GRANDESES I MISÈRIES DEL SERVEI DOMÈSTIC DE CATEGORIA

Aquest divendres he reprès els cinefòrums online de Tot Història amb The Remains of The Day, avui tot un clàssic del cinema, que es va estrenar en el ja llunyà 1993. Recordava molt bé la pel·lícula, tot i que el pas del temps fa que oblidem detalls, que ens fixem en aspectes que ens havien passat desapercebuts i, fins i tot, que constatem com, en ocasions, inventem escenes que ni tan sols no van existir. Com tantes altres pel·lícules, aquesta demana pantalla gran i cinema en silenci, sense crispetes. Recordo que la vaig veure al Renoir, en versió original, perd molt doblada, passa amb tot el cinema en general però hi ha històries que exigeixen poder escoltar els actors i les actrius més que no pas unes altres.

James Ivory, director californià d'ascendència europea, ha assolit un reconeixement en alça amb les seves adaptacions d'obres literàries. Malgrat l'excel·lència dels seus repartiments, guions, i ambientacions, no ha rebut tants premis com seria d'esperar, però això dels premis és una mena d'estranya loteria. Hi ha qui titlla Ivory de fred, de distant, no diré que en alguns casos no sigui així, tot i que matisaria la qüestió. Però aquesta pel·lícula li va sortir rodona, una obra mestra amarada de melangia i emoció, que no ha perdut gens amb el pas del temps, més aviat el contrari.

Com és ben sabut la pel·lícula parteix d'una molt bona novel·la de Kazuo Ishiguro, deu ser casualitat però els dos llibres que més m'han agradat d'aquest autor son els que tenen versió, molt respectuosa amb el texto original, en cinema. Una és aquesta i l'altra, No em deixis mai, un dels pocs llargmetratges de Mark Romanek, més conegut per la seva excel·lència en el mon del vídeo clip. Va comptar amb un molt bon repartiment i, com d'altres llibres de l'autor, ens situa en una mena de ciència ficció molt humana. 

Ishiguro té origen japonès però és anglès de cap a peus, hores d'ara. La pel·lícula va comptar amb una guionista habitual d'Ivory, Ruth Prawer Jhabvala, sembla que al principi hi va tenir alguna cosa a veure Harold Pinter però el tema no va rutllar. També va col·laborar amb Ivory, a la producció. la seva parella professional i personal, Ismael Merchant. Hi ha molts temes que convergeixen al llibre i a la pel·lícula, un dels més evidents és el pas del temps, que deixa al darrere tot allò que no podem recuperar, les restes del dia duren poc, la nit arriba molt de pressa després del crepuscle. 

S'ha incidit molt en el personatge del majordom, interpretat per Hopkins, i en com malmet tota una vida, però, sense necessitat de ser un criat, quantes persones no han dedicat un excés d'esforços i temps a la seva professió? El problema és que, avui, contemplem el servei domèstic amb uns altres ulls. Era una de les poques sortides professionals d'un passat no tan llunyà, d'un temps en el qual encara no es creia, a nivell general, en la igualtat humana. I m'agradaria poder comprovar si avui hi creiem de forma seriosa. 

Hopkins és un gran actor però en ocasions, ara que he tornat a veure la pel·lícula, m'ha semblat una mica encarcarat, costa, fins i tot, d'entendre que la vitalista governanta s'encaterini d'ell. Però vaja, sembla que és així. La història s'emmarca abans de la Segona Guerra Mundial, l'amo de la casa simpatitza amb els alemanys, no era l'únic, sembla mentida que aquests dies, amb la parafernàlia monàrquica anglesa, amb motiu de la mort de la reina, no s'hagi incidit més a fons en el  tema, i s'insisteixi encara en allò del rei que va abdicar 'per amor'. El cinema i les sèries ens han mostrat una mena d'idealització de la monarquia britànica, però en alguns diaris hem pogut llegir opinions més realistes sobre el tema i els seus protagonistes de casa bona.

La pel·lícula traspua melangia, el mateix amo de la casa és un home solitari, esplèndid James Fox, per cert, que tan sols té relació familiar amb el fillol, el qual sabrem que ha mort a la guerra, per cert. Tot i que la pel·lícula és fidel al llibre hi ha algunes diferències subtils, per exemple, l'americà que es quedarà la casa i que va participar en les reunions d'alt nivell del passat, son, al llibre, dues persones diferents. Christopher Reeve va ser un actor molt més rellevant del que es recorda, llàstima que poc després d'aquesta pel·lícula va tenir aquell terrible accident, per mi, encara, va ser un dels millors Vronsky del cinema, a la versió d'Anna Karenina, en la qual Bisset era, també, una molt interessant protagonista. 

Un altra tema que ens sobta és la dificultat per a la comunicació d'aquest majordom d'una peça, però la manca de comunicació entre pares i fills, entre els homes sobretot, era una cosa habitual en d'altres temps, encara més a determinades clàsses socials. Crec que era Pla que admetia que amb el seu pare tan sols tenien diàlegs  administratius. Stevens, el majordom, continua amb la seva actitud aparentment freda, fins i tot quan, de forma suposem que il·lusionada, va a trobar-se amb l'antiga governanta, esperant reprendre un passat que va quedar trencar a causa de la guerra i la postguerra. 

Emma Thompson ha fet molts papers rellevants, és una gran actriu, que s'adapta a qualsevol cosa, fins i tot a papers de menys volada. Emociona, fa somriure, ens sap greu que el seu matrimoni no hagi sortit gaire bé però encara creu en la vida i està disposada a ser una àvia com cal. No crec que la intenció de la història, bàsicament, sigui moral, en el sentit de recordar-nos que tot passa i que el temps s'ha de aprofitar. Sempre haurem fet coses que no volíem fet i n'haurem deixat de fer altres, en el fons és allò de la cançó de Machín, que tant agradava a Vazquez Montalbán, ja que aplegava molta filosofia popular: no quiero arrepentirme después/ de lo que pudo haber sido y no fue...

Si la vida del majordom sembla trista la de l'amo de la casa encara és més tràgica, ens mostra un ésser que dubta, patètic, bona persona, com es pot comprovar quan es veu com pateix en el moment en el qual un dels seus convidats vol demostrar la inferioritat del criat i la seva incapacitat per votar. Per cert, hi havia una escena gairebé igual en aquella inoblidable sèrie, A dalt i a baix. El majordom ha fet del seu servei a l'amo una opció de vida, en el fons, segons com es miri, és més coherent que la governanta, que mostrarà la seva covardia a l'hora de prendre partit pel les pobres noies jueves acomiadades. Stevens serà fidel al seu senyor, fins i tot quan aquest caigui en desgràcia a causa del seu passat filonazi, lligat a la seva amistat amb un jove alemany i al seu reconeixement de la humiliació a la qual es va dur aquell país després de la Primera Guerra Mundial. 

Com que molts aspectes no s'expliquen de forma exhaustiva, i la pel·lícula és plena de mirades, situacions puntuals, detalls rellevants però breus, tot i que significatius, en podem fer moltes interpretacions. És molt interessant l'aturada que fa el majordom quan viatja per retrobar la governanta i s'atura en un hostal anglès on el confonen amb algú important tot i que, amb la seva coherència, es veurà obligat a admetre que tan sols era un criat i que no era cosa seva jutjar el que feia el seu patró. És un dels pocs fragments en el qual el personatge sembla humanitzar-se, desitjar que encara quedi un futur una mica esperançador, lligat, això sí, a la seva feina de sempre. 

La relació entre senyors i criats ha fornit molta literatura, molt de cinema, comèdies divertides, tragèdies terribles, històries simbòliques o realistes, antigues i actuals. El tema ofereix un ventall llarguíssim de narracions, sèries, pel·lícules... La dona del nostre temps, al menys a Europa, així que va poder, en general, es va estimar més anar a la fàbrica que no pas a servir, però, malauradament, haver servit no sempre fa la gent més comprensiva amb els desafavorits. Un vell refrany castellà diu que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir o demanar almoina a aquell que també n'havia demanat. James Fox, per cert, va ser, de jove, aquell amo dominat pel criat, a la inoblidable i, en el seu temps transgressora i escandalosa The Servant. 

EL DIFÍCIL CAMÍ DE LA LLIBERTAT CONSCIENT

 

Fa pocs anys el nombre de directores de cinema era minoritari o residual. En pocs anys han sorgit un munt de dones joves que han sorprès amb una primera pel·lícula de gruix, interessant i ben realitzada. Veurem si el pas del temps els concedeix les oportunitats que mereixen. Libertad és una excel·lent mostra d'aquest nou cinema, fet per dones, que incideix en temes recurrents (potser tots ho son) però que ofereix una nova mirada sobre aquests temes i ens el situa en el present.

En aquesta pel·lícula hi convergeixen moltes coses, el creixement personal, la presa de consciència, l'adolescència conflictiva amb els inevitables xocs generacionals, la decadència que comporta la vellesa, la difícil amistat entre persones de classes socials molt diferents... Per damunt de tots ells i fent de fil conductor de la història ens ensopeguem amb el tema de la cura, del servei domèstic, del bonisme amb el qual gent progressista amb una certa mala consciència i, fins i tot, amb amabilitat i bones intencions, acaba per reproduir de forma subtil l'explotació dels menys afavorits.

Clara Roquet entoma el tema sense fer volar coloms, es nota que deu ser una de les seves dèries personals, tal i com ha expressat en algunes entrevistes. El servei domèstic encara és una tasca poc valorada, potser perquè, majoritàriament, ha estat a càrrec de dones. No ha assolit el valor d'un ofici, un electricista, per exemple, pot acceptar, fins i tot amb il·lusió paternal, que el seu fill faci el seu ofici, però la dona de fer feines no desitja que la filla triï aquesta feina si pot fer qualsevol altra cosa. 

En aquest cas se'ns mostra una família burgesa, benestant, però els esquemes es reprodueixen a nivells fins i tot de classe mitja baixa, tan sols cal parar l'orella sobre els comentaris sobre persones que fan la neteja o cuiden gent gran. La cura de la gent gran i dependent ha estès pels nostres carrers la imatge d'una vella o un vell acompanyats per algú, generalment una dona que pertany a les darreres onades migratòries, que, probablement, tan sols ha trobat aquest tipus de feina i que potser al seu país ha deixat fills, pares o avis. Si fos una feina tan ben pagada i còmoda com algunes persones comenten, els nois i nois de casa nostra ocuparien aquests llocs de treball. Aquell vell refrany castellà que deia 'no hay peor trabajo que servir a quién sirvió o pedir a quien pidió' encara és ben actual. Avui, a més a més, els nou vinguts precisen de contractes, diners i papers, i aquesta sortida sol ser la que troben més a l'abast. I encara bo si no han de treballar 'en negre'.

La pel·lícula compta amb dues protagonistes joves, excel·lents, Nicolle Garcia i Maria Morera, que és l'adolescent de casa bona. A Morera l'hem vista en alguna sèrie de televisió, impressiona la seva grapa i el seu ofici, haurem de seguir la seva trajectòria i tant de bo compti amb papers a la seva mida. Els adults conformen un conjunt de pes i, generosament, donen suport al protagonisme de les adolescents. Nora Navas i Vicky Peña son la mare i l'àvia dependent d'aquesta noia perduda en un estiu diferent, en el qual descobrirà les diferències socials, el desvetllar del sexe, la lucidesa que comporta fer-se gran i comprovar que el mon dels pares i avis no és sòlid ni perfecte. El paper de la cuidadora i serventa l'interpreta una actriu desconeguda per nosaltres, colombiana com el seu personatge, molt bona i expressiva, també cantant i moltes coses més, Carol Hurtado.

Tot i que la narració se centri en la relació de les dues noies joves i la presa de consciència del personatge de Maria Morera hi ha, encara molts més temes per a la reflexió, com ara el desarrelament que comporta, per a una persona jove, que en plena adolescència hagi de deixar el seu ambient, els seus amics i, fins i tot, el seu país, la seva cultura i els seus costums. O la fascinació juvenil i adolescent per persones de la nostra edat que provenen de mitjans culturals molt diferents però que potser, pel que fa les experiències vitals, ens donen unes quantes voltes. També hi sura la nostàlgia d'un passat que endevinem més feliç, quan aquesta àvia era, encara, un pal de paller familiar evident i la festa de final d'estiu era una realitat i no una mala còpia. Les cases d'estiueig han estat sovint protagonistes, al cinema i a la literatura. Aquesta casa on transcorre la història té, sospitem, els dies comptats, i un símbol potser una mica massa evident, és aquesta taca d'humitat que creix de forma irreversible i ens manifesta la fragilitat de la vida, fins i tot en les situacions de privilegi.

Roquet, però, no abusa de la simbologia. Ens situa en una narració plena d'humanitat en la qual som capaços de comprendre tothom, al capdavall cadascú és fill de la seva circumstància. Fa molts anys vaig llegir unes entrevistes amb esposes de polítics de la Transició. Aleshores a la política gairebé tot eren homes. Aquelles dones, la gran majoria de classe burgesa i il·lustrada, vivien a la part alta de la ciutat i tenien minyones. La mala consciència ha bandejat els termes 'serventa', 'minyona', 'dona de fer feines'. Ara son 'la noia que ens ajuda' i, en aquelles entrevistes, sorgia sovint el comentari que escalfa els ànims de la jove colombiana quan el sent, allò de 'sou com de la família'. 

De fet, a nivells diferents, a la societat occidental fins i tot la gent més desafavorida és privilegiada en alguna cosa, pot trobar menjar, aigua potable, un metge, alguna ajuda puntual. És com allò del famós poema de Calderón sobre el pobre que recollia les herbes que l'altre, un savi, llençava. Prendre consciència dels nostres privilegis, ni que siguin minsos i galdosos, no canviarà el mon però ens farà més bones persones, segurament. O així hauria de ser.

Clara Roquet, amb estudis de cinema de nivell, grapa i intel·ligència,  ha aconseguit en aquest seu primer llargmetratge explicar-nos coses que ja sabíem, d'una altra manera. Encara no som prou conscients del que representa avui, en el cinema, la mirada femenina, però aviat tindrem una bona perspectiva per a valorar la qüestió. Més enllà de què son històries que passen ara i aquí, sigui diferent amb Libertad he sentit la mateixa il·lusió esperançadora i de descobriment que vaig experimentar amb Estiu del 93. Un punt interessant de la pel·lícula és l'evocadora banda sonora tot i que jo, en el meu imaginari sentimental, el Si supieras lo que hice el tindré sempre a la memòria en la versió de la cantat Glòria. 

MINYONES SENSE COMPLEXOS, MARGARET POWELL I EL SERVEI DOMÈSTIC ANTIC

¡Pobre chica, la que tiene que servir!
Más valiera que se llegase a morir;
porque si una no sabe por las mañanas brujulear,
aunque mil años viva, su paradero es el hospital. 

Cuando yo vine aquí
lo primero que al pelo aprendí
fue a fregar, a barrer,
a guisar, a planchar y a coser;
pero viendo que estas cosas
no me hacían prosperar,
consulté con mi conciencia
y al punto me dijo: "Aprende a sisar,
aprende a sisar, aprende a sisar."

(Tango de La Menegilda, de la sarsuela 'La Gran Vía')

Margaret Powell (1907-1984) va ser una escritora anglesa molt popular, ja que durant el seu temps de popularitat va aparèixer sovint a la televisió, tot això després de l'èxit del seu primer llibre Below Stairs, del qual expliquen que va servir d'inspiració a sèries com A dalt i a baix o Downton Abbey. Va escriure més coses, després d'aquell primer èxit, àdhuc llibres de cuina, però aquí, de moment, traduït, tan sols comptem amb aquest, publicat per Alba fa pocs anys. 

Powell explica, amb grapa i sentit de l'humor, de l'humor anglès, un munt d'anècdotes lligades a la seva joventut, quan va haver de treballar en el servei domèstic. Sovint s'idealitza el passat i aquestes evocacions fetes per gent d'origen humil, posen les coses a lloc. La serventa victoriana de la coberta pot despistar, l'aspecte de Powell era força diferent i tenia tot l'aire d'una senyora gran típica del seu país i molt riallera.

Poques vegades la gent d'extracció humil té recursos per escriure sobre la seva vida i per això la història de la vida quotidiana ens arriba molt esbiaixada. En ocasions, a més a més, la literatura escrita per gent que ha estat pobra i ha reeixit té un fort component revanxista que la perjudica. 

Margaret Powell va tenir la sort de caure en una família pobra i nombrosa però alegre i normal, cosa que compta molt a l'hora d'entomar les dificultats vitals. Va anar a escola i fins i tot va rebre una beca que no va poder aprofitar ja que a casa seva feien falta els diners. No era bona en camps com ara la costura i per això va haver de fer d'ajudant de cuina fins assolir la categoria de cuinera, a més a més de què així no havia de servir en directe als senyors.

Powell explica les rareses, gasiveries i fatxenderies de la gent d'upa però vol ser objectiva i admet que en un parell o tres de cases la van tractar amb justícia i amabilitat, fins i tot, malgrat que fins i tot aquesta gent més agradable tenia els prejudicis habituals respecte al servei, fins al punt d'estranyar-se de què ella llegís alguna cosa més que les revistes frívoles habituals. Margaret Powell explica què la fita de les noies d'aleshores era casar-se i retirar-se i expressa divertides opinions sobre les tècniques emprades per lligar i sobre el tarannà masculí i les relacions juvenils de parella.

Es va casar, doncs, tot i que ens explica també que no era molt bonica ni atractiva. Va tenir tres fills i en algun moment, per necessitats econòmiques familiars, va tornar a treballar de forma puntual. Quan els fills van ser una mica grandets es va adonar de què no tenia cultura i va començar a anar a conferències i xerrades i es va treure alguns títols educatius. L'escriptura dels llibres i el seu èxit, a més de la participació en espais televisius, van fer que en morir deixés una bona pessigada econòmica a la descendència.

Admet que amb el temps entén els rics, és sincera, hauria volgut ser rica i, de ser-ho, s'hauria aferrat, amb tota probabilitat, als seus calerons i  els seus privilegis. La sinceritat de l'escriptora resulta molt saludable ja que, en general, aquests tipus de memòries personals volen ser reivindicatives, crítiques i tirant a comunistes i aleshores sonen a manifest fals i oportunista. És clar que la història anglesa és molt diferent de la nostra i tot pesa. 

Sobta comprovar com en moments de guerra els poders públics s'emportaven els pares de família sense massa consideracions, això li va passar amb el pare i el marit, tots dos van sobreviure però el tema econòmic, en aquells casos, era encara molt pitjor. Les coses han canviat molt però a casa nostra no fa pas tant que bufem cullera. El que passa és que el servei domèstic, la neteja, la cura i tot això, normalment cau en les classes mes desafavorides, en les darreres arribades migratòries i en les dones, sobretot, i encara està molt mal pagat i, en molts casos, no compta ni amb les assegurances obligatòries. És un sector en el qual costa organitzar-se però tot arriba. Fins i tot en la seva època eren més ben considerades, fins i tot pels nois joves del mateix estatus, les noies obreres de les fàbriques o les dependentes de comerç que no pas les minyones.

La meva àvia, la meva besàvia i moltes tietes es van dedicar al servei domèstic, tot i que hi ha qui pensa encara que tots els catalans hem estat sempre petit burgesos, en cases de més o menys volada. He escoltat explicar moltes anècdotes que el llibre m'ha recordat. Powell era anglesa i per aquí les coses eren molt pitjors. Les condicions de treball, en general, van ser lamentables fins ben entrats els anys seixanta, en molts sectors. Un refrany castellà molt antic diu que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir o demanar almoina a qui en va demanar i, en general, es pensava que els nou rics eren més fatxendes que no pas els acabalats tradicionals i ancestrals. Hi devia haver de tot i avui deu continuar havent-hi de tot. 

Fins i tot a gent del meu entorn relativament modest he escoltat coses molt estranyes i menyspreus subliminals dirigits a la noia de fer feines o a la cuidadora de la iaia. En el fons tots ens creiem superiors a algú altre o això volem pensar. Els catalans tenim tirada a caure en el parany de l'orgull eteri. Quan, en una època de vaques més grasses es mencionava un sou injust, un comentari habitual era això ja ho guanya una dona de fer feines. Quan jo era joveneta que un noi sortís amb una minyona, una chacha, era un greuge familiar i el més paradoxal era que tot sovint la mare del noi enamorat de la domèstica havia estat també minyona, de jove. És clar que la minyona acostumava, aleshores, a ser forastera, per acabar-ho d'adobar (gallega, andalusa).

Powell mira enrere sense ràbia, tot un mèrit. La gent és com és i nosaltres potser també seríem així si ens trobéssim en unes altres circumstàncies. Aquells rics del passat es beneficiaven de la necessitat generalitzada i podien comptar amb un munt de criats pagant una misèria i la vida. Les coses van canviar, ja en els darrers anys abans de casar-se Powell explica que les coses canviaven. Però no pas de la mateixa manera ni a tot arreu, avui encara hi ha esclavatge, declarat o dissimulat, per desgràcia, en molts llocs d'aquest món de mones. Una de les manifestacions més evident de prejudicis vigents, avui, són les dèries a l'hora de triar escola per a les criatures, sento coses absolutament surrealistes disfressades de pedagogia de consum intel·lectual, però en el fons el que es vol és que els infants no es barregin.

La literatura, el teatre i el cinema, tenen una mena de gènere expecialitzat lligat a les cruels revenges del servei domèstic, com ara la pel·lícula The servant o l'obra Les criades. No els nego valor literari però la veritat es que haurien de fer passar les ganes de tenir servei.  L'èxit dels llibres de Powell va generar tot un doll de publicacions semblants, de pel·lícules i sèries de televisió, com sol passar. Pel que fa al país, les minyones literàries i televisives nostrades sempre m'han semblat poc convincents. Per no parlar de les minyones hispàniques tòpiques i típiques, vaja. 

PASQUAL, CRIAT LLEIAL, I ELS DEL SEU GREMI

Vaig anar al cinema per complaure una amiga i sabia més o menys el que veuria, tot i que de vegades pots tenir sorpreses, no va ser el cas. Aquest majordom bona persona, treballador, conformista fins a cert punt, discret i patriota per damunt de tot, recull un doll de tòpics sobre superacions, problemes generacionals, problemes de parella, racisme i la resta. Una pel·lícula per passar l'estona veient desfilar una mena de Seleccions del Reader's Digest amb un resum de la història dels Estats Units des dels anys vint fins a l'actualitat. També s'hi pot contemplar un estol de secundaris fent paperets de lluïment, una cosa habitual en determinades superproduccions. Els actors fan el que poden, alguns no sé ni si es creuen el seu paper però cal dir que la senyora Oprah es menja totes les escenes on surt, que són moltes i que el protagonista em va semblar una mica ensopit, la veritat. Amb això d'haver de ser discret ho és tant que fins i tot en la vida privada sembla un mussol, àdhuc quan s'emprenya amb el fill rebel i lluitador que acabarà fent política possibilista.

Tot i que el servei domèstic ja no és el que havia estat, continua esdevenint el sector on s'incorporen les persones amb poques possibilitats laborals,immigrants sobretot en l'actualitat. La gent normaleta vam tenir gairebé tots en el passat familiar  persones que es dedicaven al servei domèstic de més o de menys categoria, la majoria dones, tot s'ha de dir. La gent benestant que sempre ha tingut servei creu encara que tenir-lo és quelcom habitual i acceptable. La figura dels criats i les serventes ha donat molt de joc a la literatura i al cinema. Situada entre el servilisme i la possibilitat d'estar al mig dels embolics polítics de les classes altes, sense formar part del context, aquesta professió té un munt de possibilitats per a la ficció. En els sectors de servei domèstic de menys categoria cal veure com és aquesta encara una professió mal regulada, no reconeguda i menysvalorada per molts d'aquests que no han fet mai el seu llit ni han fregat la seva cuina.

M'han vingut al cap, amb motiu d'haver anat al cinema, un munt de criats i criades de ficció. Per exemple, l'ambígua Moureau del Diari d'una cambrera de Buñuel, inspirada, tot i que poc i de passada, en el llibre d'Octave Mirbeau, un llibre extraordinari, que ja va generar un intent cinematogràfic més antic, per part de Jean Renoir. Buñuel, com amb Tristana, va destrossar l'original i va fer tota una altra cosa, se li pot permetre per ser qui era però, vaja, que ningú pensi que en aquests casos les novel·les i les pel·lícules tenen alguna cosa a veure, més enllà de quatre trets imprecisos. La criada com a objecte eròtic també és habitual, en la ficció i en la realitat, i em va sobtar saber que, per exemple, un senyor dels nostres temps com Simenon es trinqués les dames del servei amb total impunitat. 

Quan era jove vam conèixer una colla d'estudiants navarresos, molt simpàtics. En aquella època els estudiants, en general, pertanyien a classes mitjanes altes i la universitat era molt minoritària. Quan venien d'excursió amb la nostra colla cantaven tot sovint a grito pelado i em desagradava sobremanera que entonessin, amb total innocència, o això em semblava, una cobla que feia: los estudiantes navarros/ cuando van por las posadas/ lo primero que preguntan/ donde duermen las criadas... També era molt lamentable allò del nen d'una que es diu Asunción, que ni fuma, ni beu, ni juega al balón i que per això serà mari...ner. Coses de l'època. Tot i que es van fer apreciar, aquell contrast musical amb les nostres muntanyes venerades, cims jolius i roses de bardissa, refilades de forma discreta, va resultar al principi una mica conflictiu i tot.

A les pel·lícules una mica antigues hi trobem majordoms atractius, educats, gent de classe vinguda a menys en general, que acaben enamorant la noia. William Powell en va ser un de molt fi i anys després també ho va ser David Niven. 

El majordom seriós i servil al mateix temps és un dels prototips que hem anat trobant pels cinemes, a més dels simpàtics, divertits i atractius. Però també ens hem ensopegat amb els trencadors i rebels, perillosos, un dels més emblemàtics dels quals va ser Bogarde, en una història que no puc acabar de veure quan la fan per televisió ja que em resulta excessivament inquietant i desagradable, actualment.  Les criades de Genet també pertanyen a aquest servei venjatiu i transgressor, se n'han fet moltes versions però la meva sempre serà la de Serrano i Espert, potser per l'època i per les circumstàncies. Aquella mena d'històries aleshores escandalitzaven i tot, ara ja no ens espantem de res. Ara la venjança dels criats acaba sovint a les revistes del cor i a les teles tafaneres. La relació entre amo i criat ha estat més d'una vegada utilitzada com a metàfora de la relació explotador i explotat i ha palesat la facilitat amb la qual es poden invertir aquests papers en determinades circumstàncies.

A les pel·lícules i obres de teatre espanyoles i allò que en diuen casposes es donava una modalitat de criada hispànica poc afavorida i una mica toixa, la chacha. Sortir a una d'aquelles funcions antigues vestida de negre amb còfia i davantalet blanc a dir la mesa está servida era quelcom habitual quan calia iniciar-se en l'art de Talia, tant en el sector professional com en el d'aficionats. Las serventes eren mirades de cua d'ull fins i tot per aquelles que havien fet la mateixa feina en el passat però que, com passa amb tantes coses, ni volien aquella feina per a la filla ni que el fill es casés amb una minyona. Com diu el refrany castellà no hay peor trabajo que servir a quién sirvió perquè els nou rics i els polls ressuscitats són més difícils de complaure, segons expliquen, que els rics de sempre. D'aquest capteniment injust i tan habitual en conec uns quants exemples a la família.

Els tebeos del meu temps que reflectien de forma magistral la societat de l'època tenien els seus servents emblemàtics, Pascual, criado leal i Petra, criada para todo. Els noms de Pasqual i Petra van quedar lligats a aquestes professions fins que la Petra Delicado va reinvindicar el patronímic per a una professió més excitant. Una vegada a casa meva vaig dir mig enfadada que si creien que jo era Petra, criada para todo i, com és natural, els meus fills, aleshores jovenets, no van entendre la referència cultural. 

La pel·lícula sobre aquest majordom negre m'ha portat al cap moltes evocacions sobre servei domèstic de ficció, ves. Recordo molts més llibres i moltes més pel·lícules i sèries però no em vull fer pesada ni exhaustiva. La sèrie pionera i emblemàtica, a la tele, va ser A dalt i a baix, és clar, que a la meva mare li agradava molt perquè li evocava les històries de la seva àvia, que havia servit a cases bones, com Ca l'Erasme o la del Marquès del Camps, i això gràcies a recomanacions i coneixences, malgrat que en els seus temps gaudia d'una tarda lliure cada quinze dies, que ja és gros. Pel que he sabut la meva besàvia devia pertànyer a la ideologia dels majordoms com el de la pel·lícula, tot i que aquest a les seves velleses té una reacció una mica trencadora: gent treballadora, responsable, obedient, poc conflictiva, que creu que els senyors d'upa són admirables, que no qüestionen el sistema de classes  i que estan contents de tenir una bona feina, sobretot comparada amb d'altres possibilitats laborals del moment, molt pitjors.

Em va costar reconèixer la Fonda, entre perruca i liftings, la veritat. Però encara és la més lograda del conjunt de presidents i presidentes que desfilen per la Casa Blanca mentre el nostre protagonista prepara coctails. Sempre em ve al cap un eslògan alternatiu de l'època, No Reagan, va en serio.

Els Kennedy, mal disfressats, tot i que imitar les perruques i barrets de la primera dama no és difícil. Posats a fer ens podien haver mostrat algun pecat amagat del malaurat president, segur que el servei s'assabentava d'un munt de coses. Eisenhower-Robin Williams, Nixon-Cusack, i Johnson-Schreiber pitjor encara. En vista de l'èxit els següents tan sols surten en imatge de documental.

The Butler és una narració allargassada i previsible, tan previsible que els moments dramàtics em feien somriure pel fet que te'ls veies venir des del principi. Fa somriure la ingenuïtat patriòtica, és veritat, però em temo que aquí anem pel mateix camí patriòtic si ens empassem sense ironia i de forma seriosa determinades escenificacions i pel·lícules sobre aspectes del nostre passat gloriós, reinvetat de forma adient per a gaudi dels convençuts. Cap geperut es veu el gep, que deien quan hi havia geperuts. I com fa la sarsuela, pobre chica, la que tiene que servir...

FER FEINES, AVUI

DONA (dels diccionaris) 7 f Persona adulta del sexe femení que pertany a les classes populars o que en té l'aparença, especialment la que fa feines tosques o servils. La dona dels lavabos. La dona de fer feines.  Llegeixo avui a La Vanguardia, amb esperança, una entrevista amb Isabel Orella. Malgrat el seu cognom nostrat és aquesta una dona paraguaia, amb estudis i cultura, que al nostre país s'ha vist abocada a fer feines i que és la presidenta del primer sindicat de treballadores de la llar o com en volguem dir. Sempre m'ha inquietat la poca valoració i desprestigi professional d'una feina absolutament necessària. El mateix diccionari posa l'exemple acompanyant una referència a feines tosques i servils. Una dona de fer feines no ha estat equiparada ni tan sols a un mal paleta i no s'ha establert cap mena de formació professional per al sector. La comparació amb els paletes no és gratuïta. Paleta i dona de fer feines han estat sempre unes tasques a les quals s'han incorporat els acabats d'arribar no qualificats, des de fa anys i panys.  Però, ai, el paleta en pot anar aprenent i arribar a ser molt considerat. La dona de fer feines no tant. Tot i que és una feina complexa i diversa sembla que la pot fer tothom. Bé, posats a fer i a dir, cuinar també ho pot fer tothom i hi ha bons cuiners, mals cuiners i cuiners mediàtics que cobren una pasta. Fa poc una coneguda m'explicava una d'aquestes anècdotes una mica truculentes sobre dones de fer feines i mainaderes: uns coneguts seus que deixaven una nena amb una dama no qualificada, van observar en la nena una conducta estranya i van posar càmeres per gravar-la. Sembla que la senyora no tractava l'infant gaire bé i la van denunciar. Però aleshores ella els va denunciar a ells per no tenir-la assegurada. No tenir assegurades les dames de fer feines, mainaderes i cuidadores de gent gran ha estat quelcom constant i justificat a tort i a dret. Una amiga molt d'esquerres, fa anys, m'explicava que la seva no volia que l'assegurés pel fet que així li podia pagar més diners. Una argumentació semblant en qualsevol altre àmbit laboral seria surrealista, més encara provenint d'una militant d'un partit absolutament esquerranós o que se'n proclama. No es pensa que s'està fent quelcom condemnable i il·legal? Com que la cosa no ha estat mai regulada, els poders han fet els ulls grossos i els sindicats majoritaris ni tan sols no se n'han preocupat mai d'aquestes treballadores, evidentment pot ser que s'hagi comès abusos per totes bandes però el costat més feble sempre serà el de la treballadora. Ara una tímida llei obliga a assegurar però això sembla que comporta moltes dificultats i aquesta regulació no contempla, per exemple, l'atur.  El problema, és clar, ha estat també la manca d'unió entre les treballadores del sector que en molts casos feien aquesta tasca de forma temporal i complementària del sou familiar. S'ha parlat sovint amb menyspreu d'aquesta feina. Quan algú cobrava poc es deia, fa anys, això ja ho cobra una dona de fer feines! Avui les coses han canviat ja que un universitari també pot tenir tasques precàries mal pagades, és clar. L'aspiració de les dones de fer feines serioses era que els fills i filles estudiessin i no anessin a fer feines. Un botiguer del barri, fa anys, estava una mica emmurriat pel fet que el seu fill no havia volgut estudiar i a la dona de fer feines que tenien li havia sortit un fill molt brillant el qual es rifaven moltes empreses. Així és el món, de vegades capaç d'anivellar les injustícies i tot. La incorporació de la dona al món del treball qualificat ha fet que el paper de la dona de fer feines tornés a ser necessari en molts casos. Una llar ben organitzada en pot prescindir però a molta gent encara li cauen els anells si ha de passar la baieta o fer els vidres i s'estima més, si pot, pagar i que li facin. De tant en tant es recuperen tasques femenines com ara cosir o fer ganxet però això de la neteja sembla que no tant, tot i que per a moltes senyores netejar és, crec, una afició creativa i agradable. Però, ai, si ho reconeixen queden com unes marujes. La majoria de persones d'origen humil hem tingut avantpassades que han fet neteges o que han estat minyones. Era una de les poques feines possibles. Homes de fer feines gairebé no n'hi ha hagut tot i que en algunes empreses de neteja ja n'hi ha alguns. Però, és clar, sempre els trobem molt més en empreses on es té la gent assegurada, com ha de ser. Pel que fa a les antigues criades reconvertides en senyores, un refrany castellà molt gràfic diu: no hay peor trabajo que servir a quién sirvió. Maria Aurèlia Capmany reivindicava per a ella mateixa el nom de dona de fer feines, en un sentit més ampli, de dona que fa moltes coses diferents, com ella mateixa, com la majoria de dones. Per a denominar aquest tipus de tasca s'han inventat molts noms nous, el mateix que per a les prostitutes, un altre treball femení encara no regulat i molt pitjor des del punt de vista de la hipocresia dominant. Fins i tot es considerava que era un treball més còmode, aquest de fer cantonades, que no pas el de fregar els llautons. Si fos honrada se n'hauria anat a fregar escales, es deia de les dames que havien optat per l'amor mercenari abans que per la higiene de remença. Pel que fa a criades i criats, la literatura ens ha donat mostres inquietants de les seves rebel·lions, de forma literal i simbòlica, com a l'obra de Genet o a The Servant, de Losey, per posar exemples coneguts. Passant per la Revolta de bruixes. En tot cas, les coses estan canviant, afortunadament. Però, com en tants casos, han de ser les mateixes treballadores aquelles que s'organitzin, sense refiar-se de poders establerts, de sindicats afuncionariats ni de lleis bonistes. És una feina que sempre farà falta i una vaga de gent de la neteja, ben organitzada, pot arribar a inquietar molt aquest món nostre, tan nét i polit, tan desinfectat. Ja Capri ironitzava amb aquesta professió en un monòleg, dones de fer feines, dones de fer feines, que no se'n troben. El monòleg de Capri és d'una època en la qual la millora social va fer que moltes dones de fer feines o bé deixessin la tasca o es dediquessin a d'altres coses més ben considerades i pagades. De tota manera sempre vindrà gent més desafavorida a fer allò que els nou rics o els que ens pensem que som nou rics no volem fer. Si algú admet que té una filla que fa de dona de fer feines tothom el mirarà malament, quin pare o mare més estrany! Som una societat força rància i garrepa, fatxenda i casposa malgrat el consum de xampús bonistes i tones de bon rotllo. L'altre dia el meu fill, que ara treballa de cambrer, m'explicava una anècdota molt sucosa. Una noia que treballa amb ell va ensopegar amb els plats a les mans i, sense voler, va tacar una jove emprenadora o el que fos que estava sopant. La cambrera es va haver d'escoltar una cosa com ara: si no t'agrada la feina de cambrera, haver estudiat! I és que hem arribat a pensar que estudiar ens alliberaria de servituds i serveis domèstics, amb un orgull fatxenda molt perillós. El fet és que avui algú pot dir això a una persona que potser té molts més estudis que no pas ell i que ha hagut de venir de països poc amables a fer el que es pot. Per exemple. I, al capdavall, hi ha moltes  feines tosques i servils molt ben vistes i molt ben valorades, tot depèn del que es cobra, en el fons. Ai, els diners.

-