. Una llar ben organitzada en pot prescindir però a molta gent encara li cauen els anells si ha de passar la baieta o fer els vidres i s'estima més, si pot, pagar i que li facin. De tant en tant es recuperen tasques femenines com ara cosir o fer ganxet però això de la neteja sembla que no tant, tot i que per a moltes senyores netejar és, crec, una afició creativa i agradable. Però, ai, si ho reconeixen queden com unes marujes.



La majoria de persones d'origen humil hem tingut avantpassades que han fet neteges o que han estat minyones. Era una de les poques feines possibles. Homes de fer feines gairebé no n'hi ha hagut tot i que en algunes empreses de neteja ja n'hi ha alguns. Però, és clar, sempre els trobem molt més en empreses on es té la gent assegurada, com ha de ser. Pel que fa a les antigues criades reconvertides en senyores, un refrany castellà molt gràfic diu: no hay peor trabajo que servir a quién sirvió.


Maria Aurèlia Capmany reivindicava per a ella mateixa el nom de dona de fer feines, en un sentit més ampli, de dona que fa moltes coses diferents, com ella mateixa, com la majoria de dones. Per a denominar aquest tipus de tasca s'han inventat molts noms nous, el mateix que per a les prostitutes, un altre treball femení encara no regulat i molt pitjor des del punt de vista de la hipocresia dominant. Fins i tot es considerava que era un treball més còmode, aquest de fer cantonades, que no pas el de fregar els llautons. Si fos honrada se n'hauria anat a fregar escales, es deia de les dames que havien optat per l'amor mercenari abans que per la higiene de remença. Pel que fa a criades i criats, la literatura ens ha donat mostres inquietants de les seves rebel·lions, de forma literal i simbòlica, com a l'obra de Genet o a The Servant, de Losey, per posar exemples coneguts. Passant per la Revolta de bruixes.



En tot cas, les coses estan canviant, afortunadament. Però, com en tants casos, han de ser les mateixes treballadores aquelles que s'organitzin, sense refiar-se de poders establerts, de sindicats afuncionariats ni de lleis bonistes. És una feina que sempre farà falta i una vaga de gent de la neteja, ben organitzada, pot arribar a inquietar molt aquest món nostre, tan nét i polit, tan desinfectat. Ja Capri ironitzava amb aquesta professió en un monòleg, dones de fer feines, dones de fer feines, que no se'n troben. El monòleg de Capri és d'una època en la qual la millora social va fer que moltes dones de fer feines o bé deixessin la tasca o es dediquessin a d'altres coses més ben considerades i pagades. De tota manera sempre vindrà gent més desafavorida a fer allò que els nou rics o els que ens pensem que som nou rics no volem fer. Si algú admet que té una filla que fa de dona de fer feines tothom el mirarà malament, quin pare o mare més estrany! Som una societat força rància i garrepa, fatxenda i casposa malgrat el consum de xampús bonistes i tones de bon rotllo.



L'altre dia el meu fill, que ara treballa de cambrer, m'explicava una anècdota molt sucosa. Una noia que treballa amb ell va ensopegar amb els plats a les mans i, sense voler, va tacar una jove emprenadora o el que fos que estava sopant. La cambrera es va haver d'escoltar una cosa com ara: si no t'agrada la feina de cambrera, haver estudiat! I és que hem arribat a pensar que estudiar ens alliberaria de servituds i serveis domèstics, amb un orgull fatxenda molt perillós. El fet és que avui algú pot dir això a una persona que potser té molts més estudis que no pas ell i que ha hagut de venir de països poc amables a fer el que es pot. Per exemple. I, al capdavall, hi ha moltes  feines tosques i servils molt ben vistes i molt ben valorades, tot depèn del que es cobra, en el fons. Ai, els diners.



-

8 comentaris:

Eastriver ha dit...

Del que es cobra i de l'educacio ambiental (disculpes pels accents, no s´´e perqu``e no els posa, o els posa malament). M'ha agradat molt l'article d'avui, reflexant aquestes contradiccions tan humanes i tan desagradables. La meva mare ha estat tota la vida una dona de fer feines i jo n'estic molt orgullos d'ella. A mes les burgeses catalanes se la rifaven, doncs els feia molta gr``acia una dona de fer feines catalana, jaja, era exotic com si diguessim.

Ma mare va neixer en un poblet del Pirineu en plena posguerra, en una familia de pagesos. Qui estudiava llavors? Es igual, la dona ha estat feliç, la lectura ha estat un plaer per a ella, i els estudis una possiblitat que senzillament no s'ha donat. Pero sempre han tingut, els dos, el pare i la mare, un interes molt viu en la cultura que han passat als fills. Un interes i un respecte, que aixo tampoc es massa frequent. La primeva vegada que la meva cunyada va venir a casa (ella es tambe dona de fer feines) al veure els nostres llibres no va dubtar ni un segon: Lo que no me gusta son los libros. Yo los quemaria todos. Au, tal com sona...

Ofelia ha dit...

D'acord en casi tot. No sé que faria ara que tinc els pares grans sense l'ajuda d'aquestes treballadores i cuidadores/cuidadors de gent gran. Però fins ara mateix es podien acollir a la seguretat social dins d'un regim especial de treballadors de la llar, sempre i quan no fessin més de 9 hores setmanals en una mateixa casa. La nova llei es carrega aquest règim i obliga a tothom a passar per caixa ni que sigui per un parell d'hores a la setmana.

Clidice ha dit...

Tens raó, el món és ple de polls ressucitats. Només una precisió, a molta gent els agradaria poder assegurar la persona que els ajuda a casa, però moltes només hi van quatre hores i això vol dir que li surten a molt pocs diners l'hora, per l'assegurança. Hauríem de veure la manera que aquestes persones puguessin pagar-se una assegurança com a autònomes i que facturessin o alguna cosa semblant. Perquè una cosa és que una empresa tingui un treballador, i una altra una família. L'empresa es dedueix la despesa del treballador i la família no, per això no és tan fàcil.

GLÒRIA ha dit...

La barroerament anomenada "dona de fer feines" s'hauria de professionalitzar si aquest fos un país avançat. Segur que discreparia de moltes coses que fan els alemanys peerò sé que l'ajudant domèstica és una dona amb estudis bàsics i una especialització en labors de la llar: se'ls ensenya organització de les tasques diverses, es perfeccional el màxim la realització de cada tasca, per exemple s'estén la roba de tal forma que quasi no cal planxar-la...El que ja no sé, Júlia, és si a aquesta especialitat tan refinada de netejar i posar ordre en una casa, és assolible per tothom.
Article interessant i profund.
Gràcies, Júlia!

Júlia ha dit...

Eastriver, l'interès per la cultura té poc a veure amb la professió, hi ha gent amb 'estudis' molt poc culta, en un sentit molt ampli de la paraula.

Pel que fa als llibres, he escoltat darrerament molts penjaments lligats a manies fins i tot higièniques: acumulen pols, perds espai, etc. Han passat de ser un valor positiu a esdevenir una mena de nosa.

Júlia ha dit...

Ofelia, el tema d'aquest sector mai s'ha tractat en profunditat i els arranjaments legals fins ara han estat parcials. Però el fet és que hem admès com a 'natural' que passés això en aquest sector i no no en d'altres en els quals potser també passa, no diré que no.

Júlia ha dit...

Clídice, aquesta és una de les demandes del sindicat. La solució srà la unió muntant empreses o cooperatives o pagant uns autònoms raonables. El tema dels autònoms, però, és una altra qüestió complicada, al nostre país.

Júlia ha dit...

Glòria, recordo que de molt joveneta ja vaig veure una peli sueca en la qual la senyora que netejava era tal i com expliques, una treballadora qualificada.

Assolible per tothom de forma perfecta segurament que no però hi ha feines que quan ha fet falta, millor o pitjor, tothom les ha fet, en el passat.

També ha passat a l'inrevés, per exemple amb els xofers, el conduir sembla una cosa assolible per tothom i no ho és però no tothom pot tenir xofer particular.

Com ja comento, el que més m'ha sorprès des de fa anys i panys és l'acceptació d'aquesta situació com a normal i he escoltat comentaris sobre les dones de fer feines, per part de gent normaleta, molt desagradables i de menyspreu. La crisi i la manca de feina ha fet canviar força les coses, en el fons tot és qüestió de guanys. Però que s'acceptés que es podia tenir gent a sou sense assegurar alegrament, en aquest sector, sempre m'ha semblat una mica preocupant.

Un altre tema és l'acceptació, també, del fet que cobrar 'en negre' és quelcom normalet en el nostre país. El que em sembla més preocupant, en aquest cas i en moltes actituds de la nostra societat, no és que fem les coses malament, tots som humans, sinó que a més trobem normal i acceptable fer-les així.