26.6.12

Josep Maria Jujol: religiós 'però' senzill



Per un atzar afortunat tenim al meu barri la primera casa de veïns en la qual va col·laborar l'arquitecte -i moltes coses més- Josep Maria Jujol. Cada mes fem una xerrada sobre aspectes relacionats amb el Poble-sec, tot i que hem anat ampliant horitzons, i la que teníem prevista per al mes de juny va fallar, així que em vaig oferir per fer-ne una sobre aquest artista. He de dir que fins fa quatre dies era ignorant en la matèria i que l'arquitectura no és pas quelcom que em tregui la son. Però,  afortunadament, avui tenim wikipedia i, encara més, compto amb un magnífic llibre editat per Meteora, de la historiadora Montserrat Duran, sobre aquest personatge, així que faré el que podré.


Avui llegia el blog d'Allau, en el qual comenta com s'ha ocultat o tergiversat, durant anys, l'homosexualitat de Garcia Lorca. Ara sembla que podem parlar de tot amb certa llibertat però mentre preparava aquesta xerrada m'he adonat que hi ha temes que encara són espinosos i que ens són presentat amb mitges veritats. Quan algú dels nostres grans personatges catalans, en la seva biografia, i sovint per complexes circumstàncies, mostra que durant la guerra va optar pel bàndol franquista, es disfressa la informació o, senzillament, es passa per alt, com es feia durant el franquisme amb els altres. Vegeu el que diu viquipèdia sobre aquest període en la vida de l'arquitecte, que tant el va afectar personalment:

Com molts arquitectes modernistes catalans, Jujol va viure un període d'exaltació dels valors catalanistes i d'allunyament polític, econòmic i cultural de Madrid. La defensa dels seus ideals va fer que patís penalitats durant la guerra civil afectant-li seriosament la salut i la seva capacitat d'acceptar projectes grans.

Llegint aquest paràgraf podríem pensar que els ideals catalanistes i antimadrilenys el van perjudicar durant la guerra i que, per tant, Jujol devia prendre partit per la República. No ho diu amb claredat, és clar. Després ja es passa a la postguerra i aleshores s'ha de dir, ni que sigui de forma subtilíssima que Jujol va col·laborar en monuments i esglésies de l'època.

Jujol, com ho va ser el mateix Gaudí, eren persones d'una gran religiositat. Jujol va pertànyer a alguna confraria i l'anticlericalisme d'aquells anys el va fer prendre partit a favor de la defensa dels valors religiosos. Va amagar i ajudar alguns capellans i va participar en celebracions religioses clandestines. També va ser apartat d'alguns càrrecs docents. El llibre que menciono ho explica de forma clara, potser sense aprofundir-hi massa, cert


La versio en castella, wikipedia, també té les seves curiositats. Vegeu:

Durante la guerra civil (1936-39) se refugia en Sant Joan Despí donde protegerá personalmente a algunos perseguidos como el Reverendo D Pedro Simó. Tras la guerra pasa por graves problemas económicos si bien continuó dando clases en la Escuela de barcelona (a arquitectos como Coderch o Bohigas). Murió en Barcelona el 1 de mayo de 1949. Hombre muy religioso, pero de carácter íntimo, afable y muy sencillo.


En aquesta versió s'admet que l'arquitecte protegeix alguns capellans. El que em sobta és la darrera frase, un home molt religiós però de bon caràcter. La veritat és que aquest però sobra, si no és que vol dir, tot plegat, que malgrat ser molt religiós era bona persona, una persona normal. És un detallet, però un detallet molt curiós i tendenciós. Sempre s'ha de llegir entre línies, posant atenció a les subordinacions i la puntuació, armes carregades de futur, pel que sembla.



Ja seria hora que acceptéssim que molta bona gent va optar per aquest bàndol, tot i que després se'n desenganyés, a causa de les seves creences religioses i perquè va viure de forma brutal aquells dies en els quals s'estossinava creients i capellans de forma indiscriminada. Més d'una persona gran més aviat d'esquerres m'havia explicat, quan jo era joveneta, que la FAI va fer més franquistes que en Franco. Per tant, s'entén que un home com Jujol, en l'obra del qual hi ha en tot moment simbologia relacionada amb la religió catòlica actués com va actuar.  Fer volar colomets a l'hora d'explicar-ne el capteniment no fa cap bé a la comprensió de la complexa realitat d'aquells anys.

No és l'únic cas amb el qual m'he trobat. En una historia de L'Hospitalet publicada fa uns anys em vaig ensopegar amb llargues explicacions sobre la resistència antifranquista i les lluites de la postguerra però la repressió republicana, que va acabar amb innocents com ara un pobre compositor jove de sardanes que anava a missa, o la mort d'una persona tan estimada per tothom com Just Oliveras, s'oblidaven.

No sempre el dissimul biogràfic és en el mateix sentit. La placa que es va col·locar a la casa on va néixer Francesc Boix no inclou la seva militància comunista i es reconverteix en un antifranquista. Sé que el tema va provocar debats però crec que precisament el comunisme el va fer antifranquista i, a més, acabada la guerra va col·laborar a França, de forma activa, en el diari L'Humanité i en d'altres publicacions militants fins que, malauradament, va morir de forma prematura, molt jove. 

Avui això de comunista tampoc no està ben vist i, de fet, els partits que se'n deien ja han anat reconvertint la seva definició i les seves sigles.  En podria mencionar molts més exemples, d'aquesta manera de disfressar, dissimular, suprimir o reconvertir militàncies, ideologies, comportaments. Les enciclopèdies, virtuals o tradicionals, estan plenes d'aquesta mena de coses. I, pel que fa a la xarxa, comparar les versions catalanes i castellanes de les biografies sovint podria ser objecte de tot un estudi sobre la comunicació tendenciosa i les nostres dèries i misèries a l'hora d'admetre que no tot és com ens agradaria o com ens sembla que hauria d'haver estat.

Si en les mateixes famílies hi ha hagut de tot, per molts motius, no veig que calgui lliscar per damunt de les realitats vitals de forma tan barroera, la veritat.

XERRADA: Josep Maria Jujol. De Barcelona a Tarragona, passant pel Poble-sec.
               Biblioteca Francesc Boix (Blai, 34)
               Dimarts, 26 de juny de 2012 (19:30 a 21:00)

8 comentaris:

Galderich ha dit...

Tema relliscós aquest de les interpretacions i les versions. Les comes, els peròs, els malgrats... ajuden a matissar però sempre es queden curts.

Sobre el tema de "religiós però bona persona" fa referència sense cap mena de dubte als integristes intolerants (cristians, jueus, indús, budistes, musulmans, ateus...) incapaços d'entendre altres punts de vista que escapen als seus esquemes i com a tal intransigents.

Jo tenia un oncle avi que anava a resar el rosari davant de cinemes que projectaven pel·lícules que es consideraven blasfemes i un avi capaç d'entendre-ho tot. Tots dos eren molt religiosos a més de cunyats però amb dues visions ben diferents. Més enllà dels tòpics, el català era l'intolerant i el basc el més comprensiu.

Júlia ha dit...

Galderich, ja entenc que vol dir això però crec que no calen gens aquests aclariments, són tendenciosos i encara més en el context de l'època que li va tocar viure. Imagina que hagués estat ateu, comunista, 'ateu però bona persona', 'comunista però bona persona', 'socialista però bona persona'... crec que desvetllaria moltes més visceralitats,la veritat, tot i que hi ha hagut ateus fanàtics i comunistes fanàtics.

Eastriver ha dit...

Doncs mira, interesantíssim, oportú i molt cert. Primer diré que Jujol m0'encanta. I després que, efectivament, l'anticlericalisme dels primers temps de la guerra, i dels darrers de la República, va fer que gent catalanista no se sentís còmoda en el sector republicà, la qual cosa és molt normal. Imagino que en aquell temps se suposava que algú catalanista havia de ser d'esquerres i anticlerical. De la mateixa manera que ara, en alguns sectors d'esquerres, se suposa que algú que es defineixi i sigui d'esquerres no pot ser nacionalista, doncs nacionalisme i progressisme casen malament.

Tenim tendència a simplificar massa. Per un motiu: som poc llestos, necessitem fer capses i posar-ho tot en el lloc que creiem que li convé. I sovint ens equivoquem.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quina raó tens!
He,he, vés a saber si un dia diran de mi: "..era de dretes, PERÒ bon noi..."

GLÒRIA ha dit...

Comentari interessant, Júlia. Penso que a ambdós bàndols hi van haver coses clares i espesses i que les contradiccions eren normals com ho són en tants sers humans. A mi algú molt de dretes del règim anterior em va fer un gran favor humanitari. I és que sempre hi ha hagut bona gent. No s'ha d'oblidar.
T'he deixat una entrada al teu post anterior.

Amb afecte, Júlia!

Júlia ha dit...

Eastriver, és que precisament crec que ja som prou grandets per entendre tot això i m'empipa que maquillin biografies per tal que siguin més 'políticament correctes'. Passa, sobretot, amb 'els nostres personatges'.

Júlia ha dit...

Xiruquero, no em crec que siguis 'de dretes', he, he. Això de bona persona tu sabràs...

Júlia ha dit...

Glòria, les persones s'han de valorar en el seu context, al llarg de la seva peripècia vital i de forma individual. Però més enllà de tot això crec que disfressar aquest tipus de coses no fa cap bé a ningú, m'he trobat biografies enciclopèdiques, virtuals o en paper, en les quals l'etapa de la guerra ha pràcticament 'desaparegut'. No fos cas que prenguem mal. De fet es tractar la gent com a criatures i com a criatures ximpletes o immadures.